(1265–1716)
Consell de Cent al Decret de Nova Planta
Avui en dia, “principat” evoca Mònaco o Andorra: petits estats feudals sota un príncep hereditari. Res més lluny de la realitat catalana.
El terme “Principat de Catalunya” té arrels en el Dret Romà: princeps significava “el primer entre iguals”, no un senyor feudal. A Catalunya, el títol indicava que era el territori de major pes polític, econòmic i demogràfic dins la Corona d’Aragó.
La Corona d’Aragó no era un regne, sinó una unió de regnes i principats lligats només per la figura del monarca. Cada territori conservava:
El rei, en ser proclamat, jurava respectar les lleis de cada territori.
Com diu Thomas N. Bisson:
“El rei de la Corona d’Aragó no era un sobirà absolut, sinó un primus inter pares, lligat per contracte als seus súbdits.”
Aquest model contrastava radicalment amb Castella, on des del segle XIII el rei imposava lleis a tot el regne.
Astúries, Mònaco o Andorra són entitats feudals hereditàries. El Principat de Catalunya era una comunitat política amb dret propi i institucions pròpies. La diferència és abissal.
Selecciona un moment per veure la evolució de la tradició política del Principat de Catalunya.
Alguns enllaços són externs a la pàgina i estan indicats amb el símbol i s'obren en una altre pàgina o pestanya.
Institucions i sobirania del Principat de Catalunya (1265–1716)
Cronologia
dels fets més importants i destacats de la nostres història, creixement, desenvolupament i
desintegració.
Tot i que la historiografia moderna ha matisat la idea d’una “declaració d’independència formal”, el fet que Borrell II no renovés l’homenatge (i coronació) a Hug Capet té conseqüències reals i profundes
Una estructura més propera a una república pactista que a una monarquia patrimonial. Quan parlem del Principat de Catalunya, és fàcil caure en l’error de pensar en un territori governat per un “príncep” hereu.
El Consell de Cent esdevé l’òrgan de govern de la ciutat, compost per 100 ciutadans elegits entre gremis, mercaders i notables.
Aquestes Corts consolidaren el principi de “ni posar, ni llevar sense consentiment de Corts”, base del pactisme català.
Diputació del General, precursora de la Generalitat, com a comissió permanent per vetllar pel compliment dels acords. És un dels moments fundacionals del constitucionalisme europeu.
Un d’aquests moments gloriosos, heroics i constitucionalment fonamentals fou, sens dubte, la batalla del coll de Panissars, esdevinguda el setembre de 1285, al cor de les Alberes.
«Nós que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, NO»
Dins dels Usatges, destaca “Princeps namque”: si el príncep no defensa la terra, els homes del comtat es poden defensar ells mateixos.
Fundada el 1401, La Taula de Canvi no era una simple caixa de crèdit: era l’expressió d’una societat capaç d’organitzar el seu propi ordre econòmic, independentment de la voluntat del monarca.
Mentre al nord d’Europa el comerç es regulava per costums locals o per decret
reial, al Principat de Catalunya els propis mercaders havien construït un sistema jurídic
autònom: el Consolat del Mar.
Codificat definitivament al segle XIV, però en ús des del segle XIII
Promulgada al Cort de Montsó de 1510 durant el regnat de Ferran el Catòlic, i concretament de l’expressió «Poc valdria…», que forma part del seu preàmbul. Aquesta constitució és un dels pilars fonamentals del dret públic català.
L’any 1482, Ferran el Catòlic, amb el suport del Papa, va imposar la Inquisició castellana al territori de la Corona d’Aragó. Oficialment, era per "defensar la fe catòlica". En realitat, era per establir un poder paral·lel, exempt de control constitucional.
La Guerra dels Segadors és el conflicte central i més conegut, però no va ser un esclat sobtat: venia precedida d’una dècada llarga de tensions creixents entre el govern de Felip IV (i sobretot el seu valido, Gaspar de Guzmán, el comte-duc d’Olivares) i les institucions catalanes.
El 28 de maig de 1714, el rei Felipe V d'Aragó i Sicília va imposar la traició al territori de la Corona d'Aragó. La traició es basava en la idea de que qualsevol acte que pugui ser considerat traició contra la monarquia es podia punir sense limitar la potestat real.
Mentre el cap de Josep Moragues penjava al Portal de Mar, Pere Joan Barceló, conegut com a Carrasclet, continuava la lluita des dels boscos.
Durant les primeres dècades del segle XX, especialment en clau noucentista, es va difondre una imatge idealitzada del català: pacífic, pactista, treballador, previsor.
La dispersió, confiscació i ocultació deliberada de documents— no és una casualitat ni un inconvenient tècnic: és una estratègia històrica de silenciament
Monastir sota la regla de Sant Benet ubicat a Ripoll, Girona.
Fundat en el any 888, el pórtic data del segle XII.
Ángel M. Felicísimo CC BY 2.0, via Wikimedia
Commons
Tot i que la historiografia moderna ha matisat la idea d’una “declaració d’independència formal”, el fet que Borrell II no renovés l’homenatge (i coronació) a Hug Capet té conseqüències reals i profundes:
Per tant, sense el 988, no hi ha Consell de Cent (1265). I sense aquesta trajectòria de sobirania comtal, no s’entén la resistència del 1714.
“Arrels de la llibertat: del no dir res (988) al primer parlament (1265)”.
“El silenci que va fundar un país: Borrell II i la ruptura amb els Francs”
Un arc narratiu complet: des de l’autonomia de facto (988), passant per la consolidació institucional (1265), fins a la supressió per decret (1716).
“Episodi 0” Una frase que contrasta amb les dues postures històriques:
“A França, el rei governava per voluntat divina.
A Catalunya, el príncep governava per pacte amb el poble.”
Citant una font medieval:
“El princep no és senyor, sinó primer entre iguals.”
(Paràfrasi de principis del dret
català consuetudinari)
Afegir-hi tots el segles X–XII em sembla excessiu, ho deixo limitant-ne a unes seccions que expliquin el significat del 988 i la seva relació amb la tradició posterior. No es tracta de fer una història completa de l’edat mitjana, sinó de posar el primer maó del edifici.
Perquè, com he dit des del principi: això no és una narració anecdòtica, sinó un homenatge a una tradició política única a Europa. I cap tradició no es pot explicar sense el seu origen.
Ometre Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó seria com explicar l’arquitectura gòtica sense parlar de l’arc apuntat: es pot, però es perd l’element clau que ho fa possible.
La unió dinàstica del 1137 no és una simple aliança matrimonial ni una conquesta. És el moment fundacional d’un projecte polític compartit, i sobretot: el primer gran acte constitucional català en clau europea. I, per descomptat, un precedent excepcional de pactisme.
La Corona d’Aragó no va ser un imperi, sinó una xarxa de llibertats vinculades per lleialtat, no per força.
I en el seu nucli, hi havia un principi que avui semblaria revolucionari: "que un poble pot compartir sobirà sense perdre la seva llei."
Aquest model va permetre l’expansió mediterrània sense necessitat de dominació directa. València, Mallorca, Sicília, Nàpols, Atenes... es van integrar com a regnes germans, no com a colònies. I això, justament, és el que va fer que la Corona d’Aragó fos temuda i respectada —no per la seva força bruta, sinó per la seva capacitat de pactar.
I aquesta cultura del pacte és la que culmina al Consell de Cent (1265) i es defensa fins a l’últim al 1714.
Així que sí: Ramon Berenguer IV i Peronella no són “personatges secundaris”. Són els arquitectes del model polític que vull fer homenatge. Perquè demostra que la tradició catalana de govern no és una improvisació medieval, sinó una evolució coherent, deliberada i excepcional en el context europeu.
“De l’emancipació al govern: 988–1265. La construcció d’un poble amb llei pròpia”
“Del silenci de Borrell al clam del Consell: els tres segles que van fer un país”
Perquè demostra que la tradició política catalana no és improvisada, ni derivada, ni subalterna. És el resultat d’una evolució interna, marcada per:
“En un món on els reis governaven per déu i espasa, Catalunya va construir un govern per pacte, llei i representació. No va néixer en un dia, sinó en tres segles de seny, rauxa i necessitat.”
Una prominència clara de com es construeix un poble amb estat sense dir mai “volem un estat”, sinó fent-lo, dia rere dia, llei rere llei, pacte rere pacte.
Cenotafi (tomba buïda) de Ramon Berenguer IV construït el 1893
i pagat pels cavallers del Sant Sepulcre
Font: Santa Maria de Ripoll
via Wikimedia Commons
En aquest asil del Monestir de Santa Maria de Rivipolle, fa set segles, el cos incorrupte
de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d'Aragó, sobrenomenat Sant, a qui tot el convent de
l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, així com el Santíssim Hospital i els venerables Cavallers del
Temple, els havien deixat el regne d'Aragó per Alfons I en el seu testament el 16 d'octubre de 1140.
Aquest cos va ser efectivament profanat pels invasors francesos el 1794, i més tard el 1835 va ser
consumit per un incendi vergonyós i sacríleg.
L'any 1893, la Basílica va ser feliçment restaurada amb
la generositat i diligència dels homes més il·lustres, D. D. Josep Morgades i Gili, bisbes de Vicenza,
els Cavallers del Sant Sepulcre de l'Assemblea de Barcelona, en memòria d'un príncep tan gran i del
seu germà, van erigir aquest monument.
La diferència entre el regne visigot d’Hispania i el que passa al nord-est peninsular (el futur Principat) no és només geogràfica: és jurídica, cultural i identitària. I això es reflecteix, fins i tot en els noms i cognoms que han perdurat.
El regne visigot (segles V–VIII) va intentar imposar una monarquia hereditària i centralitzada des de Toledo, amb:
Però aquest model mai no arrelà plenament al nord-est, especialment a la marca hispànica – politico-militar (els territoris entre els Pirineus i l’Ebre). Aquests territoris van romandre en una zona de frontera difusa durant segles, i quan van ser reconquistats dels àrabs (segles IX–XI), no van retornar a un ordre visigot, sinó a un ordre carolingi.
A diferència del regne d’Astúries —que es presenta com a continuador legítim del regne visigot (amb la idea de reconquesta i restauració de Toledo)—, Catalunya neix dins de l’imperi carolingi com a marca militar (la Marca Hispànica). I això té conseqüències profundes:
Per tant: la tradició institucional catalana no ve de Toledo, ve de la frontera carolingi.
Aquí és on el apunt és molt historiogràficament sòlid.
Tot i que el marc polític és carolingi, la població local —els Hispano gots que no van fugir ni emigrar— va mantenir elements de la seva cultura, especialment en toponímia i antroponímia.
Noms com Auric, Galderic, Rauric, Witeric, Leovigild, Recared, Sisebut, Ataulf (versions romanitzades de noms germànics visigots) apareixen en documents del segle IX al XII, especialment en:
Aquests noms no són importats pels carolingis, sinó heretats de famílies locals que, malgrat el canvi de sobirania, van conservar la seva identitat nomenclàtica com a signe de prestigi, arrelament o continuïtat.
Alguns d’aquests noms (o variants) han sobreviscut en cognoms:
Aquesta persistència onomàstica és una prova que la població no va ser reemplaçada, sinó que va integrar-se en el nou ordre carolingi sense renunciar totalment al seu passat.
Mentre Astúries es construeix com a “continuació del regne visigot” (amb noms com Alfonso, Ordoño, Ramiro —tots d’origen visigot), Catalunya no reivindica aquesta herència.
Perquè, per als comtes de Barcelona, el prestigi no ve de Toledo, sinó de la connexió amb l’Imperi Carolingi i, més tard, amb la cultura mediterrània.
Així, mentre a Castella es parla de “restaurar el regne gòtic”, a Catalunya mai no es diu això. Els comtes no es presenten com a hereus dels reis visigots, sinó com a defensors de la cristianitat a la frontera i, més tard, com a prínceps sobiranament pactistes.
Perquè demostra que la singularitat catalana no és “l’herència visigòtica” (com vol la historiografia espanyola tradicional, que busca una unitat peninsular fictícia), sinó la combinació única de tres influències:
I, a sobre, l’absorció posterior de la cultura mediterrània (àrab, jueva, provençal).
Aquesta hibridació és el que fa que Catalunya no sigui “una part d’Espanya que va anar per lliure”, sinó una trajectòria paral·lela, amb arrels diferents i un projecte propi.
Mentre els comtes de Barcelona trencaven lligams amb França i construïen un govern propi, a les viles i masos del Principat encara es deien noms com Auric, Galderic o Rauric—vestigis d’un passat visigot que mai no va desaparèixer del tot.
Aquests noms, avui amagats en cognoms o topònims, recorden que la gent que va repoblar la terra no era estrangera: era la continuïtat d’un món antic que, en lloc de reclamar un regne perdut, va optar per construir-ne un de nou—sense rei absolut, sense Toledo, sense imposició. Només amb la terra, el dret i el pacte.
Aquest matís permet rebutjar la narrativa unitària espanyola sense caure en l’essencialisme, i alhora donar profunditat cultural al relat.
Reproducció d'un mapa del Principat de Catalunya i del Rosselló (AFCEC VINTRO D 4111). CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons
Una estructura més propera a una república pactista que a una monarquia patrimonial. Quan parlem del Principat de Catalunya, és fàcil caure en l’error de pensar en un territori governat per un “príncep” hereu, com passa amb Astúries, Mònaco o Liechtenstein. Però el terme principat aquí no té res a veure amb això.
En el context català —i abans, en el romà— principat vol dir principal, és a dir, un territori amb una personalitat política pròpia, dotat d’institucions que limiten el poder del sobirà i que funcionen segons un sistema de pactes, lleis i representació estamental. En altres paraules: Catalunya no era un feu d’un príncep. Era un cos polític amb mecanismes de control, deliberació i fiscalització que recorden molt més una república pactista que no pas una monarquia absoluta.
El rei —o comte-rei— jurava les Constitucions i només podia governar amb el consentiment de les Corts Catalanes. Si no complia el pacte, el país tenia dret a resistir-se. Literalment.
Això no és retòrica: és doctrina política catalana del segle XIII al XVIII.
Les Corts Catalanes: un parlament abans dels parlaments
Les Corts no eren un simple òrgan consultiu. Tenien poder legislatiu, fiscal i de control. I el rei no podia
imposar impostos ni lleis sense acordar-los amb els estaments. Això, en ple feudalisme europeu, era gairebé
revolucionari.
El “saber fer del poble”: municipis, gremis i institucions pròpies
Catalunya funcionava amb una xarxa institucional molt densa:
Tot plegat generava una cultura política basada en la participació, la negociació i la responsabilitat col·lectiva.
Una república sense dir-se república
Si ho mires amb ulls contemporanis:
És difícil no veure-hi un aire de República Medieval, o si més no, d’un sistema polític molt més avançat que la majoria de monarquies europees del moment.
Quan parlem de la Corona d’Aragó, la imatge mental acostuma a ser la d’un únic regne amb un únic centre de poder. Però la realitat històrica és molt més rica —i molt més moderna.
Si mirem el conjunt de territoris que en formaven part:
El que tenim no és una corona homogènia, sinó un mosaic polític, una xarxa de territoris units per un sobirà comú però no per un estat comú.
Cada territori mantenia:
Això no és una corona centralitzada. Això és un consorci de sobiranies compartides.
El rei no era “rei d’una corona”, sinó “rei de molts regnes”
El títol complet ho diu tot: rei d’Aragó, de València, de Mallorca, comte de Barcelona, senyor de Montpeller, rei de Sicília… No hi ha un “Regne de la Corona d’Aragó”. Hi ha una persona que governa molts regnes, cadascun amb la seva constitució. És exactament el funcionament d’un consorci, no d’un estat unitari.
Catalunya com a motor institucional del consorci
El Principat aporta:
Això fa que el conjunt funcioni amb una lògica contractual, no patrimonial.
Aragó, València, Mallorca, Sicília… cadascú amb la seva veu
La Corona funcionava com una aliança política, on cada territori negociava amb el sobirà i amb els altres. No hi havia uniformitat, sinó coordinació. No hi havia centralisme, sinó interdependència.
És per això que molts historiadors actuals prefereixen parlar de:
I tots aquests termes són més precisos que “corona”.
Una estructura que recorda més la UE que un estat medieval
Si ho mires amb ulls contemporanis:
És difícil no veure-hi un proto-model federal.
Segell catalanista de Jaume I d'Aragó. sXIX-XX
agrupació
catalanista, Public domain, via Wikimedia Commons
Durant segles, el govern de Barcelona havia estat monopolitzat pels Paers, un grup reduït de nobles i magnats nomenats per cooptació (o sigui, que els paers i els consellers actuals designaven els paers successors), sense cap vinculació amb la realitat social de la ciutat. El seu mandat d’un any i el seu tancament endogàmic feien del poder municipal una oligarquia hermètica.
Tot va canviar el 1258, sota el regnat de Jaume I, quan es va crear el Consell de la Ciutat —més endavant conegut com a Consell de Cent—, un òrgan revolucionari per al seu temps.
Aquest consell no era un parlament modern, però era infinitament més representatiu que qualsevol altra institució urbana d’Europa. El seu primer nucli el formaven:
Aquests 169 ciutadans —que representaven els tres estaments productius de la ciutat— tenien una missió clara: assessorar i controlar els consellers (antics paers) en totes les decisions que afectessin la comunitat.
Durant els vint-i-cinc anys següents, aquest Consell va anar guanyant competències en detriment del veguer i el batlle, representants reials. Poc a poc, va assumir el govern efectiu de la ciutat:
Així, Barcelona no només es va autogovernar: va crear un model de ciutadania basat en la participació dels qui treballaven, produïen i construïen la ciutat.
Aquesta experiència municipal va ser el laboratori del pactisme que després s’estendria a tot el Principat. Perquè abans que hi hagués Corts generals, ja hi havia un consell de ciutadans que pactaven amb el comte-rei.
I això és el que fa del 1258 una data tan important com el 1283 (Corts de Barcelona) o el 1476 (Constitució de l’Observança):
És el moment en què el poble deixa de ser subjecte per esdevenir actor polític.
El sistema del Consell de Cent —malgrat la seva innovació— no era exempt de tensions. Els grups de la mà major (els anomenats patricis) sovint manipulaven les eleccions, monopolitzaven els càrrecs i imposaven els seus interessos. Això va generar descontentament entre artesans, menestrals i fins i tot sectors de la mà mitjana.
El 1285, aquesta frustració va esclatar en una revolta ciutadana liderada per Berenguer Oller, un menestral que denunciava la corrupció i l’endogàmia dels consellers. La seva rebel·lió va ser durament reprimida: Pere el Gran el va fer penjar, en un gest que recordava que, fins i tot en un sistema pactista, la sobirania última residia en el comte-rei.
Però, malgrat aquesta brutalitat, la majoria de la població rural —i fins i tot molts urbans— considerava aquests abusos dels patricis com un “mal menor”.
Perquè, en comparació amb el que patien sota el domini dels senyors feudals —els comtes, barons i bisbes que cobraven mals usos, imposaven càstigs arbitraris i tractaven els pagesos com a propietat—, el govern dels patricis semblava un règim de llibertat.
A Catalunya, el conflicte no era “poble contra ciutat”, sinó “ciutat pactista contra feudalisme”.
I, en aquell equilibri, els pagesos preferien aliants-se amb els mercaders de Barcelona abans que sotmetre’s als senyors del castell.
Això explica per què, en moments de crisi —com la Guerra Civil catalana (1462–1472) o la Revolta dels Segadors (1640)—, els pagesos s’unien als braços populars de les Corts, no als nobles. Perquè, per ells, les institucions municipals i les Corts eren l’única via per limitar l’opressió feudal.
Museu d'Història de Catalunya, CC0, via Wikimedia Commons
El 1283, Pere el Gran (Pere II d’Aragó) convoca Corts a Barcelona enmig d’una crisi financera i militar (guerra amb França). Els estaments —sobretot els braços militar i reial— li imposen condicions abans d’acceptar nous impostos.
“E lo dit senyor rey promet e jura que en lo cas que volgues prendre alcuna ajuda o peatge o altre subsidic en lo dit Principat, que primerament haja lo consell e consentiment dels dits braços.”
Això és l’origen del principi “ni posar, ni llevar sense consentiment de Corts”. No és només una concessió: és la institucionalització del control polític dels estaments sobre el monarca.
Com diu Jaume Vicens Vives:
“La Generalitat no és una administració reial, sinó l’expressió de la sobirania compartida del Principat.”
Segell major de la Generalitat de Catalunya, CC BY-SA 3.0 , via Wikimedia Commons
El 1359, enmig de la guerra dels Dos Peres —una guerra no només entre reis, sinó entre models—, les Corts de Cervera van prendre una decisió que canviaria per sempre la història de Catalunya.
El rei Pere III el Cerimoniós (el Punyalet), necessitat de recursos per enfrontar-se a Castella, va demanar a les Corts una "donació" extraordinària. Però, en lloc d’acceptar-la i desaparèixer, els estaments van exigir control: qui asseguraria que els diners es gastessin en defensa, i no en luxe o guerres personals?
La resposta va ser la Diputació del General del Principat de Catalunya —més endavant coneguda com a Generalitat.
Al principi, era una comissió temporal. Però aviat es va fer evident que el control permanent era indispensable. I així, la Generalitat es va convertir en institució permanent —una contrapartida constitucional al poder reial.
Poc després, se li va construir una seu pròpia a Barcelona, just davant de la Casa de la Ciutat, simbolitzant l’equilibri entre poder municipal i poder general del Principat. Encara avui, aquell edifici és la seu del Govern de Catalunya.
Aquesta institucionalització va anar acompanyada d’una transformació física i social:
Però aquesta expansió va coincidir amb una de les grans tragèdies de l’Europa medieval:
I, paradoxalment, aquesta catàstrofe va obrir noves vies:
Barcelona no només va sobreviure: va consolidar-se.
Tenia muralles definitives, institucions pròpies, i un país que la reconeixia com a capital.
S’havia fet gran.
Josep Serra i Porsón, Public domain, via Wikimedia Commons
En la memòria dels catalans hi ha episodis que, tot i haver estat silenciats per segles d’historiografia centralista, ressonen com a pedres angulars de la nostra identitat col·lectiva.
Un d’aquests moments gloriosos, heroics i constitucionalment fonamentals fou, sens dubte, la batalla del coll de Panissars, esdevinguda el setembre de 1285, al cor de les Alberes.
Allí, en aquell pas estret i pedregós que uneix Catalunya amb el Rosselló, un exèrcit de pagesos, pescadors i soldats lliures —els temuts almogàvers— van desfer l’exèrcit més poderós de la cristiandat. L’enemic no era qualsevol. Era Felip III de França, el rei més poderós d’Europa, que venia a Catalunya amb la benedicció del papa Martí IV, que havia proclamat una croada contra el comte-rei Pere II el Gran.
Sí: una croada.
No per heretgia. No per infidelitat.
Perquè Catalunya havia defensat els seus drets. Perquè el papa, servil a l’interès de la Casa d’Anjou, volia entregar Sicília a Carles d’Anjou, i Pere II el Gran s’hi havia oposat.
I com que no pots ser croat per defensar el dret, calia dir que ho feies per desobediència a l’Església.
Amb Pere el Gran malalt i moribund a Perpinyà, els almogàvers van prendre la iniciativa.
Sabien que l’exèrcit francès, en retirada després del fracàs del setge de Girona i la pesta que assolava les seves files, havia de passar per Panissars.
Amagats entre les roques, com llops entre les alzines, van caure sobre ells com una tempesta de fang i ferro.
No hi havia cavalleria. No hi havia estendards daurats. Hi havia homes descalços, amb una daga, una fustera i el crit de... “Desperta, ferro!”.
I en qüestió d’hores, l’exèrcit que venia a imposar la voluntat del papa va quedar reduït a cadàvers i fugitius.
Felip III, el rei croat, va morir pocs dies després, a Perpinyà —derrotat, humiliat, i fora del seu regne.
Aquest episodi precedeix en quasi 400 anys la Revolta dels Segadors, i anticipa el mateix esquema:
Entrada de Roger de Flor a Constantinopla (Palacio del Senado de
España).
José Moreno Carbonero, Public domain, via la Wikimedia Commons
Després de la victòria a Sicília (1282), els almogàvers van quedar sense feina però plens d’experiència. El 1302, l’Emperador romà d’Orient, Andronikos II, els va contractar per defensar els seus territoris d’Àsia Menor contra els turcs otomans, que avançaven imparables.
Van arribar uns 6.000 homes, liderats per Roger de Flor —un aventurer d’origen alemany, però naturalitzat català—, i van formar la Companyia Catalana, un exèrcit privat d’una eficàcia terrorífica.
Els almogàvers van aconseguir allò que cap exèrcit bizantí havia fet en dècades: van aturar l’avanç turc a Àsia Menor.
Van guanyar batalla rere batalla, sense cavalleria, sense provisions luxoses, només amb velocitat, ferocitat i coneixement del terreny.
Però quan van tornar a Tràcia (terres europees de l’Imperi), els bizantins, gelosos del seu èxit, van ordenar assassinar Roger de Flor en un banquet a Adrianòpolis (1305).
Els almogàvers, traïts, van esclatar en una venjança despietada. Van saquejar Tràcia i Macedònia durant dos anys, arribant fins al mont Athos, el santuari monàstic més sagrat de l’ortodòxia.
Allà, enmig de boscos i monestirs, van fer una de les campanyes més brutals de la història medieval:
“No deixaren cap poble sense cremar, cap camp sense assolar, cap monjo sense fugir.” —Crònica de Muntaner
Van convertir el cor espiritual de Bizanci en un desert de fum i cendra. No per odi religiós, sinó per venjança: els monjos havien donat suport als qui van matar Roger.
Després de travessar Grècia com un llampec, els almogàvers van derrotar l’exèrcit franc del Duc d’Atenes a la batalla del riu Cefís (1311).
I van fer l’impensable: van establir un estat català a Grècia, amb capital a Atenes i Tebes, que va durar 77 anys.
Van respectar les lleis locals, van mantenir les institucions gregues, i fins i tot van fer monedes amb inscripcions en grec i en català.
Els nobles catalans es van casar amb dones gregues. Els jueus de Tebes van prosperar sota el seu govern.
Van ser, en paraules d’un historiador grec modern, “els darrers romans d’Occident”: no conqueridors, sinó administradors d’un imperi en ruïna.
Fins que, el 1388, els navarresos mercenaris van vendre la ciutadella d’Atenes als florentins, i el somni es va esvair.
Aquestes gestes demostran que la cultura política catalana no era “provincial”, sinó cosmopolita, adaptable i extremadament eficaç:
Els almogàvers no van ser només uns guerrers: van ser l’expressió viva d’un poble que sabia governar allà on anaven.
De Panissars a Atenes, del mont Athos a Constantinoble, van deixar una empremta que els grecs recorden… i els catalans hauríem de reaprendre.
Citació de la Crònica de Ramon Muntaner, que és una de les fonts més
vívides:
“E vengueren sobre ells com si fossen llops famolencs entre ovelles grasses.”
("Tens por? Venen els catalans!")
A Grècia —especialment a les regions de Àtica, Beòcia i Macedònia— encara avui, en alguns pobles, quan els avis volen fer callar els nens o aturar una trastada, diuen:
«¡Venen els catalans!»
(en grec: «Έρχονται οι Καταλανοί!»)
És l’equivalent mediterrani de l’“home del sac”, però amb una diferència crucial:
no és un mite. És història.
Perquè els almogàvers no van passar per Grècia com a conqueridors efímers, sinó com una tempesta que va transformar el paisatge polític, social i cultural durant gairebé un segle:
La Crònica de Muntaner ho descriu amb brutalitat èpica: «E cremaren e desferraren tot lo país d’Albània e de Macedònia, tant que no hi restà vila ni castell que no fos cremat.»
Aquesta campanya de represàlia va ser tan devastadora que va quedar gravada en la psique col·lectiva com un símbol de destrucció sobtada i inexorable.
Però la memòria no és només negativa.
A Tebes, per exemple, els historiadors grecs moderns reconeixen que sota el govern català (1311–1379):
I, malgrat tot, la imatge dels almogàvers com a guerrers feroços va quedar més gravada que la seva capacitat de govern.
Fins avui, a l’Acadèmia d’Atenes, al Museu Arqueològic Nacional o en les classes d’història medieval, es parla dels “Καταλανοί” com a un dels grans enigmes de la Grècia baixmedieval:
Un petit poble del cantó occidental del Mediterrani que va aconseguir el que ni els normands, ni els croats, ni els venecians van poder mantenir: un estat llatí durador a Grècia.
I això, sense esborrar la identitat grega —cosa que sí van fer altres invasors.
Encara avui, a Atenes, quan un nen fa massa soroll, la iaia li diu en veu baixa:
«¡Venen els catalans!»
No és una amenaça buida. És la memòria viva d’un exèrcit de pagesos descalços que, fa set segles, va creuar el mar i va deixar una empremta tan profunda que encara fa callar nens a les voreres de l’Acròpolis.
Els almogàvers no necessitaven estàtues. La seva llegenda la van escriure en fum, en sang i en el silenci dels qui encara en parlen.
«Nós que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, NO»— és molt poderosa i expressiva del pactisme català, però no és una cita literal trobada en actes oficials de les Corts de Pere el Cerimoniós (regnat: 1336–1387) ni en cap font medieval coneguda.
Al final d'aquest document pots trobar la cita original, que és més llarga i complexa.👇🏻⬇️
CC0, via Wikimedia Commons
El jurament prestat per Pere el Cerimoniós a Barcelona el 1358 —conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat— és una prova documental de l’essència del pactisme català. En ell, el rei jura per la Santa Veritat i sobre els Evangelis que respectarà les constitucions, privilegis i drets del Principat “segons los usos passats”. I, implícitament, reconeix que si no ho fa, perd la seva autoritat. Aquesta és la base real de la frase popular —encara que no literal— que resumeix la relació entre el poble i el monarca: “Nós que valem tant com vós... però si no compliu, NO”.
Thomas N. Bisson, en The Medieval Crown of Aragon (1986), ho resumeix així:
“The king ruled not by divine right but by consent, and his authority was conditional upon his observance of the law.”
Pots utilitzar l’esperit d’aquella frase, però cal aclarir que és una síntesi moderna, no una cita textual.
Per exemple:
Encara que no es conservi aquesta formulació exacta en cap document medieval, el jurament simbòlic que es repeteix en clau popular —“Nós que valem tant com vós...”— captura amb fidelitat l’essència del pactisme català:
El rei no era un sobirà absolut, sinó un representant acceptat només en la mesura que respectés les
llibertats i les lleis del Principat.
Guanyem rigor històric sense perdre la força retòrica.
Usatges de Catalunya, del segle XI, un dels primers texts
legals moderns. Aquesta és la compilació del 1413.
CC0, via Wikimedia Commons
El 1283, en ple conflicte amb França, el rei Pere el Gran no imposa nous impostos, sinó que demana el consentiment de les Corts. En resposta, els estaments no només condicionen el cofinançament, sinó que crea una Diputació del General per vetllar pel compliment del pacte. Aquesta institució, que esdevindria la Generalitat, era la manifestació viva del principi jurídic “Princeps namque”: el rei governa, però la comunitat política existeix per sobre d’ell.
“Princeps namque” és un dels Usatges de Barcelona més emblemàtics i fonamentals. Forma part del corpus jurídic que va inspirar el constitucionalisme català i pot considerar-se com una proto-constitució, ja que estableix un dels principis clau del pactisme: l’obligació del rei de defensar el territori i, al seu torn, el dret dels súbdits a defensar-lo si el rei no ho fa.
El títol “Princeps namque” ve del llatí:
“Princeps namque terrae huius...”
→ “El príncep d’aquesta terra…”
🔹 Text original (en llatí)
Princeps namque terrae huius, si hostes invaserint, et ipse defensionem facere neglexerit, homines sui comitatus se ipsos poterunt defendere et pacem suam servare.
🔹 Traducció al català
“El príncep d’aquesta terra, si els enemics la invaden i ell negligesca la defensa, els homes del seu comtat es podran defensar ells mateixos i conservar la seva pau.”
• Va ser invocat en múltiples moments crítics:
• Thomas N. Bisson el defineix com:
“La manifestació més clara del caràcter contractual del poder polític a la Catalunya medieval.”
(Les bases del feudalisme català, 1975)
• Jaume Vicens Vives afirma:
“‘Princeps namque’ no és només una fórmula jurídica: és l’afirmació que la comunitat política existeix per sobre del monarca.”
Ja al segle XII, els Usatges de Barcelona —el codi jurídic fonamental del Principat— recollien un principi revolucionari: si el príncep no defensava la terra, els ciutadans tenien dret a fer-ho ells mateixos. Aquesta norma, coneguda com a “Princeps namque”, no només limitava el poder reial, sinó que reconeixia la sobirania de la comunitat política com a darrer recurs. No era una subordinació, sinó un pacte de defensa mútua —un altre exemple de com el Principat de Catalunya construïa institucions basades en la responsabilitat compartida, no en la jerarquia feudal absoluta.
Ja hem vist “Princeps namque”. Afegim-ne l'essencial:
Si quisquam regem in terra sua offendat…”
(Si algú ofén el rei en la seva terra…)
Si quisquam regem in terra sua offendat, et ipse non vindicaverit, homines illius terrae poterunt vindictam facere pro eo.”
“Si algú ofén el rei al seu territori i ell no pren venjança, els homes d’aquella terra podran fer-ho en nom seu.”
Això inverteix la lògica feudal: no són els súbdits els que serveixen el rei, sinó que el rei és defensat per la comunitat, sempre que aquesta comunitat tingui legitimitat pròpia.
Princeps namque si quolibet casu obsessus fuerit, uel ipse ídem suos inimicos obsessos tenuerit, uel audierit quemlibet regem uel principem contra se uenire ad debellandum, et terram suam ad succurrendum sibi monuerit, tam per litteras quam per nuncios uel per consuetudines quibus solet amaneri terra, ui delicet per fars, omnes nomines, tam milites quam pedites, qui habeant etatem et posse pugnandi, statim ut hec audierint uel uiderint, quam cicius poterint ei succurrant. Et si quis ei fallerit de iuuamine quod in hoc sibi faceré poterit, perderé debet in perpetuum cuneta que per illum habet; et qui honorem per eum non tenuerit, emendet ei fallimentum et deshonorem quem ei fecerit, cum auere et sacramento manibus propriis iurando, quoniam nema debat fallere ad principem ad tantum opus uel necessitatem
Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tendrá sos inimichs assetiats, ó oirá algún Rey ó Príncep venir contra sí á batallar, amonestará sa terra, que li aconega per letras ó per missatjes, ó per costumas ab las quals sol ésser la terra amonestada, ço es ab baróns tots homens així Cavallers, com pedóns qui hajan edat é poder de combatre, qui açó oirán ni veurán, com pus tots puxan li vajan socorre. E si ningú li fallirá de la ajuda que en açó fer li pora, perdre den tots temps tot quant per ell tenga. E cell qui per ell res no tindrá, esmenli lo falliment, é la deshonor que feta li haurá, ab haver, é ab sagrament, jurant ab las propias mans. Car ningún hom no deu fallir al Príncep á tant gran ops, ó necessitat.
Perquè si un príncep és assetjat per casualitat, o si ell mateix manté els seus enemics assetjats, o si sent que algun rei o príncep ve contra ell per fer la guerra, i adverteix al seu país que vingui en el seu ajut, tant per cartes com per missatgers o pels costums pels quals un país acostuma a ser cortejat, o per farses, tots els homes, tant soldats com Cavallers, que siguin majors d'edat i capaços de lluitar, tan bon punt ho sentin o ho vegin, acudiran en el seu ajut tan aviat com puguin. I si algú l'enganya sobre l'ajuda que li pot donar en això, ha de perdre per sempre la propietat que té per ell; i qui no tingui honor per ell, ha de fer esmenes per la fallada i la deshonra que li ha fet, amb un vot i jurament jurant amb les seves pròpies mans, ja que no ha d'enganyar un príncep en tal obra o necessitat.
ITALY - DECEMBER 10: Two bankers, detail from the Life of St Matthew, 1400, fresco, by Niccolo di Pietro Gerini (d. 1415-1416), Migliorati Chapel, Church of San Francesco Prato (Tuscany). Italy, 15th century. (Photo by DeAgostini/Getty Images)
Fundada el 1401, La Taula de Canvi no era una simple caixa de crèdit: era l’expressió d’una societat capaç d’organitzar el seu propi ordre econòmic, independentment de la voluntat del monarca. Junta a ella, el Consolat del Mar —amb les seves assegurances marítimes i el seu dret comercial codificat— configurava un ecosistema jurídic i financer avançat respecte a la resta d’Europa.
Aquest article no parla només de bancs o de lleis. Parla de com el Principat de Catalunya, al segle XV, no era una província subjecta a un regne, sinó una entitat política amb sobirania pròpia dins d’una Corona que, més que un regne unitari, s’assemblava a un consorci de territoris lligats per pacte, no per conquesta.
La Taula de Canvi no neix de la iniciativa reial, sinó de la ciutat de Barcelona i la Generalitat. Com assenyala Thomas N. Bisson en La Corona d’Aragó i l’edat mitjana (1975):
“Les institucions catalanes no eren concessions reials, sinó creacions dels propis ciutadans. La Taula de Canvi n’és l’exemple més clar: una resposta col·lectiva a les necessitats financeres del Principat.”
Fundada el 20 d’abril de 1401, la Taula tenia com a objectiu centralitzar els dipòsits públics i privats, regular la moneda i finançar la Hisenda sense recórrer a prestadors privats que imposaven usura. El seu funcionament es basava en:
El Llibre del Compte de la Taula de Canvi (1401–1402), conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, recull aquesta norma fonamental:
“E sia ordonat que tot home qui volgues posar diners en la Taula haja escrit en paper signat per lo tauler e sigilat, e aquell paper sia comprovant de lo seu haver.” (Arxiu de la Corona d’Aragó, Taula de Canvi, Llibre 1, f. 3r)
Això no era només una pràctica comptable: era la institucionalització de la confiança escrita, un element clau del capitalisme modern.
Extractat de la Font: Sàpiens 237 - Història medieval
La Taula de Canvi, fundada el 1401, és considerada el primer banc públic d’Europa. Va néixer un segle abans que institucions financeres públiques italianes que sovint s’emporten la fama.
La seva garantia no era un empresari ni un grup privat: la garantia era tota la riquesa de la ciutat de Barcelona. Això la feia molt més segura que els bancs privats, que sovint feien fallida.
Hi dipositaven diners totes les classes socials: mercaders, drapers, notaris, botiguers, priores… fins i tot algunes esclaves alliberades. Una de les històries més colpidores és la de Caterina, una nena òrfena que hi va acumular el seu petit sou durant 11 anys.
El 1412, Barcelona ja feia pressupostos públics i auditories semestrals per controlar la Taula. És a dir: pràctiques de gestió financera moderna… al segle XV.
Durant la Guerra Civil Catalana (1462–1472), la Taula va arribar a declarar-se en fallida, però es va recuperar mobilitzant recursos i fins i tot obligant la població a dipositar-hi moneda d’or. • Va durar més de 300 anys, fins al Decret de Nova Planta.
La seva primera seu era el Saló de Contractacions de la Llotja de Mar, un espai de gairebé 1.000 m², amb marbre de Carrara i columnes de 14 metres. • Era un missatge visual de poder econòmic i institucional.
La Taula no prestava diners a particulars. • Només podia prestar al govern municipal, i a interès zero.
I per això la Taula de Canvi és una anomalia brillant enmig del caos financer europeu Durant l’edat mitjana i bona part de la moderna, els “bancs” que existien a Europa no eren bancs públics, ni molt menys institucions regulades. Eren:
Aquests actors operaven amb capital propi i amb un risc enorme. I, per acabar-ho d’adobar, la Església condemnava el cobrament d’interessos com a pecat d’usura. Això generava:
En aquest context, confiar els estalvis a un banc privat era gairebé un acte de fe.
La Taula de Canvi de Barcelona (1401) és una autèntica revolució institucional perquè:
Això no existia enlloc més a Europa en aquell moment.
És la diferència entre:
Privilegi atorgat per la reina Maria de Castella, lloctinent del rei Alfons IV, als jurats i prohoms de la ciutat de Girona, on els concedeix la facultat d'obrir una taula de dipòsits assegurada.
Primerament, senyora mol alta, com los dits jurats e prohòmens, per favor e utilitat de la cosa pública e per seguretat de totes aquelles persones qui volran tenir en segur qualsevol quantitats de peccúnia, desigen que en la dite ciutat, la qual és cap de tot lo bisbat de Gerona, se tenga una taula de cambi assegurada.
El privilegi es dona el 23 de gener de 1443.
Intervinents:
Coberta de l'edició del llibre del Consolat de Mar, editat a
Ciutat de Mallorca el 1320, on s'aprecien els escuts dels territoris de la Corona d'Aragó : Catalunya,
Mallorca, Aragó i Sicilia.
XpoferenS, CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons
Mentre al nord d’Europa el comerç es regulava per costums locals o per decret reial, al Principat de Catalunya els propis mercaders havien construït un sistema jurídic autònom: el Consolat del Mar.
Codificat definitivament al segle XIV, però en ús des del segle XIII, aquest llibre recull:
Un fragment típic del Llibre del Consolat del Mar il·lustra com funcionava l’assegurança:
“E si lo dit vaixell és danyat o perdut per tempestat, guerra o pirateria, lo assegurador haurà
de pagar al
mercader segons lo pactat en la pòlissa, menys el salvatge.”
(Consolat del Mar, cap. 342)
Aquest sistema protegia el capital mercantil i fomentava la inversió, fent de Barcelona, València i Mallorca centres financers del Mediterrani.
Jaume Vicens Vives destacava en Notícia de Catalunya (1954):
“El Consolat del Mar no és una col·lecció de lleis: és l’expressió d’una civilització mercantil que sap organitzar-se per sobre dels estats.”
I Pierre Bonnassie, en La Catalunya feudal (1975), recorda:
“El dret català medieval no és una derivació del dret reial, sinó una creació dels estaments productius: pagesos, artesans, mercaders.”
Sense assegurances no hi ha comerç; sense comerç no hi ha capital; sense capital no hi ha revolució ni agraria ni industrial
Quan parlem de comerç mediterrani medieval, sovint pensem en galeres, mercaders i ports. Però hi ha un element invisible —i absolutament crucial— que fa possible tot aquest sistema: les assegurances marítimes. I aquestes assegurances no neixen a Londres ni a Amsterdam. Neixen a casa nostra, a través del Consolat de Mar.
El Llibre del Consolat de Mar (segle XIV) és un dels primers grans codis de dret marítim del món. I dins d’aquest codi hi trobem:
És a dir: una arquitectura jurídica que permet assumir riscos de manera col·lectiva i calculada. Això és exactament el que avui anomenem assegurances.
Perquè el comerç marítim medieval era un esport d’alt risc:
Això no passa per casualitat. És el resultat de segles de pràctica comercial regulada i assegurada.
Els consolats de mar, sorgits del model jurídic del Consolat de Mar i impulsats pel privilegi del Consell de Cent de Barcelona, van crear una xarxa mediterrània de delegacions comercials que garantien arbitratge, seguretat i normes comunes per al comerç català. A mitjan segle XV n’hi havia una setantena, des de Bugia i Tunis fins a Alexandria, Pisa, Gènova, Sicília o Sardenya, cadascun amb el seu alfòndec i estructura pròpia. Aquesta institucionalització del comerç —amb regulació, protecció i mecanismes de resolució de conflictes— va ser decisiva per generar confiança, capital i continuïtat econòmica, elements que expliquen per què Catalunya va poder avançar abans cap a formes de modernitat econòmica que la resta de la monarquia.
Font: Genially
La Constitució de l’Observança o “Capítol de cort Poc
valdria...”
establia el principi de submissió del poder reial a les lleis aprovades en
Corts
Catalanes. Amb aquesta promulgació, s’obligava totes les autoritats a jurar fidelitat a les lleis catalanes.
La Constitució de l’Observança, promulgada al Cort de Montsó de 1510 durant el regnat de Ferran el Catòlic, i concretament de l’expressió «Poc valdria…», que forma part del seu preàmbul. Aquesta constitució és un dels pilars fonamentals del dret públic català, ja que reafirma la superioritat del dret català sobre la voluntat del príncep i estableix que ni el rei pot actuar contra les lleis del Principat.
El text comença d’una manera molt contundent:
«Poc valdria la observança de les Constitucions de Cathalunya, si no es provesís lo remey en lo cas que fossen trencades o violades…»
Aquesta frase subratlla la necessitat no només de tenir lleis, sinó de garantir-ne el compliment, fins i tot contra el monarca. La Constitució de l’Observança va ser una de les bases del pactisme català medieval i un dels elements clau del sistema constitucional català fins a la seva derogació amb els Decrets de Nova Planta (1716).
Va ser la base del sistema polític català fins als Decrets de Nova Planta, que el van abolir després de la Guerra de Successió.
Del relat històric del pactisme català i la pluralitat de la Corona d’Aragó, Vui destacar que el matrimoni d’Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó el 1469 no va suposar la creació d’Espanya ni la unificació política dels regnes, sinó una unió dinàstica o personal, on:
Cada regne conservava la seva identitat jurídica, institucional i política.
Castella tenia les seves lleis, Corts, moneda i administració.
La Corona d’Aragó (que incloïa Catalunya, Aragó, València i Mallorca) mantenia les seves Constitucions, Corts, Generalitat, Justícia, moneda i fisc.
Els monarques regnaven simultàniament, però separadament, en cada regne, jurant acatar les seves lleis pròpies.
Aquesta distinció és fonamental per entendre la resistència catalana posterior als Decrets de Nova Planta (1716): no es tractava de “desobeir Espanya”, sinó de defensar un ordre jurídic i polític legítim, reconegut durant segles.
Quant a la famosa frase «Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando»: és una invenció del XIX, vinculada al nacionalisme espanyol centralista, que volia retroprojectar la idea d’una “monarquia unida” ja des dels Reis Catòlics. No apareix en cap document coetani, i ni tan sols respon a la realitat política de l’època: Ferran no tenia cap autoritat a Castella mentre Isabel visqués, i Isabel no podia intervenir en els afers de la Corona d’Aragó.
De fet, Ferran es va haver de retirar a Aragó durant uns anys quan va intentar fer valer decisions sense el consentiment de les Corts, i a Catalunya es va veure obligat a jurar les Constitucions i els drets del Principat cada cop que hi entrava com a rei.
El matrimoni de 1469 no va fusionar res. Isabel i Ferran regnaren junts només en la imatgeria posterior. En la pràctica:
La frase «Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando» no apareix en cap document del segle XV ni XVI.
Va ser popularitzada al segle XIX per historiadors com Modesto Lafuente, dins d’un projecte de construcció simbòlica de l’Espanya unitària.
En realitat, els Reis Catòlics governaven en paral·lel, no en unió, i els seus regnes mai van formar un sol estat.
Isabel I va ser reina sòlida i exclusiva de Castella, mentre que Ferran II era rei només de la Corona d’Aragó. Tot i que es casaren el 1469, cadascun conservà la sobirania dels seus regnes. Isabel mai no va exercir cap autoritat real sobre Aragó, Catalunya, València o Mallorca: el seu paper en la Corona d’Aragó fou purament honorífic. De fet, representacions com la sèrie Isabel de TVE, que la mostren intervenint en qüestions catalanes, són una clara manipulació anacrònica.
En l’altre extrem, Ferran no era rei de Castella per dret propi. La noblesa castellana, recelosa d’un sobirà estranger —ja que la Corona d’Aragó era una entitat política aliena i confederal—, li imposà límits estrictes en les Capitulacions de Cervera (1469) i la Concòrdia de Segòvia (1475). Aquests acords deixaven palès que la sobirania castellana residia únicament en Isabel, i que Ferran actuava com a consort amb funcions delegades, mai com a monarca titular.
La prova definitiva arribà el 1504, amb la mort d’Isabel: Ferran va perdre immediatament qualsevol autoritat sobre Castella. A partir d’aquell moment, va continuar regnant només sobre els territoris de la Corona d’Aragó. Això demostra, sense dubte, que la unió dels Reis Catòlics fou dinàstica i personal, però mai política ni jurídica.
És significatiu que, un cop morta Isabel, molts dels nobles castellans (uns llepas) que havien fingit lleialtat a Ferran comencessin a menysprear-lo obertament, anomenant-lo amb ignomínia «el viejo catalanote» —un «Catalufo», com diuen ara—, en clara referència al seu origen i fidelitat als usos i lleis de la Corona d’Aragó. Lluny de veure’l com un sobirà legítim, el consideraven un estranger amb costums i costums jurídics incomprensibles per a la mentalitat castellana, centralitzadora i autoritària.
Aquest rebuig no era només personal: era polític i cultural. Per això, la noblesa castellana va donar suport massiu al nou gendre d’Isabel, Felip d’Habsburg (Felip el Bell), tot i que era un príncep estranger nascut a Flandes. Preferien un monarca absent i desconegut, però que representava l’ordre dinàstic castellà, abans que un rei experimentat que, per ser «catalanote», es considerava incompatible amb l’essència del regne.
Per a la noblesa castellana, l’honor es basava en no treballar: el treball manual o mercantil era vist com a deshonorant, propi de vassalls o gents de mena. En aquest context, resultava impensable —i fins i tot una profanació de l’ordre natural— que els vassalls tinguessin veu en els afers del regne, com sí que passava a la Corona d’Aragó, on els braços reials incloïen representants dels oficis, del comerç i dels municipis.
Imagina, doncs, la ignomínia que suposava, per a un "hidalgo" o un "cortesà" castellà, haver de negociar lleis o impostos amb homes que treballaven amb les mans, comerciaven o exercien oficis mecànics. Aquesta aversió no era només social: era constitutiva del seu model de poder. Allà on Catalunya veia ciutadania i pacte, Castella veia subordinació i gràcia reial.
Francisco Goya, Public domain, via Wikimedia Commons
L’any 1482, Ferran el Catòlic, amb el suport del Papa, va imposar la Inquisició castellana al territori de la Corona d’Aragó.
Oficialment, era per "defensar la fe catòlica".
En realitat, era per establir un poder paral·lel, exempt de control constitucional, directament subordinat a la corona i al Papa —no a les lleis del Principat.
Les institucions catalanes van entendre immediatamente la trampa:
Per això, els estaments catalans van frenar la seva entrada a Barcelona fins al 1487. I, una vegada instal·lada, mai no va gaudir de la submissió que tenia a Castella.
Durant gairebé dos segles, la Generalitat, el Consell de Cent i fins i tot sectors de l’Església catalana van boicotejar la Inquisició:
Aquesta resistència no era per defensar heretges, sinó per protegir el principi de legalitat:
A Catalunya, ni el rei, ni el Papa, ni cap tribunal podien actuar fora del marc de les Constitucions.
Aquesta actitud forma part d’un patró més ampli:
Les institucions del Principat no acceptaven cap autoritat que no estigués subordinada al pacte.
I això és el que fa de la resistència a la Inquisició una extensió natural del dret de resistència establert per Princeps namque.
El 5 de juliol de 1487, mentre Ferran el Catòlic estava embolicat en l’últim setge de Granada, els seus agents intentaven consolidar un altre front: la imposició de la Inquisició al cor del pactisme.
A Barcelona, les autoritats havien preparat una recepció solemne per a Alfonso de Espina, el nou inquisidor general. Era un acte simbòlic: el moment en què la ciutat, per protocol, havia de jurar-li obediència i assistència.
Però els diputats de la Generalitat i els consellers del Consell de Cent van decidir no aparèixer.
La resposta del rei hauria pogut ser immediata i severa.
Però Catalunya sabia jugar amb el dret.
Una junta de juristes, assessorada pels bisbes d’Urgell i Girona (autoritats eclesiàstiques sensibles al pacte), va redactar una nova fórmula de prometença:
Ni obediència cega, ni submissió absoluta. Només fidelitat al rei… i al dret català.
A finals d’agost, la Diputació del General i el Consell de Cent van iniciar una sèrie de protestes formals contra les actuacions de l’Inquisició:
Aquell estiu del 1487, Barcelona no només va rebutjar un inquisidor: va reafirmar que cap poder, ni tan sols el de Déu representat per Roma, podia operar fora del pacte.
La tensió entre el Sant Ofici i les institucions catalanes no va romandre en paraules. Als anys 1528–1531, es va desencadenar una veritable crisi institucional, on cada acusació era una batalla pel control del dret.
L’origen va ser econòmic i simbòlic:
A diferència de Castella, a Catalunya la Inquisició no podia confiscar béns sense autorització de les autoritats locals. El dret català protegia la propietat, i la Generalitat controlava les execucions de béns —fins i tot els dels condemnats per heretgia.
El 1528, aquesta limitació va esclatar en un conflicte obert:
Tres anys més tard, la Inquisició va contraatacar:
Però les institucions del Principat no es van acovardir.
Els diputats van convocar una comissió de juristes i teòlegs, que van dictaminar, amb tota la fredor del dret, que:
Van obrir un expedient disciplinari contra un inquisidor general.
La monarquia, temorosa que el conflicte s’escampés a altres territoris, va haver d’intervenir directament per “apagar focs”.
Però el missatge ja havia quedat clar:
A Catalunya, ni l’Inquisició estava per sobre de la llei.
🔗 Per què això és cabdal?
La Inquisició va aconseguir a Castella el que mai va aconseguir a Catalunya: fer-se omnipotent.
Perquè aquí, fins i tot els inquisidors havien de passar per la Generalitat.
I si no ho feien… els encausaven.
En entrar al segle XVII, la fragilitat del Sant Ofici a Catalunya era ja evident. No tenia recursos, no tenia suport popular, i, sobretot, no tenia autoritat sobre les institucions del Principat.
El 1626, fins i tot el Consejo de la Suprema Inquisición —la màxima autoritat del Tribunal a Madrid— va haver d’admetre:
«A Barcelona, cal actuar amb prudència i evitar enfrontaments jurisdiccionals.»
Però els conflictes no van cessar.
La Generalitat, en nom de les Constitucions, va expulsar els inquisidors no pas una, sinó quatre vegades:
Cada expulsió era un recordatori constitucional:
Aquest Tribunal no és nostre. I, mentre no respecti les nostres lleis, no serà benvingut.
Durant la Revolta dels Segadors (1640), en el pacte amb Lluís XIII de França, les institucions catalanes van anar més enllà de la simple expulsió:
Van proposar una Inquisició “a la catalana”:
Dos segles després de la imposició autoritària de Ferran el Catòlic, Catalunya seguia reclamant el seu dret a un model propi —ni més sever, ni més lax, sinó subordinat al pacte.
La derrota de 1652 va enterrar aquesta proposta.
Però la Inquisició tampoc no va recuperar el seu poder.
Els monarques ja no tenien la força de Carles V, i les institucions catalanes continuaven resistint.
El Decret de Nova Planta (1716) va abolir les institucions del Principat, però no va significar un repunt del poder inquisitorial.
Al contrari:
Així, l’activitat del Sant Ofici a Catalunya es va esllanguir fins a desaparèixer gairebé del tot.
I quan finalment va ser abolida el 1820, durant el Trienni Liberal, cap veu la va defensar.
Això és el que fa de la història catalana única dins de l’Estat espanyol:
Mentre a Castella la Inquisició era celebrada —des de Carles I fins a Ferran VII— com a “guardiana de la fe i la unitat”, a Catalunya mai no va ser un símbol de cohesió, sinó un recordatori de l’extranjeria del poder.
No hi ha cap gran obra catalana del segle d’or que la llogui.
No hi ha cap cronista que la presenti com a garanta de l’ordre.
Perquè, per als catalans, l’ordre venia del pacte, no del terror.
I això és el que, al final, va matar la Inquisició a Catalunya: no la por, sinó la indiferència.
dibuixa un arc de sobirania constitucional que ni la fe va poder trencar.
La Inquisició no va aconseguir a Catalunya el que va aconseguir a Castella: la por com a ordre social.
Perquè aquí, fins i tot Déu havia de respectar les Constitucions.
I si no les respectava, el poble, la ciutat i la Generalitat li tancaven la porta.
La Guerra dels Segadors és el conflicte central i més conegut, però no va ser un esclat sobtat: venia precedida d’una dècada llarga de tensions creixents entre el govern de Felip IV (i sobretot el seu valido, Gaspar de Guzmán, el comte-duc d’Olivares) i les institucions catalanes.
Les fonts consultades expliquen clarament que aquestes tensions prèvies van ser determinants.
El comte-duc d’Olivares, ministre de facto de Felip IV, era un absolutista convés. Per ell, la monarquia hispànica era una sola entitat, i tots els seus regnes havien de contribuir per igual a la defensa i glòria de la corona. D’aquí va néixer el seu pla estel·lar: la Unión de Armas. Què proposava? Cada regne aportaria homes i diners en proporció a la seva població per formar un exèrcit comú… però sota control exclusiu de Madrid.
Les Corts de 1626 i 1632 van fracassar precisament per aquesta oposició catalana.
Aquest és el conflicte polític i constitucional més important abans de 1640.
Durant la guerra amb França (part de la Guerra dels Trenta Anys), Olivares va decidir convertir Catalunya en teatre de guerra.
Això va implicar:
Aquest punt és clau: la presència de tropes va generar odi popular i va ser l’espurna del Corpus de Sang (7 de juny de 1640).
Les fonts expliquen que Olivares i Felip IV van intentar imposar mesures fiscals i militars que contravenien les lleis pròpies del Principat.
Això va provocar:
Aquest conflicte institucional és el que alimenta el discurs de Pau Claris.
Quan França va ocupar Salses (1639), Olivares va exigir que Catalunya:
La victòria espanyola a Salses (1640) va ser un desastre polític: Catalunya va sentir que havia pagat un preu altíssim per una guerra aliena.
Abans del 1640, Felip IV ja havia ordenat:
Això va radicalitzar les institucions catalanes i va preparar el terreny per a la ruptura que va desembocar en la revolta del 1640, que les fonts descriuen com un procés “revolucionari” i de llarga durada.
La resposta no va trigar. Quan Olivares va intentar imposar soldats a Catalunya per enviar-los a Flandes, i quan aquests van començar a saquejar pobles i abusar de la població, es va desencadenar la guerra.
Per a Olivares, això era una traïció.
Per a Catalunya, era la defensa de la sobirania pactada.
Tot i que la guerra va acabar amb la retorn a la Corona d’Espanya (1652), el precedent estava fet:
Josep Margarit i Biure, by Hanriy Strefor, Public domain, via
Wikimedia Commons
[Recueil. Portraits de José de Margarity de Biure] Bibliothèque National de France,
Gallica, "Source gallica.bnf.fr "
Tot i que no hi ha una font històrica irrefutable que en confirmi el nucli literal, sí que existeix un episodi real molt semblant —i encara més simbòlic— que ha inspirat aquesta narració. Es tracta de Josep Margarit i Biure, un militar català de gran prestigi, que en ple clímax de la guerra (cap al 1644–1645) va aconseguir una proesa extraordinària.
Durant la campanya de 1644–1645, Josep Margarit, com a general de l’exèrcit català aliad amb França, va liderar una ofensiva sorpresa cap al sud, travessant Aragó i Castella amb una tropa lleugera i molt mòbil.
Amb el temps, aquest fet real es va transformar en una metàfora potent:
“Un català sol va arribar fins a Madrid... però se li van acabar les bales, i va haver de tornar.”
Aquesta frase no vol ser literal, sinó simbòlica:
És la mateixa espiritualitat que inspira frases com:
Pandolfo Reschi, Public domain, via Wikimedia Commons
L’hivern del 1641 era glacial. Els vents del nord bufaven sobre Barcelona com si el cel mateix volgués apagar l’esperança. Madrid havia enviat un exèrcit de 26.000 homes sota el comandament del comte-duc d’Olivares per esclafar la rebel·lió catalana. La capital del Principat estava assetjada, famolenca, però no derrotada.
Mentrestant, a les muralles, els catalans no esperaven socors del cel. L’esperaven del mar. I va arribar: vaixells francesos, sí, però sobretot homes del país —pagesos amb forques, gremis amb espases, nobles amb cavalls, ciutadans amb mosquets— tots sota l’estendard del Consell de Cent i la Generalitat, no d’un rei, sinó d’un pacte trencat.
El 26 de gener, l’exèrcit castellà va atacar Montjuïc.
Era clau: qui controlés la muntanya, controlaria la ciutat. Durava el combat des de l’alba. El foc dels canons calcinava la pedra. Els soldats de Felip IV pujaven com formigues, segurs que Barcelona cauria en hores.
Però no comptaven amb Francesc de Tamarit, el general català, ni amb Philippe de La Mothe-Houdancourt, el comandant francès que, en aquell moment, era braç armat del pacte, no invasor.
I no comptaven amb els pagesos de l’Empordà, que van arribar corrent des del nord, amb les sabates plenes de neu i els cors plens de ràbia.
A les tres de la tarda, quan el sol ja feia ombres llargues sobre el mar, va sonar l’últim crit:
L’exèrcit de Castella, desfet, va fugir en desbandada. Més de 2.000 morts, centenars de presoners. Montjuïc era del Principat.
Barcelona no havia estat defensada per un rei.
Havia estat defensada pel poble.
Que a Catalunya, el poder no baixava del tron. Pujava del terra.
Dia del Corpus Christi de 1640. Felip IV - El seu poder a
Catalunya s'ensorra, els rebels fins i tot assassinen el virrei, i esclaten disturbis violents per tot
el
territori (representació del 1910 © Hermenegildo Miralles)
- (print in the public domain... is more than 100 years old & author died more then 70 years ago),
Public
domain, via Wikimedia Commons
Abans que Els Segadors esdevingués un himne oficial, era una cançó del carrer: una denúncia viva transmesa de generació en generació. Recollida per Milà i Fontanals i Francesc Alió al segle XIX, i cantada en clau de memòria per Rafael Subirachs i Vila al Sis hores de Canet de Mar (1975), aquesta versió no amaga la violència ni la injustícia:
«Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:
—Aquí és nostre capità,
aquesta és nostre bandera.—»
- 1. La profanació religiosa “Crema albes i casulles, / i el Santíssim Sagrament…” A l’època, això era un sacrilegi intolerable, i per a una societat profundament religiosa com la catalana, era una provocació directa a la comunitat.
- 2. La impunitat del virrei “Llicència els he donat jo, / molta més se’n poden prendre.” Això denuncia l’estructura del poder: no són soldats descontrolats, sinó agents de l’Estat castellà que actuen amb permís.
- 3. La resposta del poble “Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre: / —Aquí és nostre capità, / aquesta és nostre bandera.—” → La fe com a arma moral. El poble no té rei, però té Déu i la justícia. I en absència de sobirà legítim, el sagrat substitueix el polític.
- 4. L’advertència final “Aneu alerta, catalans… / mireu que aixís ho faran, / quan seran en vostres terres.”
→ Això no és només sobre el passat: és una profecia. I, de fet, es va complir el 1714, i es va repetir el 1939.
En aquell moment, ni el rei, ni l’Estat, ni l’Església representaven la justícia. Només quedava el poble i el seu Déu.
Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens te la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!
Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-
Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;
n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.
A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.
A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.
Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:
-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:
-Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!
Els Segadors,
Romancerillo Catalan-Canciones Tradicionales -
Segunda
Edición 1882 pàg. 73 a 76 por D. Manuel Milà i Fontanals
Bac de Roda,
Romancerillo Catalan-Canciones Tradicionales -
Segunda
Edición 1882 pàg. 76 a 77 por D. Manuel Milà i Fontanals
Satira de Felip V, 1702 (versió original en francès)
(print in the public domain... is more than 100 years old & author died more then 70 years ago), Public
domain, via Wikimedia Commons
Després de la mort de Carles II, Felip V és proclamat rei d’Espanya. El 1701, a Barcelona, jura respectar les constitucions catalanes:
“Juro per Dios y por mis reales evangelios... guardar los fueros, privilegios, usos y costumbres del Principado de Cataluña.”
Actes de les Corts de Catalunya, 1701
“Quedan suprimidas las cortes, los consejos y otros cuerpos políticos del Principado… y se observarán en él las leyes de Castilla.”
Decret de Nova Planta, 16 de gener de 1716
Això no és una reforma: és la destrucció legal d’un estat i la substitució d’un model pactista per un model absolutista.
Ordre de les autoritats borbòniques que obligava tots els ciutadans particulars de la ciutat a lliurar totes les armes blanques i de foc que posseïssin, inclosos els ganivets de punta.
Prohibició d’Ús d’Armes, 15 setembre 1714
L’ordre fou aplicada amb altres bàndols a tots els naturals de Catalunya i de manera tan rigorosa que ha estat considerada sempre una de les principals vexacions comeses pels filipistes.
La prohibició fou mantinguda durant tot el segle XVIII, encara que en ocasions (guerres, amenaces d’invasió, etc) calgué fer-hi importants excepcions, com la realitzada en restablir-se el sometent, durant la Guerra Gran. El maig de 1808, durant l’ocupació napoleònica, fou retornada als catalans la llibertat d’ús d’armes, per ordre de Murat, que volia congraciar-se amb els catalans. Un mes més tard, però, la prohibició fou restablerta davant els atemptats soferts per l’invasor.
El jurament de Felip V a les Corts de 1701 era solemne:
«Juro per Dios y por mis reales evangelios [...] guardar los fueros, privilegios, usos y costumbres del Principado de Cataluña.»
Treure’s aquest jurament no és una simple violació legal: és la negació del fonament mateix del cos polític català. És dir:
“Ja no sou una comunitat política legítima. Sou súbdits d’un imperi uniforme.”
Això és el que fa del Decret de Nova Planta (1716) no una reforma administrativa, sinó un acte de destrucció constitucional.
Felip V trenca el jurament perquè el seu projecte no és governar Catalunya dins la Corona d’Aragó, sinó esborrar la Corona d’Aragó i fondre-la en un nou estat absolutista i castellanitzat. La traïció no és un error: és la conseqüència lògica del menyspreu pel pactisme i de la fe en l’absolutisme modernitzador.
Aquesta és la raó per la qual, fins avui, el 1716 no es recorda només com una derrota militar, sinó com la fi d’un ordre polític —i l’inici d’una llarga resistència cultural, institucional i econòmica que explica, entre d’altres coses, per què Catalunya va liderar la Revolució Industrial a l’Estat espanyol malgrat haver estat castigada per l’Estat.
Com diu Vicens Vives:
«El Consolat del Mar no és una col·lecció de lleis: és l’expressió
d’una
civilització mercantil que sap organitzar-se per sobre dels estats.»
La Taula de Canvi (1401) va néixer un segle abans que bancs públics italians famosos.
El Consolat del Mar codificava assegurances dos segles abans que Lloyd’s de Londres.
La Casa de Contractació de Sevilla simbolitza un país que confon riquesa amb poder i poder amb control. El Consolat del Mar i la Taula de Canvi simbolitzen un país que confon riquesa amb llibertat i llibertat amb responsabilitat compartida. I és aquesta oposició —entre
— la que explica per què, quan arriba la Revolució Industrial, Catalunya rema a contracorrent mentre la resta d’Espanya encara discuteix si el vapor és cosa de bruixes.
El 1716 marca la fi del marc institucional, no de la cultura política i econòmica. La destrucció de les Corts, la Generalitat i el dret civil va ser brutal, però no va aconseguir esborrar segles d’hàbits col·lectius:
El Decret de Nova Planta va tallar les arrels polítiques del Principat, però no va poder arrencar-ne les llavors culturals.
La mentalitat pactista, productiva i col·lectiva —forjada entre el Consell de Cent, la Generalitat i la Taula de Canvi— va sobreviure en forma de tarannà: una manera de veure el món on el treball, la responsabilitat compartida i la reinversió eren valors superiors a la jerarquia i la renda.
Això és el que va permetre que, quan la Revolució Industrial va arribar, Catalunya ja tingués el múscul per nedar, mentre la resta d’Espanya s’ofegava en la seva pròpia inèrcia feudal.
Declarada “incapaç” el 1506; el poder real el van exercir Felip I (1504–1506), Ferran II (1506–1516) i Carles I (1516–1555).
Rei efectiu de Castella durant pocs mesos. Mort sobtadament, desencadenà la regència de Ferran II.
Regent de Castella en nom de Joana I. Darrer rei que coneixia el pactisme català; preparà, sense voler, la unió absoluta sota els Habsburg.
Primer monarca comú de Castella i Corona d’Aragó. Inicia la centralització i el model imperial que menystindrà els pactes aragonesos.
Consolida la monarquia hispànica. Traslada la capital a Madrid (1561): ciutat sense port, universitat ni indústria.
Reign marcat per la inacció i la dependència dels favorits. Expulsió dels moriscos (1609): desastre econòmic per al regne de València.
Govern de l’arxiduc Olivares i la “Unión de Armas”. Intent de subordinar la Corona d’Aragó a Castella. Revolta dels Segadors (1640).
Últim rei dels Àustries hispànics. Mort sense descendència. La seva successió provocà la Guerra de Successió (1701–1714).
El 27 de març de 1715, la gent de Barcelona va veure arrossegar per les seves places un home amb camisa de penitent, descalç, sense honors, cap al lloc on s’executaven els bandolers i els traïdors.
Era Josep Moragues, general de batalla de l’exèrcit català, governador de Castellciutat, coronel de les Reials Guàrdies Catalanes.
No l’executaven per haver perdut una guerra. L’executaven per haver guanyat una causa legítima.
Després de degollar-lo, el van esquarterar, i el seu cap fou col·locat dins d’una gàbia de ferro al Portal de Mar. Allà hi va romandre dotze anys, amb un rètol que deia:
«Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, abusat dues vegades de la clemència reial, finalment la tercera vegada fou pres i executat per la justícia.»
Però no era cap criminal. Era un home que havia jurat fidelitat a un rei legítim —Carles III— reconegut per les Corts de Catalunya, i que havia complert el seu deure fins a l’últim alè.
Nascut a Sant Hilari Sacalm (1669), Moragues havia començat com a guerriller contra l’ocupació francesa al nord de Catalunya. El 1705, va ser clau en l’alçament austriacista: va reclutar més de 7.000 homes per defensar Barcelona i va liderar l’assalt a Montjuïc, que va permetre la capitulació de la ciutat i l’entrada triomfal de Carles d’Àustria.
Recompensat amb el grau de general de batalla —el càrrec més alt assolit mai per un català en aquella guerra—, va defensar les fronteres pirinenques fins que la Gran Aliança el va abandonar.
El 1713, amb el Tractat d’Utrecht, Catalunya quedava sola. Però la Junta de Braços va decidir continuar. Moragues, des de Castellciutat, va fer guerra de guerrilles contra els combois borbònics que subministraven el setge de Barcelona.
Quan tot va caure, va signar una capitulació a Cardona on Felip V garantia immunitat a tots els resistents —fins i tot un article especial per a ell i la seva família.
Però, com sempre, els pactes amb Catalunya eren paper mullat.
Moragues no va fugir. Es va retirar a Sort, potser pensant que la paraula reial tenia valor.
Va ser un error mortal.
El 22 de març de 1715, agents borbònics el van capturar a Montjuïc, on esperava un vaixell cap a Mallorca.
El seu judici va ser sumari. La sentència, ritualitzada:
"Ser arrossegat viu per un cavall, degollat, esquarterat, i el cap exposat al Portal de Mar. No era només una execució. Era una cerimònia de terror."
Perquè Moragues no era un enemic qualsevol: era la personificació de la resistència constitucional. I el règim necessitava esborrar no només el seu cos, sinó la seva memòria.
Durant dotze anys, el cran de Moragues va penjar al Portal de Mar, mirant qui entrava a la ciutat. La seva dona va suplicar que el retirés. No li van fer cas.
Fins al 1727, dos anys després de la pau entre Felip V i Carles VI, no se’l va permetre enterrar.
I és que Moragues no era un home: era un símbol.
I el nou règim no podia permetre que aquest símbol visqués ni en la mort.
La crueltat no era un excés: era una estratègia.
Si Rafael de Casanova representava la defensa de la ciutat, Moragues representava la resistència del territori.
I si a Casanova se’l va fer callar amb ferides, a Moragues se’l va voler esborrar del món i del cel.
Però la gàbia de ferro no va matar la memòria.Només va assegurar que ser màrtir no era morir: era recordar per sempre.
El Decret de Nova Planta no només va abolir institucions, sinó que va voler esborrar la dignitat dels qui les havien defensat.
Mentre el cap de Josep Moragues penjava al Portal de Mar, un altre home, Pere Joan Barceló, conegut com a Carrasclet, continuava la lluita des dels boscos. No era un exiliat: era un guerriller indomable, el terror dels governadors borbònics i el símbol viu de la resistència.
Nascut el 1682 a Capçanes (el Priorat), fill d’un carboner —d’on li ve el nom, perquè treballava la carrasca—, Carrasclet va dedicar 35 dels seus 58 anys a combatre Felip V. Va lluitar a Catalunya, a Itàlia, als Pirineus i a Nàpols. Va ser presoner a Cadis, exiliat al Rosselló, i nomenat coronel per França. I mai, mai, va renunciar a la causa.
El 1705, quan l’Arxiduc Carles va arribar a Catalunya, tota la família Barceló es va alçar com a austriacista:
Durant el setge de Barcelona (1713–1714), Carrasclet va liderar guerrilles a l’Ebre, tallant camins i atacant combois.
Quan la ciutat va caure, va obtenir l’amnistia i es va retirar a Marçà.
Però la pau no va durar.
Els primers mesos de postguerra van ser una trampa.
Com escriu Francesc de Castellví, el seu biògraf:
«La presència de 30.000 soldats
esdevingué
un veritable terrorisme militar.»
L’administració borbònica va imposar una capitació de 10 escuts —un impost desproporcionat per a un país arruïnat.
La seva fuga esdevingué llegenda:
«No pasaron cabales dos horas que rompió los hierros con los dientes y levantó una gran losa con la cabeza, que tapaba la boca del calabozo. Esto ejecutó sin ser advertido y se apoderó de la centinela que estaba de guardia de las armas. Le quitó el fusil y se retiró a los montes.»
— Francesc de Castellví
Refugiat a la serra de Llaberia, Carrasclet va començar a organitzar una partida guerrillera.
Amb 30 homes, va desarmar un destacament de 54 soldats enviat a confiscar-li els béns.
Les seves accions al coll de Balaguer varen fer-lo famós.
La seva gent no eren bandits:
«Se les unían gentes, unos que recelaban ser presos, otros a quienes el hambre y miseria ocasionada de los crecidos tributos les precisaba a desamparar sus casas.»
I quan la Quàdruple Aliança (1718) va declarar la guerra a Felip V, Carrasclet va esdevenir peça clau.
A Perpinyà, es va reunir amb el seu gran enemic, el duc de Berwick —el mateix que havia dirigit el setge de 1714—, i va acceptar liderar una insurrecció.
Va ser nomenat coronel de fusellers de muntanya, amb 3.000 francs i permís per nomenar oficials.
El juliol de 1718, Carrasclet comandava 800 fusellers.
El seu cap tenia un preu de 1.000 doblons.
Les seves tropes van arribar al Baix Llobregat, l’Anoia i el Penedès.
El 28 de juny de 1719, va intentar prendre Reus amb 600 homes, amb el suport del seu cunyat Pau Ferrer.
Però la repressió va ser brutal:
Castellví, amagat al monestir de Poblet, confessava:
«Se esparció la voz que en la entrada de Francia establecían el gobierno como en tiempo de
Carlos II. [...]
Creció en toda Cataluña el número de gentes desmandadas. Levantáronse diferentes caudillos. Llegaban
las
cuadrillas hasta la vista de Barcelona. [...]
En fin, no hubo lugar abierto en Cataluña que no padeciese calamidades. [...]
Duró esta calamidad seis meses.»
La pau va arribar el 1720, amb la adhesió de Felip V a la Quàdruple Aliança.
Les tropes franceses van licenciar els fusellers.
A Carrasclet li van oferir una pensió de 2.500 francs i el càrrec de segon comandant en un regiment francès.
Però no era això el que volia.
Ell no lluitava per pensions.
Lluitava per restaurar les Constitucions, per tornar al temps de Carles II, quan Catalunya era sobirana.
Anys més tard, quan Àustria fou envaïda, va reclutar una darrera companyia de catalans. Va morir en combat en una illa fluvial del Rin.
Va ser la seva última batalla.
Un home que, durant 35 anys, va fer creure a Felip V que Catalunya mai no es rendiria.
Els Mossos d’Esquadra no van néixer com a policia “nacional” catalana, sinó com a milícia privada d’un col·laborador del règim borbònic.
La versió oficial —sovint repetida— situa els orígens del cos en una necessitat col·lectiva de seguretat. La realitat, però, és altra. Els anomenats “Mossos de Veciana” van ser creats cap al 1719 per Pere Anton Veciana, batlle filipista de Valls, per protegir els seus propis carros i mercaderies en un moment en què la resistència austriacista, liderada per Carrasclet, continuava assetjant les comunicacions del Camp de Tarragona.
Pere Anton Veciana, subministrador de les tropes borbòniques durant la guerra, havia estat recompensat amb càrrecs públics precisament per la seva fidelitat a Felip V. La seva “esquadra” no era una institució del poble, sinó un instrument de defensa dels interessos d’un aliat del nou règim —i, en clau política, una força anti-guerrilla contra els últims focs de la resistència catalana. (Veure PereJoan barceló, "Carrasclet" )
Quan el 1719 Felip V va “institucionalitzar” els Mossos d’Esquadra, no estava reconeixent una tradició popular, sinó assegurant-se un cos armat de confiança en territori hostil. El control del cos va ser cedit expressament a Veciana, com acrediten documents de l’arxiu familiar fets públics el 1996.
Així doncs, lluny de ser un símbol de la sobirania catalana, els orígens dels Mossos estan ligats a la repressió de la resistència post-1714 i a la consolidació del nou ordre borbònic. La posterior “catalanització” del cos —al segle XX— no ha de fer-nos oblidar aquesta gènesi.
No tots els que porten barretina són fills del poble… i botiflers, n’hi ha hagut a grapats.
Sobretot, recorda que la història no es jutja per els emblemes que es mostren, sinó per les lleialtats que es trien.
Durant les primeres dècades del segle XX, especialment en clau noucentista, es va difondre una imatge idealitzada del català: pacífic, pactista, treballador, previsor.
Aquesta visió, aparentment laudatòria, amagava una acusació implícita:
En contrast, el caràcter castellà o andalús era exaltat com a noble, valent, apassionat, heroic —tot el que el català no era.
Però aquesta imatge xocava amb la pròpia història.
Com deia Ferran Soldevila, en un moment de lucidesa:
«Com pot
ser
que un país que va donar lloc als almogàvers —aquells guerrers que cridaven “Desperta, ferro!” i van
fer
tremolar Bizanci— ara sigui el regne del senyor que, després de missa, compra un tortell?»
Els almogàvers no eren soldats professionals: eren pagesos, pescadors i menestrals que van convertir la fúria popular en estratègia militar.
Així, la història mostra que els catalans no hem estat pacífics per natura, sinó per pacte.
No rebutgem la guerra: la subordinem al dret.
Quan el sobirà trenca el jurament, el poble passa de la taula de govern a la trinxera.
No és caos: és constitucionalisme armat.
I és això el que captura Jaume Vicens Vives el 1954, amb aquella fórmula que ha esdevingut clàssica:
«El caràcter dels catalans és una síntesi entre el seny i la rauxa.»
No són dos extrems, sinó dues cares d’una mateixa moneda:
No som un poble pacífic.
Som un poble que prefereix la taula a l’espasa… però que sap agafar l’espasa quan la taula es converteix en trampa.
L’any 988 marca un punt d’inflexió: el comte Borrell II de Barcelona no renova el vassallatge al rei franc Hug Capet. Aquesta omissió, més que una declaració de independència, és un acte de sobirania de facto que inicia una era de soberania comtal i expansió militar. Durant quatre segles, Catalunya viu en un context de frontera constant —contra al-Àndalus, després contra el califat en descomposició—, on la guerra és una extensió de la vida quotidiana.
Al començament del segle XI, els nobles catalans intervenen a al-Àndalus com a mercenaris. L’historiador musulmà Ibn ‘Idari descriu la seva ferocitat:
“Actuen salvatgement”,
“ruixen la mesquita de Medinaceli amb vi”,
i exigeixen “que les dones berbers, llurs vides i llurs riqueses fossin cosa lícita per a ells”.
La conquesta de Mallorca (1229–1231) per Jaume I és exemplar en crueltat. Durant el setge de Madina Mayurqa, els catalans tallen 412 caps als reforços sarraïns i els llancen amb trabuquets dins la ciutat. El rei ordena “exterminar com rates els musulmans”. No hi ha contemplacions. És una salvatjada sistemàtica, motivada per venjança, fe i cobdícia.
El 1285, davant de la invasió francesa i l’excomunió papal, Pere el Gran proclama des del coll de Panissars:
“Certes, certes, fort ha poc en la terra de Catalunya aquell qui l’ha donada a l’altre e menys aquell qui la presa: car mon llinatge la conquès ad espasa. Per què sàpiguen tots que qui la voldrà, costar-li ha”.
La resposta no és diplomàtica: és bélica, identitària, intransigent.
A mitjan segle XV, Jerónimo Zurita escriu:
“Eran este tiempo los catalanes preferidos a los genoveses y a todas las otras naciones en el uso y ejercicio de las cosas marítimas, así en la navegación como en el hecho de la guerra, en la fortaleza, vigor, industria y gran firmeza y tolerancia”.
I la gesta de l’almirall Roger de Llúria el 1285 és emblemàtica:
després de derrotar la flota francesa a les Formigues,buida els ulls dels soldats de la flota, deixa un presoner borni perquè guiï els altres cecs cap al rei de França, i ofega tres-cents ferits lligats amb una corda al baixell.
La guerra no és només estratègia: és venjança ritualitzada.
Els almogàvers, mercenaris catalans a l’Imperi Bizantí, desencadenen una de les campanyes de represàlia més crues de la història medieval. Després de l’assassinat de Roger de Flor (1305), Ramon Muntaner justifica la seva violència indiscriminada:
“E així que més valia morir a honor que viure a deshonor”.
Els almogàvers saquegen, maten i arrasen les costes del Bòsfor i el mar de Màrmara durant anys. La seva acció no busca territori, sinó honra i venjança.
Al llarg dels segles, cronistes i viatgers estrangers corroboren aquesta imatge:
• Modesto Lafuente (segle XIX):
“Poble que per una idea o una persona, o per la satisfacción de una ofensa, ni ahorra sacrificios ni economiza sangre…”
• Miguel de Cervantes, a Los trabajos de Persiles y Segismunda:
“Los corteses catalanes, gente enojada, terrible; pacífica, suave, gente que con facilidad da la vida por la honra…”
• Tirso de Molina:
“Allí nació la venganza y de allí se desterró la conciliación”.
• Francisco Manuel de Melo (1645):
“Son los catalanes, en su mayor parte, hombres de durísimo natural… inclinados a la venganza… amantes de su libertad”.
• Baltasar Gracián (durant la Guerra dels Segadors): els descriu com ferotges, lleials i venjatius.
El Corpus de Sang (7 de juny de 1640) no és només una revolta urbana: és l’explosió d’un país en armes.
El bandolerisme rural, l’odi als terços castellans i la defensa de l’autonomia convergeixen en una guerra popular.
A Santa Coloma de Farners, els veïns tanquen soldats en un hostal i hi calen foc. Els terços aprenen que un soldat aïllat a Catalunya està condemnat a morir linxat.
La resistència barcelonina contra Felip V, després de la pau d’Utrecht, és admirada fins i tot pels enemics.
El duc de Berwick, general borbònic, escriu:
“Els enemics es defensen com a desesperats… millor del que ho farien tropes regulars”.
I José Patiño, alt càrrec borbònic, adverteix:
“El genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, promptos a la cólera, rijosos y vengativos… siempre se debe recelar de ellos”.
Felip V, recelós, fa construir la Ciutadella sobre un barri arrasat per mantenir el control.
Tot i això, el segle XVIII marca un canvi.
José Cadalso reconeix:
“No sólo son útiles en la paz, sino de mayor servicio en la guerra”.
pero també celebra la seva indústria, artilleria i logística.
I ja no són només guerrers: són comerciants, fabricants, navegants.
El poeta Francisco Gregorio de Salas resumeix aquest nou ideal:
“El catalán oficioso / Carruajero, navegante, / Mercader y fabricante, / Jamás vive con reposo”.
Es comença a desplaçar la imatge del guerrer per la del treballador ordenat.
Però la realitat no canvia tan ràpid.
El 1793, els revolucionaris francesos creuen que “el català és brau, actiu… enemic d’Espanya i estima per damunt de tot la llibertat”.
El 1808, durant la Guerra del Francès, Sir William Napier escriu:
“El coratge [dels catalans] era més alt, el patriotisme més pur… els sometents eren braus i actius en el combat”.
Les guerres carlines i les bullangues barcelonines (revoltes urbanes violentes) mantenen viva la tradició de la insurrecció. El general Espartero arriba a dir:
“A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada cincuenta años”.
I a finals de segle, Barcelona és la “Rosa de Foc”:
Friedrich Engels la descriu com “la ciutat amb més barricades d’Europa”.
La Setmana Tràgica (1909) marca un punt d’inflexió cultural. La burgesia catalana, liderada per Cambó i Prat de la Riba, vol deixar enrere la imatge del caos i la violència. Des de La Veu de Catalunya, es construeix una nova identitat: la del poble treballador, ordenat, legalista i pacífic.
És en aquest context que Jaume Vicens Vives, el 1954, proposa la síntesi memorable:
El caràcter dels catalans és una síntesi entre el seny i la rauxa.
No nega la violència del passat, però la inscriu dins d’un equilibri: el seny per construir, la rauxa per defensar.
I aquesta dualitat es veu clarament en la Guerra Civil (1936–1939): per una banda, cremades d’esglésies i assassinats; però, per l’altra, milicians que lluiten amb idealisme al front d’Aragó i a la Batalla de l’Ebre, defensant una Catalunya en solitari, aïllada i amenaçada.
Els fets del 1 d’octubre de 2017 són un exemple paradigmàtic d’aquesta dualitat històrica que he estat explorant: una determinació fèrria, col·lectiva i decidida, però exercida, de forma excepcional i deliberada, mitjançant la no-violència.
En un context en què l’Estat va desplegar una resposta violenta, desproporcionada i repressiva —policia carregant contra vots, cops amb porres a gent gran, bales de goma, tancament de col·legis electorals, confiscació de urnes—, la ciutadania catalana va respondre amb calma, resistència passiva i civilitat extrema. No es va llançar una sola pedra. No hi va haver enfrontaments armats. Ni tan sols es van trencar vidrieres.
I, malgrat això, la determinació fou absoluta: persones s’hi van quedar assegudes a terra, formant cadenes humanes, protegint urnes amb els cossos, obrint col·legis tancats amb ganivetes de cuina, o voltant agents de la Guàrdia Civil per evitar que se n’enduguessin les urnes. La resistència va ser massiva, organitzada i no violenta, però ferma fins a l’heroisme.
Això no va ser debilitat. Va ser una elecció conscient: una demostració que la rauxa —l’impuls de defensa, la fúria col·lectiva— es pot sublimar en seny, quan la circumstància ho exigeix i l’estratègia ho demana. El poble català, en aquell moment, va optar per la dignitat en lloc de la força, per la imatge davant el món en lloc de la venjança. I ho va fer amb la mateixa obstinació amb què, al llarg dels segles, havia pres la daga, l’arc o la pica.
Per això, el 1-O no contradiu la història de bel·licositat, al contrari, la culmina d’una altra manera. És la prova que els catalans, quan volen, poden ser violents… i poden no ser-ho. I que la no-violència, en aquest cas, no era signe de por, sinó d’una determinació tan profunda que ni tan sols necessitava l’arma.
Els catalans han estat pactistes quan ha interessat perquè hi hagi pau, però si no, NO. El 2017, el pacte ja no existia. L’Estat havia tancat totes les vies de diàleg. I, en lloc de respondre com en altres èpoques —amb aldarulls, barricades o insurrecció—, es va triar una altra forma de “NO”: silenciós, pacífic, però immòbil com una muralla. I potser, per això mateix, més potent.
Aquesta recopilació demostra que els catalans no hem estat un poble pacífic per naturalesa, sinó per elecció històrica recent. La nostra identitat s’ha forjat a cops d’espasa, de trabuquet, de venjança i de resistència, però també de comerç, de llei i de treball.
Els catalans no hem temut la guerra quan la llibertat n’ha estat l’aposta, no hem estat cobards, ni passius, ni submissos. Hem estat pragmàtics: si el pacte garanteix pau i autonomia, s’accepta; si l’opressió treu el pacte de l’equació, s’aplica la rauxa.
I això —aquesta capacitat de passar del seny a la rauxa segons les circumstàncies— és, potser, una de les característiques més autèntiques, menys glosades però més veritables, del poble català al llarg del temps.
Com deia aquell refrany implícit en la recopilació: “No som ni àngels ni màrtirs. Som gent que pacta quan pot, i lluita quan cal.”
Cenotafi de Ramón Berenguer IV Comte de Barcelona i Príncep
d'Aragón
Archivo de la Corona de Aragón
Ramón T. Berenguer González, CC BY-SA 4.0
via Wikimedia Commons
La dispersió, confiscació i ocultació deliberada de documents— no és una casualitat ni un inconvenient tècnic: és una estratègia històrica de silenciament
Per què això passa —i què diu—
Des de la Nova Planta (1716), i de forma encara més sistemàtica des del segle XIX, una part
significativa
del patrimoni documental català —especialment el de caràcter polític, militar i institucional— va ser:
Aquesta política d’esborrament documental —no total, però sí suficientment eficaç— té conseqüències directes:
I, sobretot: els documents no només són fulls, sinó també llocs, noms, mapes, llegendes, topònims, lleis, monedes, escuts… La història es reconstrueix també a través de la terra.
Perquè, des de la unificació administrativa de la Monarquia Hispànica —i de forma accelerada després de la Guerra de Successió (1701–1714)—, els documents considerats “estratègics” o “sensibles” sobre Catalunya van ser centralitzats allà. Això inclou:
L’accés a l’AGS no és tancat, però sí altament regulat. La normativa actual (Reial Decret 1745/2007 i normes de l’Arxiu) exigeix:
La memòria del Principat de Catalunya —les seves lleis, les seves institucions, els seus actes de govern— no es conserva principalment a Catalunya, sinó a arxius espanyols com Simancas, l’Arxiu Históric Nacional o l’Arxiu de la Nobleza a Toledo.
Aquests fons van ser confiscats, traslladats o retinguts després de la derrota del 1714, com a part d’una operació sistemàtica per esborrar la memòria d’un estat que havia existit durant segles.
Malgrat això, la Generalitat de Catalunya mai no ha reclamat de forma oficial i contundent la seva restitució. I no és per manca d’interès, sinó perquè la legislació espanyola ho impedeix.
La Llei 16/1985 del Patrimoni Històric Espanyol estableix que cap comunitat autònoma pot reclamar la titularitat de documents conservats en arxius estatals. Els considera “patrimoni indivisible de la Nació”, és a dir, propietat exclusiva de l’Estat espanyol. Així, Catalunya pot demanar accés o digitalització, però no pot exigir que els documents tornin al territori on van ser generats, on van tenir sentit i on encara avui són essencials per entendre la nostra història.
Això no és una qüestió tècnica: és una ferida oberta en la memòria col·lectiva. Perquè un poble que no pot accedir plenament als seus propis papers —o que ha de demanar permís per llegir-los— encara viu sota l’ombra de qui els va emportar.
Fins que aquests documents no tornin —almenys simbòlicament—, la història del Principat seguirà sent explicada des de fora, i mai del tot des de dins.