Les portes de la Muralla medieval de Barcelona i L'Eixample d'en Cerdà i en Víctor Balaguer
Barcelona és una ciutat fundada pels romans a la fi del segle I aC amb el nom de Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino.
La muralla de Barcelona, construïda a partir del segle XIII i ampliada durant els segles XIV i XV, va ser un element clau en la defensa i identitat de la ciutat. Aquesta representació mostra la seva extensió i les principals portes.
Un cop acabades les obres que encerclaven la ciutat i els horts de l'interior, Barcelona disposava d’un total de 14 portes: 9 d’elles exteriors i 5 d’interiors. Les portes principals de la ciutat eren el Portal Nou a l’est, i el Portal de Sant Antoni a l’oest.
Aquest és l’únic portal que s’ha conservat de les muralles medievals de Barcelona. Es va construir a partir de 1378, paral·lelament a les obres d’ampliació de les Drassanes, després que s’acordés que aquestes quedessin protegides per les muralles de la ciutat.
L’any 1374 es va acordar ampliar la muralla del Raval per tal d’incloure-hi les Drassanes. Amb aquesta ampliació el monestir de Sant Pau del Camp també va quedar dins del recinte. La torre amb portal es va començar el 1391, any en què es va construir un pont de pedra per creuar el fossat.
Porta principal. Era un dels accessos principals de la ciutat. Se’n van acabar les obres de construcció el 1377. El portal estava flanquejat per dues grans torres de planta poligonal, conegudes com les torres de Sant Iu i de Sant Urbà.
La construcció d’aquest portal, situat a l’extrem del carrer Tallers, es va decidir el 1368, i el 1375 estava en obres. Abans que s’alcés el portal, el carrer es podia tancar amb una cadena.
El 1368 el Consell de Cent va decidir fortificar el Raval. Uns quants anys més tard se’n va ampliar el traçat, la muralla es va refer amb pedra i s’hi van afegir torres. La primera estava situada en aquest punt, i al segle XV s’hi va obrir un portal.
Les primeres notícies que documenten el Portal dels Orbs (o cecs) són de 1343. A partir de 1364 s’hi van fer diverses obres i, al començament del segle XV, la suposada aparició d’un àngel va fer que canviés de nom. Al portal mateix es va construir una capella que commemorava el fet miraculós.
La primera notícia coneguda del Portal de Jonqueres és de 1276. Entre 1364 i 1366 i, més endavant, el 1382 es van fer obres a tot el tram que anava des del Portal Nou fins al dels Orbs, obres que van incloure la reforma del Portal de Jonqueres. El 1368 es va construir un pont de pedra al davant del portal.
Porta principal. Es va construir el 1295. Estava situat en el traçat d’un dels camins principals i marcava un dels punts d’accés més importants de Barcelona. Entrant per aquest portal es podia travessar tota la ciutat. Al segle XIV se’n van refer les torres.
Estava situat molt a prop del monestir de les monges clarisses. Probablement es va començar a construir a finals del segle XIII. Entre 1358 i 1382 es van dur a terme obres importants en aquest sector, com la construcció de diverses torres i l’addició d’un pont de pedra davant del portal.
Comencem des del principi de la Rambla, la qual es va començar a urbanitzar el 1295:
Tancava el tram de la muralla de la Rambla i tenia aquest nom perquè a tocar hi havia el convent dels franciscans de Barcelona. També era conegut amb els noms de Portal de Sant Francesc i de la Drassana.
També era conegut com a Portal dels Ollers. En aquesta zona de la ciutat hi treballaven els mestres terrissaires, que feien olles i escudelles, entre altres atuells de ceràmica. Al Pla del Teatre de la Rambla, actualment es pot veure un fragment de la muralla associat a l’antic Portal de Trentaclaus.
Es tenen notícies de l’existència d’un portal amb aquest nom des de 1255. Entre 1361 i 1370 es va refer amb la construcció de dues torres i un pont de pedra. Se sap que, des del segle XIII, en aquesta zona hi va haver un mercat, origen de l’actual mercat de la Boqueria.
La primera notícia documental de la Portaferrissa és de 1260. Entre 1361 i 1368, en el marc de les intervencions a tot el front de muralla de la Rambla, s’hi van fer diverses actuacions, inclosa la construcció d’un pont de pedra i, en el tram que baixava fins al Portal de la Boqueria, l’addició de diverses torres.
Hi ha diversos documents de la segona meitat del segle XIII que parlen de l’existència de portals a tocar de la Rambla, entre els quals el de Santa Anna. Tot i això, la totalitat de la muralla que donava a la Rambla es va refer a partir de 1358. Els treballs van començar en aquest sector.
Al llarg del segle XVI es va tancar el front marítim, es va aixecar el Portal de Mar i es va arranjar el sistema defensiu medieval, basat en les altes muralles, per convertir-lo en un sistema defensiu renaixentista que podria fer front a les noves armes de setge de pólvora de l’artilleria.
Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona
i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859.
Ildefons Cerdà i Sunyer, Public domain, via
Wikimedia Commons
Museu d'Història de la Ciutat, Barcelona
Abans que els carrers tinguessin nom, eren línies sobre un plànol. El 1859, l'Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs d'urbanisme per a l'ampliació de la ciutat fora de les muralles enderrocades. El projecte guanyador va ser el d'Antoni Rovira i Trias, una proposta radial i radiocèntrica que connectava orgànicament el nucli antic amb els pobles del pla. Tanmateix, per decret del Govern central de Madrid, es va imposar el pla d'Ildefons Cerdà, una quadrícula revolucionària, racional i higienista dissenyada per trencar definitivament amb l'asfíxia urbana.
Mentre Cerdà establia l'ordre geomètric a l'espai urbà —oposant la llum i l'amplitud de la nova trama a la Barcelona densa i medieval—, Víctor Balaguer hi va posar el sentit històric. El 1863, Balaguer va aprofitar el buit de l'Eixample per projectar-hi la memòria de Catalunya i la Corona d'Aragó, convertint cada cruïlla en un homenatge a la sobirania perduda. Passejar per l'Eixample és, doncs, caminar per sobre d'una utopia urbanística que es llegeix com una epopeia nacional.
Nota d'autor: S'ha de reconèixer —sense que serveixi de precedent— que, en aquesta ocasió, la imposició centralista de Madrid va fer un favor impagable a Barcelona sense ni tan sols saber-ho. El projecte guanyador de Rovira i Trias responia a la mentalitat burgesa de l'època: un model radial que hauria perpetuat la segregació social i la divisió per barris. Al capdavall, el decret estatal no sols va imposar una utopia higienista, sinó que va dotar la ciutat d'una de les trames més fluides, amables i netes d'Europa.
L'any 1863, Barcelona es trobava davant d'un llenç en blanc: la quadrícula d'Ildefons Cerdà. On l'urbanista només hi havia posat números i lletres per ordenar l'espai, Víctor Balaguer hi va veure una oportunitat política única. Va decidir "batejar" els nous carrers amb els noms de les institucions, herois i territoris de la Corona d'Aragó, transformant la ciutat en un monument viu a la memòria i la sobirania de Catalunya.
Agafarem de referència cap a muntanya (Nord-oest) fins a la Diagonal la rambla de Catalunya i de cruïlla la Gran Via de les Corts Catalanes.
Cerdà: Ja existia
Balaguer: No es pot atribuir.
Antiga rambla que pren el nom de Catalunya,
plaça per on travessava. Per la seva part baixa passava el torrent d'en Malla, antic torrent
Ariga, documentat el 1089.
El nom actual es va aprovar en data: 03/09/1929.
Altres Noms: Cataluña; Isabel II (abans de ser oberta)
Cerdà: Lletra N - Número 11 (Eix central horitzontal).
Balaguer: Per les antigues Corts Catalanes. La cort comtal convocada l’any 1098 per Ramon Borrell és la primera reunió de Corts de què es té coneixement. Pròpiament, les Corts Catalanes daten de l’any 1192, any en el qual el braç popular participa per primer cop a l’assemblea de pau i treva.
Altres Noms: Av. de José Antonio Primo de Rivera, 07/03/1939; Av. de las Cortes Catalanas, 04/02/1931; Cortes, abans de 1900;
Cerdà: Lletra M.
Balaguer:Diputació del General, coneguda també com a Generalitat, organisme financer i militar del Principat establert amb caràcter permanent a partir de les Corts de 1413.
Altres Noms: Diputación
Cerdà: Lletra Ll.
Balaguer:L’assemblea consultiva del govern municipal de Barcelona, abolida el 1714 pel Decret de Nova Planta. Provenia del segle XIII. Constava d’un cos executiu de cinc consellers i un consell deliberatiu de cent i escaig prohoms jurats, representants de tots els estaments socials, exclòs, inicialment, el militar. La seva jurisdicció s’estenia de Molins de Rei a Montcada i de Montgat a Castelldefels.
Altres Noms: Consejo de Ciento
Cerdà: Lletra L.
Balaguer: Dominis de la Corona d'Aragó. Regne d'Aragó.
Altres Noms: Aragón
Cerdà: Lletra K.
Balaguer: Domini de la Corona d'Aragó. Regne de València.
Altres Noms: Valencia
Cerdà: Lletra J.
Balaguer: Domini de la Corona d'Aragó. Regne de Mallorca. En recordança de la seva reconquesta dirigida per Jaume I el 1229.
Altres Noms: Màlaga (un tram); Núria (des de Rogent fins a Sibèlius)
Cerdà: Lletra I.
Balaguer:País d’Occitània, comtat governat des de 1125 per Ramon Berenguer III, del Casal de Barcelona, i pels seus descendents fins al 1245, en morir Ramon Berenguer V de Provença sense descendència masculina. En recordança de la unió de Provença i Catalunya, reflectida amb el casament de la comtessa Dolça de Provença amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer.
Altres Noms: Provenza
Cerdà: Lletra H.
Balaguer: Comarca catalana que ocupa l’extrem nord-est del Principat, annexada a França l’any 1659 pel Tractat dels Pirineus.
Altres Noms: Rosellón
Cerdà: Lletra G.
Balaguer: Illa mediterrània, històricament vinculada a Catalunya. Concedida en feu el 1297 pel papa Bonifaci VIII a Jaume II, s’extingiren els lligams amb la Corona catalanoaragonesa l’any 1458, a la mort d’Alfons IV.
Altres Noms: Córcega
Cerdà: Diagonal
Balaguer: Travessa diagonalment l’Eixample barceloní.
Altres Noms:Generalísimo Franco, 07/03/1939; Catorce de Abril, 16/04/1931; Alfonso XIII, 13/01/1925; Argüelles (un tram), 29/03/1922; Nacionalidad Catalana (un tram), 29/03/1922; Argüelles, 10/11/1874; Gran Via Diagonal, 1865
Cerdà: Lletra F.
Balaguer: Per recordar l’activitat industrial barcelonina que començà abans del segle XIII.
Altres Noms: San Martín, 1876-1881.
Ara agafarem de referència la rambla de catalunya per la Gran Via de les Corts Catalanes (Nord-est) fins a la Plaça de les Glòries Catalanes i ens quedarem a totes les cruïlles.
Cerdà: No s'ha documentat.
Balaguer:No hi ha constància
El seu origen es deu a un acord de
l’Ajuntament liberal de l’any 1821, qui encarregà el projecte al comandant d’enginyers
Ramon
Plana. Dissolt l’Ajuntament l’any 1824 a causa del restabliment del règim absolutista,
es
feu càrrec del projecte el capità general de Catalunya, el marquès de Campo Sagrado. El
passeig es començà el 28 d’agost de 1824. Mitjançant un dret de vint rals de billó
imposat
durant cinc anys a cada porc que se sacrifiqués, pogueren sufragar-se les despeses i
concloure les obres l’any 1827.
Altres Noms: Pi y Margall, 16/04/1931; Gracia; Camí de Jesús (VEGEU AMPLIACIÓ FITXA)
Cerdà: No s'ha documentat.
Balaguer:Pau Claris i Casademunt (Barcelona, 1586 - 1641). Polític i eclesiàstic. President de la Generalitat (1638 - 1641). Proclamà la República Catalana sota la protecció de França.
Altres Noms: Via Laietana (entre Urquinaona i Còrsega)
Cerdà:Número 31
Balaguer:Roger de Lloria (habitualment, Llúria) i d’Amichi (Scalea, 1250 - València, 1305). Almirall dels estols catalans de la Corona d’Aragó.
Altres Noms: Lauria, 13/01/1933; Roger de Lauria, 19/12/1863
Cerdà:Número 32
Balaguer:Municipi de l’Anoia. Se li dedicà el nom en record dels fets ocorreguts en començar la Guerra de la Independència. Combat lliurat el 6 de juny de 1808, en una collada prop del Bruc. El segon combat es lliurà el 14 de juny de 1808.
Altres Noms: Bruch
Cerdà:Número 33
Balaguer:Municipi i capital del Gironès. Del grec Ieron, en llatí Gerunda. Figurà en la proposta de retolació dels carrers de l’Eixample de Víctor Balaguer. Ciutat ibèrica del grup ausetà. Establiment romà de la Via Augusta. Sotmesa als àrabs el 714, fou alliberada l’any 785 per Carlemany, qui creà el comtat de Girona, unificat amb el de Barcelona per Guifré el Pelós l’any 878. La Guerra dels Segadors i les contínues guerres amb França feren de Girona l’objecte de nombrosos setges.
Altres Noms: Gerona
Cerdà:Número 34
Balaguer:Batalla de Bailèn, lliurada el 19 de juliol de 1808 pel general Castaños contra el general Dupont, que comandava l’exèrcit francès. Carrer del projecte Cerdà.
Altres Noms: Bailen
Cerdà:Número 35
Balaguer: Evangelista i un dels dotze apòstols. Es donà aquest nom al passeig en record de l’antic passeig de Sant Joan o passeig Nou, començat el 1795 i acabat el 1802, que vorejava els glacis de la Ciutadella i que desaparegué quan s’enderrocà la fortalesa.
Altres Noms:D’av. Diagonal a trav. Gràcia: General Mola 07/03/1939; Salón de García Hernández, 16/04/1931; T. de los Garrofers; T. del Malecon. De rda. Sant Pere a av. Diagonal: San Juan, 07/03/1939; República, 06/04/1931; Sant Joan, abans de 1900
Cerdà:Número 36
Balaguer:Roger de Flor (?, 1268 - Adrianòpolis, 1305). Cavaller i aventurer. Cap de l’expedició dels almogàvers a Orient.
Altres Noms:No s'ha canviat mai
Cerdà:Número 37
Balaguer:Ciutat i antic regne d’Itàlia, un temps domini catalanoaragonès (1443 - 1707). Se li posà el nom en memòria de la seva conquesta per Alfons IV d’Aragó i Catalunya.
Altres Noms: Col·legi, tram superior (nom popular no oficial); Nápoles
Nota Autor: Referència al Col·legi de les Adoratrius (oficialment de la Sagrada Família), que es va instal·lar al carrer de Nàpols, entre els carrers de Consell de Cent i Diputació, a finals del segle XIX. Era una època en què l'Eixample encara tenia molts descampats.
Cerdà: Número 38
Balaguer: Illa de la Mediterrània vinculada històricament a Catalunya. Pere II n’assolí la conquesta (1282). El domini dels regnes hispànics durà fins a la pau d’Utrecht (1713)./p>
Altres Noms: No s'ha canviat mai
Cerdà: Número 39
Balaguer: Illa de la Mediterrània, vinculada històricament a Catalunya, que forma part de l’Estat italià.
Altres Noms: Cerdeña; Francisco Aranda (un tram), 06/10/1995; Comandante López Tienda; T. Marine (un tram); Camino de Casa Sampere
Cerdà: Número 40
Balaguer: Commemora les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes.
Altres Noms: Pg. de Carles I (un tram av. Diagonal - Moll Carles I), 15/05/1992; Pg. del Doctor Robert; Marina (un tram), abans de 1900
Cerdà:Número 41
Balaguer:Batalla de Lepant. Combat naval esdevingut el 7 d’octubre de 1571, al golf del mateix nom (interior al de Corint) lliurat contra els turcs per la Lliga Santa (Estat Pontifici, Venècia i monarquia hispànica), amb participació de naus catalanes.
Altres Noms: Lepanto; Polonia
Cerdà:Número 42
Balaguer:Juan de Padilla (Toledo, 1484 - Villalar, 1521). Aristòcrata. Disconforme amb la política de Carles I, el 1519 s’uní a la facció nacionalista i antiflamenca, representada per les comunitats castellanes. Fou nomenat cap de les milícies de Toledo i capità general de les tropes comuneres (1520). Ocupà Medina i Tordesillas, però fracassà en l’intent de rebre suport de la reina Joana. En produir-se divergències entre els comuners, es mostrà partidari de continuar la lluita. Fou derrotat a Villalar amb Bravo i Maldonado, i tots tres foren capturats i executats.
Altres Noms: Luis Pellicer
Cerdà: Número 43
Balaguer:Batalla lliurada l’1 de gener de 1860, durant la guerra d’Àfrica, pel general Prim contra l’exèrcit marroquí a la vall de Los Castillejos, prop de Ceuta.
Nom sospitós:
Altres Noms: Fontova
Cerdà:Número 44
Balaguer: Ciutat de Múrcia. En l’antiguitat rebé el nom de Cartago Nova o Cartago Espartària. Fou cap de la província romana Carthaginiensis.
Nom sospitós:
Altres Noms:Igualdad (2n tram)
Cerdà: Número 45
Balaguer:Motí popular madrileny que fou la guspira que, el 1808, encengué la guerra contra Napoleó.
Nom sospitós:
Carrers Dos de Maig i Independència: "El peatge de Madrid: La memòria de l'Estat a l'Eixample"
Altres Noms: Dos de Mayo
Cerdà: Número ??
Balaguer:Dedicat a la lluita contra la invasió napoleònica. Carrer paral·lel immediat al carrer del Dos de Maig.
Nom sospitós:
Carrers Dos de Maig i Independència: "El peatge de Madrid: La memòria de l'Estat a l'Eixample"
Altres Noms: Dos de Mayo
Cerdà: Número "ZERO"
Balaguer:Dedicat a les glòries cíviques i militars de Catalunya.
Confluència de noms:
Altres Noms: Glorias, 07/03/1939; Glorias Catalanas, 04/02/1931; Glorias, 30/07/1929; Glorias Catalanas, 19/12/1863
"La Plaça de les Glòries és l'únic lloc del món on la història (Balaguer) i la matemàtica (Cerdà) es donen la mà de forma absoluta. És el final del trajecte de l'Eixample i el principi de la Barcelona del futur."
Ara agafarem de referència la Rambla de Catalunya per la Gran Via de les Corts Catalanes (Nord-oest) fins al Carrer Tarragona i ens quedarem, també, a totes les cruïlles.
Cerdà: número 26.
Balaguer:Jaume Llucià Balmes i Urpià (Vic, 1810 - 1848). Eclesiàstic, filòsof, polític i escriptor. Fundà una escola apologètica catalana
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: número 25.
Actual: Enric Granados i Campiña (Lleida, 1867 - en el mar, prop de
Dieppe, 1916). Compositor i pianista. Juntament amb Albéniz, fou el creador de
l’escola
catalana moderna de piano.
Després de la tràgica mort d'Enric
Granados el 1916 (quan el seu vaixell, el Sussex, va
ser
torpedinat per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial), la ciutat va
voler
honorar-lo.
Balaguer: Carrer de la Universitat
En el projecte original de Víctor Balaguer de 1863, aquest carrer es va anomenar
Carrer
de la Universitat.
El motiu de Balaguer: Va triar aquest nom perquè el carrer neix
just
darrere de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona (plaça de la
Universitat),
que llavors estava en plena construcció.
La lògica de l'Eixample: Balaguer volia que els noms dels carrers
tinguessin una relació geogràfica o institucional amb la zona. Com que el carrer
passava
pel costat del centre del saber, el nom era natural.
Altres Noms: Enrique Granados; Universidad, abans de 1900
Cerdà: Número 24.
Balaguer: Bonaventura Carles Aribau i Farriols (Barcelona, 1798 -
1862).
Escriptor, economista, taquígraf i polític.
Aribau és considerat el pare de la
Renaixença gràcies a la seva Oda a la Pàtria
(1833).
Balaguer era un dels grans impulsors d'aquest moviment cultural
Altres Noms: Aribau (2n, 3r i 4t tram), 18/12/1928; Lanuza (4t tram), 05/09/1907; Bellini (2n tram), 05/09/1907; Prim (3r tram), abans de 1900; Carmen (2n tram), abans de 1883; Bosch (4t tram), 27/09/1876
Cerdà: Número 23.
Balaguer:Ramon Muntaner de Sesfàbregues (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336). Cronista. Fou camarlenc de Jaume III, batlle d’Eivissa i capità d’almogàvers.
Altres Noms: Collbató (s’hi incorpora), 05/09/1907; San Jerónimo (s’hi incorpora), abans de 1863; Garriga, 29/03/1874
Cerdà: número 22.
Balaguer:Rafael Casanova i Comes (Moià, vers el 1660 - Sant Boi de Llobregat, 1743). Darrer conseller en cap de Barcelona i defensor de la ciutat en el setge de 1714.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: número 21.
Balaguer: Antoni de Villarroel i Peláez (Barcelona, 1656 - Segòvia, 1742). Comandant suprem de les forces catalanes defensores de Barcelona el 1714.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: número 20.
Balaguer:Jaume II d’Urgell, el Dissortat (Balaguer, 1378/1380 -
castell
de Xàtiva, 1433). Comte d’Urgell, vescomte d’Àger i baró d’Entença. Fou empresonat i
destituït del seu comtat per Ferran d’Antequera.
Altres Noms: Urgel, 07/03/1939; Conde de Urgel; Urgel
Cerdà: número 19.
Balaguer: Borrell II de Barcelona (?, vers el 934 - Urgell, 992). Comte de Barcelona, Girona i Osona (942 - 992) i comte d’Urgell (948 - 992). El seu govern tingué una transcendència definitiva en la formació de la personalitat nacional catalana, ja que es negà, l’any 988, a retre vassallatge al rei franc.
Altres Noms: Conde Borrell; Borrell
Cerdà: número 18.
Balaguer: Antoni Viladomat i Manald (Barcelona, 1678 - 1755). Pintor. Se centrà, sobretot, en la pintura religiosa.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: número 17 - 15
Balaguer: Regió d’Itàlia meridional. Se li posà el nom en record de
la
històrica expansió mediterrània de Catalunya i Aragó.
Altres Noms: No hi ha altres noms
"Avui dia associem Calàbria amb la 'Ndrangheta, però al segle XIV, els que feien tremolar tota la península Itàlica eren els almogàvers al crit de 'Desperta Ferro!'. Balaguer va batejar aquest carrer per recordar que, durant segles, el sud d'Itàlia parlava català."
Cerdà: número 16.
Balaguer: Bernat de Rocafort (? - Aversa, 1309). Un dels lloctinents de Roger de Flor en l’expedició dels almogàvers. En morir Roger de Flor, esdevingué el cap de la Companyia catalana.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: número 15.
Balaguer:Berenguer d’Entença i de Montcada (?, segle XIII - església
de Sant Nicolau, 1307). Capitanejà un grup d’almogàvers per donar suport a Roger de
Flor, a qui volgué succeir organitzant la famosa venjança.
Berenguer d'Entença va
arribar a l'Orient amb reforços (300 cavallers i 1.000 almogàvers) i va ser nomenat
"Megaduc" de l'Imperi Bizantí.
Altres Noms: Entenza
Cerdà: número 14.
Balaguer: Bernat de Vilamarí (? - 1516). Almirall. Senyor de
Palau-saverdera, comte de Capaccio i capità general de l’Armada de la Corona
catalanoaragonesa.
Representa el moment en què la Corona d'Aragó es converteix en una potència naval
mediterrània indiscutible sota Ferran el Catòlic.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: número 13.
Balaguer:Corrado Lancia - Conrad Llança (? - cap d’Orlando, 1299).
Almirall i canceller al servei de Pere II el Gran.
Tot i que el cognom ens sona
molt
català (per les "llances"), ell era d'origen sicilià (Corrado Lancia). Va venir cap
aquí
fugint de les guerres a Itàlia i es va convertir en el millor amic del rei Pere.
Altres Noms: Llanza
Cerdà: número 12.
Balaguer:Municipi del Tarragonès, capital de la comarca. L’antiga
Tàrraco romana.
Altres Noms: No hi ha altres noms
El carrer de Tarragona és un límit geogràfic i simbòlic molt potent:
L'Eix de l'Exposició: Connecta directament amb la Plaça d'Espanya (feta per l'Exposició de 1929), tancant el cercle que va començar amb les Glòries (Exposició de 1888).
Hem de fer una parada tàctica per explicar l'ordenació urbanística que no es veu al Pla Cerdà original, però que sí que es veu en la urbanització per l'organització de l'Exposició.
Aquí parlarem de:
Plaça d'Espanya Dedicat a la nació espanyola com a centre del projecte de l'Exposició
Internacional de 1929.
El nom actual es va aprovar en data: 07/03/1939 (Restauració del nom
després de la guerra).
Altres noms, bé anteriors o bé alternatius:
"Les Arenes van néixer amb el segle (1900) per portar l'espectacle de la sang al límit de la ciutat. No és casualitat que s'aixequessin precisament al costat de l'Escorxador i del patí de la Creu Coberta: era el triangle on la mort es feia pública, fos per ofici, per festa o per justícia."
"És el camí històric que ja existia abans de l'Eixample. Era on es trobava el famós hostal on paraven els viatgers que entraven a Barcelona per ponent.
Era una creu de terme (el límit de la ciutat), però amb una funció macabra. Estava situada al "Coll de la Creu" (prop de l'actual carrer d'Entença).
En aquells temps (segles XIV-XVIII), el "Coll de la Creu" era un turonet estratègic. Els condemnats que sortien de la presó de la ciutat eren portats fins aquí per ser executats en un lloc obert i visible per a tothom que arribava a Barcelona pel camí real.
Quan Balaguer i Cerdà van començar a urbanitzar, van haver de "netejar" simbòlicament aquest carrer que durant segles havia estat associat al patíbul i a la justícia medieval.
Aquest carrer era l'antiga N-II. Si volies anar cap a Madrid, Saragossa o València des de Barcelona, havies de sortir pel Portal de Sant Antoni, passar per la Creu Coberta i travessar el poble de Sants.
L'encreuament amb l'Eixample: La Creu Coberta és l'eix que "torça" la Gran Via. Si ens fixem al mapa, la Gran Via ve recta des de Glòries, però quan arriba a la Plaça d'Espanya, topa amb la Creu Coberta, que ja hi era des del segle XIV.
És gairebé poètic (en un sentit tràgic) que, després que desaparegués el patíbul de la Creu Coberta, es construís la Presó Model (1904) precisament al carrer d'Entença.
El nom "Model": Es deia així perquè havia de ser un "model" de sistema penitenciari (el sistema panòptic), on un sol vigilant al centre podia veure totes les galeries.
L'encaix amb Cerdà: La Model ocupa dues illes senceres de l'Eixample (entre Entença, Rosselló, Provença i Nicaragua). Cerdà no l'havia previst, però la ciutat necessitava treure els presos del centre (la vella presó de la Reina Amàlia al Raval).
L'Avinguda de la Reina Maria Cristina representa la ruptura total amb l'urbanisme de la Renaixença que Víctor Balaguer havia projectat a l'Eixample. Si els carrers de Balaguer eren una lliçó d'història civil i noms propis, aquesta avinguda és una exhibició de geometria estatal i monumentalitat.
Aquesta no és una avinguda nascuda per a la convivència o el comerç, sinó com un escenari efímer que es va fer permanent. Va ser l'eix central de l'Exposició Internacional de 1929, dissenyada sota les directrius de Josep Puig i Cadafalch, tot i que la dictadura de Primo de Rivera va acabar imposant un estil molt més classicista i imperial.
L'amplada de l'avinguda (80 metres) i la seva longitud estan calculades per a la desfilada i la perspectiva. A diferència del Paral·lel, on la història et queda a tocar de la mà, aquí la història t'obliga a mirar cap amunt, fent que l'individu se senti petit davant l'Estat.
Tot el conjunt està dissenyat com una escala cap a la divinitat o el poder absolut. La vista comença a les Torres Venecianes, passa per la Font Màgica i culmina al Palau Nacional (avui MNAC). És una jerarquia visual implacable.
Són una rèplica dels campanars de Sant Marc de Venècia, obra de Ramon Reventós.
Funció: Actuen com un "marc" fotogràfic. Delimiten l'entrada a un recinte tancat i privat (l'Exposició), separant la Barcelona "real" de la Barcelona "d'aparador".
Simbolisme: Buscaven relligar Barcelona amb les grans potències comercials històriques de la Mediterrània, però amb una estètica de maó i pedra que ja anunciava el monumentalisme del segle XX.
Mentre l'avinguda és pública i oberta, el camí culmina visualment cap amunt, però políticament cap al Palau Albéniz.
Construït per a la Família Reial espanyola, és l'únic edifici de tot el complex de Montjuïc que no es va fer amb caràcter firal o cultural, sinó residencial i privat.
Aquest edifici marca el destí final de tot l'eix: una avinguda que comença en la gentada de la Plaça d'Espanya acaba en el silenci exclusiu dels jardins de Joan Maragall i la residència reial.
Cerdà: No existeix.
Balaguer: No en parla
Història: Plaça d'Espanya Dedicat a la nació espanyola
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: No existeix.
Balaguer: No en parla
Història: Creu de terme. Esmentada al segle XIV. Al segle XV trobem la creu al coll de la Creu, on eren penjats els condemnats. L’any 1573, per trobar-se en mal estat, Pere Ferré en feu una de nova per mandat dels consellers de la ciutat. L’any 1823 fou enderrocada i més tard en fou col·locada una procedent del cementiri, quan fou enderrocat, de l’església de Santa Maria del Pi.
Altres Noms: Cruz Cubierta; Cº de Madrid; Cº Real; Cº Ant. de la Cruz Cubierta; Cº del Portal de San Antonio; Cº Ant. de San Antonio
Caminarem pel Paral·lel fins que acaben les quadriícules de l'Eixample esquerre i descriurem tots els carrers paral·lels a la Gran Via de les Corts Catalanes fins al carrer Aldana i la fi de la Ronda de Sant Pau, límit de l'antiga muralla
El Paral·lel és, sens dubte, l'anomalia més fascinant de la quadrícula d'Ildefons Cerdà i l'eix que trenca la rigidesa de l'Eixample per connectar-lo amb la pulsió popular. La seva gènesi no és només urbanística, sinó astronòmica: el seu traçat coincideix exactament amb el paral·lel 41° 22′ 34″ Nord.
Mentre l'Avinguda Maria Cristina es construïa per a la "foto oficial" i el Palau Albéniz, el Paral·lel naixia des de baix. Des de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil, es va convertir en el cor de l'espectacle a Europa.
A diferència del barri francès, més bohemi i pictòric, el Paral·lel era industrial i popular. Era el lloc on la classe obrera dels barris que hi desemboquen (Poble-sec, Sant Antoni i el Raval) anava a buscar l'evasió.
Teatres com l'Apolo, el Victòria, l'Arnau, el Condal o el mític El Molino (rèplica del Moulin Rouge) formaven una línia ininterrompuda de llums de neó i cartelleria que trencava la foscor de la ciutat fabril.
El Paral·lel actua com un gran col·lector que rep el flux de tres realitats diferents:
Sepúlveda, Floridablanca, Tamarit, Manso: Són les artèries que porten el trànsit i la vida de l'Eixample Esquerre cap al Poble-sec.
Parlament: el nom evoca la institució situada a la Ciutadella. És el carrer que avui manté més viu l'esperit de barri actiu.
Els noms "estranys": Campo Sagrado i Aldana Aquests dos carrers fan de frontissa entre el Paral·lel i el barri de Sant Antoni i tenen una lògica molt balagueriana:
Cerdà: No en té
Balaguer:No hi diu res
Establert per Cerdà: El seu traçat coincideix amb el d’un paral·lel terrestre: el paral·lel 41º 22’ 34’’, nord. Via pública inaugurada oficialment el 8 d’octubre de 1894.
Altres Noms: C. del Marqués del Duero, 1939; Francisco Layret; Marqués del Duero, 1874; Paralelo, 1859
Cerdà: Lletra O.
Balaguer: Francisco Sepúlveda y Ramos (Salamanca, 1819 - Madrid, 1894). Advocat i escriptor. Governador civil de Terol, Còrdova, Zamora, Alacant, Granada i Barcelona.
Nom Imposat: Incloure un personatge que havia estat Governador Civil de Barcelona era un gest de submissió administrativa o un "favor" polític per suavitzar les tensions amb l'Estat
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: Lletra P.
Balaguer: José Moñino y Redondo (Múrcia, 1728 - Sevilla, 1808). Estadista. Famós pel cens que ordenà fer a l’Estat espanyol l’any 1787. Posseïa el títol de comte de Floridablanca.
Nom Imposat: Balaguer era un liberal del segle XIX. Per a molts liberals espanyols d'aquell temps, Floridablanca era un "heroi" perquè havia modernitzat l'Estat. En un intent de ser "políticament correcte" amb el liberalisme de l'Estat, va cedir a la figura de l'estadista.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: Lletra Q.
Balaguer:Francesc de Tamarit i de Rifà (Barcelona, 1600 - 1653). Militar i polític. Castlà de Montclar, diputat i defensor de Barcelona el 1641 mentre Fontanella era conseller en cap i Pau Claris, president de la Generalitat.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: Lletra R.
Balaguer:Josep Manso i Solà (Borredà, 1785 - Madrid, 1863). Capità general d’Aragó (1845), de València (1846 - 1847) i de Castella la Nova (1847). Es distingí en la Guerra del Francès. Posseïa el títol de comte de Llobregat (1844). El carrer del General Manso corresponia al mateix personatge.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: Lletra S.
Balaguer:Pels antics parlaments de Catalunya, diferents de les corts. Els parlaments es convocaven accidentalment per tractar d’algun assumpte urgent; en canvi, les corts eren una assemblea ordinària, amb poder legislatiu, convocades pel rei, que havia de presidir-les.
Altres Noms: Parlamento
Cerdà: Lletra T.
Balaguer:
¿Nom imposat? Francisco de Asís Bernaldo de Quirós Mariño (Oviedo, 1763 - Madrid, 1836). Capità general de Catalunya el 1814, el 1824 i del 1826 al 1827. Entre altres obres d’interès urbanístic, va fer portar les aigües de Montcada a Barcelona. Se li dedicà el monument al Pla de Palau, de l’arquitecte Daniel Molina, per haver disposat la nova urbanització del Pla.
Altres Noms: Campo Sagrado
Cerdà: Lletra U.
Balaguer:Joan Aldana (Tortosa, segles XV - XVI). Militar al servei de Ferran II de Catalunya-Aragó i de Carles V. A Pavia (1525), feu personalment presoner el rei de França Francesc I.
Altres Noms: No hi ha altres noms
La proposta de Víctor Balaguer no va ser ben rebuda per tothom. El seu intent de dibuixar una "nació catalana en l'espai públic" va xocar frontalment amb el centralisme de l'Estat espanyol i el gir conservador dels governs de l'època.
Malgrat el suport de l'Ajuntament de Barcelona, el projecte va haver de passar pel filtre del Govern Civil i de la Real Academia de la Historia, que veien en la toponímia de Balaguer una amenaça a la unitat del relat oficial. A conseqüència d'aquestes pressions:
Aquesta "lluita de noms" ens recorda que cada placa de carrer de l'Eixample és, també, el testimoni d'una resistència cultural.
Explicació sobre com es van triar els noms per "reconstruir" la nació des del carrer:
Significat històric: La Coronela era la milícia ciutadana de Barcelona, formada pels gremis d'oficis, encarregada de la defensa de la ciutat des del segle XIV fins al 1714. Per a Balaguer, aquest nom era el símbol màxim del poble en armes defensant les seves pròpies lleis i institucions.
Per què va ser vetada? Les autoritats civils i militars de l'època van considerar el nom perillós i massa revolucionari. Recordar una milícia autònoma de Barcelona anava en contra del disseny d'un exèrcit espanyol centralitzat i únic. La seva absència en el nomenclàtor és una ferida oberta en el projecte original de Balaguer.
Si el projecte de Víctor Balaguer ja havia hagut de navegar entre els vetos del centralisme espanyol i les reticències de la Real Academia de la Historia —que mirava amb recel qualsevol reivindicació de la sobirania catalana—, l'any 1939 va representar el tancament total d'aquell cicle de memòria.
Amb l'entrada de les tropes franquistes, Barcelona no només va ser ocupada militarment, sinó també simbòlicament. El nou règim no es va limitar a vetar noms, sinó que va procedir a una reconquesta del mapa urbà. El fil conductor de la història de la Corona d'Aragó i les llibertats catalanes va ser esborrat per ser substituït per un nou panteó: el dels "vencedors" i el de la "unidad de destino".
Els noms que Balaguer havia triat per educar el poble en la seva pròpia història van ser substituïts per:
Aquest va ser el moment en què el plànol de l'Eixample va deixar de ser el llibre d'història que Balaguer havia somiat per convertir-se en un monument a la derrota de les institucions que ell mateix havia volgut honorar.
He volgut reservar aquest sector de la ciutat —el que s'estén des de les Glòries i el Poblenou cap al Born, la Ribera i la Ciutadella— per al final d'aquest recorregut. No és una tria casual ni purament geogràfica: és una decisió dictada per l'emoció i per la petjada profunda que les històries familiars van deixar en la meva infantesa.
Aquests carrers i aquests jardins no són només un fragment de la trama urbanística d'Ildefons Cerdà o del llibre d'història al carrer que va dissenyar Víctor Balaguer. Per a mi, són sobretot la memòria viva de la meva mare i els relats que m'explicava quan passejàvem per la Barceloneta, d'on n'era filla, el Born o la Ribera. En aquelles caminades d'infant, entre les visites al Zoo, la recerca de la Dama del Paraigua, les excursions al Museu Arqueològic o les passes sota la majestuositat de l'Arc de Triomf, l'estació del Nord i la de França, anava xopant-me d'una visió de Barcelona on el paisatge urbà s'entremesclava amb la dignitat i el dolor dels qui hi van viure.
La meva mare me'n parlava amb la claredat i la rotunditat de la memòria popular: per a ella, tal com ho expressava sense filtres, tant la vella fortalesa de la Ciutadella com el Castell de Montjuïc no havien sigut mai edificis de protecció, sinó símbols de la «pura repressió dels castellans». Em recordava que allà on nosaltres passejàvem tranquil·lament hi havia hagut una brutal caserna militar on empresonaven la gent de Barcelona, aixecada sobre la humiliació dels veïns de la Ribera que van ser obligats a enderrocar les seves pròpies cases amb les seves mans i sense cap indemnització després del 1714.
Abans que Cerdà hi tracés les seves línies i abans que Balaguer bategés aquests carrers amb els noms de Casp, Ausiàs Marc, Alí Bei, Llull, Almogàvers o Pujades, aquest territori era el pla agrícola de Sant Martí de Provençals, travessat per camins rurals, masies i el Rec Comtal. La construcció de la fortalesa filipista va estripar d'arrel la vida d'aquell barri mercantil i pròsper de la Ribera, convertint el territori en una ferida oberta durant més d'un segle i mig.
Deixar aquest apartat pel final és, doncs, un retiment d'homenatge. És la manera de tancar el cercle entre la gran història de les transformacions urbanes i la petita història dels sentiments, recordant com Barcelona va aconseguir reconquerir i transformar un espai de repressió en un lloc de cultura, de passeig i de memòria col·lectiva.
És preciós quan la història escrita i la memòria viva s'abracen d'aquesta manera. Aquestes emocions que et brollen són la millor prova que la memòria de la meva mare no s'ha perdut, sinó que ha quedat guardada en com un tresor.
Si el parc de la Ciutadella i el Born eren el cor de la memòria històrica de la mare, l'estació de França era la porta d'entrada al nostre univers familiar i a la monumentalitat de la ciutat. D'allà sortia el tren cap a Badalona per anar a veure la «tieta», la seva germana, i allà esperàvem el pare quan tornava de València de visitar l'àvia. Per a un infant, aquella estructura metàl·lica i majestuosa ho era tot. Encara recordo el vaivé dels carretons dels mossos d'estació i aquell brunzit elèctric característic que només de gran vaig entendre d'on venia, l'olor inconfusible de les ametlles garapinyades dels carretons de llaminadures, les xufes amb aigua, el coco humit, els tramussos i la veu d'un senyor cec que cantava incansable el seu «¡Iguales para hoy!».
Més avall, tocant a la Barceloneta i resseguint la vella Via Icària, la ciutat ens regalava un paisatge industrial i mariner que avui sembla gairebé irreal. Veure passar una locomotora de carbó, arrossegant xinesa i fums des del port en direcció als tallers de "La Maquinista Terrestre y Marítima", era una lliçó viva del treball i la transformació d'aquella Barcelona proletària.
Passejar amb la meva mare per tots aquells racons era, senzillament, una festa major. Tot era un món nou a cada passa:
Certament, per entendre del tot la càrrega simbòlica d'aquesta zona no n'hi ha prou amb veure la quadrícula de l'Eixample: cal abordar la superposició històrica del Poble de Sant Martí de Provençals, la construcció de la Ciutadella com a instrument de repressió el 1714 i la posterior reconquesta urbana.
Abans que Cerdà o Balaguer tracessin cap línia, aquests terrenys formaven part del pla de Barcelona i, concretament, del territori de Sant Martí de Provençals.
Amb la capitulació de Barcelona l'11 de setembre de 1714, Felip V va imposar un control militar absolut sobre la ciutat vençuda. Per assegurar aquest domini i sufocar qualsevol futura rebel·lió, es va decidir construir una colossal fortalesa militar: la Ciutadella.
L'enderroc d'aquesta fortalesa va ser una de les reivindicacions més persistents de la ciutat durant el segle XIX.
És precisament en aquest context de ferida històrica on cobra tot el sentit la tria de carrers que voregen la vella esplanada i connecten Sant Martí amb la Ciutadella:
Aquest sector entre la plaça de les Glòries, el Passeig de Lluís Companys i el Parc de la Ciutadella és un dels punts més interessants de la trama de Cerdà. Aquí és on l'Eixample es troba amb l'antiga fortalesa militar de la Ciutadella i s'articula la transició cap a la ciutat vella i el mar.
La meva mare tenia tota la raó del món: és completament cert. No és cap llegenda urbana ni un mite familiar, sinó una de les pàgines més cruels i humiliants de la història de Barcelona, que he volgut comprovar amb documents de la ciutat.
Després de la capitulació de l'11 de setembre de 1714, la pèrdua de vides i la destrucció pel setge, Felip V i l'enginyer militar Joris Prosper Van Verboom van decretar la construcció de la gran fortalesa de la Ciutadella per controlar la ciutat.
Per fer-ho, calia obrir espai per a l'edifici militar i per a la seva esplanada de seguretat (un camp obert sense cap obstacle visual ni arquitectònic perquè els canons poguessin disparar clarament si hi havia una revolta).
Les condicions imposades als veïns del barri de la Ribera van ser extremadament dures:
Entre 1715 i 1718 es va dur a terme aquesta destrucció sistemàtica. Es calcula que es van aterrar aproximadament 1.000 habitatges, el convent de Sant Agustí Vell, el de Santa Clara i diversos carrers sencers del barri de la Ribera (el barri més pròsper i mercantil de la ciutat).
Això va suposar que gairebé el 20% de la població de Barcelona (unes 4.500 - 5.000 persones) es quedés al carrer i sense llar. Molts d'ells es van haver de buscar la vida als terrenys rurals de Sant Martí de Provençals, en barracons de fusta provisional a la platja (origen del qual dècades més tard seria la Barceloneta) o amuntegats en altres zones de la ciutat vella.
Així doncs, la memòria oral de la meva mare guardava un detall històric absolutament precís: la humiliació no va ser només perdre la casa, sinó haver d'agafar el pic i la massa per tirar-la a terra un mateix.
Dit això, traiem profit dels últims carrers d'aquest nomenclàtor vivent:
Cerdà: Lletra O.
Balaguer: Compromís de Casp
Historia: Compromís de Casp (24 de juny de 1412) pres pels jutges elegits pels parlaments del Principat de Catalunya i dels regnes d’Aragó i de València, per a l’entronització a Catalunya i Aragó de la casa Trastàmara, mort el rei Martí, el 31 de maig de 1410, sense successió directa.
Altres Noms: Caspe
Cerdà: Lletra P.
Balaguer: Ausiàs March
Historia: Ausiàs March o Ausies March (Gandia, vers el 1397 - València, 1459). Poeta. Cant espiritual es considera una de les obres cabdals de la poesia catalana. La seva poesia tingué una important repercussió en la lírica castellana dels segles XVI i XVII.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: Lletra Q.
Balaguer: Alí-Bei
Historia: Domènec Badia i Leblich (Barcelona, 1767 - Damasc, 1818). Viatger i escriptor. Explorador al servei del Govern de Carles IV. Amb el nom àrab d’Alí Bei-el-Abbasí i fent-se passar per descendent del profeta, recorregué el Marroc i altres reialmes preparant projectes de penetració i escrivint els relats dels seus viatges i aventures. La invasió francesa provocà que no pogués dur a terme la seva missió. Al servei del rei Josep fou nomenat governador de Segòvia. Com a afrancesat, hagué d’emigrar.
Altres Noms: No hi ha altres noms
Cerdà: Lletra S.
Balaguer: Almogàvers
Historia: Almogàvers [segle XIII]. Guerrers d'ofici. L'expedició dels almogàvers, comandats per Roger de Flor, a Orient, aconseguí el domini català d'una part de Grècia durant gairebé una centúria [1311 - 1388].
Altres Noms: Venezuela
Cerdà: Lletra T.
Balaguer: Pallars
Historia imposada?: Buenaventura Muñoz y Rodríguez [Toledo, 1853 - ?]. Magistrat i polític. President de l'Audiència de Barcelona.
Història d'en Balaguer: Portarà el nom d'una
família coneguda i famosa en l'esplendor de Catalunya, i quan s'hi va posar, es va tenir
principalment en compte per recordar la memòria d'Hug Roger III de Pallars-Mataplana i
Cardona (1430 - Xàtiva 1508), perquè aquest és el veritable nom, general que formava
part de l'exèrcit català [...].
Víctor Balaguer. Els carrers de Barcelona, Barcelona: Salvador Manero, 1866, vol. II,
pp. 146–7.
Hug Roger III de Pallars-Mataplana i Cardona (1430 - Xàtiva 1508) va ser el capità general de l'exèrcit del Principat de Catalunya[1] durant la Guerra civil catalana (1462-1472). Fou el darrer comte del Pallars Sobirà (1451 - 1491) i senyor de la baronia de Ponts (1478-1491).
Altres Noms: Pallars
Cerdà: Lletra U.
Balaguer: Passeig de Pujades
Historia: Jeroni Pujades [Barcelona, 1568 - Castelló d'Empúries, 1635]. Poeta i cronista. Doctor en drets, oïdor de l'audiència, apoderat general i jutge del comtat d'Empúries. Autor de la Crònica universal del Principat de Catalunya.
Altres Noms: Pujadas
Cerdà: Lletra V.
Balaguer: Llull
Historia: Ramon Llull i d’Eril (Palma de Mallorca, 1233 - 1316). Escriptor, filòsof, místic i missioner. Va ser un gran viatger i un dels escriptors més importants de la cultura medieval catalana, conegut amb el sobrenom del Doctor Il·luminat.
Altres Noms:
La dictadura franquista ho va intentar, com no podia ser d'una altra manera. Un mes després de la caiguda de Barcelona, una comissió es va afanyar a esborrar qualsevol rastre de la memòria catalana al mapa urbà: noms que per a Balaguer havien estat un acte de justícia poètica van ser substituïts pels "herois i màrtirs de la Pàtria" i per la restauració dels noms anteriors al 14 d'abril de 1931. L'operació, però, era tan absurda com inútil: molts dels noms que volien restaurar eren tan incòmodes per al nou règim com els que acabaven de prohibir.
Però no seríem justos si no recordéssim que la Segona República també va modificar el nomenclàtor, amb la voluntat de substituir els noms de caràcter monàrquic, religiós o militar per d'altres que reflectissin els nous valors democràtics i laiques. Ho va fer, però, en un context de participació ciutadana i debat obert, i sovint amb el consens de les forces polítiques i socials del moment. No va ser una imposició, sinó una expressió de la nova legitimitat republicana.
La diferència, doncs, no és només entre uns noms i uns altres, sinó entre el mètode i la finalitat. La República volia modernitzar la ciutat i fer-la més propera als ciutadans; la dictadura volia castigar-la i sotmetre-la a una memòria única, la dels vencedors.
Però les dictadures passen, i els noms dels carrers —si la memòria col·lectiva és prou forta— acaben tornant. Avui, passejar per l'Eixample és encara llegir el llibre d'història que Balaguer va escriure amb el nomenclàtor:
La dictadura va esborrar molts d'aquests noms durant quatre dècades, però no va poder esborrar la història que representaven. Perquè la memòria, com la ciutat, es resisteix a ser purgada.
El llibre "Catalunya: Tradició política única a Europa" es troba disponible en format ePub i PDF.
Un recorreut per a Catalunya pels segles XIII-XVI
Del Consell de Cent, les Corts Catalanes, La diputació del General i els moments fundacionals del constitucionalisme europeu, el Consolat del Mar, la Taula de Canvi a la abolició de totes les institucions amb el Decret de Nova Planta del 1716.
