La teranyina contra la llengua:
L'asfíxia programada

La minorització es produeix així, amb una mà anònima que executa la neteja de la diversitat en el dia a dia
Foto: @joallons - Gemini AI

Abans de començar: Un avís per a navegants

L'article que teniu a les mans no és un text de consum ràpid ni un titular buit per fer córrer per les xarxes. És una radiografia a fons, l'anàlisi d'un fil conductor que ens porta des dels despatxos de la UNESCO fins a la realitat més punyent dels carrers de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, passant per les clavegueres de la manipulació històrica i els miralls geopolítics d'Europa.

Com que sabem que el temps vola, just a sota teniu una síntesi breu amb els punts clau del text per si us cal anar per feina. Però si voleu entendre de debò com s'ha teixit la teranyina contra la nostra llengua, el consell és un altre: busqueu una bona cadira, demaneu un bon entrepà, unes olivetes, i gaudiu de la història amb calma. Paga la pena. (Temps estimat de lectura: 35-40 minuts)

Síntesi de l'article: El desgast programat de la llengua

Aquest document resumeix els eixos principals de l'anàlisi sobre les estratègies polítiques, mediàtiques i acadèmiques orientades a minoritzar la llengua pròpia dels Països de parla Catalana.

1. El marc conceptual: Empara internacional vs. Realitat de mercat

• El consens de la UNESCO: Els organismes internacionals defensen que rebre educació en la llengua materna i protegir la diversitat és un dret humà bàsic per evitar la discriminació.
• L'asfíxia digital: Malgrat el reconeixement de l'Article 3 de la Constitució del 78, el mercat audiovisual i les grans plataformes digitals operen sota un monopoli pràctic de la llengua de l'Estat, reduint l'espai d'ús real dels parlants.

2. L'escola com a trinxera i el mirall europeu

• El model català d'immersió: Creat a petició de les classes treballadores dels anys 80 per garantir la igualtat d'oportunitats i evitar la segregació, és un cas d'èxit elogiat a Finlàndia i als Països Bàltics.
• El contraexemple d'Ucraïna: La prohibició i exclusió del rus a les zones mineres orientals il·lustra el perill de convertir la política lingüística en una arma geopolítica que genera fractura social.

3. La deshumanització acadèmica i la reescriptura del passat

• La degradació de la parla: Es detecten discursos històrics i actuals que rebaixen la llengua a "sons guturals" o "invenció" per justificar el supremacisme de la llengua estatal com a únic vehicle de "convivència".
• L'acadèmia "per encàrrec": Historiadors com Antonio Ubieto Arteta van manipular dades de la repoblació medieval per inventar una preexistència lingüística artificial, buscant trencar la unitat filològica de la llengua.

4. L'operació de l'autoodi: El blaverisme valencià

• El tallafoc de la Transició: Una operació política orquestrada i finançada des de Madrid per evitar l'eix cultural i polític mediterrani. El terme prové de la imposició de la franja blava de la senyera de la capital a tot el territori.
• Els rostres del procés: L'estratègia va combinar els despatxos polítics (Abril Martorell, Emilio Attard), la justificació jurídica (Manuel Broseta), la cobertura pseudocientífica (Ferrando Badía, Villapalos) i l'altaveu mediàtic (María Consuelo Reyna) per fer que el poble rebutgés la seva pròpia veu.

5. L'absurd territorial i el col·lapse insular

• L'experiment de Tabàrnia: L'intent mediàtic d'excloure el català i traçar fronteres artificials al cinturó industrial de Barcelona, emulant la lògica de divisió del Donbàs.
• La substitució a les Illes Balears: El secessionisme lingüístic de baixa intensitat (fragmentar l'idioma en quatre parles aïllades) combinat amb el col·lapse demogràfic del monocultiu turístic. Això empara la impunitat del "aquí no se habla mallorquín" davant la passivitat de les institucions.

Per apagar una llengua ja no calen decrets d'abolició. N'hi ha prou amb trossejar-ne la unitat, asfixiar-la econòmicament, permetre que el carrer la humiliï i deixar que la desídia institucional arrodoneixi l'oblit.

A grans trets, el que diu la declaració sobre les llengües es resumeix en els següents punts principals:

• Igualtat de totes les llengües: Es basa en el principi que els drets de totes les comunitats lingüístiques són iguals. Rebutja qualsevol discriminació basada en criteris com la sobirania política, la situació socioeconòmica o el nivell de codificació o modernització d'una llengua. També exclou que una llengua hagi de ser considerada "pròpia" d'un territori només pel fet de ser l'oficial d'un Estat.
• Drets individuals i col·lectius inseparables: La declaració afirma que els drets lingüístics tenen una dimensió tant individual com col·lectiva. Reconeix com a drets personals inalienables el dret a ser reconegut com a membre d'una comunitat lingüística, l'ús de la llengua tant en privat com en públic, i el dret a utilitzar el propi nom.
• Drets dels grups lingüístics (immigrants, refugiats, diàspores): Per a les col·lectivitats assentades en un territori aliè sense una historicitat equivalent, es recullen drets com l'ensenyament de la seva pròpia llengua i cultura, disposar de serveis culturals i rebre atenció en el seu idioma en organismes oficials i relacions socioeconòmiques. Tot això s'ha de fer sense que suposi una limitació o un obstacle per a l'ús de la llengua pròpia del territori receptor.
• Administració pública i Justícia: Tota comunitat té dret a fer que la seva llengua sigui oficial al seu territori i que tota la documentació, lleis i actuacions administratives o judicials s'hi publiquin i hi siguin vàlides. A més, tothom té dret a utilitzar de paraula i per escrit la llengua històrica del territori als Tribunals de Justícia.
• Ensenyament: L'educació ha de contribuir a mantenir, desenvolupar i fomentar la capacitat d’auto expressió de la comunitat lingüística del territori, posant-se sempre al servei de la diversitat. Tota persona té dret a rebre l'ensenyament en la llengua pròpia del lloc on resideix, així com a adquirir el domini d'altres llengües (poliglotisme).
• Mitjans de comunicació i noves tecnologies: Es reconeix el dret a decidir el grau de presència de la llengua als mitjans de comunicació (locals o avançats) i a disposar d'equips, productes i eines informàtiques adaptats al seu sistema lingüístic.
• Àmbit socioeconòmic: Tothom té dret a utilitzar la llengua pròpia del territori en transaccions econòmiques (compravendes, contractes, operacions bancàries) amb plena validesa jurídica. També es defensa el dret a una presència predominant d'aquesta llengua en la publicitat, la retolació, la senyalització exterior i la imatge general del país.

En resum, la declaració busca assegurar el respecte i el ple desplegament de totes les llengües per establir els principis d'una "pau lingüística planetària", entenent la diversitat de llengües no com una barrera, sinó com un patrimoni de la humanitat que cal preservar.

A diferència de la Declaració Universal de Drets Lingüístics (que detalla àmpliament i específica els drets de cada idioma), la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) aprovada per l'ONU el 1948 no inclou un llistat detallat ni un articulat extens dedicat exclusivament a les llengües.

No obstant això, la llengua hi és present com un element fonamental a través dels següents principis de protecció i llibertat:

• Principi de no-discriminació (Article 2): És la menció més directa i important de tot el document. L'article estableix que "tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, "sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena". Això significa que cap persona pot veure minoritzats els seus drets pel fet de parlar un idioma determinat.
• Llibertat d'opinió i d'expressió (Article 19): Recull el dret de tota persona a expressar-se lliurement, a buscar, rebre i difondre informacions i idees "per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres". Encara que no s'hi expliciti la paraula "llengua", s'entén que aquest dret empara l'ús de l'idioma propi per comunicar-se.
• Dret a l'educació i a la cultura (Articles 26 i 27): Reconeix el dret a l'educació i a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat. Al llarg de la jurisprudència internacional posterior basada en aquests articles, s'ha defensat que la cultura i l'educació estan intrínsecament lligades a la llengua en què es transmeten.

En resum, la Declaració dels Drets Humans tracta la llengua principalment com un factor de protecció contra la discriminació. Precisament perquè la declaració de l'ONU de 1948 es quedava curta a l'hora de regular i protegir la riquesa i la supervivència dels idiomes, l'any 1996 es va impulsar a Barcelona la Declaració de Drets Lingüístics per cobrir aquest buit legal en l'àmbit internacional.

Part 1: El consens general (El posicionament oficial de la UNESCO)

La UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura) considera les llengües com un dels pilars fonamentals del patrimoni immaterial de la humanitat. El consens internacional acceptat i defensat per aquest organisme se sustenta en tres eixos:

1. La llengua com a identitat i cultura: Una llengua no és només un codi per transmetre informació; és el vehicle de la cultura, els valors, la memòria històrica i la identitat d'un poble. Quan una llengua mor, desapareix una forma única d'entendre el món.
2. Defensa de l'educació bilingüe i plurilingüe: La UNESCO defensa aferrissadament que els infants han de rebre els primers anys d'educació en la seva llengua materna. Està demostrat que això millora l'aprenentatge, l'autoestima i facilita l'adquisició posterior d'altres idiomes.
3. Alerta davant la pèrdua de diversitat: Segons les dades de l'organisme, cada dues setmanes desapareix una llengua al món. Prop del 40% de les llengües que es parlen actualment estan en perill d'extinció. Per això, la UNESCO impulsa iniciatives com l'Atles de les llengües en perill i el Decenni Internacional de les Llengües Indígenes (2022-2032) per promoure'n la preservació.

Part 2: L'error de titllar una llengua d'"inútil" (La resposta a la visió utilitarista)

Sovint, des d'una perspectiva exclusivament mercantilista o globalitzadora, es mesura la "utilitat" d'una llengua pel seu nombre de parlants o pel seu pes en el PIB mundial. La UNESCO i la lingüística moderna rebaten frontalment aquest concepte d'"inutilitat" a través dels següents arguments:

• Utilitat cognitiva i mental: Parlar qualsevol llengua, per pocs parlants que tingui, estimula la plasticitat cerebral. El bilingüisme o plurilingüisme (independentment de quines siguin les llengües que es parlin) millora les habilitats de resolució de problemes, retarda els símptomes de demència i millora l'agilitat mental. L'estimulació cerebral depèn de l'estructura del llenguatge, no del nombre de parlants que té.
• Utilitat científica i ecològica: Moltes llengües indígenes o minoritzades contenen un coneixement tradicional únic sobre el medi ambient, la biodiversitat, la botànica i la medicina local que no existeix en cap altre idioma. Perdre aquestes llengües és perdre ciència i claus de supervivència per al planeta.
• Utilitat social i de cohesió: Una llengua és útil si serveix per connectar una comunitat. Per a un grup humà reduït, la seva llengua és l'eina més útil que té per mantenir el teixit social, la solidaritat interna i la salut democràtica del seu entorn immediat.
• Dignitat humana versus mercat: Cap llengua és inútil perquè cap ésser humà és inútil. Reduir la utilitat d'un idioma a la seva capacitat per fer negocis és un error conceptual. La llengua és un dret humà elemental; serveix per estimar, pensar, crear i expressar el que som.

Les llengües no competeixen entre elles. L'aprenentatge de llengües globals (com l'anglès o el castellà) és perfectament compatible amb la protecció i l'ús de les llengües locals o minoritàries. La riquesa no és triar, sinó sumar.

Per aterrar els principis de la UNESCO a la realitat jurídica de l'Estat espanyol, cal analitzar l'Article 3 de la Constitució de 1978. Aquest article resumeix perfectament la tensió entre la protecció de la diversitat i l'obligació de conèixer la llengua oficial de l'Estat.

L'article es divideix en tres punts clau:

1. El castellà com a llengua oficial (Punt 1): Estableix que el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Afegeix que "tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la". Aquesta és la base de la unificació lingüística administrativa.
2. Cooficialitat territorial (Punt 2): Diu que "les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts". És el reconeixement legal de la pluralitat (català, basc, gallec, aranès).
3. El deure de protecció i respecte (Punt 3): Textualment afirma: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció."

Així Doncs:

• El patrimoni no és "inútil", és riquesa econòmica i cultural: La mateixa Constitució defineix les diferents llengües com a "riquesa" i "patrimoni". Igual que ningú qüestiona la utilitat de protegir la catedral de Burgos, el quadre del Guernica o un parc natural (perquè són patrimoni), és un contrasentit titllar d'"inútil" una llengua cooficial. El patrimoni es protegeix per la seva existència, no pel seu rendiment mercantil.
• El marc de la cooficialitat dona utilitat jurídica i pràctica: Des del moment en què una llengua és oficial en un territori, esdevé una eina plenament útil i necessària. Serveix per relacionar-se amb l'administració, per educar, per fer lleis i per garantir els drets civils dels ciutadans. No parlar-la o menysprear-la tanca portes a la mateixa societat on s'expressa.
• La contradicció de la "protecció": L'article constitucional obliga a l'"especial respecte i protecció". Per tant, qualsevol discurs públic que titlli una llengua pròpia de "càrrega", "barrera" o "inútil" xoca directament amb l'esperit d'aquest text constitucional. Protegir no significa només "tolerar de fons", sinó garantir-ne el futur.

Mentre la UNESCO dona les raons científiques i humanitàries per defensar qualsevol idioma, la Constitució Espanyola (en el seu article 3) dona l'empara legal per fer-ho. El deure de conèixer el castellà no pot ser mai una llicència per arraconar les altres llengües de l'Estat; al contrari, la llei demana un respecte actiu cap a la pluralitat com un dels tresors més grans del país.

La distorsió entre el que diuen les lleis (com l'article 3 de la Constitució) i el que passa a la pràctica quan entrem en el terreny de les lleis del mercat i de les plataformes digitals.

Mentre que la UNESCO demana igualtat cultural i la Constitució parla de "protecció", la realitat diària dels ciutadans es troba amb un mur digital i mediàtic. L'oferta en llengües oficials diferents del castellà s'ha convertit en una excepció finançada gairebé en exclusiva pels diners públics autonòmics, mentre el sector privat opera amb un domini absolut de la llengua administrativa estatal.

1. El refugi (i el límit) de les televisions públiques autonòmiques

Avui dia, el dret de viure l'audiovisual en català, basc o gallec recau gairebé al 100% sobre les espatlles de les corporacions públiques (com TV3, ETB o TVG).

• El problema: Això crea una falsa percepció que aquestes llengües són "subsidiades" o que només tenen cabuda en espais institucionals.
• El perill: Si la supervivència d'una llengua als mitjans depèn només dels pressupostos públics de cada comunitat, queda exposada als canvis polítics i als límits econòmics territorials, mentre que el castellà compta amb el suport indirecte de tot el mercat estatal i privat.

2. L'asfíxia a les plataformes privades i el "buit de protecció"

El vertader repte de la "utilitat" d'una llengua es juga avui a Netflix, HBO, Prime Video, Disney+, YouTube i TikTok. És aquí on la desprotecció és alarmant:

• Invisibilitat per defecte: Tot i que moltes pel·lícules i sèries ja disposen de doblatges o subtítols finançats públicament en les llengües cooficials, les plataformes privades sovint no els inclouen als seus menús o els amaguen sota algorismes que en dificulten l'accés.
• Falta de regulació estricta: Tot i els tímids avenços en les lleis de l'audiovisual a nivell estatal per establir quotes mínimes, les grans multinacionals tecnològiques solen trobar escletxes legals (com tenir la seu fora d'Espanya) per esquivar l'obligació de normalitzar la diversitat lingüística de l'Estat.

3. La conseqüència: La creació artificial de la "inutilitat"

Aquest monopoli mediàtic privat té un efecte nociu sobre la societat, especialment entre els joves:

• Si un infant o un adolescent no pot consumir contingut d'entreteniment, videojocs o xarxes socials en la seva llengua pròpia, acabarà associant conscientment o inconscientment que la seva llengua "no serveix" per a la diversió o la modernitat.
• Es genera així una "utilitat artificial": el castellà (o l'anglès) semblen les úniques llengües útils en el món digital no perquè siguin estructuralment millors, sinó perquè el mercat privat ha decidit excloure les altres de l'aparador.

No es pot parlar de "respecte i protecció" del patrimoni lingüístic si l'Estat permet que les indústries culturals privades ignorin els drets dels milions de ciutadans que parlen llengües cooficials.

Limitar el català, el basc o el gallec al reducte de la televisió pública autonòmica és una manera subtil de condemnar-les a la irrellevància en el món del futur. La utilitat d'una llengua també es defensa regulant el mercat privat.

El fenomen es pot analitzar sota el concepte de "l'asimetria del bilingüisme" i la paradoxa de qui demana llibertat per restringir la diversitat.

Si mirem la realitat política de l'Estat espanyol, el jacobisme —la idea que una nació unida requereix una sola llengua i una sola cultura centrals— no és patrimoni exclusiu de cap ideologia. S'ha convertit en un autèntic eix transversal que alineix tant la dreta com l'esquerra centralistes.

• El jacobisme de dretes: S'expressa sense complexos a través del nacionalisme d'estat tradicional, la defensa de la unificació administrativa i el supremacisme legal de la llengua matriu. Utilitza les institucions per frenar el desplegament autonòmic i veu la diversitat com una amenaça directa a la unitat nacional.
• El jacobisme d'esquerres: És més subtil però igualment eficaç. Es disfressa sovint de progressisme, cosmopolitisme o "igualtat de ciutadans". Sosté el relat que les llengües pròpies dels territoris són tancaments identitaris, "barreres" per a la mobilitat de les classes treballadores o elements folklòrics que cal tolerar en l'àmbit privat, però mai normalitzar en l'esfera pública ni digital. Defensen la llengua de l'Estat com l'únic vehicle real de cohesió i modernitat.
• Comprar el marc de la dominació: Consideren que la llengua normal de la convivència i de la cohesió és la de l'Estat (el castellà), relegant el català a una anomalia identitària o a un capritx burgès.
• Inversió de la realitat (el món al revés): Giren la truita dels rols de poder. El bilingüe que intenta usar de manera natural la llengua minoritzada del territori passa a ser el "supremacista" o l'"imposador", mentre que el monolingüe que imposa el castellà per la via dels fets es presenta com la víctima o el defensor de la llibertat.
• La renúncia històrica de l'esquerra: Aquest discurs oblida intencionadament que va ser precisament la classe treballadora immigrant de la Transició la que va exigir la immersió per a una igualtat real d'oportunitats, per evitar que la societat es dividís en dues comunitats tancades.

Titllar de supremacisme l'acte de parlar en català és la claudicació absoluta davant del jacobisme d'estat. Tant és si ho diuen des de la dreta rància o des d'una esquerra pretesament "pobra" i "obrera":

l'objectiu final és el mateix, uniformitzar i fer que el ciutadà s'avergonyeixi de la seva pròpia veu.

Aquest consens silenciós fa que, en el fons, tant uns com altres comparteixin el mateix objectiu de fons: mantenir l'asimetria del bilingüisme. Un bloc ho fa per l'ordre de la tradició i l'altre en nom d'una falsa igualtat ciutadana, però tots dos actuen com a corretja de transmissió de la uniformitat de l'Estat.

L'anàlisi de les lleis i dels mitjans de comunicació queda incompleta si no s'examina com entén i viu la gent aquesta realitat al carrer. En els territoris amb llengua pròpia, es produeix una dinàmica social perversa on els rols de "protegit" i "imposat" s'intercanvien de manera artificial.

1. La pressió del monolingüisme sobre el bilingüe

A la pràctica, en les regions bilingües, els ciutadans que parlen la llengua pròpia (com el català, el basc o el gallec) són gairebé sempre bilingües perfectes: coneixen i dominen tant l'idioma del territori com la llengua administrativa de l'Estat. En canvi, s'ha consolidat un perfil de ciutadà monolingüe en castellà que, tot i residir en aquests territoris, es nega a fer el pas cap al bilingüisme.

Això crea una dinàmica de poder quotidiana: el monolingüe, per comoditat o ideologia, força constantment el bilingüe a canviar de llengua i a utilitzar exclusivament la llengua administrativa. El bilingüe cedeix, sovint per cortesia o per evitar el conflicte, provocant que la llengua pròpia desapareix en l'espai públic.

2. El mite de la "imposició" escolar vs. la realitat dels resultats

Un dels arguments més repetits pel sector monolingüe és la denúncia d'una suposada "imposició" o "immersió asfixiant" de la llengua pròpia a les escoles, afirmant que el castellà està en perill d'extinció a les aules.

Aquest relat xoca frontalment amb els fets i les dades oficials. Qualsevol alumne, en acabar el cicle d'educació obligatòria en aquests sistemes educatius, domina el castellà exactament al mateix nivell (i de vegades superior) que els alumnes de les regions monolingües de l'Estat, a més de conèixer la llengua pròpia del territori. L'escola no imposa un idioma en detriment de l'altre; l'escola garanteix el dret a ser bilingüe. Sospitosament, els qui parlen d'"imposició" mai es queixen de l'obligatorietat de conèixer el castellà que dicta l'article 3.1 de la Constitució.

3. La gran trampa: Manifestar-se pel bilingüisme per poder ser monolingües

Aquí és on s'arriba a la paradoxa més gran del debat social. S'ha creat un discurs que utilitza la paraula "bilingüisme" com una bandera de llibertat, però que amaga un objectiu completament oposat.

4. El drets Lingüístics i la Salut de les persones

La gestió de l'accés universitari com a districte únic estatal, combinada amb la manca de requisits lingüístics reals a la pràctica, genera una disfunció directa en el servei públic.

• La indefensió del pacient: En l'àmbit de la salut, la comunicació no és un simple tràmit administratiu; és una qüestió de diagnòstic i d'intimitat. Que un pacient s'hagi de forçar a canviar de llengua en un moment de vulnerabilitat per la manca de competència del professional és la mostra més clara de la subordinació lingüística.
• El districte únic com a descapitalització: El sistema de demarcació única estatal omple les facultats catalanes d'estudiants que sovint marxen en acabar o que es queden sense cap incentiu ni obligació real d'integrar-se. L'Estat utilitza la regulació de l'accés a l'educació superior per diluir la capacitat de la societat catalana de garantir que els seus servidors públics entenguin els ciutadans.

Això posa en evidència que el discurs de la "igualtat de tots els espanyols" és, a la pràctica, el dret a viure en castellà a tot arreu, relegant el català a una llengua prescindible, fins i tot a la consulta del metge.

5. La paradoxa del carrer: integració versus ideologia

El tall digital i la resistència política, però, es troben a l'altra banda. Per un costat, el bloc autòcton que, tot i haver estudiat aquí, es nega a parlar-lo i batalla contra l'escola. Per l'altre, l'asimetria amb la immigració de l'àmbit hispanòfon, que sovint és absorbida directament pel marc discursiu de l'nacionalisme estatal. Quan parles amb la Nelci, la Sandra o la Deisy, la resposta és un mur conceptual: et diuen obertament que aprendre català és un esforç inútil", que no el necessiten" i que "l'idioma d'Espanya és l'espanyol".

Aquesta línia de pensament connecta directament amb el discurs d'entitats com Unión Hispano Americana o els postulats de VOX, que utilitzen un llenguatge bèl·lic per presentar la llengua pròpia com un element tòxic o un "malson" del qual cal despertar. No és un problema d'incapacitat d'integració dels nouvinguts; és la conseqüència d'una maquinària política que els ofereix emparament i arguments per al rebuig de la llengua del país que els acull.

Cartell de propaganda de l'entitat Unión Hispano Americana Radio.
4.200 seguidor només a X (tweeter) Present a totes les xarxes.
Radio streaming

Quan la indefensió a la consulta del metge o la frustració al carrer es converteixen en la norma, es genera un buit que l'extrema dreta sap aprofitar perfectament.

• La claudicació per cansament: Aquest escenari d'asfíxia continuada provoca que un perfil de votant històricament allunyat de l'autoritarisme —gent gran, d'esquerres catalanistes o del catalanisme moderat i centre demòcrata— acabi llançant la tovallola. Se senten vençuts per un sistema que percep que els ha desprotegit.
• L'atractiu del discurs planer: Aliança Catalana (AC) creix precisament en aquest nexe de frustració. Davant d'una teranyina burocràtica, judicial i mediàtica complexa, ells ofereixen un relat molt planer, directe i sense embuts, que assenyala directament el que molts perceben com el problema arrel.

Mostra que la pressió contra la llengua i la identitat no només té conseqüències lingüístiques, sinó que acaba desfigurant i dinamitant el mapa polític català tradicional, empenyent cap a la radicalització a sectors que abans defensaven el consens i la convivència.

Quan determinats col·lectius o partits polítics exigeixen un "bilingüisme real" a l'administració, a l'escola o als comerços, el que realment estan reclamant és el "dret a viure en un monolingüisme absolut en castellà" dins d'un territori bilingüe. Volen tenir el dret a no haver d'entendre, llegir ni escoltar mai la llengua pròpia del lloc on viuen. Demanar bilingüisme institucional per poder exercir el monolingüisme individual és una trampa retòrica: buida de sentit la riquesa cultural que la mateixa Constitució diu protegir i redueix els drets dels bilingües a una condició de ciutadans de segona.

El vertader bilingüisme és el que suma coneixement i capacitat de comunicació, no el que s'utilitza com a excusa per uniformitzar la societat. Viure en un territori amb dues llengües és un privilegi cultural i cognitiu; utilitzar les lleis i la pressió social per mantenir-se monolingüe és, en el fons, una renúncia voluntària a la riquesa del lloc on es viu.

Aquesta és la part més fosca de la història i de la sociolingüística: quan la pressió política es disfressa de "ciència" o d'acadèmia per directament esborrar de la història una llengua. És el procés de deshumanització de l'idioma de l'altre.

L'últim esglaó de la intolerància lingüística no és demanar que una llengua s'arraconi o es consideri "inútil"; és, directament, negar-li la condició de llengua i despullar-la de la seva història. Quan els arguments utilitaris o legals fallen, es recorre al supremacisme cultural i a la pseudociència per convertir l'idioma propi del territori en un simple miratge o un invent.

1. La degradació a "sons guturals" i el mite de la no-existència

Històricament, i de vegades encara avui en fòrums d'opinió radicalitzats, s'ha utilitzat una retòrica que deshumanitza la parla de l'altre. Dir que una llengua són "sons guturals", un "dialecte de pagesos" o "un invent de quatre polítics del segle XIX" busca un objectiu psicològic molt clar: treure-li la dignitat.

Si convenç la població que l'altre idioma no existia, que "allà sempre s'ha parlat castellà" i que el català, el basc o el gallec són construccions artificials forçades, aleshores la repressió o la substitució d'aquests idiomes deixa de semblar un atac cultural i passa a veure's com una "tornada a la normalitat".

2. El biaix de l'acadèmia històrica: El supremacisme com a ciència

Aquesta visió no neix només de la ignorància popular, sinó que durant dècades va ser alimentada per intel·lectuals i filòlegs orgànics del nacionalisme estatal. Figures com Ramón Menéndez Pidal o intel·lectuals d'èpoques passades van construir un relat on el castellà era l'únic vehicle de destí universal, l'únic idioma amb prou flexibilitat, força i "esperit" per cohesionar un territori.

D'aquí sorgeix el parany conceptual que dura fins als nostres dies: presentar el castellà com la "llengua de convivència" o "la llengua comuna", mentrestant es transmet de manera implícita la idea que les altres llengües són "eines d'enfrontament", "de guerra" o de divisió. És un exercici de cinisme retòric: l'idioma que es va imposar a través de Decrets de Nova Planta, dictadures i prohibicions administratives es presenta com el pacificador, mentre que les llengües que simplement intenten sobreviure en el seu territori històric són acusades de generar conflicte.

3. La negació de l'origen: Reescriure la filologia

Aquest corrent fosc arriba al deliri quan es nega el mateix origen filològic de les llengües (negar que el català o el gallec vinguin del llatí, o inventar teories absurdes sobre l'origen del basc per desvincular-lo del seu territori). Reescriure la ciència a conveniència política busca tallar l'arrel històrica d'un poble. Si es nega l'origen, es nega la legitimitat, i sense legitimitat, l'article 3 de la Constitució o els tractats de la UNESCO esdevenen paper mullat.

"Negar l'existència, l'origen o la dignitat d'una llengua titllant-la de 'sons guturals' o de 'llengua de conflicte' és l'estratègia definitiva de qui no pot guanyar el debat amb la raó.

Com hem vist, la UNESCO demostra el valor científic i humà de tota parla; la Declaració de Drets Humans prohibeix discriminar-les, i la mateixa Constitució en reconeix la riquesa patrimonial.

Quan s'intenta forçar el monolingüisme a peu de carrer, esborrar les llengües de les plataformes digitals o despullar-les de la seva història acadèmica, no s'està defensant la llibertat; es busca imposar el silenci de la diversitat.

Conviure de debò no és obligar l'altre a renunciar a la seva veu per comoditat nostra, sinó respectar el dret que té el territori a continuar expressant-se en la llengua que el va fundar."

Capítol a part: Antonio Ubieto Arteta i la pseudociència al servei del conflicte

Dins d'aquesta "part fosca" de negació del passat, l'ús de la història i la filologia com a armes polítiques va trobar un dels seus màxims exponents en figures de l'acadèmia com el medievalista Antonio Ubieto Arteta (1923-1990). El seu llegat representa el vessant més nociu de la manipulació documental, orientada a trossejar la llengua i a enfrontar els seus parlants de manera artificial.

1. La invenció d'una preexistència per trencar la unitat de la llengua

La gran aportació (i el gran pecat científic) d'Ubieto Arteta va ser la seva teoria sobre els orígens de la llengua a l'antic Regne de València. Per tal de combatre el consens filològic unànime i internacional —que demostra que la llengua portada pels repobladors després de la reconquesta de Jaume I és la mateixa que es parlava a Catalunya (el català)—, Ubieto va llançar hipòtesis basades en una suposada evolució directa del llatí local o d'una parla mossàrab preexistent.

L'objectiu d'aquesta pirueta històrica no era un debat acadèmic honest, sinó polític: defensar que el valencià no tenia res a veure amb el català. Negant la unitat de la llengua es buscava aïllar-la, debilitar-la i crear un conflicte d'identitats allà on la ciència només hi veu continuïtat filològica.

2. La manipulació de les dades de la repoblació

Per sostenir la seva tesi, Ubieto Arteta va publicar estudis sobre els Llibre del Repartiment on afirmava que el percentatge de repobladors catalans a València era ínfim en comparació amb els aragonesos o d'altres procedències. Historiadors de gran prestigi posterior han demostrat de manera contundent que les seves llistes i recomptes estaven esbiaixats, manipulats o directament interpretats de manera tendenciosa.

Malgrat que la comunitat científica internacional va desmuntar les seves teories fa dècades, el mal ja estava fet. Les tesis d'Ubieto van ser utilitzades com el combustible "intel·lectual" perfecte per al blaverisme i els corrents secessionistes durant la Transició, encenent una guerra de símbols i noms que encara avui s'utilitza per erosionar l'ús social del mateix idioma.

3. El perill de l'acadèmia "per encàrrec"

El cas d'Ubieto Arteta és vergonyós perquè posa de manifest com el prestigi de la càtedra universitària es pot posar al servei d'una agenda uniformitzada. Quan un historiador decideix torturar els documents del passat per fer-los dir el que el poder polític de torn necessita sentir, la ciència deixa de ser ciència i passa a ser propaganda.

Es tracta d'una "estratègia de distracció" perfecta: mentre la societat discuteix sobre orígens fantàstics i teories de conspiracions d'inventats filòlegs, la llengua real del carrer perd parlants, queda exclosa de les plataformes digitals (com hem vist) i es debilita enfront del domini de la llengua administrativa de l'Estat.

El menysteniment cap a les llengües no neix del no-res; necessita "pares intel·lectuals" com Ubieto Arteta que fabriquin les mentides històriques que després els monolingües repeteixen al carrer per exigir la desaparició o fragmentació de l'idioma de l'altre.

Per respondre als qui ataquen el sistema educatiu català acusant-lo d'adoctrinament o de fracàs, cal recórrer a la pedagogia i a la comparativa internacional. El model d'immersió lingüística de Catalunya no és un rampell polític; és un cas d'estudi elogiat arreu del món per la seva capacitat de generar cohesió social i bilingüisme real.

1. La clau de l'èxit: Cohesió social i igualtat d'oportunitats

El model es va dissenyar als anys 80 amb un consens social ampli i, paradoxalment, a petició de les famílies castellanoparlants de les zones obreres. L'objectiu era clar: evitar la segregació dels alumnes per motius de llengua. Si s'haguessin creat dues línies escolars separades (una en castellà i una en català), s'hauria condemnat els catalanoparlants al monolingüisme i els castellanoparlants a la ignorància de la llengua pròpia, la qual cosa els hauria restat oportunitats laborals i socials. L'escola catalana garanteix que, en acabar l'etapa obligatòria, tot alumne domina les dues llengües oficials.

2. El mirall internacional: Finlàndia i els Països Bàltics

Catalunya no està sola en aquesta fórmula; de fet, països amb un alt reconeixement educatiu han copiat o lloat el sistema:

• Finlàndia: Sovint posat com el gran referent mundial de l'educació, utilitza models d'immersió per a la seva minoria suec parlant. Els experts finlandesos sempre han defensat que l'aprenentatge intensiu en la llengua minoritzada o pròpia del territori és l'única manera de garantir el bilingüisme efectiu de tota la població sense perjudicar la llengua majoritària (que ja té el domini del carrer i dels mitjans).
• Els Països Bàltics (Estònia, Letònia i Lituània): Després de recuperar la independència i per contrarestar dècades de russificació forçada durant l'època soviètica, aquests països van girar la mirada cap a Catalunya. Van estudiar a fons el model d'immersió català per aplicar-lo a les seves escoles. Volien aconseguir que les noves generacions aprenguessin les llengües pròpies del territori (estonià, letó, lituà) de manera natural, garantint alhora el respecte i el coneixement de les llengües de les minories.

3. El veredicte de la ciència: El cervell plurilingüe

La neurociència i la psicolingüística han demostrat repetidament que el cervell dels infants té una plasticitat enorme. Estudiar en una llengua ambientalment minoritària no resta capacitat per aprendre la llengua majoritària de l'Estat. De fet, la UNESCO i la Unió Europea han assenyalat el model català com un exemple de bones pràctiques en la protecció de la diversitat lingüística, considerant-lo un cas d'èxit d'integració pacífica i enriquiment intel·lectual.

A diferència dels models d'immersió basats en el consens i la integració, el cas d'Ucraïna en les últimes dècades mostra el perill de convertir la política lingüística en una arma de polarització identitària, alimentant un profund malestar civil.

1. La reacció a la russificació històrica

Per entendre el context ucraïnès, cal recordar que el país va patir segles de russificació forçada, tant sota l'Imperi Rus com durant l'etapa de la Unió Soviètica, relegant l'ucraïnès a un paper secundari. Després de la independència del 1991, i especialment a partir dels fets de la revolució del Maidan el 2014, les autoritats de Kíiv van iniciar un procés de "desrussificació" per consolidar l'ucraïnès com l'única llengua oficial de l'Estat i enfortir la identitat nacional davant les tensions amb Moscou.

2. La llei d'educació i el malestar a les zones mineres orientals

El punt d'inflexió més conflictiu va arribar amb les reformes legals (especialment la Llei d'Educació de 2017 i posteriors), que van restringir progressivament l'ensenyament en llengües de les minories, inclòs el rus, a les escoles públiques.

A les regions orientals i meridionals (com el Donbàs), zones fortament industrials i mineres on la majoria de la població era rusòfona i s'expressava habitualment en rus, aquesta mesura es va rebre amb una gran hostilitat. En lloc de percebre-ho com una invitació al bilingüisme, molts ciutadans d'aquestes regions ho van viure com un atac directe a la seva identitat diària i com una exclusió de l'esfera pública.

3. La lliçó del contrast: Integració versus exclusió

El cas ucraïnès és el reflex de la "part fosca" de la gestió lingüística quan es barreja amb la guerra i la geopolítica:

• Mentre que el model català va néixer de la demanda de les classes treballadores castellanoparlants per sumar un idioma i no ser marginades, el model ucraïnès es va aplicar des de dalt cap a baix en un clima de desconfiança mútua.
• La restricció d'un idioma matern en l'educació d'una comunitat tan arrelada incompleix precisament els principis de la "UNESCO" que hem esmentat al principi de l'article (el dret a rebre els primers anys d'escola en la llengua pròpia).
• Aquest escenari va ser utilitzat de manera propagandística pel Kremlin per justificar el seu discurs intervencionista, demostrant que quan les llengües es gestionen des de la prohibició i la divisió, esdevenen fronteres de guerra en lloc d'espais de convivència.

Catalunya i els Països Bàltics demostren que es pot protegir una llengua històrica mitjançant la integració de tothom en un teixit bilingüe d'èxit. Per contra, el cas d'Ucraïna ens recorda el preu que es paga quan la llengua s'utilitza com una rasa per excloure una part dels teus propis ciutadans.

L'ofensiva des de tots els fronts mediàtics i polítics.
Per tots cantons ens la foten
Foto: @joallons - Gemini AI

Dins del relat de confrontació, el cas de Tabàrnia (un concepte satíric impulsat entorn del 2017 i instrumentalitzat per polítics de l'extint partit Ciutadans) representa l'intent més estrambòtic de fragmentar la societat catalana.

La proposta consistia a agrupar de manera artificial les zones més industrialitzades i poblades del litoral de Barcelona i Tarragona (l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma, Sabadell, Terrassa, Mollet, Granollers, etc.) per crear una nova comunitat autònoma que s'independitzaria de Catalunya per romandre a Espanya, imposant el castellà com a única llengua real del carrer.

Aquest "acudit sense cap mena de gràcia" amaga tres lliçons molt serioses sobre el supremacisme lingüístic:

1. La manipulació de la identitat de la classe treballadora: L'estratègia buscava trossejar Catalunya utilitzant el cinturó industrial com a penyora política. S'intentava reactivar el vell i nociu tòpic de l'immigrant dels anys 60 i 70 com un element aliè a la cultura del país. El relat ignorava deliberadament que van ser precisament aquestes ciutats treballadores —com Santa Coloma de Gramenet— les que en el seu moment van exigir aferrissadament la immersió lingüística perquè els seus fills tinguessin les mateixes oportunitats que els de la burgesia de Sarrià. Tabàrnia pretenia desfer el pacte social que havia costat dècades de cohesió.
2. L'obsessió per la neteja de la diversitat: El fet que el projecte de Tabàrnia plantegés el castellà com la llengua exclusiva o dominant demostra el que hem analitzat abans: la fòbia a la convivència. Per a aquest corrent polític, la presència del català en l'àmbit institucional, educatiu o mediàtic és viscuda com una anomalia que cal extirpar. Si el bilingüisme no es pot tombar a través de les urnes a tot el país, la solució que proposaven era traçar una frontera al mapa per aconseguir, per fi, el seu oasi monolingüe.
3. El mirall del Donbàs ucraïnès: Tot i que a Catalunya es va viure des d'una vessant mediàtica i gairebé de circ, el rerefons intel·lectual de Tabàrnia utilitzava exactament la mateixa lògica destructiva que hem vist en el cas d'Ucraïna: agafar les regions mineres o industrials (més vinculades històricament a la llengua administrativa estatal) i intentar segregar-les de la resta del país creant un relat d'odi i greuge comparatiu contra la cultura i la llengua pròpies del territori.

Des de la UNESCO fins a l'escola catalana, la ciència i la història ens demostren que les llengües serveixen per sumar i cohesionar. En canvi, fenòmens que van des de les teories manipulades d'Ubieto Arteta, passant pel drama real d'Ucraïna, fins a l'esperpent de Tabàrnia, comparteixen la mateixa pulsió fosca: utilitzar els idiomes per separar la gent, crear ciutadans de primera i de segona, i justificar la desaparició de la diversitat en nom d'un monolingüisme uniformitzador.

El blaverisme a València va ser una operació política per fracturar la societat a través de la llengua.
Per tots cantons ens la foten
Foto: Ferbr1, FAL, via Wikimedia Commons

Si Tabàrnia va ser un acudit de laboratori que no va reeixir, el moviment del blaverisme sorgit a València a finals dels anys 70 va ser la demostració pràctica de com una operació política, finançada i atiada des de les estructures de poder del postfranquisme i de Madrid, pot arribar a fracturar una societat a través de la seva pròpia llengua.

El fenomen es va covar durant la Transició mitjançant uns mecanismes molt clars:

1. La instrumentalització de la identitat contra la unitat de la llengua: El blaverisme va agafar el sentiment regionalista valencià i el va desviar cap a un anticatalanisme visceral. Per fer-ho, va necessitar la mentida històrica (com les teories ja esmentades d'Ubieto Arteta) per negar la unitat de la llengua. Es va convèncer una part de la població que defensar la unitat filològica del català i el valencià era sinònim de "submissió a Barcelona". D'aquesta manera, l'enemic ja no era la fustigació del castellà centralista, sinó el veí del nord.
2. La creació de l'autoodi com a mecanisme de renúncia: El gran èxit —i la tragèdia— del blaverisme va ser inocular l'autoodi. En lloc de dignificar el valencià en tots els àmbits (justícia, mitjans, ciència), el moviment va arraconar la llengua de la cultura i de la modernitat. El discurs blaver, d'un marcat caràcter populista i sovint violent al carrer durant la "Batalla de València", va provocar que molts propis parlants s'avergonyissin de la seva llengua o que la consideressin inferior, un "dialecte" de segona que no servia per a la ciència ni l'acadèmia. Es va aconseguir la paradoxa que aquells que deien defensar el valencià fossin els primers a demanar que l'administració es fes en castellà.
3. Finançament des de Madrid i gent influent: Aquest fenomen no va ser espontani. El blaverisme va rebre un suport econòmic, mediàtic i polític aclaparador per part de sectors de la dreta espanyola vinculats a l'antiga UCD i als poders fàctics del Madrid de la Transició. L'objectiu era estrictament electoral i geoestratègic: calia evitar a qualsevol preu que es formés un eix de col·laboració democràtica, cultural i polític potent entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Utilitzar la llengua per dividir les esquerres i els nacionalistes autòctons va ser l'estratègia perfecta de l'Estat per mantenir el control.

El blaverisme valencià no va ser un moviment espontani de carrer; va ser una operació d'enginyeria política dirigida per personatges molt influents que van utilitzar el seu poder per fracturar la societat valenciana durant la Transició. Entre els noms clau destaquen:

• Fernando Abril Martorell: Com a vicepresident del Govern espanyol (UCD) i mà dreta de Adolfo Suárez, va ser el gran cervell polític de l'operació des de Madrid. Va utilitzar el conflicte lingüístic i identitari com una moneda de canvi en les negociacions de l'Estatut d'Autonomia, rebaixant les aspiracions nacionals del País Valencià i pactant concessions amb els sectors més reaccionaris per frenar l'esquerra.
• Emilio Attard: Polític de la UCD i president de la comissió constitucional, va ser l'artífex de solucions tan grotesques com la creació del nom artificial "Comunidad Valenciana" (terme que ell mateix va admetre anys després que s'havia inventat per evitar tant "País Valencià" com "Regne de València"). Va ser una peça clau per acontentar el secessionisme lingüístic des de les institucions.
• Manuel Broseta: Polític i jurista d'un gran pes intel·lectual, va transitar des de posicions universitàries més progressistes cap a un sector conservador que va abraçar l'anticatalanisme com a estratègia electoral de masses per a la UCD, legitimant el discurs de la por cap a una suposada "annexió catalana".
• Juan Ferrando Badía: El braç acadèmic local. Catedràtic de Dret Polític, va donar cobertura "científica" i intel·lectual a les tesis del secessionisme lingüístic, elaborant informes i dictàmens a mida per defensar que el valencià era una llengua totalment independent del català, servint de paraigua acadèmic per al moviment blaver.
• María Consuelo Reyna: Des de la direcció del diari "Las Provincias", va ser la llança mediàtica del moviment. Va convertir el periòdic en una autèntica trinxera des d'on s'assenyalava, s'insultava i es deshumanitzava diàriament els intel·lectuals, filòlegs i polítics que defensaven la unitat de la llengua (com Joan Fuster). Va ser la principal responsable de traslladar l'odi de la teoria als fets del carrer.
• Gustavo Villapalos: Tot i operant més tard i des de Madrid (com a rector de la Universitat Complutense i després conseller d'Educació de la Comunitat de Madrid pel PP), representa la continuïtat d'aquest suport estatal. Va apadrinar acadèmicament i va finançar des de la capital espanyola publicacions i plataformes (com la "Real Academia de Cultura Valenciana, RACV") dedicades a mantenir viva la ficció del secessionisme lingüístic i a bombardejar el consens de la Universitat de València.

La unió d'aquests perfils —el finançament i l'estratègia d'Abril Martorell, l'arquitectura jurídica d'Attard i Broseta, la cobertura pseudocientífica de Ferrando Badía i Villapalos, i l'altaveu mediàtic de Reyna— demostra que l'autoodi no neix del poble. Va ser una teranyina perfectament teixida per les elits de la Transició per aconseguir que el valencià s'auto-afeblís i quedés, fins al dia d'avui, subordinat al domini absolut de la llengua administrativa de l'Estat.

La franja blava de la senyera es utilitzada com a símbol d'odi i divisió.
Per tots cantons ens la foten
Foto: Mutxamel, Public domain, via Wikimedia Commons

El terme "blaverisme" troba el seu origen en el color de la franja vertical blava que duu la senyera coronada tradicional de la ciutat de València. Els sectors de la dreta post-franquista van agafar aquesta bandera local i la van imposar com a única identitat per a tot el País Valencià, en contraposició a la senyera cuatre barrada històrica (sense franja blava) que defensaven els corrents democràtics i universitaris, els quals reclamaven la germanor cultural amb Catalunya i les Illes Balears.

L'ús d'aquest símbol va ser una jugada mestra de manipulació de masses per dues raons:

1. La reducció del debat a una qüestió de colors: Es va aconseguir simplificar un debat cultural i polític complex (el dret a la llengua, l'autogovern, el finançament) en una tria visceral: "blau" (valencianisme oficial de l'Estat) o "roig" (catalanisme d'esquerres). Qui no acceptava la franja blava era automàticament titllat de traïdor.
2. La identitat de la capital imposada a la resta: S'utilitzava el drap de la ciutat de València per sotmetre la realitat de la resta de comarques (com Castelló o Alacant), on la franja blava no s'havia utilitzat mai tradicionalment, aconseguint així uniformitzar el territori sota un mateix lema regionalista controlat per les elits de la capital.

La franja blava de la senyera va deixar de ser, doncs, un simple ornament històric per esdevenir el logotip visual d'una operació política d'èxit: l'escut utilitzat per Abril Martorell, Emilio Attard i María Consuelo Reyna per guanyar la batalla de la Transició a València a còpia de generar autoodi i fragmentar la llengua.

"El ventall de la intolerància lingüística té moltes cares: comença amb la falsa utilitat del mercat, s'empara en el monopoli mediàtic de les plataformes, es disfressa de 'llibertat per al bilingüisme' als col·legis i es legitima amb falsos intel·lectuals. Però, tal com demostren de manera tràgica del blaverisme valencià, la victòria definitiva d'aquest corrent uniformitzador es produeix quan aconsegueix que un poble detesti la seva pròpia veu.

Davant d'aquesta foscor, els principis de la UNESCO, la Declaració de Drets Humans i els models d'èxit com la immersió lingüística catalana ens recorden tot el contrari: que estimar i parlar la llengua pròpia del territori no és un acte de guerra, sinó la millor eina de convivència, igualtat social i respecte cap al patrimoni que som."

Illes BAlears
Mallorca i Les Pitiuses
Foto: File:Mapa insular de les Illes Balears.svg: Joan M. Borràsderivative work (color change): SMP (talk page), CC BY-SA 2.5 , via Wikimedia Commons

Aquest procés de despersonalització es basa en tres dinàmiques destructives:

1. El "divide y vencerás" insular

Per debilitar el català a les illes, determinats sectors polítics i mediàtics s'han aferrat al particularisme de cada territori, intentant fer creure que el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterenc són quatre llengües diferents i no modalitats d'un mateix tronc comú. Aquesta fragmentació artificial busca un objectiu pervers: que una comunitat lingüística que globalment té milions de parlants es vegi a si mateixa com un conjunt de comunitats aïllades de "quatre gats". En fragmentar l'idioma, es fragmenta la seva resistència i es nega la seva condició de llengua de cultura, reduint-la a una simple relíquia folklòrica local.

2. El tsunami demogràfic i el sector serveis

El vertader motor de la substitució a les illes, però, ha estat el monocultiu turístic. La massificació de l'economia balear requereix una arribada massiva i desproporcionada de mà d'obra procedent de la península i de l'estranger per cobrir el sector serveis. Aquestes persones s'insereixen en una societat on no tenen incentius ni facilitats per aprendre la llengua pròpia, ja que el mercat opera exclusivament en la llengua administrativa de l'Estat o en anglès/alemany. El català és expulsat de les relacions laborals bàsiques i de l'atenció al públic a cops de realitat socioeconòmica.

3. La violència quotidiana de l'"aquí no se habla mallorquín"

Aquest context crea una impunitat total al carrer. Qualsevol cambrer, caixer o funcionari pot respondre amb displicència o agressivitat amb un "aquí no se habla mallorquín, hábleme en cristiano" o un "en español, que estamos en España".

La paradoxa és sagnant: es capgira el concepte de llibertat i de respecte. L'autòcton és coaccionat a canviar d'idioma en la seva pròpia terra, mentre que qui imposa la llengua administrativa es sent emparat pel domini del mercat. Tot això passa davant la passivitat flagrant d'unes autoritats polítiques molt laxes a l'hora de fer complir les obligacions de l'Estatut d'Autonomia, el qual consagra el català com a llengua pròpia de les illes.

Som al cap del carrer:

1. La teoria protectora: El consens de la UNESCO i els tractats de Drets Humans que defensen la llengua contra la discriminació.
2. L'empara legal teòrica: L'article 3 de la Constitució que parla de la riquesa i la protecció.
3. El filtre de la realitat: Un mercat mediàtic dominat per la llengua de l'Estat i l'asfíxia a les plataformes privades.
4. La reacció violenta de les elits: Des de la invenció de falsedats històriques d'Ubieto Arteta, l'operació d'estat del blaverisme a València (amb Abril Martorell i companyia), fins a l'esperpent de Tabàrnia o la trampa del bilingüisme escolar d'èxit.
5. El destí final: La realitat actual de les Illes Balears, on la fragmentació lingüística, la massificació turística i la feblesa institucional fan que l'ordre de "aquí no se habla mallorquín" s'executi diàriament per la via dels fets.

Actualment, per desmuntar una llengua no cal prohibir-la explícitament a cops de decret: n'hi ha prou amb trossejar-la, asfixiar-la econòmicament, permetre que el carrer la humiliï i deixar que el teixit social s'encarregui de fer la feina fosca de l'oblit.

El jacobinisme francès com a model de monolingüisme d'estat.
Estampe représentant un Comité de surveillance révolutionnaire de section parisienne de l'an II, d'après Jean-Baptiste Huet. (Bibliothèque nationale de France, Paris.)
Foto: Attributed to Jean-Baptiste Huet, Public domain, via Wikimedia Commons

Per entendre la magnitud del repte que viuen les llengües minoritzades a la península, cal mirar cap al nord. El model de l'Estat francès és el paradigma de l'èxit del monolingüisme imposat des del poder central, una maquinària uniformitzadora que es va consolidar amb Lluís XIV, es va teoritzar amb el xovinisme il·lustrat de París durant la Revolució Francesa i s'ha mantingut intacta fins avui en dia.

A França, el lema "Liberté, égalité, fraternité" es va traduir en un axiomàtic "una nació, una llengua". Qualsevol altra parla del territori (el català a la Catalunya del Nord, el basc, el bretó, l'occità o el cors) va ser titllada de patois (dialecte vulgar) o d'element contrarevolucionari. El resultat de segles de persecució escolar i administrativa ha estat l'asfíxia gairebé total d'aquestes llengües en l'ús social. Per a París, la diversitat lingüística mai ha estat "riquesa patrimonial", sinó una amenaça per a la República. No s'ha mogut ni un mil·límetre de la línia borbònica tradicional.

La Constitució espanyola de 1978 com a intent de reconciliació amb la diversitat.
Constitución Española de 1978 (página 1).
Foto: Public domain, via Wikimedia Commons

És aquí on el cas espanyol adquireix el seu matís propi. A diferència del model jacobí francès, que directament esborra la diversitat dels seus textos legals, la Transició i la Constitució del 78 van haver de cedir davant la pressió i la força de les societats històriques que sortien de la dictadura franquista.

L'Article 3, com hem vist, va haver de reconèixer la cooficialitat i el deure de protecció del patrimoni. Aquest reconeixement constitucional és una anomalia democràtica si es compara amb el mur de París, però ha esdevingut un camp de batalla permanent. Com que l'Estat espanyol no va poder aplicar la via ràpida de l'assimilació francesa per decret, ha recorregut durant dècades a les estratègies de desgast que hem anat desgranant al llarg de l'article: el secessionisme lingüístic a València, la desídia davant el col·lapse turístic a les Illes o la guerra cultural contra l'escola a Catalunya.

Filipov Ivo, CC BY-SA 4.0 , via Wikimedia Commons
The golden mask of Teres
Foto: Filipov Ivo, CC BY-SA 4.0

• La disjuntiva de l'article: El món es divideix entre la via de la "UNESCO"(que entén que protegir la diversitat és protegir la humanitat) i la via del "Jacobinisme francès"(que entén la diversitat com una malaltia que cal guarir amb el monolingüisme de la capital).
• On es troba Espanya? En una terra de ningú on la Constitució diu emular la UNESCO, però on les elits polítiques, acadèmiques i mediàtiques actuen amb la pulsió xovinista de París, intentant aconseguir a través de la pressió social i la manipulació històrica el que la llei els impedeix fer per decret.