Sobirania digital quotidiana:
Eines que acompanyen

Introducció

El temps digital no és un concepte abstracte: és el temps real que cada dia deixo en mans de pantalles, dispositius i aplicacions. No pesa igual una estona al mòbil que una hora davant del PC, ni genera el mateix tipus de memòria llegir amb tinta electrònica que saltar d’una notificació a una altra. Per això, més que comptar minuts, cal entendre què passa dins d’aquest temps.

Aquest escrit neix de la necessitat de mirar amb lupa com distribueixo el meu dia digital i què m’aporta cada eina. No com a exercici de control, sinó com a acte de responsabilitat. Igual que cuinar, treballar o conversar, l’ús de la tecnologia també configura una manera de viure. I, si no decideixo jo com la faig servir, algú altre ho farà per mi.

A partir de les meves estadístiques, dels hàbits quotidians i dels dispositius que m’acompanyen —mòbil, ordinador, tablet i lector de tinta electrònica— intento posar ordre en un ecosistema que no és neutre. Un ecosistema que pot ajudar a pensar, llegir i crear, o bé consumir el temps sense deixar gaire rastre.

El que segueix no és una defensa ni una esmena a la totalitat de la tecnologia. És un inventari personal i honest: del temps digital que faig servir, de les eines que realment m’ajuden i de tot allò valuós que queda fora de les pantalles. Una manera de recordar-me que el temps és limitat, i que val la pena triar bé com —i amb què— el gasto.

Què em dona cada dispositiu

Hi ha moltes maneres de mesurar el temps, però el temps digital té una textura pròpia: no pesa igual al mòbil que al PC, no té la mateixa densitat quan escrius que quan navegues, i no genera el mateix tipus de memòria. Per això val la pena mirar-lo amb lupa i assumir-ne la responsabilitat.

El meu dia a dia digital es mou entre quatre pantalles principals: el mòbil, l’ordinador, la tablet i el lector de tinta electrònica. Cadascuna té el seu pes, la seva funció i la seva manera de consumir el temps. Per tant, quan parlo de “temps digital”, no em refereixo a una massa homogènia, sinó a un conjunt d’espais amb textures i usos molt diferents.

El mòbil és el territori de la immediatesa: notificacions, missatges, xarxes socials, notícies d’última hora, alertes, recordatoris, consultes ràpides. És el dispositiu que marca el ritme del dia i que més fàcilment trenca la concentració. Quan hi dedico temps, sovint és de manera fragmentada: uns minuts aquí, una estona allà, enmig d’altres tasques. Per això, tot i que les estadístiques puguin mostrar hores totals, la sensació és de moltes microinterrupcions.

El PC, en canvi, és el meu espai de treball principal. Quan hi sóc, el temps té una altra densitat: escric, programo, edito, organitzo, consulto fonts, faig recerca. Són hores més llargues, més contínues, i sovint estan lligades a tasques que requereixen atenció sostinguda. Aquí és on sento que el temps es transforma en alguna cosa tangible: un article, una imatge, una línia de codi, un document. Però també és el lloc on més fàcilment em perdo en navegació, en consultes sense rumb o en la temptació de fer milers de coses sense acabar-ne cap.

La tablet és un territori intermedi: la faig servir per llegir, per prendre apunts, per consultar coses de manera més relaxada que al mòbil, i de vegades per escriure quan no vull encendre el PC. Té una sensació més tranquil·la que el mòbil, però menys productiva que l’ordinador. És un espai de transició, on el temps pot ser més fluid i menys fragmentat.

El lector de tinta electrònica és l’espai de lectura per excel·lència. Quan hi llegeixo, el temps es transforma en una altra cosa: no hi ha notificacions, no hi ha temptació de navegar, no hi ha la pressió de fer milers de coses. És un temps més lent, més profund, més concentrat.

Responsabilitat d’ús del temps

El mòbil és ràpid, immediat, social. El PC és profund, lent, productiu. Entre tots dos es reparteixen el meu dia, però no de manera simètrica: el mòbil s’endú aproximadament 1 h 30 min diaris, majoritàriament en comunicació (WhatsApp, Facebook i X representen un terç del temps). El PC, en canvi, concentra les hores de treball real, 4-5 hores diaries, dedicades a escriure, estudiar, ordenar idees, construir projectes.

Aquesta diferència no és casual. És una tria. Una manera de dir que el temps digital no és neutre: és una matèria que cal administrar, igual que els diners o l’energia. I, si no ho fas tu, ho fan les apps per tu.

La tablet i el Kobo: tornar a llegir com abans

La tablet ocupa un espai diferent dins del meu temps digital. No és un dispositiu de feina ni de comunicació, essencialment: és un lloc de lectura. Amb Kindle i Kobo hi retrobo una manera de llegir que ja coneixia abans de les pantalles, quan el gest de passar pàgina te un ritme propi i la lectura no competeix amb cap notificació. La tablet hi afegeix un avantatge que abans no tenia: puc subratllar, prendre notes, ampliar marges, i convertir la lectura en un espai actiu, gairebé de taller.

I després hi ha el Kobo Sage, que és una altra cosa. La tinta electrònica no vol ser res més que lectura. El puc portar a un banc de la plaça o seure al cim d’una roca, i el món queda en silenci. No pesa, no reclama atenció, no em demana res. Només acompanya. És el dispositiu que més s’assembla a un llibre, però amb la llibertat de portar-ne centenars sense perdre la sensació de tenir-ne només un entre les mans.

Llegir així —amb llum natural, aire i un dispositiu que no em dispersa— és una manera de recordar-me que el temps digital també pot ser temps lent, temps profund, el meu temps.

«No és el que tenim, sinó el que gaudim, el que constitueix la nostra abundància.»

Què he après mirant les meves estadístiques digitals

Mirar les estadístiques del mòbil és com revisar un extracte bancari: descobreixes en què “et gastes” el temps. I, igual que amb els diners, si el malbarates en petites coses que no recordes, després no en queda per al que realment importa: cuinar amb calma, llegir amb llum natural, estudiar amb profunditat, compartir estones amb la parella, passejar sense pressa o socialitzar a la taverna.

El problema no és el mòbil en si, sinó la manera com s’escola el temps quan no hi penses. Les estadístiques m’han fet veure que el temps digital és un recurs limitat, exactament igual que els diners. Si el deixo anar sense criteri, desapareix. I quan arribo a la taverna i veig tothom enganxat a les pantalles, m’adono que no sóc l’únic que ha de vigilar el seu “pressupost temporal”.

Aquesta mirada comptable —saber on se’n va cada minut— no és cap mania: és una manera de recuperar sobirania. De decidir què val la pena i què no. De recordar que el temps que dono al mòbil és temps que trec a altres coses que m’alimenten més.

Per què faig un inventari d’apps

Faig aquest inventari perquè, malgrat tot el soroll digital, hi ha apps que realment m’ajuden a viure millor. Algunes són eines bàsiques: inventaris de llibres, llista de compres del mercat, control del rebost, recordatoris de visites mèdiques o cites amb organismes oficials. Els sants encara els recordo sense ajuda, però fins i tot d’això hi ha apps que volen ocupar-se’n.

D’altres són eines puntuals però imprescindibles: quan s’encén una llumeta al tablier del cotxe, quan necessito una calculadora ràpida, o quan toca netejar la deixalla digital que deixen els rastres de l’activitat quotidiana. També hi ha les apps que em faciliten la logística: les compres mensuals de productes pesants que prefereixo que m’arribin a casa —detergents, begudes, llaunes— o la compra de bitllets de tren de mitja distància.

Cada vegada depenc més dels traductors, dels organitzadors de tasques i de les eines de domòtica que em permeten controlar la casa des del mòbil. I, és clar, les càmeres per vigilar el meu gos tremeliat quan no sóc a casa, o les apps que em diuen la ruta més adient per anar a un dinar, a una excursió o a visitar un mercat.

Aquest inventari no és només una llista: és una manera de veure quines eines formen part de la meva vida quotidiana, quines m’ajuden de veritat i quines només ocupen espai. És una forma de posar ordre, de fer neteja i de recordar que el temps digital —igual que el temps vital— també necessita criteri.

Què queda fora de les pantalles

Fora de les pantalles queda tot allò que no es pot buscar a Google. Queda la possibilitat de dir “no ho sé” sense que això sigui cap derrota. Queda la conversa a la taverna, on el partit del cap de setmana o el canvi climàtic es discuteixen amb més passió que dades, i on la veritat és menys important que el plaer de debatre.

Queda xerrar amb la parella, recordar coses que hem viscut, imaginar projectes de futur, decidir quin dinar li vindria de gust demà o com sorprendre els convidats si venen. Queda comentar les notícies del televisor i riure’ns de les sortides de to dels tertulians i dels polítics, que cada dia costa més distingir. Queda posar-nos tristos amb les adversitats del món i contents amb les meravelles que també som capaços de fer.

Tot això passa fora de les pantalles. És el temps que no es pot mesurar amb estadístiques, el temps que no deixa rastre digital, el temps que no es pot recuperar si el perdem. És, potser, el temps més valuós de tots.

Quin model digital he construït

El model digital que he construït és senzill: considero que un PC, una tablet o un smartphone són eines, igual que unes bones cassoles per cuinar, una caixa d’eines per arreglar coses o un llibre per passar bones estones i aprendre. No són un fi en si mateixos, sinó instruments que han d’ajudar-me a fer la vida que vull fer.

Això vol dir que la tecnologia ha de ser útil, clara i discreta. Ha de facilitar-me les tasques, no complicar-les. Ha de donar-me temps, no prendre-me’n. Ha de ser com anar al gimnàs, a la taverna o al cinema: activitats que formen part de la vida, però que no la devoren. Si un dispositiu o una app em consumeix més temps del necessari, deixa de ser una eina i es converteix en un obstacle.

El meu model digital, al final, és això: un conjunt d’eines que m’acompanyen, que m’ajuden a organitzar-me, a llegir, a estudiar, a moure’m, a recordar i a crear. Eines que treballen per mi, no contra mi. Eines que em permeten viure amb més intenció i menys soroll.

Presència sense dependència

Aplicacions de comunicació que "Enganxen"

Dins del meu ecosistema digital hi ha un conjunt d’aplicacions de comunicació que, tot i conviure al mateix dispositiu, no tenen el mateix paper ni el mateix pes. WhatsApp, Telegram, Instagram, TikTok, X i Facebook hi són presents, però cadascuna respon a una necessitat diferent i a un ús molt concret.

WhatsApp és l’eina central de comunicació. És on interactuo amb els meus contactes reals, gent que forma part del meu dia a dia: família, amistats, veïns, col·laboradors. És l’aplicació que faig servir amb més freqüència i la que justifica, per si sola, tenir un telèfon intel·ligent.

Telegram, en canvi, no el faig servir per comunicar-me. El tinc instal·lat com a eina de seguiment: canals i grups temàtics molt concrets que m’interessen per informació o continguts específics. És una relació unidireccional, sense conversa ni urgència.

Instagram i TikTok ocupen un lloc peculiar. No hi publico contingut ni hi participo activament. Els tinc instal·lats per una raó pràctica: poder visualitzar sense limitacions els vídeos, reels o píndoles que m’envien amistats, o que algú ha considerat que em podrien agradar. Són finestres d’accés, no espais d’expressió pròpia.

X (Former Twitter) el faig servir principalment com a eina de seguiment de l’actualitat. La piulada curta em permet copsar titulars, tendències i debats de manera ràpida, sense necessitat d’entrar en lectures llargues o converses que s’allarguen més del compte.

Facebook, finalment, és l’única xarxa que mantinc des dels seus inicis, l’any 2004. Hi tinc unes 300 amistats, totes persones que conec personalment i amb qui he coincidit en alguna activitat o etapa de la vida. No és un espai d’exhibició, sinó un arxiu social tranquil, gairebé testimonial.

Tot i que aquestes aplicacions tenen usos molt diferents, en conjunt —juntament amb WhatsApp— representen aproximadament un terç del temps total d’ús de les aplicacions. No són el centre del meu model digital, però tampoc en queden al marge. Hi són perquè responen a necessitats concretes, delimitades i assumides, sense pretendre ocupar més espai del que els correspon.

Aplicacions de productivitat i treball: el telèfon com a suport

Aquest segon grup d’aplicacions no defineix el meu treball, però el sosté. No són eines que faci servir intensament des del telèfon, perquè el lloc del pensament llarg, de l’escriptura i de l’organització complexa continua sent el PC. Al mòbil, aquestes aplicacions compleixen una funció complementària: permeten consultar, revisar, anotar o resoldre petites coses quan no sóc davant de l’ordinador.

Notion, OneNote i, en menor mesura, Drive i OneDrive em serveixen per accedir a notes, documents o estructures que ja existeixen. No hi construeixo grans projectes des del telèfon, però sí que hi faig petites correccions, consultes puntuals o apunts ràpids que després acaben prenent forma al PC.

Les eines d’IA Copilot, ChatGPT i Gemini segueixen el mateix patró. El mòbil em permet fer consultes ràpides, aclarir dubtes o contrastar idees quan sóc fora de casa. El treball profund, però, el faig amb pantalla gran, teclat i temps. Al telèfon, aquestes eines són més aviat un suport cognitiu puntual, no un espai de producció.

El mateix passa amb el calendari i el correu. Google Calendar, Gmail i Outlook em permeten estar al cas d’agendes, avisos i comunicacions, però intento evitar convertir el mòbil en una oficina portàtil permanent. El telèfon m’avisa; el PC és on decideixo i treballo.

Microsoft 365 hi és present com a ecosistema, però amb un ús molt contingut al mòbil. La seva funció principal és garantir continuïtat i compatibilitat entre dispositius, no substituir l’espai de treball real.

Hi ha també aplicacions clarament instrumentals, gairebé invisibles fins que calen. Brother iPrint&Scan, Adobe Scan i Google Lens converteixen el telèfon en una eina pràctica: escanejar un document, digitalitzar un paper, reconèixer un text o una imatge. Són usos puntuals, però indispensables, que estalvien temps i passos intermedis.

Finalment, les eines de creativitat i edició, com Canva o Microsoft Designer, tenen un paper auxiliar. Serveixen per retocar, adaptar o generar materials de manera ràpida, però no substitueixen els processos més cuidats que faig des del PC. Al mòbil, la creativitat és funcional; a l’ordinador, és intencional.

En conjunt, aquestes aplicacions formen una capa de continuïtat entre dispositius. No converteixen el telèfon en el centre del treball, sinó que el transformen en un suport discret: una eina que acompanya, resol i connecta, però que no reclama protagonisme. Exactament el lloc que li vull donar dins del meu model digital.

Ús puntual del telèfon, inversió constant en seguretat i eines

Quan parlo d’un ús puntual del telèfon com a eina de treball, no em refereixo en cap cas a un ús precari ni improvisat. Justament al contrari. Que el mòbil no sigui el centre de la producció no vol dir que pugui funcionar amb eines gratuïtes, limitades o insegures.

Les aplicacions i serveis que utilitzo —com Microsoft 365, AVG o AVG Secure VPN— no són una despesa accessòria, sinó una inversió estructural. Microsoft 365, amb un cost aproximat de 100 € l’any, ofereix molt més que aplicacions: aporta integració, continuïtat entre dispositius, còpies de seguretat, control de versions i una capa de seguretat que només pot garantir un ecosistema madur i global com el de Microsoft.

El telèfon mòbil és, probablement, el dispositiu més exposat que tenim. El fem servir en xarxes Wi-Fi públiques, en espais compartits, en moments de pressa i amb informació sensible a dins: correus, documents, credencials, calendaris, fotografies i dades personals. Tot aquest conjunt és un objectiu atractiu i relativament fàcil d’explotar per algú amb coneixements en sistemes de comunicació i xarxes.

Per això, la seguretat no pot ser puntual ni reactiva. Ha de ser constant i preventiva. Eines com un antivirus fiable i una VPN no serveixen només “per si de cas”, sinó per assumir que el risc existeix sempre que sortim de casa amb el telèfon a la butxaca.

Dit d’una manera planera: quan sortim al carrer i plou, no decidim si ens posem l’impermeable segons el temps que hi estarem exposats. Ens el posem abans de sortir. Amb el mòbil passa exactament el mateix. El portem a sobre, el connectem a tot arreu i el fem servir com a clau d’accés a la nostra vida digital. No protegir-lo seria confiar massa en la sort.

Així, encara que l’ús del telèfon sigui puntual en termes de productivitat, la qualitat del programari, la llicència de pagament i la seguretat han de ser contínues. Perquè el risc no és puntual. I la informació que hi portem, tampoc.

Oci i entreteniment: lectura, informació i ús conscient

L’oci digital també forma part del meu ecosistema d’aplicacions, però amb un enfocament clarament diferent del que solen proposar les plataformes actuals. En el meu cas, el pes principal no recau en el consum audiovisual, sinó en la lectura i la informació. Les aplicacions de vídeo hi són, però no ocupen el centre del temps ni de l’atenció.

Plataformes com 3Cat (TV3), RTVE Play o YouTube les utilitzo de manera puntual, sovint per recuperar continguts concrets, entrevistes, documentals o peces que tenen un interès informatiu o cultural. No segueixo sèries ni mantinc un consum continuat. El vídeo és complementari, no estructural.

Pel que fa a la lectura, aquí sí que el telèfon i sobretot la tauleta tenen un paper clar. Aplicacions com Kindle, Kobo o Amazon Books em permeten accedir a llibres i lectures llargues amb comoditat, especialment fora de casa. A això s’hi afegeixen els mitjans digitals com La Vanguardia i VilaWeb, que consulto com a fonts d’actualitat i opinió, cadascun amb el seu enfocament i mirada pròpia.

Les plataformes de música i vídeo sota demanda, com Prime Video o Amazon Music, existeixen dins l’ecosistema, però continuen convivint amb un model més clàssic. Encara prefereixo l’equip de música tradicional, tot i que la connexió Bluetooth permet integrar el telèfon o la tauleta com a font puntual quan cal, sense que això impliqui renunciar a la qualitat ni al ritual d’escoltar.

Hi ha també aplicacions que no responen estrictament a l’entreteniment, però que formen part de l’àmbit personal i quotidià: eines com Deixa de fumar – Cigarette, o aplicacions institucionals i puntuals com Jocs ONCE o Loteria Nacional, que tenen un ús molt concret i limitat en el temps.

Finalment, aplicacions com Go Plus CamPro, vinculades a dispositius externs com una càmera esportiva, reforcen una idea recurrent en tot l’ecosistema: el telèfon no és el centre de l’experiència, sinó el pont que connecta, configura o consulta altres dispositius i activitats.

En conjunt, l’oci digital no està pensat per omplir buits ni absorbir hores, sinó per acompanyar moments concrets: llegir, informar-me, escoltar música o recuperar un contingut específic. Sense soroll, sense automatismes i sense convertir el temps lliure en temps capturat.

Mobilitat, serveis i el mercat inevitable

Això és com el Mercat de Calaf o Can Seixanta: apps inevitables, no perquè ens agradin, sinó perquè el món funciona així

Finalment, hi ha tot un conjunt d’aplicacions que no responen ni a una tria conscient ni a un desig particular, sinó a una necessitat pràctica. Són les eines que permeten moure’s, pagar, accedir a serveis bàsics o relacionar-se amb l’administració i el mercat. Aquí no hi ha gaire marge per a la filosofia: o les tens, o quedes fora.

En l’àmbit de la mobilitat i els serveis, aplicacions com Renfe, TMB o Girona App són gairebé obligatòries per desplaçar-se, consultar horaris, incidències o serveis municipals. Blinkay, per aparcar i pagar, i Google Maps, per orientar-me i calcular rutes, completen un conjunt d’eines que fan possible moure’s amb un mínim d’eficiència en un entorn cada vegada més digitalitzat.

En el camp de les finances i les compres, la banca digital ja no és una opció, sinó un requisit. A això s’hi afegeixen plataformes com Amazon, AliExpress o Bonpreu, que utilitzo de manera funcional: comprar allò que cal, quan cal, i amb el mínim temps possible. No són espais de navegació ni d’entreteniment, sinó canals d’aprovisionament. El mercat, traslladat a la butxaca.

Pel que fa al benestar i la salut, aplicacions com La Meva Salut són imprescindibles per accedir a informació mèdica, cites i resultats. Fitplan compleix una funció concreta de seguiment i rutina, sense més pretensions. Aquí la tecnologia acompanya, però no substitueix el criteri ni l’escolta del propi cos.

Finalment, hi ha tot l’univers de la domòtica i els assistents digitals: Amazon Alexa, LG ThinQ, SmartThings i, en general, l’ecosistema IoT. Són eines que permeten gestionar electrodomèstics, consultes ràpides o automatismes domèstics. De nou, no són un fi en si mateixos, sinó una manera de simplificar tasques concretes del dia a dia, sempre amb la precaució de no delegar-hi més del compte.

Aquest conjunt d’aplicacions és, en certa manera, el preu d’entrada a la vida contemporània. No totes aporten valor en el sentit vital del terme, però gairebé totes són necessàries per funcionar amb normalitat. Com al mercat: no hi vas per inspiració, sinó per proveir-te. La clau, també aquí, és saber què compres, per a què ho fas servir i quan ja n’hi ha prou.

Paper, memòria i tecnologia amb seny

Pels més nostàlgics —i m’hi incloc— encara hi ha moments en què el millor dispositiu és una llibreta. Quan vaig a una entrevista, una reunió o un col·loqui, continuo col·locant-la sobre la taula. El gest és antic, però l’efecte és imbatible: silenci, atenció i presència.

El meu somni humit seria un Moleskine digital (uns 275 €), però la realitat —més terrenal i molt més coherent amb el meu model— és una petita meravella anomenada Rocketbook. Una llibreta amb fulls reutilitzables i un bolígraf de tinta de gel que permet escriure amb la mateixa llibertat de sempre i, alhora, digitalitzar-ho tot.

Amb l’aplicació del mateix nom puc escanejar apunts, notes, diagrames, esquemes o mapes d’idees i enviar-los directament al núvol, al correu electrònic o al OneNote del paquet Office. I després ve el moment gairebé terapèutic: passar un drap humit, deixar el full net i preparar-lo per a la següent reunió.

Classificació de les apps instal·lades al meu mòbil per funció

• Comunicació i xarxes socials
  • WhatsApp
  • Telegram
  • Instagram
  • TikTok
  • X
  • Facebook
• Productivitat i treball
  • Notion (Notes)
  • Copilot
  • ChatGPT
  • Gemini
  • Drive
  • OneDrive
  • OneNote
  • Google Calendar
  • Gmail
  • Outlook
  • Microsoft 365
  • Brother iPrint&Scan (impresora)
  • Adobe Scan (escaner)
  • Google Lens (escaner)
• Creativitat i edició
  • Canva
  • Microsoft Designer
• Mobilitat i serveis
  • Renfe
  • TMB
  • Girona App
  • Blinkay (aparca i paga)
  • Google Maps
• Finances i compres
  • Banca
  • Amazon
  • AliExpress
  • Bonpreu
• Benestar i salut
• La meva salut
• Fitplan
• Amazon Alexa (Assistente)
• LG ThinQ (Electrodomèstics)
• SmartThings (Electrodomèstics)
• Iot
• Oci i entreteniment
• TV3 3Cat
• RTVE Play
• YouTube
• Kindle (e-reader)
• Kobo (e-reader)
• Amazon books (e-reader)
• La Vanguardia
• VilaWeb
• Prime Video
• Amazon Music
• Deixa de fumar Cigarette
• Juegos ONCE
• Loteria nacional
• Go plus CamPro (càmera Esportiva)
• Eines i seguretat
• Això on era?(Inventari de coses de casa)
• Scanner QR i codi de barres
• Calculadora
• AVG (antivirus)
• AVG Secure VPN (seguretat)
• AppMrg (gestió d'apps)
• Call recorder (gravadora de trucades)
• Google Traductor
• Brúixola
• Linterna
• Gravadora
• Apps del sistema / imprescindibles