Procés de lectura

Vuits i nous i cartes que no lliguen

Terraplanistes i moviments que mosseguen: l’error de voler lligar el que no enganxa

Escena surrealista: al fons, un manicomi de principis del segle XX amb un cel ple de chemtrails i coloms dron. En primer terme, un home amb ulleres vermelles s’injecta una xeringa 5G que du una targeta SIM; un therian (persona amb identitat animal) mossega un metge; un intern amb un escorredor d’espaguetis al cap; i coloms mecànics amb hèlixs visibles. La llum natural i la profunditat de camp donen un aire de fotografia impossible, com una al·legia de la desconnexió contemporània.

Una al·legoria visual de l’absurd contemporani.
Foto: Joallons (Generat amb IA – Ms-Designer)

Amades i Gelats, Joan (1930): Números meravellosos «Els números. El vuit», p. 134. Editorial Selecta-Catalonia. 84-298-0489-7
Per a qualificar una cosa de quimèrica i impròpia i per a indicar l'escepticisme i la incredulitat en els afers que es debaten. Sembla que pot tenir el seu origen en algun joc de cartes que, perquè el joc sigui possible, cal treure aquestes cartes, sense el qual el càlcul del joc no s'ajustaria.

El subjecte epistèmic es refereix a la relació entre un subjecte i un objecte en el procés de coneixement. Segons Kant, la primera gran pregunta que ha de contestar la filosofia és "què podem saber?". Aquest concepte es relaciona amb la creença i la veritat, i es centra en com el subjecte adquireix la realitat d'un objecte. En filosofia, el subjecte epistèmic pot referir-se a la manera com el subjecte cognitiu pot considerar i comprendre el món.

🌍 Terraplanistes i moviments que mosseguen: l’error de voler enganxar el que no enganxa

No enganxen ni amb saliva dejuna. I no hi ha edat que canviï això. Perquè són formes de creença que no es basen en proves, sinó en fe identitària. Argumentar amb un terraplanista és com intentar buidar el mar amb una cullera: no hi ha diàleg possible perquè el terraplanista no viu en el mateix món empíric que jo. El seu món és una conspiració global, i qualsevol prova que li donis formarà part de la conspiració.

Aquesta dinàmica ja la he analitzat en l’article “Tots els partits són iguals”: quan el sistema ha perdut tota credibilitat, creure en qualsevol cosa que el contradigui esdevé un acte de llibertat. I el terraplanisme és una forma de rebel·lió postmoderna, però absurda.

Quant als moviments que imiten animals (Therians), inclús que mosseguen… són casos puntuals sovint fruit de malalties mentals, covers d’identitat o subculturals. Però no generen moviments polítics massius perquè, exactament, no enganxen. La gent necessita creure en alguna cosa que li doni sentit o poder, no fer el ridícul.

I ara hi afegeixo, en el meu discurs, el problema epistèmic: la pèrdua de la capacitat d’anàlisi, el desordre conceptual, la incapacitat de distingir allò que és semblant però diferent. Hem portat Diògenes pel fangar.

🗑️ La Síndrome de Diògenes: l’antítesi del cínic

Diògenes de Sinope (el cínic) vivia en un tonell, es va despullar del superflu per demostrar que la felicitat no depèn de les possessions, i va passar-se la vida criticant la hipocresia, el poder i les convencions socials. La seva pobresa era ètica, política i voluntària. Era una eina per a la provocació filosòfica.

La síndrome de Diògenes, en canvi, és un trastorn mental que afecta persones grans que viuen en condicions extremes d’abandó, acumulant deixalles i objectes inservibles, sovint sense consciència de la seva situació. És una malaltia involuntària i patològica. No hi ha cap elecció filosòfica al darrere.

És com si Picasso donés nom a un trastorn que consisteix a pintar parets de color blanc mat. La realitat supera la ficció, i no precisament per millor.

🎪 El Bestiari de l’Absurd: Quan la realitat no "lliga" (una colla de sonats)

🧠 Per què "no enganxen ni amb saliva dejuna"?

Tots aquests moviments tenen una cosa en comú: han matat l'objecte. Segons la meva reflexió sobre Kant:

  1. El subjecte (el "boig" o el tavernícola) ja no vol saber "què és l'objecte" (la terra, el colom, la vacuna).
  2. El subjecte només vol validar la seva emoció.
  3. Si la realitat li diu que no té raó, la realitat és "mentida" o "conspiració".

Això ens porta de nou al fangar: si tothom té la seva "veritat", ja no hi ha Veritat. I sense Veritat, l'únic que queda és el soroll de la taverna on, efectivament, els vuits i els nous no lligaran mai, per molt que s'hi posin saliva dejuna.

Manual de Supervivència davant del Bestiari

Nota: Redactat amb tota la mala llet (però amb elegància tavernera) que requereix l’ocasió. Perquè, intentar guanyar un idiota en el seu terreny és com intentar guanyar un porc en un concurs de rebolcar-se pel fang: al final tu acabes brut i el porc s’ho passa teta.

Protocol d’Actuació davant del "Vuit i Nou" (Edició Taverna)

Si et trobes davant d'un espècimen que insisteix que els coloms porten càmeres 4K o que la Terra és una pizza margarida gegant, manté la calma i segueix aquests passos:

  1. L’Atzagaiada del Silenci Socràtic (Cara de Pòquer): No intentis treure dades de la NASA ni estudis de The Lancet. Recorda: per a ells, la ciència és una religió opressora. L’única resposta digna és una mirada de fascinació absoluta, com la que posaries davant d'un mico fent malabars amb tres granades. Una gesticulació lenta de cap i un "Caram, tu sí que saps coses..." és la teva millor armadura.
  2. L’Estratègia de la "Bajanada Superior": Si t’estan xerrant els chemtrails, no els diguis que és condensació. Digue’ls-hi que et preocupen més les formigues, que realment són espies de Mart que ens llegeixen el pensament a través de les soles de les sabates. Quan ells et mirin com si estiguessis boig, hauràs guanyat: els hauràs demostrat que sempre hi ha un vuit més gran que el seu nou.
  3. Mai, sota cap concepte, facis servir la Lògica: Discutir amb un terraplanista o un therian és un exercici de masoquisme intel·lectual. Ells tenen un doctorat en "Idiotesa Aplicada" i tu només ets un pobre aficionat amb sentit comú. Com deia Mark Twain, et portaran al seu terreny i et guanyaran per experiència. Si insisteixen que els espaguetis se’ls escapen pel cap, pregunta’ls si la salsa és de tomàquet ecològic. Això els descol·loca el processador.
  4. La Retirada és una Victòria Epistèmica: Quan el personatge es posi les ulleres de filtre vermell a les deu de la nit per "reajustar el tàlem", és el moment de demanar el compte. No és fugir, és preservar el subjecte cognitiu. Deixa que es quedin amb la seva "veritat" mentre tu te’n vas a casa a riure’t de l’espectacle. Al final, la realitat segueix sent rodona, els coloms segueixen cagant-se a sobre de tot i nosaltres seguim sent els únics que sabem que les cartes, efectivament, no lliguen.

Conclusió: “Davant del Bestiari, el millor mètode anticonceptiu de la rucada és la ironia. No els vulguis convèncer; ells han decidit viure en el seu sainet particular. Simplement, demana una altra ronda, somriu com qui veu un nen petit explicant un somni bizarro, i recorda que, encara que ells visquin en una Terra plana, el camí cap a la barra del bar sempre fa pujada per a tothom.”

🧹 El fangar epistèmic i la pèrdua del criteri

“Sortint de la taverna, sota una cúpula estelada que el tavernícola insisteix a dir que és un decorat d'Hollywood, un s'adona que el perill no és que la terra sigui plana o rodona. El perill real és que hem portat el pensament crític a l'abocador. Hem confós la llibertat de creure amb la impunitat de ser rucs. I mentre Diògenes segueix remenant la bota des de l'eternitat, nosaltres seguim intentant lligar vuit i nous en una baralla on totes les cartes són ases de bastos, i on el seny, per variar, ha perdut la partida.”


Article inspirat en converses de taverna, lectures kantianes i l’absurd contemporani.

Comparteix aquest article