un relat tardà, desigual i sorprenentment vigent
La història de la Revolució Industrial a Espanya (i de la prèvia Revolució Agrària) és la història d’un país que va arribar tard a tot i, sovint, amb les sabates mullades
Què passa amb un país que té riquesa, oportunitats i moments decisius… però no els aprofita? És un país desafortunat? Despistat? O potser atrapat en una manera de fer que confon privilegi amb progrés?
La història de la Revolució Industrial a Espanya (i de la prèvia Revolució Agrària) és la història d’un país que va arribar tard a tot i, sovint, amb les sabates mullades. Però també és la història de regions que van remar a contracorrent i que van demostrar que la innovació no és qüestió de bandera, sinó de mentalitat.
La Revolució Industrial a Espanya: Un procés tardà i desigual
La Revolució Industrial va arribar a Espanya de manera tardana i desigual en comparació amb altres països europeus com Anglaterra, França o Alemanya. Aquest retard no va ser casual, sinó el resultat d'una llarga història d'estructura econòmica extractiva, concentració de poder i absència de reformes estructurals.
Com sempre, la història diu molt del passat… però encara més del present.
Aquest fitxer està llicenciat sota la llicència Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 International.
Abans que la màquina de vapor fes soroll, Espanya era un trencaclosques agrari i polític dominat per:
Un clam per la llibertat pagesa a Catalunya. El camp català reclamava dignitat molt abans que la paraula “progrés” fos moderna.
Ciutats castellanes que somiaven una monarquia pactada. No eren revolucionaris: eren realistes que entenien que sense control polític no hi ha prosperitat.
Una institució que convertia la llana en or… però no en desenvolupament. Molt rendiment pel rei i els oligarques; poca inversió productiva.
Pregunta socràtica: Com pot prosperar un país on la riquesa no circula, sinó que s’estanca en poques mans?
Museo de la máquina agrícola (Esperanza - Santa Fe).
Aquest fitxer està llicenciat sota Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 International.
A Europa, la Revolució Agrària va incrementar produccions, rendiments i innovacions. A Espanya… va fer el que va poder.
Latifundis al sud, grans propietaris absents, jornalers sense terra. La terra no era un espai de vida: era un símbol de poder.
Pots llegir: CASTELLA, SEMPRE A LA CUA DE LA MODERNITATMendizábal i Madoz van vendre terres… però qui les va comprar? Generalment, els rics de sempre. Les classes populars van mirar el procés des de la barrera.
Pregunta socràtica: Per què uns territoris floreixen i d’altres s’assequen? És el clima? O és la mentalitat?
Mapa de la expansió industrial a Europa
Font: Joan Roig Atlas de història. Vicens Vives
Mentre Anglaterra feia vapor, ferrocarrils i màquines, Espanya debatía si la terra era per conrear o per presumir.
Primeres fàbriques. Petites, disperses, tímides. Espanya no es desperta, només obre un ull.
Catalunya comença a moure’s: màquines tèxtils, vapor, iniciativa privada. Al centre peninsular, més rendes que rodes dentades.
Consolidació de nuclis industrials:
Arriben els ferrocarrils. Però amb un patró revelador:
Catalunya, País Basc i Astúries es consoliden com a pols industrials; la resta del país continua essent majoritàriament rural.
Pregunta socràtica: Si el progrés entra per tres portes, per què la resta de finestres continuen tancades?
Fàbrica L'Espanya Industrial (o Vapor >Nou), a Sants, Barcelona. Finals del segle XIX.
Gencat - Public domain, via Wikimedia Commons
Catalunya va ser el motor industrial per tres raons:
El vapor no només movia màquines: movia idees.
Aquí hi trobem el fil conductor de tot el relat: Espanya ha tingut èpoques d’or —literalment—, però no ha sabut convertir-les en futur.
Or i plata d’Amèrica: tones i tones. Entre 1500 i 1650, Espanya rebé més de 180 tones d'or i 16.000 tones de plata d'Amèrica. Però en comptes d’invertir-les en fabricació, educació o ciència… es van gastar en guerres i en comprar productes manufacturats a l’estranger.
Imatge: pintor Alejo Fernández, via Wikimedia Commons a la casa de Contratación de Sevilla Era el cor administratiu del monopoli castellà sobre Amèrica: regulava flotes, recaptava impostos, formava pilots i elaborava mapes del Nou Món
"L'or comprar glòria, no futur"
Una ciutat sense port, sense universitat, sense teixit productiu. Però molt bona per controlar-ho tot i per especular amb terres.
Nobles que viuen de rendes i no treballen. L’antítesi de la burgesia productiva.
Un altre miratge: exportacions, divises i beneficis. Però els guanys es queden a dalt i els preus pugen a baix. Resultat: crisi de 1917, vagues i tensions socials.
La neutralitat va ser un mirall trencat: reflectia prosperitat per uns pocs, però multiplicava les esquerdes socials.
A diferència de Catalunya, el País Basc o València, Castella no desenvolupà una burgesia industrial forta. L'Estat espanyol afavorí una economia basada en:
Pregunta socràtica: Què és pitjor: no tenir riquesa o tenir-ne i no saber què fer-ne?
Vivim en una era on alguns joves presumeixen de no llegir. “Per què cal un llibre si tinc un vídeo de 2 minuts que m’explica la lluita de classes?”
Però sense context no hi ha pensament. Sense pensament no hi ha criteri. I sense criteri… la història es repeteix.
La Revolució Industrial va crear màquines. La Revolució Digital crea pantalles. Però sense lectura, reflexió i diàleg, cap de les dues crea ciutadans.
Sòcrates deia que la saviesa comença amb una pregunta. No amb una resposta. Així que no tancaré aquest article: l’obriré.
Potser la resposta és simple: una revolució que no extregui, sinó que sembrin.
Perquè el futur no el construeixen els imperis, sinó les comunitats que cuiden, que recorden, que pensen i que pregunten.
Com diria Sòcrates: “No sé res. Però vull saber.”
La història de la Revolució Industrial a Espanya no és només un relat del passat; és un mirall que ens reflecteix avui. Un país que va tenir oportunitats i les va deixar escapar, que va confondre riquesa amb progrés, i que encara avui lluita per trobar el seu lloc en un món globalitzat.
Com a societat, hem de preguntar-nos: estem repetint els errors del passat? Estem innovant sense humanitzar, creixent sense arrelament? La resposta determinarà si la nostra pròxima revolució serà realment una revolució o només un altre capítol en una història de oportunitats perdudes.
En un món on la tecnologia avança a passos de gegant, la veritable revolució serà aquella que posi l'ésser humà al centre, que valori la terra no només com a recurs, sinó com a llar, i que entengui que el progrés no es mesura només en màquines, sinó en qualitat de vida.
Espanya té l'oportunitat de reescriure la seva història. Però per fer-ho, ha d'aprendre del passat i construir un futur on la innovació vagi de la mà de la sostenibilitat, on el desenvolupament econòmic estigui lligat a la justícia social, i on cada ciutadà tingui l'oportunitat de contribuir al benestar col·lectiu.
La Revolució Industrial a Espanya ens recorda que el veritable progrés no és només una qüestió de tecnologia o economia, sinó una qüestió de valors i prioritats. I aquesta és una lliçó que encara avui ressona amb força.
Aquests episodis històrics —des de les guerres remences fins a la neutralitat a la Primera Guerra Mundial— no són fets aïllats, sinó expressions d'una mateixa paradoxa:
Espanya va tenir múltiples oportunitats de transformació, però el model extractiu, el centralisme i l'absència de reformes estructurals van frenar el seu desenvolupament.
Les arrels d'una consciència col·lectiva que aspirava a la llibertat econòmica i personal van ser ofegades per estructures com la Mesta, la servitud feudal i el centralisme borbònic.
Avui, amb la tecnologia i la globalització, correm el risc de repetir el mateix error: innovar sense humanitzar, extreure sense retornar, créixer sense arrelar.
Pots llegir el meu article: Reduccionisme intel·lectual
Analisis discurs manipulador
"Quan el capital no esdevé cultura, la riquesa es converteix en miratge."
WhatsApp
X
Facebook
Correu