Quan la separació de poders és una línia trencada i el Suprem fa d’àrbitre i davanter.
Robespierre va morir de mal de coll
Sala VAR del Tribunal Suprem: els jutges amb toga i galons xiulen “penalty” institucional. La separació de poders queda en fora de joc.
Robespierre va morir d’un mal de coll: la guillotina li va tallar la veu, però també el deliri de puresa que ell mateix havia alimentat. Avui, el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem semblen patir un mal similar —no físic, sinó institucional— que ofega la separació de poders i converteix la justícia en un camp de batalla ideològic.
La personació d’acusacions particulars sense legitimitat, la judicialització de figures institucionals com el Fiscal General, i la transformació de la sala del Suprem en una mena de VAR togat, on es xiula “penalty” segons conveniència política, són símptomes d’una anomalia democràtica greu.
Quan la toga es confon amb els galons, i la funció judicial amb la del vell exèrcit salvador, la justícia deixa de ser servei i protecció, i esdevé dominació i purga. I com en temps de Robespierre, el risc no és només institucional: és democràtic. Perquè si el poder judicial actua com a garant de la puresa nacional, la democràcia pot acabar afònica.
“Quan la toga esdevé uniforme i el micròfon xiula ordres, la democràcia ja no juga: és jutjada.”
No, Robespierre no va morir de cap mal de coll: va ser executat per guillotina el 28 de juliol de 1794, després de ser declarat fora de la llei per la Convenció Nacional.
🔍 Context històric de la seva mort
Robespierre, líder jacobí i figura clau del Regnat del Terror durant la Revolució Francesa, va ser arrestat el 27 de juliol de 1794 (9 de Termidor, segons el calendari republicà).
La seva detenció es va produir després d’un discurs en què insinuava una nova purga política, sense donar noms, cosa que va generar por entre els diputats.
Aquella nit, ell i els seus aliats van ser capturats a l’Hôtel de Ville de París per les forces de la Convenció.
Durant l’assalt, Robespierre va ser ferit a la mandíbula —probablement per un tret—, però no va morir d’això. Va ser guillotinat l’endemà, sense judici, juntament amb 21 dels seus seguidors.
La ferida al rostre va fer que aparegués en públic amb la cara embenada, però no va ser la causa de la seva mort.
Va ser executat el mateix dia a la guillotina a la plaça de la Revolució (actualment Place de la Concorde) a París.
⚖️ Separació de poders i el fre judicial al legislatiu
La separació de poders és un principi fonamental dels estats democràtics moderns, formulat per Montesquieu, que estableix tres branques independents:
Legislatiu: fa les lleis (parlaments, corts)
Executiu: aplica les lleis (govern)
Judicial: interpreta i garanteix el compliment de les lleis (jutjats i tribunals)
Però aquesta separació no és absoluta: hi ha mecanismes de control mutu (checks and balances) per evitar abusos.
🧱 Quan el poder judicial bloqueja el legislatiu
Hi ha moments en què els jutges poden suspendre o no aplicar lleis aprovades pel legislatiu, i això pot generar tensió democràtica. Alguns casos típics:
Tribunals constitucionals que anul·len lleis per considerar-les inconstitucionals.
Jutges ordinaris que es neguen a aplicar normes per considerar que vulneren drets fonamentals o tractats internacionals.
Retards o inacció judicial que, de facto, paralitzen l’aplicació d’una llei.
Això pot ser vist com:
🛡️ Una garantia democràtica, si protegeix drets fonamentals o evita lleis abusives.
🧱 Una ingerència antidemocràtica, si s’utilitza per frenar reformes legítimes o per mantenir l’statu quo.
🧩 El cas espanyol (i català)
En el context actual de l’Estat espanyol, aquest debat és viu:
El Tribunal Constitucional ha suspès lleis aprovades pel Parlament de Catalunya o pel Congrés.
Hi ha jutges que han qüestionat l’aplicació de lleis de memòria democràtica, habitatge o amnistia, al·legant conflictes amb la Constitució o amb la seva interpretació.
Això ha generat la percepció que el poder judicial actua com un actor polític, especialment en temes sensibles com el procés català o la renovació del CGPJ.
🔍 Pregunta clau: qui vigila els vigilants?
La meva reflexió apunta a una qüestió profunda: quan el poder judicial deixa de ser un àrbitre i esdevé un jugador polític, qui el controla? I encara més: pot una democràcia funcionar plenament si el legislatiu no pot desplegar les seves decisions per bloquejos judicials?
La comparació amb Robespierre és tan aguda com inquietant: quan un poder judicial actua sense garanties ni equilibri, pot acabar devorat pel mateix sistema que pretenia controlar. El cas del Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz, n’és un exemple que ha encès totes les alarmes institucionals.
⚖️ Un judici sense precedents i amb ombres greus
El Tribunal Suprem ha jutjat García Ortiz per un presumpte delicte de revelació de secrets, arran de la publicació d’un correu entre la Fiscalia i la defensa d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso. Però el procés ha estat marcat per elements que posen en dubte la seva legitimitat:
Cap prova directa vincula el fiscal general amb la filtració. Periodistes clau han negat que fos la seva font.
La defensa sosté que la publicació del correu tenia un interès públic legítim, per protegir la veracitat institucional.
La Guàrdia Civil (UCO) va fer registres i informes que, segons la defensa, no aporten cap evidència concloent.
L’Advocacia de l’Estat i la pròpia Fiscalia han demanat l’absolució, mentre que les acusacions populars (Manos Limpias, Hazte Oír, APIF…) han anat a màxims.
El judici s’ha celebrat en un clima de guerra oberta entre poders, amb el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) actuant com a actor polític més que institucional.
🧨 El risc d’un “terror (error) judicial”
Quan el poder judicial esdevé instrument de venjança política, pot passar de garant de drets a braç executor d’una ideologia. Això recorda el que va passar amb Robespierre: va construir un règim de puresa i control absolut… fins que el sistema el va devorar.
En aquest cas:
El CGPJ porta anys bloquejat, amb mandat caducat i majoria conservadora.
Ha emès informes contra el fiscal general i contra lleis com l’amnistia, excedint les seves funcions consultives.
El Suprem ha admès a tràmit causes basades en acusacions sense fonament provat, com la d’aquest cas, que podria acabar sent una sentència política sense delicte.
🧭 Cap a on pot derivar això?
Si el Suprem condemna García Ortiz sense proves sòlides:
Es consolidaria un precedent perillós: que el poder judicial pot fer caure figures institucionals sense garanties.
Es reforçaria la percepció d’un estat paral·lel judicial, que actua contra el legislatiu i l’executiu.
I paradoxalment, el prestigi del mateix poder judicial quedaria greument erosionat. Com Robespierre, podria acabar víctima del seu propi excés de zel.
Com pot una acusació particular personar-se com a part perjudicada en un cas de revelació de secrets… si no és el titular del secret?
⚖️ Qui pot ser part perjudicada en un delicte de revelació de secrets?
Segons el Codi Penal espanyol (article 197 i següents), el delicte de revelació de secrets afecta:
La persona titular del secret (la víctima directa).
En alguns casos, institucions públiques si el secret afecta la seguretat o la funció pública.
Per tant, només pot ser part perjudicada:
El particular afectat (en aquest cas, Alberto González Amador).
O, en casos molt excepcionals, una institució si el secret vulnera drets col·lectius.
🔍 Però en el cas del Fiscal General, qui s’ha personat com a acusació?
Associacions com Manos Limpias, Hazte Oír i APIF (una associació de fiscals conservadors).
Cap d’aquestes entitats és titular del secret ni víctima directa.
La persona afectada (González Amador) no ha presentat denúncia penal, sinó que ha fet declaracions públiques.
🧨 Què implica això?
Desnaturalització del procés penal: s’utilitza el mecanisme de l’acusació particular per fer una causa política.
Judicialització del debat institucional: el Suprem admet a tràmit una causa sense perjudicat directe ni prova concloent.
Risc de lawfare: ús del dret penal com a arma política per desestabilitzar figures institucionals.
🧭 Comparació amb casos com el "Castor"
En casos com el projecte Castor, l’impacte era col·lectiu:
Afectava milers de ciutadans (terratrèmols, indemnitzacions).
Les acusacions particulars podien representar interessos generals.
Però en aquest cas:
El correu revelat era entre la Fiscalia i la defensa, no un document privat ni confidencial.
La publicació va ser per protegir la veracitat institucional, no per perjudicar ningú.
🔍 Reflexió final
El que estem veient és una instrumentalització del dret penal per part d’entitats que no tenen legitimitat com a víctimes. És com si en un cas de robatori, el veí del costat es personés com a perjudicat perquè no li agrada el comportament del presumpte lladre.
Hi ha mals de coll que no es curen amb infusions. Alguns, com el de Robespierre, van acabar en silenci absolut. Altres, com el que avui afecta el sistema judicial espanyol, amenacen amb ofegar la separació de poders i la credibilitat democràtica.
El judici contra el Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz, per un presumpte delicte de revelació de secrets, ha posat en evidència una anomalia greu: la personació d’acusacions particulars que no són ni víctimes ni titulars del secret revelat. Entitats ideològicament posicionades, sense legitimitat directa, han convertit el procés penal en una tribuna política. I el Tribunal Suprem, en lloc de fer de garant, ha admès a tràmit una causa sense fonament probatori sòlid.
Aquest “mal de coll” no és només jurídic. És institucional. És el símptoma d’un Consell General del Poder Judicial caducat, atrinxerat i bel·ligerant, que actua com a actor polític i no com a àrbitre neutral. És el reflex d’un Suprem que, en lloc de protegir la legalitat, sembla disposat a fer-la servir com a arma.
La separació de poders, pilar de qualsevol democràcia, no pot sobreviure si el poder judicial esdevé inquisidor del legislatiu i l’executiu. Quan els jutges decideixen quines lleis s’apliquen, quins càrrecs institucionals són legítims, i quines veritats són admissibles, el sistema entra en col·lapse. I el coll de la democràcia comença a ressentir-se.
No cal guillotina per fer caure un poder. N’hi ha prou amb la deslegitimació, la manipulació i la judicialització del debat polític. Si el CGPJ continua actuant com ho fa, pot acabar com Robespierre: devorat pel seu propi excés de zel, incapaç de reconèixer que la justícia no és poder, sinó servei.
És hora de posar remei al mal de coll. Amb diàleg institucional, amb renovació democràtica, i amb respecte escrupolós a les funcions de cada poder.
El meu artícle: “Els hooligans de la política” és una radiografia brutal del deteriorament institucional, on el Congrés esdevé graderia, el micròfon una arma, i la ciutadania un espectador desconnectat. Ara, amb el cas del Fiscal General i la deriva judicial que exposo, la toga entra en escena com a nova bufanda de partit.
La metàfora del “mal de coll” encaixa perfectament amb el que ja vaig denunciar: la substitució del debat per la baralla, de la raó per la ràbia, i de la política per la pantomima. Ara, el poder judicial —que hauria de ser el garant de la legalitat— sembla voler jugar el mateix partit, però amb toga i sentència.
📌 Si el Congrés és un estadi, el Suprem sembla voler ser el VAR. Però sense regles clares.
La reflexió sobre la separació de poders i la ingerència judicial és el següent capítol d’aquesta crònica: quan els hooligans porten corbata, però els àrbitres també volen marcar gols, el sistema ja no és democràtic. És una lliga de poder.
“El micròfon ja no és només un coltell de plàstic. Ara, la sentència és la nova arma. I el que abans era un debat, ara és una instrucció penal. Els hooligans han trobat nous vestidors: les sales del Suprem.”
“Quan la toga esdevé uniforme i el micròfon xiula ordres, la democràcia ja no juga: és jutjada.”
Mapa conceptual de Montesquieu
Quatre blocs: biografia, obres, pensament i llegat.
Biografia
1689–1755 · França · Acadèmia Francesa i Royal Society
Naixement: La Brède (1689); mort: París (1755)
Formació: Juilly (humanitats) i dret a Bordeus/París
Càrrecs: jutge al Parlament de Bordeus; acadèmic
Viatges: Anglaterra i Europa alimenten la seva mirada comparada
Obres
Sàtira social, història comparada i teoria política
Cartes perses (1721): crítica de costums i poder mitjançant epístoles
Romans (1734): grandesa i decadència com a lectura moral i política
L’esperit de les lleis (1748): comparativa de sistemes i separació de poders
Altres: assaigs i defenses que amplien la recepció de la seva obra
Pensament
Il·lustració · comparativisme · llibertat política
Separació de poders: legislatiu, executiu, judicial com a fre i equilibri
Tipus de govern: república, monarquia, despotisme i passions que els mouen
Mètode: observació empírica, comparació i context (clima, costums, lleis)
Finalitat: garantir la llibertat mitjançant institucions moderadores
Llegat
Influència constitucional i liberal al segle XVIII i XIX
Constitucions: impacte en EUA i tradició constitucional europea
Institucions: admiració pel model britànic, difondre checks & balances
Recepció: debat acadèmic i polític que consolida el pensament modern
Actualitat: marc per analitzar poder, drets i moderació institucional
Sala VAR del Tribunal Suprem: els jutges amb toga i galons xiulen “penalty” institucional. La separació de poders queda en fora de joc.
WhatsApp
X
Facebook
Correu