Catalanaries, barretinades
i altres cagarades nostrades

Capítol 2: Què és una "Catalanaria"?

és el punt exacte on la bona intenció xoca amb la realitat lingüística

“Catalanaries” no és un mot normatiu ni documentat en diccionaris generals. Després de revisar fonts lexicogràfiques —des de la Viquipèdia fins als diccionaris d'Oxford i Cambridge, que no en registren cap rastre—

Tot i no ser normatiu, “catalanaries” sona a:

• Derivat humorístic de “català” + “-anaries”, imitant paraules com bestieses, collonades, romanços, castellanades, etc.
• Neologisme irònic per referir-se a “coses típicament catalanes”, “maneres de fer”, “obsessions”, “tics culturals” o “situacions absurdes relacionades amb Catalunya”.
• Construcció satírica que encaixa perfectament amb el meu estil editorial (irònic, satíric, amb to literari).

Un equivalent juganer de dir “catalanades”, però amb un punt més caricaturesc o burlesc.

Definició satírica de Catalanaria (n. f. pl.): Conjunt de situacions, rituals, contradiccions i petites tragèdies còmiques pròpies del país, sovint protagonitzades per catalans que volen fer les coses molt bé però acaben generant un embolic administratiu, emocional o simbòlic de proporcions èpiques. S’usa per descriure qualsevol fenomen que només pot passar aquí, per nosaltres els catalans, i que, vist des de fora, sembla ficció.

Una Catalanaria és el punt exacte on la bona intenció xoca amb la realitat lingüística, cultural o pràctica… i fa espeternecs.

🧭 Els usos segons el context:

Un sentit literari o editorial, “catalanaries” pot funcionar com:

• Etiqueta satírica: per agrupar anècdotes, contradiccions o absurds de la política catalana o de la relació Catalunya–Espanya.
• Títol de secció: “Catalanaries: cròniques d’un país que sempre va amb el fre de mà posat.”
• Neologisme estilístic: per descriure comportaments col·lectius exagerats: “Entre processons, consultes i catalanaries diverses, el país avançava com pot.”

Jo ho faré servir con una construcció satírica, tenim la matèria primera per convertir-la en un terme amb pes propi dins del univers editorial

🧭 Els camps semàntics on encaixa "oli en un Llum":

• Política: Decisions que semblen preses per un comitè de veïns després d’una trompa de ratafia.
• Societat: Costums que només entenem nosaltres i que expliquem amb orgull i de cua d’ull alhora.
• Burocràcia: Processos que duren més que la Sagrada Família.
• Identitat: Aquell equilibri impossible entre voler agradar i voler ser diferents.
• Economia domèstica: Pagar tres euros per un cafè però discutir per 10 cèntims al súper.

🧪 Exemples d’ús

Per què “somia truites → sueña tortillas” és una catalanaria?

Perquè compleix tots els ingredients del plat:

• És un calc literal que perd completament el sentit original.
• És una traducció feta amb bona fe, però que acaba generant un resultat còmic involuntari.
• És profundament català: voler ser entenedor, voler ser correcte… i acabar fent un nyap deliciós.
• És universalment recognoscible: qualsevol català ho veu i pensà... “Va parir”, “deu meu sinyó”.

És la típica situació que només pot sortir d’un cervell bilingüe que intenta fer-ho bé i acaba creant poesia absurda.

El cas del perillós criminal "un tal Orni"

Si parlem de traduccions literals i de la pèrdua absoluta de l'oremus lingüístic, la medalla d'or de la benemèrita se la lloa l'atestat policial que fou lliurat al Tribunal Suprem durant les investigacions de la tardor del 2017. En una punxada telefònica, els interlocutors parlaven tranquil·lament de la destresa de cert personatge per "fer-se l'orni" (és a dir, el desentès, mirar cap a una altra banda o fer el suec).

L'agent encarregat de la traducció, amb un ocell de bosc a la llibreta de notes i una oïda d'allò més espessa, va elevar l'expressió directament a la categoria de subjecte penal. En l'informe oficial va quedar registrat que els sospitosos "comentaron algo sobre un tal 'Orni'". La sàtira popular no va trigar ni cinc minuts a batejar el nou cap de la trama clandestina.

La Guardia Civil ho aporta com a prova i es tractava literalment del capítol introductori de la novel·la que Alay acabava de traduir: El secret de la clandestina (Símbol Editors, 2020)

¡Això sí que és fer un pa com unes hòsties a nivell d'Estat! j

Evidència fotogràfica del Folio nº 104 de l'atestat: la cacera de l'esmunyedís criminal "Orni".

La connexió institucional: El batlle de Sant Esteve de les Roures

Però la línia d'investigació no es va aturar aquí. El deliri documental va agafar proporcions de òpera bufa quan, en el mateix univers d'atestats enviats a Madrid, l'institut armat va incloure en la llista de municipis rebels una localitat completament inventada de cap a peus: Sant Esteve de les Roures (una interpretació purament fantasiosa i boletaire del municipi real de Sant Esteve Sesrovires).

Com que la realitat es pot estirar tant com es vulgui, la xarxa i els mitjans de comunicació van trigar ben poc a donar vida a aquest poble fantasma. El punt culminant de la jugada mestra el trobem a les ones de Popap de Catalunya Ràdio amb Mariola Dinarès (que és on realment es va perpetrar aquesta meravella de trucada), no van dubtar a realitzar una entrevista radiofònica d'antologia. A qui van trucar per posar ordre al caos municipal? Al primer ciutadà del poble fictici, ni més ni menys que a l'alcalde de la localitat: en Josep Orni (**).

L'antecedent històric: El "Comando Xarcuter" de 1992

Molt abans que les forces d'intel·ligència de l'Estat invertissin hores a buscar el senyor Orni per la comarca del Llaranès o es fessin un esquinç al cervell amb una novel·la d'espies de l'editorial Símbol, l'any 1992 la Guàrdia Civil ja feia ulls de poll lingüístics memorables. Durant la coneguda "Operació Garzón" contra l'independentisme a les portes dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'oïda dels agents encarregats de transcriure les escoltes telefòniques va tornar a demostrar una imaginació desbordant davant de la realitat més quotidiana i nostrada.

Com és de suposar, durant les vistes judicials a l'Audiència Nacional, aquest desplegament d'alta xarcutería reconvertida en terrorisme logístic feia pixar de riure els advocats de la defensa, que només havien de portar un diccionari de frases fetes per desmuntar les línies d'investigació més solemnes de l'època. Trenta anys després, el mètode de l'Estat continua intacte: quan l'oïda de la Guàrdia Civil no hi arriba... "la fiscalía te lo arregla". I no és cap invent de l'autor: com va quedar enregistrat literalment a les gravacions filtrades de l'Operació Catalunya, en referència a la fabricació de proves falses contra Xavier Trias, quan els informes trontollen... "la fiscalía te lo afina".

🔮 La profecia de l'autor, l'oracle (Un acudit de joventut)

El més sorprenent de tota aquesta bòfia judicial i de l'oïda fil per randa dels atestats no és la seva capacitat de superació, sinó que l'autor d'aquestes línies ja ho havia vaticinat feia dècades. En els anys de joventut, corria un acudit popular (dels que abans s'ubicaven geogràficament a Lepe) que retratava a la perfecció aquesta fixació per convertir conceptes abstractes o geogràfics en perillosos subjectes penals. La realitat, finalment, ha copiat el vell acudit:

📬 TELEGRAMA DEL INSTITUTO SISMOGRÁFICO DE "MASSACHUCHES":

Para: Comandante de puesto
"Próximo movimiento sísmico cuyo epicentro se sitúa en 'Sant Esteve de les Roures'. Tomen precauciones. (STOP)"

📩 RESPUESTA DEL COMANDANTE DEL CUARTEL AL CABO DE UNA SEMANA:

"Movimiento sísmico desarticulado, el tal Epicentro bajo control. No hemos escrito antes al haber tenido un terremoto de la hostia. Gracias. (STOP)"

Trenta anys després, "el tal Orni" i "el tal Epicentro" comparteixen cel·la a la mateixa garjola imaginària de l'Estat.

🧪 De la química de bugada al terrorisme de jardí

Dins de la gran tradició de la dramatúrgia policial de l'Estat, la invenció d'arsenals inexistents mereix un capítol propi. Quan l'oïda no falla, el que falla és directament l'anàlisi de laboratori, confonent el manteniment bàsic d'una llar amb logística militar de destrucció massiva:

Amb aquests criteris de laboratori d'elit, els membres de la colla de la Fal·lera Gironina o els Diables del onyar també som, tècnicament, perillosos posseïdors de precursors d'explosius a gran escala. Qualsevol escorcoll al local o al rebost de casa podria aixecar un informe de tres-centes pàgines: tenim sofre en pols (comprat a magatzem de grana, El Sitjar, a la cantonada de la sèquia, per evitar que els gossos hi facin el pixum a les parets o les bestioles es mengin els enciams), clorat de potassa en pastilles de 5 mg (Orravan-Reig-Jofre - remei infal·lible de l'àvia per curar la gingivitis i les nafres de la boca) i, per cloure l'arsenal d'alta potència, la cendra reglamentària que queda després de fer cagar el Tió. (Si tens Nitrat Potassic 300gr. Natuorganic adob per les plantes de la peixera, has begut oli)

Al final, la lliçó documental és clara: a Catalunya, tenir el quartet de neteja ben proveït i un sac de terra per als geranis et converteix automàticament en sospitós habitual de voler assaltar els poders de l'Estat. Menys mal que, com deia, de moment la fiscalia ho va "afinant" tot plegat.

Com imagino l'atestat si em tinguessin al punt de mira.

Capítol 3: Les Barretina(-des)

traducció literal i innocent d’una expressió catalana al castellà

Dins de la categoria general de les Catalanaries, neix una sèrie concreta de microtextos amb nom i estil propi: Les Barretinades. Si ho traduïm literalment al castellà, el resultat és "Gorrazos". La gràcia és doble: no només convertim la barretina en gorra, sinó que el sufix "-azos" afegeix contundència. Són traduccions que et foten un gorrazo directament al cervell.

Nota: Barretades ja era fixat. Era una secció d'en Quim Curbet, el meu editor preferit, en una Col·laboració al Diari de Girona.

Una Barretinada és la traducció literal i innocent d’una expressió catalana al castellà que, en perdre el sentit idiomàtic, es transforma en una peça d’humor involuntari, absurda o poètica. Quan ho fem, no és per maldat ni per ignorància: ho fem amb aquella innocència de qui creu que totes les llengües són cosines germanes.

🧪 El "Catalanaria Translator" en acció:

Nota de matís: Si bé fer misto és la pifiada tècnica o mecànica de fallar el cop, fer llufa és la reina indiscutible del «gatillazo»: el desinflar poètic de la pólvora mullada.

Això és el nucli semàntic de la Catalanaria. I diré més: la paraula té molt més recorregut del que sembla.

Per tant puc dir que una Catalanaria és: Traducció literal i innocent d’una expressió catalana al castellà que, en perdre el sentit idiomàtic, es transforma en una peça d’humor involuntari, absurda o poètica. Són textos que revelen la distància entre llengües, la bona fe del traductor i la bellesa del desastre.

🎭 Per què funciona tan bé com a sèrie?

Perquè captura tres coses molt nostres:

1. La literalitat catalana, que és tendra i devastadora alhora.
2. La fricció entre llengües, que genera humor sense voler-ho.
3. La meva mirada, que és irònica però mai cruel.

“Barretina-(des)” El punt de marca de la casa que converteix una idea en una secció amb personalitat pròpia. I sobretot: no és només un nom; és un gest editorial.

Barretina(-des): Sèrie de microtextos on expressions catalanes són traduïdes literalment al castellà, generant monstres lingüístics tan absurds com tendres.

🎭 Quin matís aporta respecte a “catalanaries”?

• Catalanaries: categoria general, fenomen, etiqueta conceptual.
• Barretina(-des): la meva sèrie concreta, amb nom propi, estil propi i identitat visual en alguns casos.

És com tenir “absurds catalans” (categoria) i “Les Barretina-des” (la meva col·lecció).

💰 L'economia del verb: el català no regala res

Ja sabem que els catalans tenim fama d’estalviadors: no és que anem fluixos d’armilla, però diuen que no ens agrada gratar-nos les butxaques ni regalar o donar quelcom a la babalà. Els catalanoparlants sovint anem amb molt de compte que no ens afaitin ni ens plumin, de mirar la xavalla del canvi que pertoca. És per això que tampoc no donem petons ni abraçades; només en fem. El fet de fer no sembla tan de franc. I perquè som treballadors de mena, què collons!

Tot i així, el verb donar també existeix en català quan la circumstància ho requereix. S'accepta en el propòsit de "cedir gratuïtament" (Dono la mà, dono sang, dono a la Marató) o bé quan una cosa està orientada respecte a una altra (La porta dona a l'eixida). I per descomptat, som generosos a l'hora de repartir llenya o desentendre'ns del proïsme: donar un clatellot, un mastegot, una puntada de peu, donar pel sac o donar pel seguit.

🛡️ Guia de supervivència digital: Com fer petar el traductor automàtic a les Xarxes Socials

Per a aquells dies en què les xarxes van plenes de borinots i "mestres tites", la millor defensa no és el bilingüisme de manual, sinó la riquesa de la llengua del carrer. Si usem expressions genuïnes, aconseguim un doble objectiu: mantenim el llistó ben alt i fem que els traductors de traducció literal es tornin completament bojos.

• 1. L'economia dels afectes (Fer vs. Donar): Sempre s'ha d'escriure "fer un petó" o "fer una abraçada". Si el traductor ho gira literalment com "hacer un beso", el bilingüe de l'altre costat es quedarà gitat de revés buscant la lògica industrial de l'acció. Reservarem el donar només per quan vulguem repartir llenya (donar un mastegot) o enviar algú a pastar fang (donar pel sac).
• 2. La urologia popular i la fauna estiuenca: Davant d'un pesat, oblidem el castellà "tocar las narices". És molt més precís i anatòmic parlar de collonera o d'aquells que tenen la dèria de tocar la pebrotera. Les eines automàtiques ho tradueixen per conceptes literals de l'escrot, provocant un curtcircuit immediat en la ment del lector monolingüe.
• 3. Expressions de calbot i doble sentit: Utilitzar dites com "anar a la babalà", "anar fluixos d'armilla" o "mirar la xavalla". Són bofetades amb guant de seda. Un traductor automàtic interpretarà que parlem de monedes físiques o de roba de sastre, perdent completament la ironia de fons sobre la nostra (benentesa) cultura de l'estalvi.
• 4. El recurs de la hipèrbole històrico-satírica: Quan l'adversari es posi pompós amb la història imperial (unidad nacional), la millor resposta és el deliri organitzat -- "Ponç Pilat establert a Tàrraco, es va endur a la seva "guàrdia pretoriana (de catalans barretinaires)" a Judea (palestina), per governar-la i matar Jesucrist. Ni més ni menys."--. Una voladura controlada. No hi ha algorisme al món capaç de destriar la ironia històrica de la veritat si es redacta amb un llenguatge formal i endreçat.

"Davant de la bajanada uniformadora, la sintaxi genuïna és la nostra millor trinxera. Deixem que els idiotes ens portin al seu terreny... però que hi arribin havent de traduir tres vegades."

Els sistemes de traducció actuals aprenen per estadística. Si els canvies els patrons típics (que són calcs del castellà), la màquina ha de "triar" el significat literal.

🤯 Per què col·lapsa l'algorisme?

1. La manca de marcadors d'ironia: Les IA i els traductors busquen paraules clau que delatin el sarcasme o l'insult directe. Si no n'hi ha, la màquina processa la frase com una "afirmació històrica rigorosa".
2. El "soroll" de dades reals: Com que s'hi barregen conceptes històrics reals (Tàrraco, Judea, guàrdia pretoriana, Ponç Pilat), el sistema intenta lligar caps de manera lògica... i acaba traduint la bajanada amb una solemnitat que encara la fa més ridícula i hilarant per a qui la llegeix des de l'altre costat.

Advertiment d'autor: Per norma general a les xarxes socials sempre escric en català. Les interficies tenen un "Mostra la traducció" si l'usuari no te configurat l'idioma. També te l'opció del botó de l'esquerra per demanar-li al navegador que mostri la traducció al seu idioma.

Capítol 4: SOM RECARGOLATS DE MENA, O NO?

Matisos, girs, ironies i contraban conceptual a banda i banda de la frontera lingüística

Els catalans tenim un idioma mal parit, tot s’ha de dir. La ela geminada, el punt volat, n'és una prova fefaent. Podem recordar l'afamada presentadora María Teresa Campos en un anunci de "Castelblanch" del 1997, on ens va deixar glaçats amb la nova varietat de raïm Xarel-10, o la nostra corona del Vallès, el Montseny, amb el turó de l'Home (que ells pronuncien Jom).

Per mala baba, tenim el costum d’acabar paraules amb la doble ela (ll): Sabadell, Castell Vell, Martorell, martell o clatell. És més fàcil, fonèticament, acabar-ho amb (ei) que deixar-se una ela pel camí.

Exemple canònic:
— Taxi, ¿me puede llevar al paseo de la Castelana?
— Será de la Castellana.
— Perdone, es que soy de Sabadel.

De totes maneres, ganes de tocar el crostó hi posem amb el nostrat dígraf “ny”: Any, Company, Estany...

Ells, els monolingües, tenen la dèria de traduir-ho tot quan es vesteixen de militars i fan parada a Catalunya. Posem l’exemple dels pobles i carrers:

Amb tot, no van tenir els pebrots prou molsuts per traduir:

• Badalona → Se distrae la onda (bada l'ona).
• Arenys de Mar → Airecillos del Mar. Els calia un Arenis del Mar.
• Maçanet de Cabrenys → Demasiado limpio de los cabritos. En fi.

Sort que no tenim cap poble anomenat Cagallons de la Xarrupada, perquè si no, a saber quina bajanada haurien parit a les oficines de la metròpoli... Però es veu que no els calia, perquè quan no existeix, s'inventen Sant Esteve de les Roures.

El cas d'aquest poble fantasma és el millor exemple de com la realitat burocràtica intenta encotillar-nos i acaba topant de morros amb el mur del riure nostrat. Un municipi de ficció nascut d'un informe policial que es va convertir, per obra i gràcia de la sàtira digital, en el bastió de la resistència tronera i la ironia de carrer.

L’altre punt és no situar correctament l'accent: Jóan, Ártur, Míquel, Róbert queden tan amples com si tinguéssim noms anglosaxons. Tot i així em conformo: al registre civil estic inscrit com a Juan Vicente, tot i que a la meva Fe de Baptisme hi posa clarament Joan Vicenç Nicolau més els cognoms.

Ser bilingüe és un autèntic bé de Déu (o un bien de Dios, que en aquest cas comparteixen la mateixa gràcia divina a banda i banda de la frontera lingüística). Tenir dues llengües al cap no és duplicar feina, sinó tenir el doble de calaixos per guardar-hi matisos, girs, ironies i, sobretot, aquesta capacitat de fer contraban conceptual que tant ens agrada.

Toquem la fibra amb una veritat com un temple, que sovint es disfressa de debat pedagògic. La paradoxa és ben curiosa: sota la bandera de sumar una llengua, el que sovint es busca és restar la presència de l'altra per poder viure en una bombolla on només calgui fer l'esforç de parlar-ne una. És el bilingüisme entès com una autopista d'un sol sentit, on uns han de saber-ho tot i els altres tenen el dret de no haver d'entendre res.

El bilingüisme de veritat és el que podem transmetre amb les meves llibretes antigues i la memòria: el de conèixer els dos codis tan bé que em puc permetre el luxe de barrejar-los, jugar-hi, inventar-me catalanaries i riure'm de les costures de cadascun. Qui només vol ser monolingüe es perd tota aquesta diversió i, el que és pitjor, es perd la riquesa de descobrir personatges com Don Gil Imón (El Gilipollas) o insults tan magistrals com un "mal andandu" del castellà un cop adaptat amb barretina.

Quan substituïm un "torracollons" per un "gilipollas", no només canviem una paraula. Renunciem a dos-cents anys de precisió lingüística. Al final, els que vivim amb els dos peus a cada llengua som els que en gaudim el doble.

Quin “tros d’ase”!!! Me’n descuidava:

La “ce trencada” (Ç). De fet, sembla que els catalans volem tocar allò que no sona: som uns destralers, trenquem lletres i tot; deu ser que som hereus directes dels Almogàvers i de Berenguer d’Entença.

Representa el so fricatiu alveolar sord /s/ i apareix sempre davant de les vocals a, o, u (ex: llançà, Corçà, força) o al final de paraula (ex: feliç, dolç, falç o arboç). Mai s'escriu davant de e ni de i.

Els Entença són una nissaga del comtat de Ribagorça (Osca) que van fer fortuna arreu de Catalunya i la Mediterrània, tot i ser considerats per uns catalans i per d'altres aragonesos. Els de l'Aragó de la penya “No hablamos catalán” diuen que ha de ser amb (Z). El cas és que ens queda la (Ç) perquè els castellanoparlants es facin un embolic a l’hora de traduir-nos; en castellà antic la trobaven, però l’han perduda pel camí.

Per reblar el clau, tenim la doble (S) de Cassà, Cassades, passar, massa, que la fem servir entre vocals per fer la essa “sorda”. Així tenim, juntament amb la (H) “muda”, lletres amb “capacitats diverses”, que avui en dia són moneda corrent, enguany fins i tot inclusiva.

La ERRE de la menuda Édith Piaf

D'aquesta lletra, la "R", també en traiem suc. De la incapacitat de pronunciar-la com cal —fent vibrar la punta de la llengua contra el paladar en comptes d'arrossegar-la des del fons de la gola com si haguéssim nascut a París i fóssim la menuda Édith Piaf— els logopedes en diuen rotacisme. Però a les escoles de la nostra infantesa no hi havia tants miraments. Avui dia en diem bullying (una altra paraula que ens ha envaït el pati), però llavors era simplement la crueltat inherent dels nens de toda la vida.

Si tenies la desgràcia de tenir la "r" bleda, de fer l'anglès o d'arrossegar-la amb l'estil d'aquella cançó francesa, no et deslliurava ningú que els companys de classe, amb un somriure murri, et fessin recitar com una tortura xinesa el pitjor dels embarbussaments:

— "En Ramon anava carregat amb un carro de ferros rovellat per la carretera de Terrassa a Rubí."

I el pobre caganius, vermell com un titot a la tarima i suant la cansalada, intentant esquivar les "R" mentre tota la classe es descollonava de riure. Una lliçó de lectura que es convertia en un autèntic calvari de pati.

En el meu cas, la "R" anava ben encaminada de per si, fins que es topava amb el mur d'anar al darrere d'una consonant com la "D" o la "P". Aleshores la llengua em feia un salt mortal: el grup "DR" de vidre o pedra se m'empassava la consonant pel camí i acabava sonant directament com a "virrre" o "perrre". Costures de la parla que, per als mestres de l'època, eren manies a corregir amb un cop de regle a la taula, i per als companys de classe, munició de primera per fer-te cantar el trencacolls d'en Ramon i el seu carro de ferros.

La mà de Déu

D'aquestes "capacitats diverses", o més aviat de com les gestionava l'escola de postguerra sota el jou de la religió, a casa en teníem mostres ben clares. Els esquerrans patien una persecució gairebé inquisitorial. Com que en llatí la mà esquerra és la sinistra —paraula que avui dia encara s'associa a la desgràcia i al diable— i la dreta és la destra (el costat dels escollits per Déu), a l'escola es van entossudir a extirpar la naturalesa dels nens. A un dels meus germans, sense anar més lluny, li lligaven la mà esquerra a la cadira per obligar-lo a escriure amb la dreta com fos.

Jo, que es veu que ja venia amb el xip de la supervivència de sèrie, vaig acabar desenvolupant una habilitat totalment ambidextra: a casa practicava amb totes dues mans, però a l'aula, per estalviar-me garrotades i escarnis, només mostrava la destra. Un contraespionatge casolà que em va estalviar més d'un lligam i algun que altre cop de regle a les ungles.

I és que el repertori de fuetades, regles i càstigs d'alguns d'aquells mestres feia feredat. A banda del clàssic cop de canya a la punta dels dits, molts d'ells practicaven amb autèntica precisió cirurgiana el famós "coscorrón". Tancaven la mà com un puny ben estret, feien sobresortir el nus del dit del mig com si fos un punxó de pedra, i te'l clavaven amb toda la ràbia al cap. Un calbot sec i traïdor que et feia veure les estrelles de cop i et deixava un bony a la cervellera per a tota la setmana, alguns demanant explicacions a casa del per què, la resposta solia ser: "alguna cosa deus haver fet".

No fa gaire, veient la pel·lícula El maestro que prometió el mar, vaig sentir una frase que em va fer viatjar en el temps de cop. Un pare de l'època li deia al mestre, amb tota la naturalitat del món: "Al niño le puede pegar si se porta mal". Una frase que avui ens semblaria una barbaritat digna de jutjat de guàrdia, lligada a un passat que per sort ja ens queda lluny, però que aleshores era la norma. Alguns pares delegaven en el mestre una patent de cors per "corregir" les nostres ràbies, les nostres mancances o, simplement, el fet de ser esquerrans. Un traspàs de poders absolut on la violència no només s'acceptava, sinó que es demanava com a garantia d'una bona educació.

No va ser el meu cas cap mestre em posar la ma a sobre ni mal, primer perquè jo era com un angelet i la segona raó, no menor, crec que sabien el pa que s'hi donava per la meva mare. Ja heu vist com les gastava a la fruiteria

Com aprendre català d'amagatotis i còmplices necessaris els Capellans

Aprendre la llengua de debò sota el franquisme no era qüestió d'anar a classe, sinó de picaresca, d'amagatotis i de comptar amb còmplices necessaris. En el meu cas, aquests còmplices vestien sotana i eren els capellans dels Salesians, que miraven cap a un altre cantó o directament ens facilitaven el contraban de paper.

A casa teníem el nostre petit polvorí de resistència cultural. Recordo perfectament la joia de la corona: dos o tres llibres de butxaca d'aquells de l'Editorial Barcino, petits com un paquet de tabac i amb les tapes de cartolina d'aquell color verd fosc tan característic. Eren el Compendi de Gramàtica Catalana de l'Albert Jané i el manual de capçalera dels Verbs Catalans. Estudiar-los era gairebé un acte clandestí, com qui amaga un llibret de propaganda revolucionària entre els fulls del llibre de text oficial.

Aquesta biblioteca de baluard es completava amb dues finestres de llibertat que ens arribaven a casa sota màrfega:

• Cavall Fort: La nostra benedicció. Nascuda el 1961, ens arribava per subscripció gràcies a la complicitat de la parròquia per esquivar la censura. Allà, entre vinyetes de còmic, apreníem a llegir el català sense adonar-nos-en, seguint les petjades d'en Massagran o les aventures de Tintín i l'Espirú. També l'Astèrix en Francés que em regalava el padrí.
• Serra d'Or: La revista que llegien els grans, editada pel Monestir de Montserrat. Era un autèntic oasi de cultura i debat que es mantenia dret sota el paraigua de l'Església, l'únic escut que el règim no s'atrevia a aixafar del tot.

I per si no en teníem prou de jugar a contra corrent amb la llengua pròpia, a casa també em barallava amb el francès gràcies al mític Método Perrier. Uns llibres prims i pràctics que ens ensenyaven la fonètica estrangera escrita de manera planera per poder-la pronunciar des de la taula del menjador, en uns anys on saber francès era l'única manera de treure el cap més enllà de la "unidad en el destino universal" i respirar una mica d'aire fresc.

Al capdavall, entre les lliçons d'amagat dels Capellans, les conjugacions dels llibrets verds i les traduccions del francès, els de la meva quinta, ens vàrem anar espavilant. Una educació feta a base de complicitats, rebotigues i capellans trapelles que ens va ensenyar que les paraules més importants sempre s'aprenen de sotamà i d'estraperlo.

El Temps!!!

Els catalans tenim un sistema molt particular d'anomenar les hores o com passa el temps. Diem bon dia, bon vespre, bona nit, sempre en singular perquè és d'avui. Fem cap d’any o cap de setmana perquè comencen amb vistes al futur. Per Setmana Santa tenim un dilluns de Pasqua per tornar a casa i menjar la Mona, i per Sant Esteve també, per pair el Nadal.

No fem servir l'hora “Zulú”, que és la que surt a les pel·lícules i té el format dels rellotges digitals; les 21:00 no ens són útils per saber on som. Nosaltres fem servir el sistema del campanar.

Mètode:

1. Dividim l’esfera del rellotge en quatre quarts.
2. Agafem l’hora següent, la que vindrà, la del futur.
3. Un cop sabem l’hora que vivim o, més ben dit, que volem viure, comptem quants quarts han passat.

• 12:30 (Hora zulú) → Han passat 2 quarts. Quina hora és? Dos quarts d’una del migdia.
• 10:15 (Hora zulú) → Ha passat 1 quart. Quina hora és? Un quart d’onze del matí.

Nota: Només tenim hores de la una a les dotze, de dia i de nit; això es veu i es nota.

Tot sovint necessitem ser més precisos amb el temps, doncs dividim el quart i, tan amples, diem que són dos quarts i mig d’onze (10:37 hora Zulú). També fem servir minuts, que no som pas beneïts: tres quarts i cinc de set (18:50) del vespre.

Parts del dia: Matí, Migdia, Tarda, Vespre, Nit, Matinada.

Els àpats:

• Desdejunar: En desús, en diem "el primer cafè amb llet" (o "llet i cafè" si sou de l’Empordà).
• Esmorzar: Normalment el gruix de gent que esmorza ho fa a les 9 h. No és un “desayuno tardío” com diuen els de la Meseta; per a això ja tenim el vermut dels diumenges, molt nostrat.
• Dinar: Cada cop agafem més els horaris castellans. A casa, de ben petit, com a molt tard es dinava a la una. S’ha de dir que les 15:00 h és horari de funcionaris que a la tarde ja no van a treballar.
• Berenar: Un costum que s’ha anat diluint a favor d’anar a “tapinyar” o a fer el toc quan acabes la jornada laboral.
• Sopar: Ha passat com amb el dinar. A casa, com a molt tard a les vuit del vespre ja sopàvem; ara amb els horaris comercials sembla impossible fer-ho abans de les nou.
• Ressopar o ressopó: Sobretot quand el dia s’allarga i t’ha quedat un budell buit després de sopar. Acostuma a ser pa amb tomàquet i embotits, o una truita cargolada.
• Menjar: “Anem a menjar” (a comer) és un verb que gairebé no usem; preferim dir directament el nom de l'àpat ("Anem a dinar").

Els dies:

• El dilluns pels meus difunts
• El dimarts pels meus pecats
• El dimecres el cul em llepes
• El dijous toca’m els ous
• El divendres faves tendres
• El dissabte tot t’ho gastes
• El diumenge tot t’ho menges

Pel que fa al pas del temps, també tenim una dita que molta gent potser no sap exactament d'on surt:
DE L’ANY DE LA PICOR.
L'any 1471, l'àrea de Barcelona va patir una recordadíssima plaga de puces que atacaven sense pietat persones de tota condició. La data va passar a formar part de la memòria popular no solament per aquest fet, sinó perquè va ser un any de fam i misèria a causa de la pèrdua de bona part de les collites. La dita completa era: "De l'any de la picor, que tothom es gratava".
En castellà: EL AÑO DE LA MARÍA CASTAÑA (revolucionària gallega, María Castiñeira, que no volia pagar tants impostos ni al bisbe ni a la corona; ja venia d'allà allò de "Espanya ens roba").

Els collons de noms

Els catalans!!! Com som de pràctics. Els lingüistes en diuen afèresi (tallar pel davant) i apòcope (tallar pel darrere), de manera que és la diferència entre estalviar saliva des del principi o deixar la feina a mitges.

En català tenim una obsessió gairebé genètica i frenètica a fer que les paraules acabin en consonant o amb la síl·laba tònica (la que sona forta). Per això, quan escurcem un nom, ens quedem amb el final, que és on hi ha el nervi i la força de la paraula.

Mireu com funciona el xip, per davant i pel darrere:

Tenim excepcions com Josep → Pep (en castellà José → Pepe, que es deu conservar del llatí Pater Putativus). O els noms de dues síl·labes com Jordi o Miquel, encara que amb Joan i Joana estalviem fent Jan i Jana.

Mesurar distàncies i dimensions

Els castellans, amb altura, tiren pel dret que fa baixada; en canvi, en català és un batibull, un bullit de caos i confusió, un garbuix! No en teníem prou de fer servir una sola paraula i llestos!

Per expressar la dimensió vertical distingim:

• Alçada: Es refereix a la dimensió vertical d'un ésser viu, com una persona o un animal. S'usa com a sinònim d'estatura.
• Altura: Es refereix a la distància vertical entre un punt i un altre que fa de referència. S'utilitza en contextos tècnics i geogràfics.
• Altitud: Es refereix a la distància vertical d'un punt de la Terra respecte al nivell del mar (àmbit geogràfic).

I ens quedem tan amples!

Fixeu-vos: Estar alguna cosa a la QUINTA FORCA (molt lluny).
Sinònims nostrats:

• On Déu va perdre les espardenyes (o la barretina, l’encenedor...).
• Més enllà d’on pixen les cabres (molt bucòlic).
• Un mas més enllà dels primers turons, a “Can Pere Bori” si ets de Gavà.

Heu de saber que l'expressió original de la quinta ve de Madrid. Per algun motiu, es va començar a usar per dir que un indret és llunyà, així, amb la castellanada "quinta" en comptes de "cinquena".

Cal remuntar-se a principis del segle XVIII a Madrid per trobar l'origen del “Quinto Pino”. Durant el regnat de Felip V, inefable modernitzador borbònic, es va decidir repoblar el passeig de Recoletos amb cinc pins ufanosos. El primer dels pins va ser plantat a la part més propera a la vila, a l'altura d'Atocha, mentre que el cinquè va ser plantat a la part més alta del passeig, on avui es troba Nuevos Ministerios, al passeig de la Castelana a tocar d'un famós camp de futbol.

Com afecta això a Barcelona? El que fan a Madrid sempre ens acaba afectant.
A la Barcelona de principis del segle XIX, les execucions s'acostumaven a fer a les places públiques per donar exemple. Hi havia quatre forques distribuïdes per la ciutat: una al Pla de Palau, una altra al Pla de la Boqueria, a la Plaça Nova i a la Creu Coberta. Un dia es va decidir construir una cinquena al Turó de la Trinitat, que en aquella època quedava molt lluny. Per això diem que una cosa llunyana està “a la quinta forca”.

Nota: Fins al Decret de Nova Planta no es feien execucions públiques d'aquella manera tan vergonyosa, com la que van fer al General Moragues i el que va patira la seva muller Magdalena Giralt per recuperar el cap, 12 anys després. Anteriorment, a menys que haguessis volgut matar el rei (que llavors t'esquarteraven), t'enviaven a bogar a Galeres. Molt condescendents, els del Principat.

I és que a part d'enviar la gent a la quinta forca, si hi ha una cosa que ens agrada és posar a prova els de fora a veure si ens entenen...

El contraespionatge casolà

Això és tot un clàssic. Els embarbussaments (els trabalenguas) no només serveixen per fer riure o per fer anar la llengua de través, si no que històricament han funcionat com a autèntics filtres d'identitat o "santo y seña".

El dels setze jutges és el rei de la pista perquè té una trampa fonètica mortal per a qui no ha mamat la llengua des de petit: la distinció entre la "j" (o "g") i la "z". Per a un castellanoparlant, pronunciar la cullerada de fricatives sonores de "setze jutges mengen fetge d'un penjat acabat de jutjar" és una autèntica tortura. A la mínima que es descuida, se li escapa una "ch" (seche chuches) o una "j" castellana, i ya l'han enxampat.

De fet, aquesta jugada de fer servir la fonètica com a contrasenya militar té un nom hístòric: shibboleth. Durant la Guerra del Francès (1808), els catalans feien servir una altra frase trampa per detectar espies francesos o soldats espanyols que intentaven passar desapercebuts: "El bon vi fa bona sang". Els francesos que intentaven dir-ho queien de quatre potes perquè no tenien el so de la "g" final o confonien les vocals neutres.

Si vols fer ensopegar algú amb les consonants, tens altres joies:

• "Un pinyó plantat en un camp de pinyons, quin pinyonar de pinyons en pinyonarà!" (el dígraf ny a dojo).
• "Duc el llit al lloc i el lloc al llit duc." (el festival de la ela geminada i la ela palatal).

Per acabar-ho d’adobar: per a un castellanoparlant, la temptació de col·locar una "Y" tant a la "Llet" com al "Gel" és gairebé irresistible, i és on es veu de seguida el canvi de xip fonètic. El motiu és el fenomen del “yeísmo” (pronunciar la "ll" com una "y"). Com que en castellà modern la diferència de so entre llave i yegua pràcticament ha desaparegut, quan intenten traslladar-ho al català, ho bategen tot amb el mateix so de la "Y" (yet, yel).

La trampa és que en català aquests dos sons són completament diferents:

• La LL de "Llet": És una palatal lateral. Per fer-la bé, els costats de la llengua s'han d'enganxar al paladar i deixar sortir l'aire pels costats. En castellà tradicional era la "ll" de lluvia o castillo, un so que s'està perdent a Espanya.
• La G de "Gel": És una fricativa postalveolar sonora (el mateix so que la "j" de jardí). És un so que no existeix en castellà modern; és exactament el so de la "j" en francès (journal) o en anglès (jacket). Com que no tenen aquest so de "g" suau a la boca, el cervell els traeix i busquen el més proper que tenen, que torna a ser la "Y" (yel).

Així que si un castellanoparlant demana un "cafè amb yet amb yel", el sistema de detecció de catalanaries salta a l'acte i demana a crits que et portin una llet de soja i un glaçó de plàstic! És el clàssic cas de supervivència fonètica: quan la teva llengua no té un so, el cervell fa un salt mortal per agafar el més semblant que té a la seva arquitectura.

Mèxic i Méjico: Això és una guerra ortogràfica preciosa. En llatí i en el castellà antic (el de l'època de la conquesta, segle XVI), la X es pronunciava exactament com la "x" catalana de xocolata o la sh anglesa. Per això van escriure México. Amb el temps, la fonètica castellana va evolucionar i aquell so de sh va passar a ser el so de la "j" actual (la jota forta). A Espanya, la Real Academia va decidir que, com que es pronunciava amb "j", s'havia d'escriure amb "j" (Méjico). A Mèxic es van plantar per una qüestió d'identitat i orgull històric: es manté la X tot i que es pronunciï com a "j". En català hem mantingut la coherència original: ho escrivim amb X (Mèxic) i ho pronunciem amb el nostre so genuí de xoc.

Taxi i tasi: Aquí passem de la història a la pura mandra de la llengua, el que en lingüística en diuen simplificació de grups consonàntics. La X de taxi (o d' examen) amaga dos sons junts: una K i una S (ks). Dir ta-ksi obliga a fer una frenada a la boca (la K talla l'aire i la S el deixa sortir). En el parlar de carrer de moltes zones de l'estat espanyol i de l'Amèrica Llatina, la K directament s'esborra per estalviar energia, i es queda en un còmode i suau tasi (el mateix passa amb oxígeno → osígeno). En català, com que som de conservar les pedres i les consonants, ens esforcem a fer sonar la K i la S ben marcades.

La rosa dels vents: Mala baba marinera

La rosa dels vents és una argúcia mortal per als qui només coneixen els punts cardinals. Per a ells, els vents venen del nord, del sud, de l'est o de l'oest. Una manera molt geomètrica, molt escolar i de llibre de text d'entendre el món.

Nosaltres no. La nostra rosa dels vents és filla de la Mediterrània, dels pescadors, dels mariners i dels pagesos que sabien llegir el cel abans que existís l'home del temps, en Picó. Els vents tenen nom propi perquè no indiquen només una direcció: expliquen d'on venen, què porten i què ens podem esperar.

• La Tramuntana deriva del llatí transmontanus: el vent que arriba de més enllà de les muntanyes, dels Pirineus.
• El Gregal ve de Graecalis: el vent que bufava de la banda de Grècia.
• El Xaloc prové de l'àrab šulūq, el vent calent del sud-est (de Síria, el famós xaloc o siroco).
• El Garbí també té arrels àrabs (gharb), i és el vent suau del sud-oest que tan bé coneixen els mariners.
• El Mestral recorda el magistralis, el vent mestre que baixa amb força per la vall de l'Ebre.
• El Llevant, el Ponent, el Migjorn... tots expliquen molt més que un simple angle sobre una brúixola.

• Boira a Pení, vent de garbí
• De ponent, ni aigua, ni vent, ni gent
• La tramuntana sempre porta la cua molla
• No et fiïs de tramuntanes clares ni de gregals foscos
• Dia de xaloc, mar molt i peix poc (Mallorca)

Si a un castellanoparlant li dius que avui bufa Migjorn, Gregal o Mestral, primer haurà de buscar la brúixola, després situar Catalunya dins del mapa de la Mediterrània i, finalment, intentar recordar on para Grècia. Nosaltres no cal: ho portem incorporat de sèrie. Perquè la rosa dels vents catalana no és geografia; és memòria.

Tal faràs, tal trobaràs

La mala llet no té mesura. Això em passà a Figueres el mes de desembre del 1980, tot i tenir experiència a Sant Feliu i Platja d'Aro.

Per situar-nos: posant benzina al poste de la plaça el·líptica, pregunto:
— Aquesta és la carretera de Peralada, oi?
— Oi, aier i sempre... (amb un accent català tancadíssim i cara d'anar estret).
Vaig pensar: "que n'és, de rebord!"

No en volies més? Doncs a la carnisseria de sota de l'edifici on vivia, també a Figueres, a tocar del "pàrque", a sobre del Bar Breston, al carrer Pasteur:
— Té costelletes de bé?
— Les tinc de xai.
— Però si és el mateix, no?...
— Si fossin de vedella, diries si tenim costelles de "muuuu"?!

Doncs apa, a agafar el xai i cap a casa amb la llengua al cul a fer allioli. I sí, aquell carnisser també va ser molt bord, tot i que amb el temps ens vàrem fer amics i el xai realment era deliciós.

L’art de "ficar-se de peus a la galleda"

Com ha de ser el deliri quan s’inventen noms per a idiomes mil·lenaris! Una de les anècdotes més surrealistes de la política lingüística contemporània i una altra "catalanaria" de manual.

La decisió la va prendre el Parlament d'Aragó el 9 de maig de 2013, sota el govern de coalició del Partit Popular (PP) i el Partit Aragonès (PAR), encapçalat per la presidenta Luisa Fernanda Rudi. Aquell dia es va aprovar la Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón (coneguda com la Llei de Llengües de 2013), que derogava una llei anterior del 2009 que sí que reconeixia obertament els termes "català" i "aragonès".

El nyap va consistir a crear uns acrònims tècnics per evitar fer servir la paraula "català" a la Franja de Ponent i "aragonès" al Pirineu:

• LAPAO: Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (per referir-se al català de la Franja).
• LAPAPYP: Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica (per referir-se al aragonès).

L'objectiu polític d'aquell redactat era frenar el que ells consideraven "l'annexió cultural" o el "panbotiflerisme", argumentant que a l'Aragó no es parlava català, sinó unes "modalitats pròpies".

Fer la cagarel·la i la rectificació:
La jugada va sortir al revés de com volien, perquè l'acrònim LAPAO va provocar una riuada de bromes, estirabots i crítiques a escala internacional. Fins i tot el ministre d'Educació i Cultura espanyol d'aquell moment, José Ignacio Wert (del mateix PP), va arribar a dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que "el LAPAO no és res, és català" i que s'havia creat "un fals problema".

José Ignacio Wert, recordem-ho, és el mateix que va deixar anar a les Corts de Madrid la cèlebre frase:
“Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes. Que los niños catalanes se sientan tan orgullosos de ser catalanes como de ser españoles” (Octubre del 2012).

Els mateixos alcaldes de la Franja (inclosos els del PP i el PAR) es van rebel·lar signant la Declaració de Mequinensa en defense del nom de la seva llengua. L'invent va durar poc: l'any 2016, amb el canvi de govern a l'Aragó (PSOE i Chunta Aragonesista), es va modificar la llei i es va eliminar oficialment el terme LAPAO, restablint que les llengües pròpies de la comunitat són, amb totes les lletres, l'aragonès i el català d'Aragó.

I tant, l'enginy popular i les ganes de fer sàtira no van trigar ni vint-i-quatre hores a girar la truita per respondre al ridícul del LAPAO inventant les sigles de:
L.A.P.O.L.L.A. → Lengua Aragonesa Propia del Occidente Limítrofe de La Almunia.
Va ser la manera més eficaç i nostrada de desmuntar una llei absurda: utilitzant l'humor i el sarcasme per demostrar que, si et poses a inventar sigles per no dir les coses pel seu nom, pots acabar ben escaldat. La ignorància és molt atrevida.

Fer la gara-gara

TRADUCCIÓ AUTOMÀTICA

A la imatge es veu perfectament el desastre que passa quan un traductor automàtic o una IA agafa la terminologia castellera sense cap mena de context cultural.

El peu de foto és per emmarcar: "La torre de nuevo con forro y esposas".

La desfeta és total pas per pas:

• "Castell de nou" passa a ser una "torre de nuevo" (com si fos una construcció que s'acaba de fer fa cinc minuts).
• "Folre" es converteix en "forro" (com si el castell portés l'abric per dins).
• I la millor de totes, "manilles", traduït literalment per "esposas" (demanant directament la intervenció de la policia en ple tronc).

De sobte, una diada de Festa Major a Terrassa es converteix, gràcies al traductor, en una detenció policial amb complements de sastreria. Sort que no diu res del acotxador ni l'anxaneta, sinó el disbarat seria de proporcions bíbliques. Si hagués intentat traduir aquests dos termes, hauríem vist un autèntic guirigall de l'absurd.

• L'anxaneta s'hauria convertit segurament en una "anchoita" (pel peix) o "aleta" de qualsevol tipus. El moment culminant de descarregar el castell hauria passat a ser "la anchoita levantando el brazo".
• L'acotxador hauria estat encara pitjor. Com que ve del verb acotxar-se (ajupir-se o tapar al llit), el traductor hauria pogut triar opcions com "el agachador", "el arropador" o directamente alguna cosa relacionada amb cotxes, com "el aparcacoches".

Hauríem passat d'una detenció policial amb "forro y esposas" a un crim en una peixateria o en un pàrquing. Menys mal que el programari es va aturar a les manilles, perquè la crònica castellera d'aquella Festa Major a Terrassa hauria entrat directament en la història de la literatura surrealista.

No en tenies prou, doncs tornem-hi !!! Embolica que fa fort

“Los Castellers de Vilafranca son los grandes dominadores de las esposas y este fin de semana lo han vuelto a demostrar con la torre de nuevo –mejorada respecto a la de inicios de junio– y el estreno del pilar de ocho con forro y esposas. Los verdes también han querido dar el salto con el 5 de 9 con forro, pero lo han desmontado prematuramente. En la plaza también estaban los Niños de Tarragona, que han anotado un 5 de 8 movedizo y han renunciado al 3 de 9 con forro, además de unos Castellers de Sants que han descargado la tripleta de 8 por partida doble el sábado y el domingo.”

#Quilsvaparir #Marededeusinyo

Això ja no és només un error de traducció, és gairebé un titular de la crònica negra! El titular principal és per emmarcar en una galeria d'art surrealista: "Vilafranca se hace fuerte con las esposas".

L'allau de disbarats d'aquesta segona fitxa agafa un ritme frenètic:

• "Los grandes dominadores de las esposas": Dit així, sembla que els Castellers de Vilafranca hagin canviat la camisa verda per l'uniforme de funcionaris de presons o que s'hagin passat en massa al sadomasoquisme.
• "Descargan la torre y el pilar esposados": Veure un pilar de vuit esposat fa venir ganes de trucar immediatament als advocats de la colla. Com s'ho fan per pujar fins a dalt de tot amb els canells lligats amb ferro? Un misteri de la física i de la policia judicial.
• "Los Niños de Tarragona": De debò? Traduir els Xiquets de Tarragona per "Los Niños" és d'una dolçor infantil que fa perdre tota la solemnitat de la plaça. S'imagina la megafonia cridant: «¡Que dejen paso a Los Niños!»? Sembla una excursió escolar a PortAventura en lloc d'una colla històrica de vuit i de nou.
• "Los Castellers de Sants descargar la tripleta...": Aquí el traductor s'ha cansat i ha decidit que "Castellers" no es tradueix (potser per por de posar Castilleros), però ens deixa una construcció a mig camí que fa mal als ulls.

Aquesta crònica tanca el cercle perfecte de Catalanaries: hem passat de la detenció a Terrassa a tenir tota una colla —els verds— dominant el mercat de les manilles policials i uns pobres Niños voltant per la plaça. Definitivament, el programari es va lluir!

---

Els Castells son molt seriosos

Resum de les parts del castell i les seves funcions:

• Pinya / Soca: És la base multitudinària del castell. Estintola el tronc, aguanta l'estructura i fa de coixí humà per esmorteir impactes si hi ha caiguda. Si el castell porta folre, aquesta base s'anomena soca.
• Tronc: La part vertical i visible que defineix la dificultat del castell. Està format per columnes (rengles) i pisos, des dels baixos i segons fins al pis anterior als dosos (com terços, quarts, etc.).
• Pom de dalt: Els tres últims pisos superiors del castell, que mantenen sempre la mateixa composició:
  • Dosos: Dues persones que aguanten l'estructura superior.
  • Acotxador: Normalment el component més petit, col·locat a la gatzoneta amb un peu sobre cada dos.
  • Enxaneta: El casteller que puja a dalt de tot, corona el castell passant per sobre de l'acotxador i fa l'aleta (aixecar la mà), moment en què el castell es considera oficialment carregat.
• Reforços en alçada: Estructures concèntriques que es col·loquen per sobre de la base per aguantar els pisos superiors en els castells més difícils:
  • Folre: Es col·loca sobre la pinya (soca) per ajudar els segons i aguantar els terços.
  • Manilles: Se situen sobre el folre per subjectar els quarts.
  • Puntals: Se situen sobre les manilles per subjectar els quints.
• Músics: Formats per grallers i tabalers, toquen des de fora de la pinya per indicar acústicament l'inici de l'intent, guiar el ritme de la pujada (quan el castell està estable ordenen "pujar quarts") i anunciar quan s'ha coronat i descarregat.

Denominació i l'estructura dels castells

• Estructura bàsica del nom: Es defineix amb dos nombres. El primer indica les rengles (persones per pis) i el segon l'alçada (total de pisos), incloent-hi els baixos. Per exemple, un tres de sis té 3 persones per pis i 6 pisos d'alçada.
• Castells amb agulla: Són castells que tenen un pilar al mig. El primer nombre només compta les rengles exteriors (per exemple, un 4 de 8 amb l'agulla té una estructura exterior de 4 persones, 8 pisos i un pilar de 6 al centre).
• Aixecats per sota: Estructures espectaculars que es construeixen en bloc de dalt a baix, anant pujant el castell a mesura que s'afegeixen els pisos inferiors (com el tres de set aixecat per sota).
• Torres i Pilars: Quan el castell té dues rengles s'anomena torre (la torre de set és el dos de set). Si té una sola rengla s'anomena pilar o espadat (mai "u de..."), els quals solen tancar les diades com a pilars de mèrit o comiat.
• Vano de pilars: Conjunt de pilars alineats om el nom el marca el central, que és el més alt, flanquejat de forma esglaonada per pilars més petits (per exemple, el vano de sis té un pilar de 6 al centre, dos de 5 als costats i dos de 4 als extrems).
• Reforços de la base: S'especifiquen al final del nom afegint la preposició "amb" per indicar les estructures humanes de suport que ajuden el tronc, com el folre, les manilles o els puntals (com el pilar de 8 amb folre i manilles).

Finalització del castell

Quan comença a erigir-se, un castell pot acabar de quatre formes diferents, de menor a major grau d'assoliment:

• Intent: Si el castell cau abans de carregar-se, es diu que el castell ha fet llenya.
• Intent desmuntat: Si l'enxaneta, o el castell, baixa abans de carregar el castell una vegada ha començat a tocar la música de les gralles, i es pot desfer ordenadament el castell, es diu que és un intent desmuntat.
• Carregat: Si el castell, després de fer l'aleta i no haver baixat tot el tronc cau, es diu que ha estat carregat.
• Descarregat: Si es carrega i també baixen la resta de castellers, el castell s'anomena descarregat.

Les xarxes socials tenen una fe desmesurada en la majoria (650 millones de hablantes de espanyol). Però la saviesa popular ja ho va resoldre fa anys: "Milions de mosques no poden estar equivocades... menja merda." El nombre de partidaris d'una idea no n'és cap garantia de qualitat.

Parlant de fotre...

Ara ja no podem fer servir el verb FOLLAR pel seu significat històric:

FOLLAR v. tr.
Trepitjar el raïm per fer-ne vi (Empordà); De les tines en què los dits rahims seran follats, doc. a. 1350 (arx. de Banyoles). Una portadora de follar venema, doc. a. 1410 (Alós Inv. 13). Era en temps que, follada la venema, Hist. Troy. 318.
Etimologia: del llatí *fullare, ‘trepitjar’, probablement format damunt fullo ‘piló’.
(Diccionari Català-Valencià-Balear)

En quedar acceptat el verb socialment com a acte sexual, han cardat un cop de falç a la tradició de la verema i la seva litúrgia, diluint mots tan genuïns de la nostra terra com:

• Fotre un clau
• Barrinar
• Fer la clenxa al mig
• Obrir el llonguet
• Sucar el melindro
• Fotre un cacauet

De passada (i que sona igual però no s'escriu igual): Fullar (de fulla).

• La pasta fullada
• Els arbres de la devesa estan fullant

D’on surten aquests mesells que admeten la castellanada més ronyosa, rància, merdosa i atrotinada del DRAE:

follar (Quizá der. del lat. follis 'fuelle'). tr. vulg. Practicar el coito.

La Cort d'Honor del renec: On el "Fotre" i el "Mecàgum" es disputen la Pilota d'Or de la ràbia quotidiana, amb tota la seva capacitat de modulació.

El "Fotre" és el rei absolut que serveix per a tot (com a renec, com a verb, com a crossa d'exclamació) i el "Mecàgum" (i tota la seva curia de variants com mecàgum l'os pedrer, mecàgum la banya d'un cargol o mecàgum dena) és l'autèntica davantera de la indignació catalana.

Si hi ha un verb que defineix la plasticitat i la capacitat d'adaptació de la nostra llengua, aquest és, sense cap mena de dubte, el verb fotre. Capaç de viatjar des de l'escatologia fins a la indiferència absoluta, actua com un autèntic comodí que serveix tant per expressar la màxima ràbia com per descriure les accions més quotidianes de la vida. Vegem-ne la seva sorprenent flexibilitat:

Dellonsissss..... de que parlàvem?

Retrata a la perfecció aquesta mena d'amnèsia expressiva tan nostra i, alhora, serveix de ganxo: que el català, quan no troba la paraula (o no la vol dir), té tot un sistema de camuflatge lèxic amb els daixonses i dallonses que cap traductor automàtic podrà desxifrar mai.

És increïble com un "daixonses" pot ser un objecte, una persona, una qualitat (bona o dolenta segons el to) o fins i tot un verb ("daixonar"). Serveixen tant per estalviar-nos paraules com per esquivar temes tabú o paraulotes amb una elegància i una ambigüitat úniques.

L'imperi de la indeterminació: El català, quan no sap el nom d'una cosa (o li fa vergonya dir-ho), es munta un univers sencer amb daixò, dallò, daixonses i dallonses. Els exemples són tan reals i quotidians que qualsevol els retratarà a l'acte a la seva ment.

• El daixonses com a objecte: "Passa'm aquell daixonses que hi ha a sobre de la taula". El daixonses pot ser un llapis, un llibre, un got, una clau, un paper, un mòbil o qualsevol cosa que no sabem com es diu.
• Em fan mal els dallonses.
• És molt daixonses, ell.
• Què vols que escrigui una carta, si no sap daixonses!
• M’he deixat les dallonses a casa.
• En Daixò no ha pogut venir.

Els Pastorets

o l’adveniment de l’infant Jesús
de Josep M. Folch i Torres

---

Recordo anar al Romea amb la Mare per Nadal, el clàssic barceloní per excel·lència. Encara ressonen en Rovelló i en Lluquet quan deien les paraules "daixonses" i "dallonces", un recurs teatral boníssim i que encaixa com un guant amb el caràcter poruc i empantanegat d'en Rovelló.

Tinc una memòria prodigiosa!!! "Alabat ruc que a vendre et duc".

En Lluquet: Jove rabadà d'extracció humil i fe catòlica practicant que treballa en una masia. És el prototip d'heroi de Folch i Torres, destacat per la seva bondat, valentia i tossuderia, que lidera el viatge fins a Betlem.

En Rovelló: Company inseparable d'aventures d'en Lluquet, rabadà de la mateixa masia i vestit amb la indumentària típica del pastor català del segle XIX. Actua com el contrapunt perfecte de l'heroi a causa de la seva por, la seva gana i el seu caràcter menys decidit.

Acte I, Quadre II
En Lluquet i en Rovelló camí de Natzaret

Fragment

(...)

LLUQUET

Mala cara? Quines manies tens! És un bosc com tots els boscos. Què vols que faci, mala cara?

ROVELLÓ

Sí, home, sí... Està tot tan fosc, i fa un silenci que fa por. I a sobre, amb la foscor, m'he deixat el daixonses a casa... com se'n diu? Home, allò per punxar la llonganissa! El dallonces!

LLUQUET

El ganivet, Rovelló, el ganivet! Que tens el cap ple ocells!

ROVELLÓ

Això, el ganivet! Ai, Lluquet, és que tinc una enrenou a l'estómac que no m'aguanto. Escolta... no podríem parar una estoneta a menjar un crostó de pa i un tall de daixonses... de cansalada? Perquè, a més de por, tinc una gana que m'ofego.

LLUQUET

(Rient) Rovelló, tu sempre penses en el mateix: o tens por, o tens gana, o se't gira la barretina si no menges.

Acte sencer

Mots compostos que es mereixen un monument

Hi ha mots composts que es mereixen un monument. Són petites joies que concentren imatges brutals, ironia, descriptivitat i una força expressiva única.

Capítol 5: LA CUINA DE L'ÀVIA

O com convertir quatre coses en una obra d'art

La cuina catalana té una mania que desconcerta mig món: barrejar allò que, aparentment, no s'hauria de barrejar.

Som capaços de posar dins la mateixa cassola un pollastre de pagès i unes gambes de Palamós, una sípia amb mandonguilles, un conill amb escamarlans o uns peus de porc amb escamarlans, i no només no ens cau la cara de vergonya, sinó que encara ens estarrufem. I fem bé. Perquè això és la nostra identitat.

El mar i muntanya: quan dues ànimes es troben

El mar i muntanya no és una excentricitat culinària. És geografia.

Catalunya és un país petit on la costa i la muntanya es donen la mà. En poques hores, el peix arribava al mercat interior i el pagès baixava amb els seus pollastres, conills o porcs. La cassola fa la resta. La dolçor de la carn, la força iodada del marisc, la gelatina de la sípia o el cap de les gambes acabaven fent una salsa impossible d'oblidar.

Para moltes cuines del món, barrejar carn i peix és gairebé un sacrilegi, una marranada. Per a nosaltres... és tocar el cel. I amb una sardana, ningú no ho va resumir millor que Joan Maragall i Enric Morera:

Dalt de la muntanya hi ha un pastor, a dintre de la mar hi ha una sirena...
(...)
—Si sabessis el mar com n'és bonic! —Si sabessis, la llum de la carena!
—Si baixessis series mon marit. —Si pugessis ma joia fora plena.
—Si sabessis el mar com n'és bonic! —Si sabessis, la llum de la carena!
(...)
La sirena se féu un xic ençà, i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla, i de l'amor plantaren la cabana;
fou l'Empordà!

Si existeix un himne gastronòmic del mar i muntanya abans que existís el plat, probablement és aquest.

La picada: l'ànima invisible

Però si hi ha una troballa que defineix la cuina catalana és la picada. No és una salsa: és un potenciador del gust. Una arquitectura invisible. És l'últim toc que lliga tots els sucs del guisat i els dona profunditat.

Ametlles, avellanes, all, julivert, pa fregit, galeta, fetge, xocolata, safrà... Cada casa tenia la seva fórmula secreta. La picada no es fa: es pasta. I aquí apareix l'altre gran protagonista de la cuina catalana: el morter.

La picada no és una recepta; és un llenguatge

Els llibres de cuina acostumen a parlar de la picada, en singular, com si només n'hi hagués una. Res més lluny de la realitat. Cada guisat té la seva. Cada casa té els seus costums. Cada àvia hi posa la seva signatura.

A casa, la picada mai no és igual. Si el guisat demana profunditat, hi entren un parell de preses de xocolata negra. Si cal lligar-la sense fer-la pesada, hi trinxes dues galetes Maria Marbú. Si el que toca és aprofitar el rebost, un tros de pa d'ahir fregit fa miracles. En alguns estofats, un fetge de pollastre fregit aporta una untuositat i una intensitat extraordinàries. Als plats de mar, la melsa de la sípia és un autèntic tresor gastronòmic que molts ni tan sols saben que existeix.

I encara hi falta un altre clàssic: la fideuada. Quan els fideus ja han begut el brou i la cassola arriba a taula, apareix l'allioli negat. No aquell allioli espès on la mà de morter s'aguanta dreta, sinó un allioli més lleuger, "negat", que es desfà entre els fideus i acaba convertint-se en un altre detall petit. Però és el detall que separa una fideuada correcta d'una fideuada memorable.

L'allioli negat i les picades: no és el mateix

Hi ha una confusió força habitual entre negar un allioli i deixatar una picada. Són dues tècniques diferents.

L'allioli negat primer s'ha de fer ben lligat, ben espès, al morter. Només quan ja està muntat s'hi afegeix una mica més d'oli —una cullerada grossa acostuma a ser suficient— per fer-lo més fluid. No es tracta d'aigualir-lo, sinó de donar-li una textura més lleugera perquè s'escampi millor sobre una fideuada, un arròs o un peix. L'oli és el que el "nega".

En canvi, la picada mai no s'hauria de deixatar amb aigua. Es desfà sempre amb una mica del mateix brou, suc o líquid de la cassola on acabarà incorporant-se. Així no només s'integra millor, sinó que conserva tota la intensitat del guisat i no en rebaixa el gust. L'aigua només dilueix; el brou explica la història del plat. A la cuina catalana no s'hi tira mai aigua si hi ha un bon brou a mà. El brou és memòria concentrada; l'aigua només és aigua.

La cuina: la gran fàbrica de catalanaries

Si de debò vols sentir parlar català a la velenta, no vagis a un congrés de filòlegs. Fes un bon dinar. Però un de veritat.

Al cap de poca estona començaran a sortir els renecs, les barretinades, les catalanaries, els acudits impossibles de traduir, les frases fetes, els malnoms dels veïns, els records dels avis, les discussions sobre si la picada porta galeta Maria o pa fregit, si l'allioli s'ha de fer només amb all o també amb rovell, o si la sípia vol melsa o no.

I quan arribi el cafè... ja haurà aparegut algun "càsum l'olla", un "collons", un "cony", un "Déu n'hi do", un "això és un nyap", un "fer figa", un "fer el préssec" i mitja dotzena de paraules que cap traductor automàtic no sabrà mai per on agafar. Perquè el català no es conserva dins dels diccionaris: es conserva al voltant d'una cassola. La nostra llengua no es defensa només a l'escola ni als parlaments; també es defensa a la cuina, amb un porró damunt la taula i una sobretaula que s'allarga més que el dinar.

El morter, l'altra senyera nacional

Si haguéssim d'escollir una eina que expliqués la cuina catalana, probablement no seria ni la paella ni la cassola. Seria el morter. Perquè abans que existissin les batedores, els robots de cuina i els programes de televisió, ja hi havia una àvia pastant una picada mentre el guisat feia xup-xup. I encara avui, quan sentim el toc-toc de la mà de morter contra la pedra, sabem que a la cuina està a punt de passar alguna cosa important.

El morter: molt més que una eina

La batedora talla. El morter xafa. I aquesta diferència sembla insignificant fins que tastes el resultat. En pastar, els fruits secs alliberen els seus olis, l'all perd agressivitat, les herbes desprenen tota l'aroma i els ingredients s'emulsionen lentament. No és només una tècnica: és una manera d'entendre la cuina. Per això també fem l'allioli picant-lo al morter afegint un rajolinet d'oli com un fil de llum. I, si cal, acabem tots "coents de boca", però satisfets.

Els italians també tenen un morter... O no?

Quan un italià parla del pesto, un català somriu. Perquè és l'única gran salsa de la cuina italiana que conserva la mateixa filosofia. No és casualitat. La paraula pesto prové del verb italià pestare: picar, matxucar, pastar. Ells hi posen alfàbrega, pinyons, parmesà, all i oli d'oliva. Nosaltres hi posem mig rebost. La diferència és subtil però profunda. L'italià fa del pesto el protagonista del plat; el català fa desaparèixer la picada dins del guisat. Quan el plat arriba a taula ningú no la veu, però tothom la nota. És una obra d'orfebreria culinària.

Els calçots: la religió civil de la salsa

Si hi ha un plat capaç de provocar més discussions que un debat electoral, és una calçotada. No pels calçots, sinó per la salsa. Perquè aquí apareix una altra Catalanaria de primer nivell: ningú fa la salsa igual, però tothom està convençut que la seva és l'autèntica.

La salsa dels calçots acostuma a emparentar-se amb el romesco, però no és ben bé el mateix. Hi ha qui hi posa més ametlla; qui prefereix avellanes; qui hi afegeix nyores; qui defensa el pebrot escalivat; qui hi posa tomàquet; qui hi posa pa fregit; qui hi posa una galeta Maria; qui hi tira més all, qui més vinagre, o qui més oli. I tots tenen una explicació convincent. Perquè, com passa amb la picada, la salsa no té recepta única; té arbre genealògic.

Romesco o xató?

I encara hi ha un altre embolic deliciós. Els de Tarragona defensaran el Romesco. Els del Garraf i el Penedès trauran el Xatò. Les dues salses comparteixen família, però cada comarca defensa la seva amb la mateixa passió que un equip de futbol. És una discussió absolutament catalana i, afortunadament, sense vencedors. Perquè l'única conclusió acceptable és repetir. Hi ha països que es divideixen per la religió o per la política; Catalunya és capaç de dividir-se amistosament per una picada, un allioli, un romesco o una salsa de calçots... i acabar brindant amb un porró.

El porró: una catalanaria de vidre

Si hi ha un objecte que resumeix la manera catalana d'entendre el vi i la taula és el porró. És tan fill de la nostra cultura del vidre, de les bótes del celler i del costum de compartir el vi que, tal com el coneixem avui, pràcticament no existeix fora de la península Ibèrica. Quan travessa fronteres no ho fa com un estri quotidià, sinó com una curiositat etnogràfica o un record gastronòmic.

La gràcia del porró no és només el recipient: és la manera de beure. Sense tocar-lo amb els llavis. Passant-lo d'una mà a l'altra. Compartint el vi sense necessitat de compartir el broc. És una petita obra d'enginy popular.

Parents llunyans

Si busquem objectes que comparteixin aquesta filosofia, en trobem alguns cosins molt interessants:

• El kendi del sud-est asiàtic (Malàisia, Indonèsia o Filipines) també permet beure sense tocar el broc amb els llavis. Està pensat per compartir l'aigua de manera higiènica i és una peça tradicional de terrissa.
• El ríton grec i romà era un recipient cerimonial que deixava sortir el líquid per un petit orifici inferior. Més ritual que quotidià, però basat en la mateixa idea de controlar el raig.
• I, més a prop de casa, tenim la bota de vi i el càntir. Amb la bota també es beu a galet, mantenint la distància entre la boca i el recipient. El càntir, especialment tradicional, refresca l'aigua i també permet beure sense tocar necessàriament el broc.

Cap d'ells, però, no té el mateix caràcter que el porró. Perquè el porró no serveix només per beure: serveix per saber qui és de la colla. Quan arriba un foraster sempre passa el mateix: el convidem a tastar-ne un glop, agafa el porró, l'inclina, l'aixeca... i, inevitablement, acaba batejat de vi pel pit mentre tota la taula esclata a riure. És el baptisme, la mullena oficial. No ets del país fins que no t'has vessat mig porró al damunt.

La paella? Millor no hi entro

Hi ha guerres que és més intel·ligent no començar. Una d'elles és discutir amb un valencià sobre la paella. Per començar, la paella és el recipient, no el plat. Això ja t'ho deixo ben clar abans que hagis acabat el primer glop de cervesa. I si t'atreveixes a explicar que a casa hi poses això o allò, la resposta és automàtica: "Tú lo que haces es arróz con cosas".

En aquest moment, el més prudent és tancar la paradeta, demanar un altre got de vi i canviar de tema. Nosaltres ja tenim prou feina discutint si la picada porta galeta Maria o pa fregit, si l'allioli s'ha de fer només amb all o també amb rovell, si el romesco és millor que la salsa del xató, o si els cargols es fan a la llauna o amb suc. Per tant, la paella la deixarem als qui hi entenen "de debò". I si algú vol aprofundir en la matèria, que agafi el llibre de l'Arguiñano, de la Carme Ruscalleda, dels germans Torres o de qualsevol cuiner que s'hi dediqui. Aquest llibre va d'una altra cosa: va de les Catalanaries. I, francament, amb les nostres ja en tenim per omplir una cassola ben grossa.

Un dia, fent la sobretaula amb un valencià que s'encaparrava que la paella no hi porta peix, li vaig haver de dir que jo a la paella mai li deia què hi posava i la paella, com no ho sabia, em feia un arròs de peix pistonut. Va callar uns segons. Jo vaig aprofitar el silenci per rematar:
—El secret és no discutir mai amb la paella.
A fer la mà!!!

Els bolets: una altra Catalanaria

Hi ha pobles que surten al bosc amb un fusell; nosaltres hi sortim amb un cistell.

La tardor catalana té una olor molt concreta: terra humida, pinassa, castanyes, alzines de glà... i bolets. No hi anem només a buscar teca. Hi anem a passejar, a respirar, a perdre'ns pel bosc i a tornar amb quatre rovellons i trenta fotografies dels que no coneixem. A Catalunya hi ha famílies capaces de guardar en secret un boletaire més bé que el número PIN de la targeta o del compte corrent. El lloc no s'explica: es transmet en herència.

—On els has trobat?
—Per allà.

"Per allà" pot voler dir qualsevol indret situat entre el Pirineu i el Mediterrani.

L'emperador Claudi no ho hauria entès

Els romans també menjaven bolets, però alguns no acabaven gaire bé. L'emperador Claudi, segons expliquen les fonts clàssiques, va morir després de cruspir-se una amanita preparada —diuen— amb la inestimable col·laboració de la seva esposa Agripina.

Nosaltres, en canvi, hem desenvolupat una altra estratègia. Si no coneixem un bolet, no el collim. I si el collim, el primer que fem és preguntar al cunyat, al veí, al farmacèutic, al grup de WhatsApp, a l'associació micològica o al vell del poble que fa seixanta anys i el cul pelat de voltar pels boscos. És molt menys polític que assassinar un emperador, però dona molts més àpats i cofoisme.

El boletaire català (biopic)

El boletaire català té una fe cega en quatre coses: el bastó, el cistell de vímet, la gavineta i el secret del seu racó. El GPS pot fallar, però el record d'un bon rovelló sota aquell pi tort no falla mai.

Els noms de bolets més populars i coneguts:

• Camagroc (Cantharellus lutescens)
• Rossinyol (Cantharellus cibarius)
• Peu de rata (Clavulina cinerea)
• Múrgola (Morchella rotunda)
• Apagallums (Macrolepiota procera)
• Ou de reig (Amanita caesarea)
• Cep o sureny (Boletus edulis)
• Molleric granellut o pinetell (Suillus granulatus)
• Mataparent reial (Boletus regius)
• Pinetell bord o de cabra (Lactarius chrysorrheus)
• Rovelló o pinatell (Lactarius deliciosus)
• Esclatasang (Lactarius sanguifluus)
• Carlet (Hygrophorus russula)
• Llenega negra (Hygrophorus latitabundus)
• Fredolic (Tricholoma terreum)
• Pet de llop (Lycoperdon perlatum)

No tots són comestibles. I això sí que és una altra Catalanaria: nosaltres anem al bosc buscant rovellons; d'altres hi van buscant cérvols o fent senderisme. Aquí la tardor no comença quan cauen les fulles. Comença quan algú diu: "Aquest cap de setmana han sortit els primers rovellons."

A Girona sortim a "caçar" bolets

A Girona, i en bona part del país, no anem a buscar bolets: anem a caçar bolets. I això despista molta gent.

Els de ciutat diuen que busquen bolets. Els gironins, els d'Osona, els del Ripollès, els de la Garrotxa... sovint diem que anem a caçar bolets. No hi anem armats amb escopeta: hi anem armats amb un cistell, una navalla i l'esmorzar. Però la paraula caçar no és casual. Perquè els bolets no t'esperen: els has de rastrejar. Has de llegir el bosc, saber on toca l'obaga, on hi ha la molsa, quin pi és vell, quina sureda és bona, on va ploure fa tres dies i on encara hi queda humitat. És més semblant a seguir un rastre que no pas a collir pomes d'un arbre. Per això diem caçar.

Quan els trobem, llavors sí, els collim. I si tornem amb el cistell buit, no diem que no n'hem collit; diem que no n'hem trobat. Per tant, la seqüència catalana és perfecta:

1. Anar a caçar bolets.
2. Trobar-ne.
3. Collir-los.
4. Menjar-los.

Els urbanites ho simplifiquen tot en un trist "buscar bolets". Nosaltres tenim quatre verbs diferents perquè cadascun explica una fase de la història.

I encara hi afegiria una frase molt gironina: "Els bolets no es busquen; es deixen trobar." Si entres al bosc amb presses, tornaràs amb el cistell buit. Si hi entres escoltant-lo, potser serà ell qui et regalarà un parell de rovellons. Això ja és gairebé filosofia catalana aplicada al bosc. 🍄

Caçar no sempre és disparar

A molts llocs de Catalunya, especialment a les comarques gironines, caçar no vol dir només perseguir animals. Vol dir, senzillament, cercar amb la intenció de trobar. El mateix Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) recull aquest significat:

Caçar: Cercar, procurar trobar.

I documenta exemples ben nostres:

• «Hem anat a caçar bolets.» (Gironès, Ripollès, Garrotxa...)
• «Va a caçar fems pels camins.»
• «Vaig a caçar el pare, que no sé on és.»
• «Jo vinga caçar l'oració al missal, i no la trobava.»
• «Vaig a caçar feina.» (Reus)

Fixeu-vos que no hi ha cap escopeta. Ni un tret. Només hi ha la voluntat de trobar allò que busques. Per això, quan un gironí diu «Anem a caçar bolets», no està fent metàfores; està parlant un català documentat des de fa generacions.

El problema arriba quan un traductor automàtic ho converteix en: «Vamos a cazar setas», i el lector castellà ja s'imagina un senglar perseguint un rovelló amb un rifle del calibre dotze. Una altra Catalanaria servida.

El català és una llengua molt més precisa del que sembla. No és el mateix cercar, caçar, trobar i collir. Cada verb descriu una etapa diferent de la mateixa aventura. El castellà tendeix a resoldre-ho gairebé tot amb "buscar". Nosaltres, en canvi, abans de cruspir-nos els bolets, ja els hem viscut en una autèntica disbauxa lingüística.

Com treure de polleguera a un "Espanyol"

La truita de patates, coneguda arreu amb el pompós nom de "tortilla española", té un origen que a molts els farà guspirejar els ulls. Com s'encarrega de recordar molt bé l'historiador Marc Pons a les pàgines d'El Nacional.cat, la seva arribada a casa nostra es remunta directament a la invasió napoleònica de principis del segle XIX.

La patata, originària de l'Amèrica del Sud (de la zona de l'actual Colòmbia), va ser introduïda a Europa pels mercaders al segle XVI, però al principi no es destinava al consum humà; la consideraven poc més que ferratge per als animals de tir. Va haver de ser el ministre de Sanitat francès, Antoine Parmentier, qui en bategés l'ús popular durant les crisis de fam del 1804 sota el Primer Imperi Napoleònic, proposant menjar-la sola, amb verdures o barrejada amb ous.

No se sap del cert quin soldat anònim va fer la primera barreja en un quarter de campanya de l'Armée imperial —es parla dels fronts de Polònia—, però el que és segur és que va ser el seu exèrcit qui va portar la recepta a Catalunya. Entre 1808 i 1814, el nostre país va quedar integrat formalment a l'Imperi francès i separat de la corona espanyola, i Barcelona es va convertir en la capital del nou "Midi francès". Amb el desembarcament colossal de funcionaris i militars de París, van arribar la cervesa, el cafè, el brioix... i la truita de patates.

Així doncs, disputar-li la "espanyolitat" a la truita de patates no és cap rebequeria infantil: és una certesa històrica. El plat té arrels franceses, es va popularitzar a la Barcelona napoleònica i va fer fortuna a Catalunya molt abans que la cort de Madrid l'adoptés com a insígnia nacional. Una veritat documentada que, deixada anar amb un to distret a la sobretaula davant d'un foraster tancat en banda, té el poder terapèutic de treure'l de polleguera a la primera de canvi!

— Canço de La Trinca. La patata. 1976

Capítol 6: Els renecs

“Renecs en català per a catalans que reneguen bé”

Els renecs en català són com les pluges d’agost: inevitables, sobtades i absolutament necessàries. La pàgina que tens oberta explica què són, d’on vénen i per què els diem… però nosaltres ho podem resumir millor: renegar és l’esport nacional no oficial de Catalunya.

Els renecs formen part de la riquesa del català. Sense renecs, el català seria com un pa amb tomàquet i el tomàquet tallat a llesques: trist, molt trist.

Així doncs, podem dir que els renecs pel mal de queixal són com una autèntica lletania. I si anem al mirall de la llengua, la definició formal no deixa cap dubte de la seva natura gairebé litúrgica:

I quina millor tirallonga per fer baixar la inflor de la boca que repassar, un a un, els sants i els personatges que el mestre Joan Llongueras va immortalitzar?

🤬 Capítol 7:
L’Arqueologia de l’Insult Nostrat

Diferències entre renegar i insultar

Segons els diccionaris renegar seria proferir renecs. Renec és queixar-se amb alguna maledicció, maleir. Literalment seria una “paraula o expressió injuriosa contra Déu o una cosa sagrada”, alhora que una “interjecció que hom considera grossera, inconvenient”. En canvi, insultar seria “ofendre [algú] amb actes o paraules ultratjosos”, també destacar ofensivament algun defecte o tret que es considera negatiu.

La nostra llengua és tan rica en retrats humans que, quan volem descriure algú, no ens calen psicòlegs: tenim tot un bestiari que és un tresor etnogràfic. És un inventari que va del tendre al ferotge, i que només existeix en un país on els insults són gairebé una forma d’afecte i d’arqueologia emocional. Vegem-ne la classificació "científica", que és tan divertida com instructiva.:

📜 El Relat Castís Madrileny: L'origen de "Gilipollas"

Heu de saber que fer servir "gilipolles" en català no és normatiu; el nostre equivalent exacte és torracollons. I l'explicació és històrica. Els catalans no ens referim al penis com a "polla" (per a nosaltres una polla és una gallina jove, una escórpora, o una polla d'aigua). L'insult castellà prové de Madrid, de la història de Baltasar Gil Imón de la Mota, fiscal del Consell de Castella sota Felip III i Felip IV.

Don Gil Imón passejava sovint per la vila amb les seves filles en edat de casar-se, que pel que sembla no eren gaire llumeneres. En l'època, anomenar “polla” o “polluela” a una noia jove no era obscè. La gent, en veure'ls passar, deia de broma: "Ahí viene Don Gil con sus pollas". Amb els anys, la frase es va deformar fins a cristal·litzant en l'insult gilipollas, aplicat a qualsevol que fos ingenu o poc espavilat. La mateixa RAE ho recull: Gil (simple/incauto) + Polla (mujer joven).

Capítol 8: 💩 CATALUNYA, TERRA DE FEMTES:
CRÒNICA D’UNA PASSIÓ NACIONAL

Comuna en el castell de Marksburg
via Wikimedia Commons

Catalunya, terra de tradicions i de femtes

Catalunya, terra de tradicions i de femtes: Entre castellers, sardanes i calçots, els catalans hem incorporat una quarta disciplina nacional: parlar de caca amb la naturalitat d’un monjo zen i la passió d’un sommelier descrivint un reserva del Priorat.

Entrem al Sant Greal de la catalanitat: les expressions escatològiques. No és cap secret que a Catalunya tot allò que té a veure amb les femtes ens suscita una irresistible passió.

Això és l'essència de l’humor popular, una grolleria que no neix de la maldat, sinó de la tradició, el fatalisme i el costumisme líric. Passem-ho pel sedàs de la Catalanaria:

"La merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenin amb un bastó."
➔ Catalanaria Translator: "La mierda de la montaña no hace olor, aunque la remuevan con un palo."
És tan fidel que fa mal. I tan absurda que fa riure.

Un exotisme que desconcerta els forasters

El visitant estranger, que encara lluita per pronunciar “escarxofa”, queda desconcertat en descobrir que el català mitjà parla de les seves evacuacions amb la mateixa tranquil·litat amb què comenta el temps o el preu de la benzina.

No és cap secret que, a Catalunya, tot allò que té a veure amb les femtes ens desperta una fascinació que frega la devoció. Mentre altres cultures dissimulen, aquí convivim amb la caca amb la naturalitat d’un poble que ha decidit que la fisiologia és patrimoni immaterial. En una sobretaula qualsevol, algú s’aixeca i anuncia: “Ara vinc, vaig a fer caca”. I ningú s’immuta. És com dir “Vaig a buscar gel”. Som així: pràctics, directes i, sobretot, escatològicament desmamats.

Horaci, però amb barretina

Hem reinterpretat el “carpe diem” amb la subtilesa d’un tractor: «Menja bé, caga fort i no temis a la mort». Una versió catalana del pensament clàssic que faria plorar un filòleg, però que resumeix perfectament la nostra filosofia vital. I com aquesta, un reguitzell de dites que converteixen la defecació en un eix vertebrador del nostre refranyer:

• “caga el rei, caga el papa”
• “pets amb merda”
• “a cagar a la via!”
• “merda pels que quedin”
• “son cul i merda”

Som un poble que ha elevat la femta a categoria lingüística.

Fins i tot l’amor hi té cabuda. Aquell jove restrenyit que, preguntat per la seva estimada “Quant m’estimes?”, va respondre amb una sinceritat que Shakespeare mai va gosar escriure: “T’estimo més que a un bon cagar”. Catalunya, terra de passions profundes.

Cançons, nadales i violència ritual

No n’hi ha prou amb refranys: també cantem sobre merda. Des de la lírica rural “la merda de la muntanya no fa pudor…” fins a les nadales més bèsties del planeta, protagonitzades per criatures apallissant un tronc perquè defequi torrons. “El Caga Tió” és, probablement, l’únic ésser del país que rep més atencions que un gat domèstic: El tapem amb una manta, l’alimentem i, la nit del 24, li fotem garrotades i bastonades amb alegria fins que expulsa fruits secs, llaminadures i, en les versions modernes, regals diversos. La màgia del Nadal, però amb un punt de tortura medieval.

El Tió prové d’un antic ritual pagà del solstici d’hivern: un tronc que escalfava la llar, cuinava els aliments i, finalment, fertilitzava la terra amb les seves cendres. Amb els segles, aquesta cerimònia espiritual ha evolucionat fins a convertir-se en una festa infantil que combina tendresa, violència i regals de poc valor. Els grans, és clar, es reserven per als Reis.

El caganer: el primer "influencer" rural

Vestit de pagès, cul a l’aire, barretina vermella i pipa a la boca, el caganer ja apareixia al segle XVII en les rajoles d’oficis. És un conegut recurrent en la "sitcom" de la vida pagesa. Més tard va saltar al pessebre, convertint-se en la primera figura barroca que va demostrar que el realisme extrem incloïa també… l’extrem inferior.

El caganer simbolitza la fertilitat de la terra: escampa femtes i anuncia bones collites. Avui és una estrella internacional. Turistes i locals s’hi llencen com si fos un objecte exclusiu i no divisible que a més certifiquen la seva pròpia autenticitat (NTF), encara que tangible. Hi ha caganers de polítics, artistes, futbolistes, youtubers i qualsevol persona que hagi respirat aire públic en els últims cinc anys. Si existeixes, tard o d’hora algú farà un caganer de tu.

Caganer del pessebre popular
Galderich - via Wikimedia Commons

Gastronomia escatològica: perquè no n’hi havia prou

La nostra passió fecal també ha colonitzat la cuina. Tenim els cagarros de pa de pessic dins d’un orinalet de plàstic per Reis, i “els pets de monja”, que un cuiner italià va batejar com petto di monaca (pit de monja) i que nosaltres, amb la finor habitual, vam convertir en flatulències conventuals. La creativitat culinària no té límits, només té olor.

Un patrimoni único al món

Sigui com sigui, aquesta afició tan catalana —que va de refranys a cançons, de nadales a pastisseria— és un fenomen cultural irrepetible. Cap altre país del món ha aconseguit convertir la defecació en tradició, humor, identitat i folklore. I, com tota cosa valuosa, cal preservar-la i escampar-la —amb tots els respectes, tractant-se de femtes— arreu del món.

🛠️ Classificació pràctica de l'escatologia aplicada i l'insult:

I per tancar el tractat, l'oració valenciana per quan la biologia es posa difícil, colpejant els genolls amb els punys assegut a la tassa: “Sant Magí, Sant Maçà, tinc caguera i no puc cagar... Cigró, cigró, que isca prompte el cagalló!”. Perquè si una cosa tenim clara, és que d'un cul que pixa o d'una àvia que quan pixa fa clotet (per fatxenda), en fem filosofia de vida.

I per cloure aquest recull, no podíem deixar de banda l'art del renec. En la nostra parla, la frase feta escatològica o blasfema no és un simple insult, sinó un ventall de sentiments que va des de la indignació més profunda fins a la sorpresa més absoluta.

Un parell de gibrelletes - orinals
wikipedia commons

Capítol 9: La fi del cagaelàstics

Hem sentit sovint que quan una cosa acaba estrepitosament malament diem que ha tingut “la fi del Cagaelàstics”; és a dir, quan una situació va aigua avall, se'n va en orris, se'n va a can Pistraus, surt el tret per la culata, s'esguerra, fa figa, fa llufa, va a fer punyetes, se'n va a la merda o fa un pa com unes hòsties.

Però la fi del cagaelàstics és més profunda. Voltant, investigant i gratant les neurones, he recordat diferents orígens de la frase maleïda. La més famosa i propera ve de quan va “estirar la pota” el dictador Franco, però n'he trobat una altra de molt més antiga, de fa un segle (1923), on hi ha molt més marro i per la mala llet que traspua.

S’ha de dir que l’auca de l'Enfadós (o la fi del Cagaelàstics) té una mala baba descomunal i ben merescuda pel personatge a qui va dirigida, però la història inicial, que devia conèixer l’autora de l'Auca, és magnífica.

Llegint el text de la imatge de sota, la història no pot ser més genuïna de la nostra premsa satírica de principis del segle XX. És una paròdia de la Renaixença, dels Jocs Florals i de la idealització de l'amor considerat, gentil i refinat medieval, passada pel sedàs de la cruesa i l'escatologia més nostrada.

Trobar aquest retall de la revista LA TUIES de 1923 (signat per un magnífic i sorneguer "L'Arxiver de Llofríu") és haver trobat la baula perduda. L'Auca de 1975 és boníssima, però això és l'explicació "oficial" del mite cinquanta anys abans.

La fi d'en Cagaelàstics - Any 1923
Foto: Revista LA TUIES pàgina 10

L'Anàlisi de l'Arxiver Joallons

Capítol 10: L’Auca de l’Enfadós

Cronologia de la Fi: L'Anàlisi de l'Auca

Capítol 11: "Catalanaries Translator"
Nits de gresca, controls de carretera i bufes monumentals

Després de cremar la pista de ball de la discoteca mirant d'arrambar l'api amb més voluntat que encert, la tornada cap a Sabadell sempre guardava la traca final. Imagina't la ruta: carretera negre nit, el cotxe ple de fum, les finestretes una mica baixades perquè el conductor porta una bufa monumental i, de cop... els llums dels caballitus de la Guàrdia Civil. El control d'alcoholèmia de vora el poble.

Tots tres ja ho dèiem: "Que en Fel no agafi el cotxe!!!". En Manel diu que porta un gat del 15, però ha tocat el dos amb uns mal andandus de la barriada. En Titot diu que ell passarà per Terrassa; jo li dic que no s'emboliqui i que vingui amb mi, que jo només he pres un “butano” (vodka amb taronjada), també conegut com a destornillador, però aquest nom no feia fer fi. El cas és que a mi no em roda el cap ni donaré positiu. Com que ja sabia com eren aquests popòtuls de tarambanes, no acostumava a fer més titius dels necessaris.

El panorama dins del vehicle d’en Fel és per llogar-hi cadires. El que seu al costat no s'hi veu de cap ull, l'altre s'adona que han begut oli perquè el faran bufar amb la bufa que porten (tots a la garjola de pet). I surt el típic conformisme nostrat de: "Que hi cardarem, fill meu, qui dia passa, any empeny!". Ja no ve d'un pam; després sí, amb el cotxe de Sant Fernandu: una estona a peu i l'altra andandu.

He fet servir un traductor famós en xarxa i no he tocat res per corregir-ho

La llista de damnificats lingüístics

Si hi ha una cançó que defineix a la perfecció l'esperit de resistència humorística i la riquesa de les nostres frases fetes, és sens dubte aquesta joia de 1971. La Trinca retrata el viatge frustrant (i desternillant) d'un bon home de Santa Coloma cap a Madrid, forçat a traduir literalment el carrer català al castellà de l'estat. El resultat? Un curtcircuit conceptual darrere l'altre.

Aquesta peça de La Trinca (coneguda també com la cançó de la ela geminada) és un dels cims de la sàtira i l'enginy de la Nova Cançó. Més enllà de la paròdia musical, ens trobem davant d'un autèntic exercici de virtuosisme fonètic i mètric, dissenyat —conscientment o no— com la "bomba atòmica" definitiva contra qualsevol intent de traducció automàtica o estandardització freda de la llengua.

Els catalans mai hem tingut vergonya de treure a passejar les nostres expressions de collita pròpia. Si cal, se'ls posa un barret de fado portuguès, s'amaneixen amb castellanades històriques i es fiquen en una batidora satírica. Aquesta joia de 1971 de La Trinca és un monument a l'enginy del carrer que connecta directament amb la tradició de la gatada vuitcentista.

2. L'herència xarona: El doble joc de Baqueira i Pitarra

El joc de paraules geogràfic és una filigrana mordaç: cantar que no hi ha mossa tan formosa «a la Jonqueira, com a la Baqueira de la piga rossa» és un doble fons magnífic. D'una banda, fan rimar La Jonquera (paisatge de duanes i camions) amb Baqueira pel pur plaer de l'absurd. De l'altra, juguen amb l'homofonia acústica de "Baqueira" i "Vaquera" per connectar directament amb Serafí Pitarra i la seva mítica paròdia de 1864 (La vaquera de la piga rossa). La Trinca recull aquest fil històric de la gatada catalana, trencant la solemnitat muntanyenca per acabar parlant del tuf de peus de l'estimada o prometent que a Portugal gaudirà «d'oli Manel».

Gravat original de la gatada teatral de Frederic Soler (Pitarra), referent del teatre satíric català.

L'any 1978, just un segle després de la seva estrena original (1878), La Trinca va portar al disc l'obra de teatre satíric d'estil "vodevil" escrita per Frederic Soler «Pitarra» i Dimas Rossich: Don Jaume el Conquistador. Es tracta de la paròdia definitiva contra la solemnitat de la Renaixença i la idealització mítica de les figures històriques medievals, utilitzant com a arma un vers impecable i un humor irreverent que no deixa canya dreta.

Si hi ha un moment a Don Jaume el Conquistador on Frederic Soler «Pitarra» assoleix el clímax de l'absurd i la sàtira lingüística, és sens dubte en aquest diàleg amb Doña Constança. Davant el drama d'un possible conflicte internacional i el deshonor familiar, el Rei Jaume respon amb un catàleg de frases fetes impossibles i lliçons d'anatomia en un italià inventat que és pura orfebreria xarona.

Origen de l'obra (1916): Després de l'èxit d'un diàleg interpretat a Sants per a la revista En Patufet, el teatre Coliseu Pompeia va encarregar a Josep Maria Folch i Torres uns pastorets nous. Volien substituir els de Pitarra (En Garrofa i en Pallanga), que trobaven antiquats i massa irreverents. Folch i Torres els va escriure en només una setmana i es van estrenar la vigília de Nadal de 1916.