🫸🏻 CASTELLA, SEMPRE A LA CUA DE LA MODERNITAT

Hito número 15 de García de Cortázar està dedicat a la creació del Honrado Consejo de la Mesta de Pastores l’any 1277, tot i que d’altres autors en daten la creació el 1273.

Diu García de Cortázar:
“El período que siguió al final de la Reconquista permitió la consolidación de la actividad ganadera. El soldado se hizo pastor”.

Darrera aquesta descripció tan bucòlica, s’amaga la realitat de l’economia castellana que, al segle XIII, es fonamentava en dues activitats principals: la guerra i la llana.

La guerra, que gràcies a les pàries, i al botí dels saquejos alimentava tota una indústria militar i al comerç relacionat. Cap a mitjans del segle XIII. Castella es va trobar que aquest motor de la seva economia s’havia esgotat. En efecte, excepte el petit regne de Granada, la resta dels territoris musulmans peninsulars ja havien estat conquerits, i els diferents pactes i, sobretot, una més ajustada relació de forces impedia que Castella continués mantenint una activitat guerrera contra els prou forts regnes català, portuguès o navarrès. Castella ja no podia viure de la guerra, com havia fet des del seu naixement el segle IX.

En canvi, i seguint un camí absolutament invers, la indústria llanera es va disparar. La successiva conquesta dels regnes musulmans cap al sud va produir un doble efecte: d’una banda, la desaparició de les recurrents campanyes bèl·liques provocades tant per cristians com per musulmans, a banda de les nefastes conseqüències de destrucció i mort, implicava la no utilització d’espais de gran extensió i de millor clima. La conquesta de les valls del Tajo, del Guadiana i la del Guadalquivir van permetre, en una lapse de poc més de cent anys, augmentar enormement les possibilitats de pastura i, en conseqüència, els ramats llaners van augmentar exponencialment.

Els grans ramats castellans, formats per més de deu mil ovelles, necessitaven accés a grans extensions de pastures i de grans camins per a la transhumància, la qual cosa originava conflictes constants amb els agricultors. Els amos d’aquest immensos ramats eren l’oligarquia del regne: senyors feudals, monestirs i bisbats, que no van tenir cap problema en organitzar uns òrgans de pressió quasi mafiosos, uns lobbys que en diríem avui anomenats mestas, amb l’objectiu de pressionar la població en benefici seu.

La potenciació d’aquesta activitat econòmica va afavorir enormement a la classe dominant castellana: els peatges que es cobraven les ciutats i els diferents dominis feudals pel pas dels ramats, més els impostos sobre les diferents operacions de compra i venda de la llana i, molt especialment l’impost d’exportació d’aquest producte, que beneficiava directament el rei enriquien de forma fàcil, permanent i segura les elits del regne, mentre que el gruix de la població no es beneficiava en absolut, ans al contrari, pels grans perjudicis que aquesta activitat ramadera tan agressiva ocasionava a l’agricultura.

La Mesta, com s’anomenava aquesta organització de pressió, va aconseguir que el rei Alfons X el Savi (1252-1284) li concedís una sèrie de privilegis que la van convertir en una institució gairebé intocable. Aquests privilegis eren els següents:

• Exempció d’impostos reals sobre la llana i els ramats.
• Exempció de tots els impostos locals i senyorials sobre la llana i els ramats.
• El dret a utilitzar lliurement els camins reials per a la transhumància.
• El dret a utilitzar lliurement les pastures comunals i privades durant el temps de pastura.
• El dret a jutjar els seus membres en tribunals propis.

Aquests privilegis van permetre a la Mesta desenvolupar una activitat econòmica depredadora, que va perjudicar enormement l’agricultura i el desenvolupament econòmic del regne. La Mesta va utilitzar la seva influència política per aconseguir que els reis concedissin més privilegis i per protegir els seus interessos davant dels conflictes amb els agricultors i altres sectors econòmics.

Cal dir que les activitats transhumants mai han entès de fronteres i certes zones dels regnes veïns també participaven de tot aquest moviment, però la seva participació va ser mínima. Segons la informació trobada als ligallos aragonesos mai van estar sota cap control polític i molt menys del rei de Castella. Tampoc esmenta, posats a fer, les implicacions de la transhumància al País Valencià.

En qualsevol cas, és enorme el contrast entre l’activitat ramadera de Castella i el que feien els països desenvolupats europeus. Aquests, Catalunya, el nord d’Itàlia, Flandes, Anglaterra, etc, el que protegien i promocionaven era la indústria, especialment la tèxtil, i el comerç. Castella va promocionar l’exportació de la llana en brut, va apostar pel curt termini, fàcil, segur i rendible, com feien i fan els països subdesenvolupats i, això cal recordar-ho, només beneficiant a les elits. Altres països europeus, aquells que, aleshores com ara, estan en la modernitat van desenvolupar i potenciar la indústria tèxtil, que s’abastia, en gran part, amb la llana castellana.

Els historiadors castellans equànimes i sincers reconeixen que la Mesta va ser nefasta per a Castella. Arsenio Escolar i Ignacio Escolar fan una anàlisi realista i sincera:

A la Mesta se li fa avui un balanç més aviat negatiu. S’argumenta contra ella que va contribuir a la desforestació de la península [a Castella, a Extremadura i a Andalusia], va perjudicar seriosament l’agricultura [a Castella, a Extremadura i a Andalusia] i, sobretot, va frenar el desenvolupament de la indústria tèxtil local [castellana], que era puixant a Sòria, Palència, Segòvia o Zamora, el que ens va fer perdre [a Castella] un dels primers gran trens econòmics de la història. Les arques del regne [castellà] estaven més interessades en el benefici a curt termini dels impostos a l’exportació de llana que en el que li hagués donat a llarg termini la implantació aquí de grans telers que abastissin de productes manufacturats a tota Europa.

Però la Mesta no només va perjudicar l’economia castellana, sinó que també va tenir un impacte negatiu en la societat i la cultura del regne. La Mesta va fomentar una mentalitat depredadora i egoista entre les elits castellanes, que es van centrar exclusivament en els seus propis interessos econòmics i van ignorar les necessitats i els drets de la resta de la població. Això va contribuir a crear una societat desigual i injusta, on els rics es feien més rics a costa dels pobres.

Les coses no han canviat des del segle XIII. Fa feredat comprovar l’actualitat d’aquesta mena de reflexions en el moment d’escriure això (maig 2013). És una constant històrica de l’Espanya castellana el fet que les seves elits hagin promocionat activitats econòmiques depredadores tot i impedint que s’hi desenvolupi una activitat econòmica seriosa, moderna i de llarg abast els beneficis de la qual arribin a àmplies capes de la població i permetin el naixement d’una classe mitjana potent i estable, generadora de riquesa i prosperitat per a tothom.

Les elits castellanes han dut a l’estat espanyol a una fallida rere l’altra des del segle XVI i allà on han dominant i dominen no s’hi va fer la revolució industrial.

Castella continua essent avui un país subdesenvolupat, depredador i amb una economia basada en activitats econòmiques de curt termini, fàcils, segures i rendibles per a les elits, però que no generen riquesa ni prosperitat per a la majoria de la població.

"Dos Santas y un Honrado tienen al reino arruinado”