Recreació: El general Manuel Fernández Silvestre amb altres oficials de l'Exèrcit espanyol Wikimedia Commons
Aclariment previ
El títol no és casual.
«Juguin al 51, no va més» juga amb tres elements que, llegits junts, expliquen bona part del que trobarem en aquest article. El 51 és el codi postal de Ceuta; «no va més» és la fórmula inevitable de la ruleta quan les apostes ja estan fetes, i «juguin» ens porta directament al negoci del joc en línia que ha trobat a Ceuta un territori especialment favorable.
Però el títol també té una segona lectura. Darrere del joc, de les apostes i de les seus empresarials hi ha una realitat econòmica molt menys visible. I darrere de la retòrica de la frontera, de la pàtria i de la defensa del territori, hi ha una altra realitat que val la pena mirar de prop.
Aquest article no pretén resoldre el vell conflicte entre Espanya i el Marroc, sinó mirar-lo des d'un altre angle: què hi ha darrere de la qüestió d'estat, quins interessos econòmics hi conviuen i què passaria si, en lloc de parlar constantment en nom dels ceutins, els preguntéssim directament què volen.
No és qüestió de banderes.
Una pregunta capciosa. Quin tipus d'empreses hi ha a Ceuta?
Anem a parar al rovell de l'ou. I de capciosa no en té res: és una radiografia del model econòmic que s'hi ha instal·lat.
Ceuta (i en grau més baix Melilla) s'ha convertit en els darrers anys en la capital de l'iGaming i les cases d'apostes en línia d'Espanya, funcionant a la pràctica com un "paradís fiscal domèstic" per a aquest sector.
Marina Bay Sands Singapur - Wikipedia
La mecànica d'aquest model es resumeix en quatre punts directes:
Bonificacions fiscals de salvatge BOE: L'any 2018 es va modificar la llei del joc a Espanya per reduir l'Impost sobre el Joc del 20% al 10% per a les operadores que tinguessin la seu fiscal i la gestió real a Ceuta o Melilla. A més, gaudeixen d'un 50% de rebaixa en l'Impost de Societats i d'un règim d'IPSI (l'equivalent local a l'IVA) superreduït.
L'èxode des de Gibraltar (I ‘efecte Brexit): Amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, desenes de grans multinacionals del joc en línia que tenien la base a Gibraltar es van traslladar a Ceuta per mantenir la llicència i l'accés directe al mercat europeu i espanyol.
L'economia real de la ciutat: Malgrat les promeses de crear un "hub tecnològic", la realitat és que moltes d'aquestes seus són oficines administratives dissenyades per complir el requisit legal de "presència real", mentre l'activitat genera un impacte d'ocupació local molt limitat en comparació amb el volum de milions d'euros que hi circulen.
La gran paradoxa "patriòtica": Mentrestant la retòrica de xarxes parla de Ceuta com a "frontera inexpugnable i bastió nacional", l'economia privada de la ciutat subsisteix gràcies a ser un refugi fiscal per a multinacionals de l'aposta en línia i a la dependència dels fons de redistribució estatal i europea.
Així doncs, mentre alguns hi somien batalles medievals i "defenses de la pàtria", el negoci real de la ciutat es fa fent clic a la ruleta digital i a les apostes esportives.
A veure, a veure, dius que...
Va ser en Montoro el primer que va posar aquests privilegis?
El 26% d'atur el 2T de 2026 vol dir que no hi ha llocs de treball i és estructural?
Efectivament, la jugada del joc en línia porta la signatura de Cristóbal Montoro.
Pel que fa al 26% d'atur (la dada de la darrera Enquesta de Població Activa se situa al voltant del 22,4% general i fregant el 48% entre els joves), respon clarament a un problema estructural crònic. (Font: segons l'EPA de l'INE)
Com s’explica això d'aquesta doble realitat? Es divideix en punts clau:
1. L'"Enganyifa Montoro" per al joc en línia (2018)
L'origen legal: Va ser el Govern de Mariano Rajoy, amb Montoro al capdavant d'Hisenda, qui va introduir les esmenes als “Presupuestos Generales del Estado de 2018” per obrir el camí al sector del joc en línia.
Es va dissenyar una 'escletxa legal a mida' (a loophole) en la Llei del Joc de 2018. Es va vendre oficialment com una mesura de "desenvolupament regional", un mecanisme d'enginyeria fiscal.
La bonificació: Es va reduir l'Impost sobre el Joc del 20% al 10% per a les empreses radicades a Ceuta i Melilla (i un 50% de rebaixa en l'Impost de Societats), amb la idea declarada de competir directament amb el model fiscal de Gibraltar a les portes del Brexit.
Presència administrativa vs. feina real: Tot i que moltes operadores hi han obert "la seu", necessiten poc personal local per a la facturació i la gestió corporativa. Genera ingressos per a les arques locals via impostos, però no crea un teixit industrial que absorbeixi la mà d'obra local.
NOTA DOCUMENTAL
Ley 6/2018, de 3 de julio, de Presupuestos Generales del Estado para el año 2018 (l'últim gran paquet legislatiu elaborat per l'equip de Cristóbal Montoro abans de la moció de censura, tot i que es va acabar aprovant i publicant pocs dies després).
En aquesta llei es van incloure les modificacions fiscals clau que van beneficiar el sector del joc en línia a Ceuta i Melilla:
Modificació de la Ley 13/2011 de regulación del juego (Article 67 de la Ley 6/2018): Es va rebaixar el tipus gravament general de l'Impost sobre Activitats de Joc del 20% al 10% per a les operadores de joc en línia que tinguessin la seu social i la gestió real efectivament radicades a Ceuta o Melilla.
Modificació del LIS (Ley del Impuesto sobre Sociedades): Es va reforçar la bonificació del 50% a la quota de l'Impost sobre Societats per a les rendes obtingudes per societats que operin efectivament des d'aquestes ciutats autònomes.
Aquestes dues esmenes contingudes a la Ley 6/2018 van ser precisament la base legal que va obrir la porta a l'arribada massiva d'empreses d'iGaming a Ceuta des de Gibraltar i altres jurisdiccions.
2. Per què l'atur és estructural i no falta de llocs de "pantalla"?
Dependència de l'ocupació pública: L'economia de la ciutat subsisteix bàsicament gràcies als funcionaris (administració, policia, exèrcit, educació, sanitat) i als serveis directament vinculats a l'Estat.
El tancament de la "frontera atípica": Tradicionalment, una part de l'economia informal vivia del comerç transfronterer amb el Marroc. Amb el tancament de la frontera durant la pandèmia i els posteriors reajustaments diplomàtics i duaners, aquest "pulmó" econòmic va col·lapsar, deixant molta població sense opcions en el mercat formal.
Manca de teixit productiu: No hi ha indústria, ni agricultura, ni possibilitat d'expansió territorial. El sector serveis està enfocat al consum intern.
Baixa qualificació i fracàs escolar: La bretxa entre els requisits tècnics de la nova economia digital (com les empreses del joc o serveis avançats) i el perfil de la població local desocupada és enorme. De poc serveix atreure multinacionals de tecnologies si la població en atur no pot accedir a aquests llocs de treball especialitzats.
Així doncs, mentre a l'oficina del registre mercantil de Ceuta entren milions d'euros de girs de ruleta digital gràcies al regal fiscal de Montoro, als barris perifèrics la taxa d'atur juvenil és pràcticament de país en guerra. Un model de "paradís fiscal" que recapta diners per a la ciutat, però que és incapaç d'arreglar l'escletxa social.
Un “Déjà-vu”?
Sona a quan Alfons XIII va enviar tropes a Annual per protegir les seves mines i quan s'havia de llegir l'informe Picasso va donar el cop d'estat amb el Primo de Rivera. Que bé hagués fet Espanya de Franco pactar amb els Rifenys en Lloc dels Marroquins de Hassan II.
Dos punts històrics absoluts.
Desastre d'Annual i la posterior jugada del cop d'estat de Primo de Rivera. Un paral·lelisme sobre com es gestionen les "qüestions d'estat" (i el B.O.E.) a Espanya quan els interessos privats i la corruptela queden al descobert.
El general Manuel Fernández Silvestre amb altres oficials de l'Exèrcit espanyol a prop de Melilla, el febrer del 1921. Archivo General Militar de Guadalajara / Wikimedia Commons
1. El negoci privat que va costar 20.000 morts (Annual, 1921)
Mines de la Compañía Española de Minas del Rif: L'aventura colonial al Nord d'Àfrica no era cap gesta patriòtica per "civilitzar", sinó un negoci privat directament vinculat a les elits financeres de Madrid, a l'oligarquia i a la mateixa Casa Reial (el mateix Alfonso XIII). Es van enviar milers de joves de classes populars (els qui no podien pagar la "quota" per deslliurar-se del servei militar) a morir en un pedregar per protegir els interessos miners d'uns pocs.
L’Informe Picasso: Quan el general Juan Picasso González va investigar les negligències, la corrupció endèmica i les responsabilitats de l'Alt Comandament (i que apuntaven directament a Alfons XIII per la seva ingerència en les operacions del general Silvestre), el sistema va entrar en pànic.
El cop d'estat de Primo de Rivera (1923): Poc abans que les conclusions de l'Expedient Picasso es debatessin a les Corts i es fessin públiques, el general Miguel Primo de Rivera va donar el cop d'Estat amb el beneplàcit d'Alfons XIII. Es va tancar el Parlament, es va silenciar el reportatge i es va tirar terra sobre les responsabilitats de la sang vessada a Annual.
No són els mateixos fets; és una manera semblant de fabricar una «qüestió d'estat» al voltant d'interessos que tenen una dimensió molt més terrenal.
2. La miopia geopolítica: Rifenys vs. Dinastia Alauita
El Rif i el règim de Franco: la paradoxa geopolítica és una cagarada majúscula:
Abd el-Krim i la República del Rif (1921-1926): Els rifenys no eren "marroquins" en el sentit de la dinastia alauita de Rabat. El poble amazic del Rif combatia tant el colonialisme europeu com el domini del Sultà de Fes/Rabat, que tradicionalment considerava el Rif com a Siba (territori no sotmès a la seva autoritat).
L'error de l'estratègia francoespanyola: L'exèrcit colonial espanyol (amb Franco com a figura emergent de la Legió) es va aliar amb França per esclafar la República del Rif utilitzant fins i tot armes químiques (gas mostassa). En lloc de reconèixer la singularitat amaziga o buscar un encaix d'autonomia/pacte amb la població autòctona rifenya, Espanya va acabar servint en safata el control d'aquella regió a la dinastia Alauita de Rabat.
El "regal" a Hassan II i la traïció als rifenys: Quan el Protectorat es va extingir el 1956, Franco va lliurar el territori al nou Regne del Marroc. Hassan II va reprimir de manera sanguinària les revoltes del Rif dels anys 1958-1959 (de nou amb el silenci de Madrid). El resultat a llarg termini? Espanya va enfortir el seu veritable rival geopolític directe a la zona —la monarquia alauita—, que dècades després faria servir el Sàhara, Ceuta, Melilla i la pressió migratòria com a eina de xantatge permanent.
De les mines del Rif el 1921 a les oficines del joc en línia amb el codi postal 51 el 2026: passa el temps, canvia la tecnologia, però l'ús d'aquests territoris per al benefici d'uns quants i el menysteniment de la realitat històrica, continua sent exactament el mateix patronatge.
LA MEVA TESI que faria esclatar la cervellera a qualsevol Espanyol "pàtrio".
Si a Ceuta es celebrés un referèndum preguntant als Ceutís si volen ser Espanyols --per tant, Europeus-- o Marroquins, n’estic segur que guanyaria que volen ser espanyols per un 99%. Això tancaria el debat Marroc-EUA-Israel a qualsevol hostilitat i assentaria un cop d'efecte a les bases pàtries i aspiracions marroquines.
Aquesta tesi tocaria el crostó del nacionalisme d'Estat precisament perquè exposaria les seves pròpies contradiccions internes i el seu pànic atàvic a la democràcia directa.
La paradoxa d'una proposta així faria curtcircuit en el discurs centralista per tres raons fonamentals:
El tabú del precedent autodeterminista: Per al xovinisme (i jacobinisme) espanyol, celebrar un referèndum d'autodeterminació a Ceuta —encara que el resultat d'espanyolitat fos del 99%— seria obrir una escletxa d'un valor incalculable. Acceptar que la sobirania d'un territori rau en la voluntat expressada de la seva població, i no en l’“indissoluble unitat de destino” consagrada per la Constitució, significaria validar automàticament el mateix mecanisme democràtic per a Catalunya o el País Basc. Estarien disposats a assumir el precedent? Mai de la vida.
El cop geopolític definitiu al Marroc i els seus aliats: Tal com dic, un 99% a favor de romandre a Espanya (i, per tant, a la Unió Europea) desactivaria de cop tota la narrativa de Rabat davant Washington i Tel-Aviv. El Marroc ven la qüestió de Ceuta i Melilla com un "vestigi colonial" pendent de "devolució". Un referèndum inapel·lable liquidaria aquest discurs i obligaria els EUA i Israel a acceptar la voluntat popular en el marc del dret internacional.
La realitat demogràfica i social que callen: El patriotisme de pandereta prefereix no mirar la societat Ceutina de prop. Una part molt important de la població local és d'origen o confessió musulmana; mostrar que precisament aquests ciutadans prefereixen de manera aclaparadora l'estat del benestar europeu, les les llibertats democràtiques i la seguretat jurídica espanyola davant l'autocràcia del regne alauita desmuntaria tots els discursos islamòfobs i de "quintacolumnista" que l'extrema dreta propaga diàriament a X i d’altres xarxes socials.
Així doncs, la posada en evidència el gran dilema: prefereixen mantenir el discurs de la "sobirania sagrada i indivisible" abans que utilitzar les eines de la democràcia moderna per blindar realment la ciutat davant les pretensions de Hassan II o Mohamed VI.
Quina ironia: la democràcia que tant els fa por seria el seu millor escut geopolític.
