Regles de joc democràtic
Foto: @joallons - MS Designer
Últimament tinc la sensació que hem decidit col·lectivament que la democràcia és una mena d’opinió més. Com si fos una opció del menú: avui capitalisme, demà comunisme i, si ens aixequem creatius, doncs ja veurem si això de votar ens va bé o no.
No. No funciona així.
La democràcia no és una proposta. No és una ideologia. No és una cosa que puguis agafar o deixar depenent de si guanyen “els teus” o “els altres”. La democràcia és el lloc on tot això passa. És el terreny de joc. El pal de paller. El terra sota els peus, encara que de vegades rellisqui.
Sense això, no hi ha debat. Hi ha qui mana i qui calla. Fi de la discussió.
Però sembla que ens agrada jugar amb foc. Quan sento segons quin llenguatge polític —allò de “derribar”, “enemigos”, “supervivencia de la nación”— em pregunto si parlem de política o estem escalfant abans d’un setge medieval. Perquè una cosa és voler canviar un govern, que és perfectament democràtic, i una altra és parlar com si el problema fos que el govern existeix.
ARA QUE ESTEM ALS MUNDIALS
“La democràcia és el camp de futbol. Hi juguem tots, amb unes regles que hem acceptat.
El problema comença quan algú decideix que el camp és seu, hi construeix quatre torres, ho barra amb una tanca i encara vol continuar jugant el partit com si res.
Això ja no és política. És una altra cosa.”
I aquí venen els malentesos convenients. Sempre hi ha qui diu: “home, és una metàfora”. Clar, tot és metàfora fins que deixa de ser-ho. També ho són “alcemos los brazos” o “no nos moverán”, i segons el context, ja sabem on han acabat aquestes alegries.
La política democràtica no va de derrocar res. Va de convèncer, guanyar i, si pots, governar. I si perds, doncs et molestes, rondines una mica i tornes a intentar-ho. És bastant menys èpic del que alguns voldrien, però molt més útil per conviure sense organitzar tragèdies nacionals cada quatre anys.
I després hi ha la memòria, que sempre fa nosa. Perquè en aquest país determinades paraules no venen de zero. No són innocents. Tenen eco. I quan les tornes a sentir, encara que estiguin envasades amb un llaç nou, sona alguna cosa coneguda. Alguna cosa que no anava gaire de pluralisme, la veritat.
Per això em fa una mica de vertigen quan algú planteja que el problema és el sistema mateix, com si la democràcia fos una nosa que ens impedeix arreglar les coses “de veritat”. Curiosament, aquesta idea acostuma a aparèixer quan els resultats no agraden. Quan sí que agraden, aleshores la democràcia torna a ser fantàstica.
Quina casualitat.
La cosa, en el fons, és molt més simple del que sembla. Primer va la democràcia. Després ja discutirem si volem més mercat, més estat, més impostos o menys, si la paella amb ceba o sense. Podem discutir-ho tot. Absolutament tot.
Menys el marc que ho fa possible.
Perquè el dia que aquest marc es converteixi també en un camp de batalla, ja no discutirem idees. Discutirem qui té dret a existir políticament. I aquí s’acaba la broma.
La democràcia és imperfecta, sí. Incòmoda, també. I sovint desesperant. Però és l’únic sistema que ens obliga a suportar-nos sense haver de destruir-nos. I això, vist el panorama, ja és molt més del que sembla que alguns estan disposats a acceptar.
Per tant, no: la democràcia no és una opinió. És el que queda quan decidim no prendre’ns massa seriosament les fantasies de “derribar-lo tot”.
