La ironia de la imatge rau en la contradicció entre els grans discursos sobre la nació i la realitat caricaturitzada que presenta l'escena: mentre els símbols continuen sent molt invocats, algú se'ls està emportant sota el braç.
En resum, la imatge suggereix amb humor negre que els símbols patriòtics han quedat tan desprotegits que fins i tot poden acabar convertits en objectes de contraban polític.
"La professionalitat dels lladres és admirable: mentre la resta delinqueix amb objectes materials, aquests ja treballen amb actius intangibles. Han passat del robatori amb força al robatori de relat."
En el fons, el que intenta fer Garzón en aquest article és un exercici de redefinició, però el resultat sovint acaba generant exactament perplexitat .
Què intenta dir Garzón (i per què ensopega)?
La "disputa de la bandera"
El seu argument és que l'esquerra no ha de regalar el concepte d'"Espanya" ni els seus símbols a la dreta. Intenta defensar que existeix una "altra Espanya" (republicana, popular, cultural, representada per figures com Javier Bardem) i que cal reapropiar-se d'aquesta identitat.
El rebuig al concepte de «presó de pobles»
En carregar contra la mítica expressió (d'origen leninista) per definir l'Estat espanyol, busca apel·lar a un votant estatal central que se sent espanyol "sense estridències", argumentant que la majoria de la població té un sentiment de pertinença compartit.
On està la paradoxa de l'argument?
El problema de fons d'aquesta tesi és que intenta separar la identitat estatal de la matriu de poder real:
Oblida l'estructura de l'Estat
Apuntalar o reivindicar la idea d'estat nació espanyol sense transformar de debò la seva arquitectura (el règim del 78, la monarquia, el centralisme de Madrid, la judicatura i l'oligarquia econòmica de l'IBEX) acaba sent un exercici purament estètic. Diguem-ne de Xarlatà.
Confon la nació amb la institució
Bardem pot representar la cultura o el mecenatge progressista, però la bandera i l'estructura de l'Estat representen institucions molt concretes. Pretendre "disputar el significat de la bandera" quan aquesta bandera i aquest Estat estan lligats a la monarquia i al centralisme és voler canviar la façana d'un edifici sense tocar-ne els fonaments.
El xoc amb la realitat plurinacional
Cal negar la categoria de "presó de pobles" o simplificar el conflicte territorial com un simple "sentiment latent" desdibuixa les demandes d'autodeterminació i sobirania de les nacions no castellanes, reduint la plurinacionalitat a una mera diversitat folklòrica dins de la "mística" espanyola.
En definitiva, és el clàssic intent de l'esquerra central d'adaptar-se al marc nacional estatal per no perdre vots a la Península, tot i que per fer-ho hagi de diluir la crítica estructural al model d'Estat i a les seves elits econòmiques.
"El cas d'Alberto Garzón i la seva fal·lera per "disputar la bandera" és el millor símptoma d'aquesta esquerra estatal que divaga. Mentre la realitat econòmica del "Forat Negre" de la capital es consolida amb fets consumats —milions d'euros en ciment, línies d'alta velocitat i centralització logística—, la progressia madrilenya prefereix entretenir-se en un exercici oportunista de xarlataneria semiòtica. Negar la condició d'un Estat centralista i reduir el conflicte territorial a un "sentir compartit" no és una anàlisi crítica: és el refugi estètic de qui ha renunciat a transformar les estructures materials del poder."
Un camí com el de Gabriel Rufián: l'estigma d'origen
Si Alberto Garzón ensopega per ingenuïtat identitària, l'estratègia de Gabriel Rufián al Congrés topa amb una barrera encara més profunda. Tots dos busquen incidir en l'esquerra, però parteixen de punts diametralment oposats.
La diferència de fons: la naturalesa del projecte
Garzón juga «a casa» (ideològicament)
Fa el camí tradicional d'Izquierda Unida i el PCE. Intenta convèncer la majoria social espanyola que pot existir un patriotisme d'esquerres, republicà i social. Per a ell no hi ha cap ruptura identitària: assumeix el marc de l'Estat espanyol com el seu espai natural de construcció política.
Rufián i el viatge "contra natura"
El seu repte és fer de pont entre l'independentisme català d'esquerres i la política estatal des de Madrid. El seu objectiu de fons (ampliar la base cap a les classes populars no independentistes o castellanoparlants a Catalunya) el porta sovint a adoptar maneres, llenguatges i dinàmiques pròpies de la política de la Villa y Corte.
Aquesta adaptació a l'ecosistema madrileny genera un recel inevitable en dos fronts simultanis:
- A Catalunya: Se'l percep sovint com algú que s'ha acomodat a la moqueta del Congrés i que dilueix el discurs sobiranista per ser aplaudit i acceptat a les tertúlies i canals de la capital.
- A Madrid: Per molt que utilitzi un castellà fluid, que apel·li constantment a la memòria obrera o que intenti dialogar amb l'esquerra estatal, l'estigma no desapareix mai. Per a la dreta, el centralisme i els poders fàctics, continua sent "el separatista que ve a trencar Espanya".
El límit d'aquesta estratègia: l'Estat no cedeix la mamella
En el fons, tant Garzón com Rufián acaben xocant exactament amb la mateixa realitat material:
- El límit de Garzón: Descobreix que, per molt que l'esquerra s'emboliqui amb la bandera espanyola o intenti ressignificar-la, l'estructura de poder de l'Estat (el Règim del 78, la monarquia i els poders mediàtics, jurídics i econòmics) ja té l'exclusiva d'aquest símbol i no pensa cedir-ne el control.
- El límit de Rufián: Descobreix que la política estatal tolera la diversitat només com a dada folklòrica, però rebutja i tritura qualsevol projecte que situï el dret a decidir o la plurinacionalitat real com un element central i vinculant del debat.
"I és aquí on el camí de Rufián esdevé especialment "contra natura": pretendre influir i transformar la política espanyola des d'un partit d'obediència estrictament catalana és com intentar reformar la casa del veí mentre aquest continua discutint-te el dret a tenir la teva pròpia porta. Al final, corres el risc de quedar-te sense casa pròpia i sense que la teva veu sigui realment escoltada a la de l'altre."
La paradoxa del PSOE "0,0%" i l'absència d'ordoliberalisme
El PSOE com a gestor del clientelisme
El PSOE ha tendit a funcionar més com una maquinària de redistribució clientelar i de manteniment de l'statu quo (portes giratòries, consells d'administració de l'IBEX, alts cossos de l'Estat) que no pas com un partit de transformació d'estructures. Per això resulta un "progressisme de pa sucat amb oli": molta gesticulació simbòlica, però nul·la voluntat de tocar els fonaments del poder econòmic i territorial.
L'orfenesa de l'ordoliberalisme
A diferència d'Alemanya o del centre d'Europa —on l'ordoliberalisme o l'"economia social de mercat" (Escola de Friburg) va establir que l'Estat ha de ser un àrbitre fort, imparcial, que garanteixi regles de joc clares, eviti els monopolis privats i asseguri la seguretat jurídica— Espanya ha passat directament del caciquisme i el corporativisme franquista a un capitalisme d'amics (crony capitalism). No hi ha hagut mai una dreta ni una esquerra de matriu ordoliberal que defensés:
- Mercats realment competitius (sense afavorir les oligarquies de l'IBEX).
- Una administració pública basada estrictament en la meritocràcia i la neutralitat institucional.
- Regles del joc transparents i no negociables sota mà.
Què passaria si existís aquest espai?
Un model ordoliberal o d'Estat social de dret amb regles del joc neutrals i eficients desmuntaria gran part del conflicte territorial:
- Un marc de seguretat i equitat: Si l'Estat funcionés com un àrbitre eficient —sense privilegis cortesans, sense arbitrarietat en les inversions en infraestructures i sense el centralisme radial de la "Villa y Corte"—, moltes de les raons materials i econòmiques dels nacionalismes històrics perdrien pes o es canalitzarien de forma purament federal i tècnica.
- El buit central: Com que aquest espai d'eficiència i neutralitat no existeix, el buit l'ocupa el pur xoc d'identitats, el partidisme i la lluita per capturar les rendes de l'Estat.
La manca d'estructura estatal de l'esquerra alternativa
Els moviments de l'anomenat "Si se puede", 15-M, van sorgir precisament com una esmena a la totalitat d'aquest sistema. Tanmateix, van cometre l'error estratègic de refiar-ho tot a la tirada mediàtica i a la política institucional immediata, sense construir una veritable estructura d'Estat, ni quadres tècnics, ni un model econòmic de recorregut. Van acabar devorats per la dinàmica de la moqueta o absorbits per la mateixa inèrcia del PSOE.
Sense una esquerra amb visió d'Estat ni una dreta liberal de matriu europea, el tauler polític estatal continua sent un terreny on Garzón o Rufián intenten nedar a contracorrent dins d'un mar dominat per les velles inèrcies de la cort i el mercat protegit.
Per aprofundir en l'ordoliberalisme
Per conèixer millor les bases d'aquest concepte econòmic i institucional que sovint manca a la cultura política estatal, pot ser d'interès visualitzar els següents continguts:
Què és l'ORDOLIBERALISME? (en castellà)
Com funciona l'economia social de mercat? (anglès, subtítols en espanyol)
Si no en trec profit no és democràtic o està podrit...!!!
A Catalunya, potser també al País Basc (PNB) podríem dir que va existir amb Convergència Democràtica que aglutinava el Capitalisme de Base, l'empresa familiar, petita i mitjana. Ara està tot desfet amb l'ajuda inestimable del PSC i ERC i la sobre exposició mediàtica a casos de corrupció. Així i tot, l'empresa va tirant però com un ànec sense coll.
La tradició que representava la vella Convergència (i en certa manera el PNB a Euskadi amb el seu model de concert i protecció del teixit industrial basc) responia precisament a aquesta lògica de "capitalisme de base" o de teixit productiu real: la petita i mitjana empresa (PIME), el comerç, el taller, l'ofici i la menestralia.
El pilar del "capitalisme de base"
Aquest model tenia unes característiques molt clares que el diferenciaven del capitalisme BOE o de la cort:
- Economia real vs. Economia d'estratègia i BOE: No depenia de la concessió administrativa, del BOE ni del favor polític de la capital, sinó de la competitivitat, l'exportació, la innovació de procés i l'estalvi (la tradició del seny econòmic i la reinversió del benefici en la mateixa empresa).
- Pau social i vertebració: Actuava com una mena d'estrat social entremig. Mantenia un cert consens social local: l'empresari i el treballador sovint compartien poble, carrer o entorn, la qual cosa generava una cohesió diferent de la del gran capitalisme financer impersonal.
La desarticulació del model
La crisi financera del 2008, el procés polític i els canvis electorals posteriors van sacsejar profundament aquesta arquitectura:
- El buit polític: La dissolució de Convergència va deixar òrfena de representació política directa a tota aquesta classe mitjana menestral i empresarial. Ni la mutació posterior cap al moviment sobiranista de carrer ni el discurs redistributiu tradicional d'ERC encaixaven del tot amb les prioritats de gestió, fiscalitat i seguretat jurídica que demanava el teixit PIME.
- L'impacte de la gestió del PSC i ERC: L'increment de la pressió fiscal, la burocràcia administrativa i certs discursos públics han acabat per penalitzar precisament la petita iniciativa privada, mentre que les grans corporacions tenen recursos i gabinets jurídics suficients per esquivar o negociar les regulacions.
Alfonso Guerra (2006) PSOE: "Nos lo cepillamos [Estatut 2006] antes de entrar en la comisión... y el otro lo cepillamos como un carpintero durante la comisión."
L'ànec sense coll: la duresa del teixit productiu
La imatge de l'ànec sense coll indica una capacitat de resistència inusual:
- L'empresa continua tirant: L'empresari català o basc continua fabricant, innovant, exportant i obrint mercats exteriors per pura inèrcia d'ofici i necessitat de supervivència.
- Sense direcció ni protecció estratègica: Tanmateix, ho fa sense un marc institucional o polític a l'Estat (ni sovint a la mateixa autonomia) que entengui les seves necessitats específiques, que simplifiqui la burocràcia o que defensi una veritable neutralitat fiscal i competitiva.
Així, mentre el model cortesà de les grans corporacions es nodreix dels fons públics i la proximitat al poder, l'economia productiva de base continua avançant a batzegades, demostrant una fortalesa enorme però pagant el peatge de la desorientació política i la manca d'un projecte d'Estat (o de País) que la posi al centre.
La frase cèlebre de Josep Pla
"El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres".
Pla, amb la seva lucidesa (i la seva ironia eixuta habitual), va captar millor que ningú aquesta constant històrica: quan es tracta del model territorial, de la visió de la llengua o de l'arquitectura de poder a Madrid, les diferències ideològiques entre la dreta i l'esquerra estatals sovint es dissolen en la mateixa "mismidad".
LA MEVA RESPOSTA OBLIGADA A X (Antic Twitter)
Mi carro me lo robaron
"Mi carro me lo robaron estando de romería..." "¿Dónde estará mi carro? Me dicen que le quitaron los clavos que relucían..."
