De l’hemicicle al prostíbul — nova ruta turística de la política espanyola:
Un recorregut per les frases que confonen el feminisme amb un insult
i la discrepància amb una
guerra
santa.
Abans del estiu feia una recopilació de les frases que podien ser considerades hooligans. Aquest article: Hooligans de la politica on feia referencia que avui dia, a no es discutia sobre pressupostos, lleis o polítiques socials. Es crida, se'ns riuen a la cara, es treu el mocador com si fossin a la graderia del fons sur. I el pitjor? Que els mitjans no només ho permeten: ho emeten en directe, amb golejada inclòsa.
Arrel d'un retret del cap de l'oposició al President del govern dient-li:
—Durant una sessió de control al Congrés (desembre 2025), el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va atacar Pedro Sánchez amb una frase que va sacsejar el debat polític: “La lliçó de feminisme li la van explicar als prostíbuls.”
és un exemple clar de retòrica política hiperbòlica, agressiva i altament simbòlica, que busca deslegitimar no només la persona sinó tot el seu projecte ideològic.
Aquesta afirmació no és només una provocació verbal. És una acusació simbòlica que pretén:
Aquesta frase funciona com una hipèrbole destructiva: no busca matisar ni dialogar, sinó crear un impacte emocional i una imatge mental potent. És una tècnica clàssica en la retòrica confrontativa:
Aquest tipus de retòrica pot ser útil per analitzar com es construeixen els relats polítics en temps de crisi institucional.
Què desmunta la frase des de quatre àngles clau?
Aquesta estructura mostra que la frase no és només un exabrupte, sinó un símbol de: misèria intel·lectual i ètica.(només pot ser pronunciada per un cretí)
Dies previs a les eleccions a la Junta d'Extremadura s'ha produit un incident que ha generat una reacció política extrema.
El robatori a l’oficina de Correus de Fuente de Cantos (Extremadura), on es van sostreure 124 vots per correu i 14.000 euros, ha estat qualificat per la presidenta María Guardiola (PP) com un robatori de la democràcia, insinuant un complot per manipular les eleccions.
Afirmar que hi ha un complot per robar la democràcia en base a un robatori que la policia considera comú és una instrumentalització hiperbòlica del fet. És convertir un incident greu en una arma retòrica, i això té conseqüències:
Quan la hipèrbole substitueix el pensament, la democràcia es desfigura.
Quan uns saltamarges foradaparets entren a robar una oficina de Correus, s’enduen una caixa forta amb 14.000 euros i 129 vots per correu, i la presidenta d’una comunitat autònoma afirma que “estan robant la democràcia”, el que tenim no és una denúncia institucional, sinó una escena de thriller conspiratiu low cost.
Quasi que el mateix Pedro Sánchez, amb passamuntanyes i guants de làtex, hauria entrat a robar els vots per manipular les eleccions municipals de Fuente de Cantos.
Aquesta retòrica del complot no busca aclarir els fets, sinó convertir-los en munició emocional. És la hipèrbole convertida en estratègia: si no tens proves, tens por; si no tens por, fabrica-la. I si no tens enemic, inventa’l.
Quan el relat és tan desmesurat, tan passat de voltes, tan carregat de sospita sense fonament, s’autodestrueix sol. No cal ni rebatre’l: només cal posar-hi una mica de llum i la pròpia ombra es desfà. La conspiranoia té aquest punt tragicòmic: com més intenta inflar-se, més deixa veure les costures. Perquè situen el relat al seu lloc natural —no en el terreny de la gran conspiració, sinó en el de la picaresca cutre que alguns volen convertir en epopeia democràtica.
“Només cal encendre una mica la llum perquè la foscor de la conspiranoia es reveli com el que és: un relat inflat per quatre foradaparets i amplificat per qui necessita un enemic imaginari.”
“Si els escoltes, alguns d’aquests apòstols, professionals de la conspiració serien capaços de fe'ls-hi donar 129 voltes al Pentàgon a qualsevol relat que s'empesquen. I no pas en helicòpter: corrent, amb samarreta blanca, sota la pluja, com el Richard Gere a Oficial i Cavaller,🎶🎶No tornaré a conspirar ... si tan cutre he de ser 🎶🎶
mentre el món els mira pensant que estan salvant la democràcia d’un robatori perpetrat per quatre saltamarges.”
La conspiranoia necessita èpica perquè els fets no li donen prou benzina.
Digueu-me pal pensat, però també puc considerar que eren vots comprats, i que tots eren a favor del PP... Aquí ho deixo, però no crec que sigui la millor manera de explicar-ho.
Les hipèrboles entre mentides són una forma comuna de retòrica política que utilitza la retórica confrontativa per a provocar rebuig i escàndol.
Les últimes intervencions d’Isabel Díaz Ayuso han estat carregades de frases hiperbòliques i provocadores, especialment en referència a Pedro Sánchez, el “sanchismo”, dictadura i ETA. Aquí tens un recull de perles dignes de una taverna de hooligans:
“Sanchismo” seria, segons Ayuso, una maquinària política que compra voluntats amb diners públics, manipula institucions i construeix relats falsos per mantenir-se al poder. (Això és el que ella afirma en els discursos recollits pels mitjans.)
Ayuso afirma que el sanchismo és “una maquinaria de comprar voluntades, elecciones y escaños con dinero público”. El País
També parla d’un sistema que, segons ella, “perverteix el llenguatge públic” i fabrica falsedats per mantenir-se al poder. Vozpópuli
Segons aquestes fonts, Ayuso sosté que el sanchismo necessita “mentir, falsificar la realitat i allargar la ficció” per resistir políticament. Vozpópuli
A partir de les seves declaracions públiques, Ayuso acostuma a utilitzar el terme “dictadura” per referir-se a situacions on, segons ella, el Govern central:
En un discurs recent, Ayuso va afirmar que determinats fets “són propis d’una dictadura” quan, segons ella, el Govern hauria “dinamitat la separació de poders”.
També ha dit que hi ha un “atac del poder de l’Estat” contra persones del seu entorn, i que això és característic d’un règim no democràtic.
En el seu discurs polític, Ayuso contraposa sovint “llibertat” i “autocràcia”, presentant la seva gestió com a garant de la llibertat personal (consum, mobilitat, oci, elecció) i la del Govern central com a amenaça a aquesta llibertat.
“Dictadura” és, per Ayuso, qualsevol situació en què el Govern central —segons ella— interfereix en la separació de poders, utilitza les institucions contra adversaris o restringeix la llibertat individual tal com ella la conceptualitza.
Això no és una definició jurídica, sinó una definició política i retòrica, basada en com ella utilitza el terme en els seus discursos.
Hi ha un mecanisme retòric molt conegut i molt estudiat en ciència política i comunicació: mantenir viu un enemic que ja no existeix. No cal que sigui real; cal que sigui útil. I això es pot explicar perfectament sense atribuir res a cap persona concreta, sinó com a patró discursiu general que veiem sovint.
Això passa quan un actor polític utilitza el terrorisme com a marc emocional, no com a realitat operativa. Els mecanismes són aquests:
Quan un fenomen violent desapareix, deixa de ser útil com a amenaça real. Però continua sent útil com a metàfora:
És un recurs clàssic: si no tens un enemic real, pots connectar el teu adversari amb aquell enemic mort.
No cal que sigui cert; cal que sigui versemblant emocionalment.
El terrorisme, quan ha existit, deixa una memòria dolorosa. Invocar-lo és una manera de:
Això es fa amb frases del tipus:
Quan un actor polític diu que “el terrorisme continua”, sovint no parla de violència, sinó de:
És a dir: converteix el terrorisme en una categoria moral, no en una categoria de seguretat.
🧭 En síntesi
El terrorisme pot estar mort com a fenomen, però continua viu com a recurs retòric quan algú necessita un enemic absolut per reforçar el seu relat polític.
Aquesta distinció és rellevant perquè il·lumina dues estratègies complementàries dins del mateix univers:
Ambdós comparteixen, però, un tret fonamental: la normalització de la mentida com a eina de control del relat.
No es defensen dels fets; els reemplacen. I ho fan amb un recurs comú: l’ofensa com a distracció. Quan no poden respondre a una dada, ataquen la intenció. Quan no tenen solucions, inventen enemics. Per tant, en el marc de la teva crítica —ja plantejada amb força a "Els hooligans de la política (I)"—, tant MAR com Tellado són figures clau del nou ecosistema de la post-veritat institucionalitzada, on:
La instrumentalització institucional, la retòrica punitiva i el barroerisme polític amb toga i corbata.
Miguel Tellado, diputat del PP i figura habitual dels mitjans—pots integrar-lo és un exemple paradigmàtic d’aquesta nova generació de “polítics-comunicadors”: no busca debatre, sinó dominar la narrativa mitjançant la provocació constant i la negació de la realitat. La seva funció no és legislar, sinó fabricar controvèrsia per mantenir el foc mediàtic encès. Destacar com la seva retòrica combina mentida descarada, ofensa sistemàtica i teatralitat política.
Efecte: Desactiva qualsevol verificació. Instaura la post-veritat com a norma.
Partit: PP / Comunicadors de batalla
Veu principal: Miguel Tellado
“No és que mentim. És que la veritat és flexible.”
Tellado no discuteix dades. Les liquida. Si les xifres de la Conselleria de Salut mostren 12 hores d’espera mitjana a urgències, ell diu: “A Madrid, el sistema sanitari funciona millor que a Suïssa”. Si li recorden que hi ha 150.000 persones a la llista d’espera quirúrgica, respon: “Aquestes dades són falses, són d’un informe de Podemos” —tot i que el informe sigui del propi Ministeri de Sanitat.
La seva tècnica no és l’engany puntual. És la negació sistemàtica de la realitat com a mètode. I això té un propòsit: esgotar la capacitat crítica del públic. Quan tot és mentida, res és veritat. I en aquest buit, només ressona la seva veu.
Però Tellado no es limita a negar. Ofèn. I ho fa amb una certa elegància verbal que camufla la violència del fons:
No hi ha matís. No hi ha excepció. Tot el món és “ells”, i “ells” sempre estan equivocats, traïdors o manipulats.
I el més significatiu: aquesta retòrica no té conseqüències. Ni al Congrés, ni als mitjans, ni al seu propi partit. Perquè ja no es valora la veracitat, sinó l’eficàcia mediàtica. I Tellado, en això, és un expert.
“La mentida ja no és un pecat. És una estratègia. I ell, un artesà del caos controlat.”
Aquest fragment pot servir com a pont entre la hipèrbole parlamentària i la manipulació mediàtica, perquè Tellado actua just a la intersecció: no només parla al Congrés, sinó que controla el relat a plató, on repeteix les mateixes frases com si fossin veritats evidents.
Exemples concrets de les seves frases més flagrants (com quan va negar que hi hagués desnonaments a Madrid, o quan va dir que “els pobres tenen més possibilitats que mai”), i que ho vincula a la meva crítica a la dreta buida de continguts.
Miguel Tellado actua com a "bulldog mediàtic" del PP nacional, especialment al costat de Feijóo, on exerceix una funció d’atac constant, sovint amb una oratòria contundent i una capacitat notable per mantenir el to sense rictus de dubte, fins i tot quan les seves afirmacions contradiuen evidències palpables.
La diferència entre Miguel Ángel Rodríguez (MAR), que presumeix d’haver inventat una “trola” per criminalitzar el fiscal general, i Miguel Tellado, que actua com a bulldog oratori amb cara de no haver mentit mai— és més que una qüestió d’estil: és una mostra del doble moviment de la dreta espanyola:
El fet que MAR presumi d’haver fabricat la base d’una acusació que pot enviar a la presó el fiscal general de l’Estat —i ho faci amb un to entre cínic i festiu, gairebé com un “mira què hem aconseguit”— és profundament greu. No només revela que hi ha un projecte deliberat de judicialització política, sinó que no hi ha ni el més mínim fre ètic intern.
I això, a més, encaixa amb el apel·latiu: “personatge Rasputinià” (Grigori Yefímovich Rasputín un profeta farsant i xarlatà i Vladímir Putin ex agent de la KGB). L’adjectiu és precís:
Aquesta actitud no és anecdòtica. És sistema. I el meu article “Mal de coll institucional” ja ho denuncia amb claredat: el que comença com una “trola” al Twitter d’un portaveu acaba com una instrucció penal al Suprem, promoguda per acusacions particulars sense legitimitat, amb el CGPJ com a caporal i la prensa afí com a caixa de ressonància.
“No és que menteixin. És que en fan ostentació. MAR no amaga la ‘trola’. La celebra. Perquè per a ell, i per a qui li dóna cobertura, la política ja no és una qüestió de programa, sinó de guerra: i en una guerra, qualsevol mentida que serveixi per fer caure un enemic és una victòria. Així, el fiscal general deixa de ser un garant de la legalitat i esdevé un objectiu. I la justícia, una trampa elegant.
Això no és democràcia. És rapinyeria institucional amb xic de Putin a la barreja.”
“Quan un portaveu presumeix d’haver inventat la base d’una acusació penal que pot enviar a la presó el màxim responsable de la Fiscalia, ja no estem en el terreny de la política. Estem en el del rapto, amb tramoia i hashtag. I ell, en lloc de vergonya, mostra un somriure de satisfacció: com si hagués fet una jugada magistral. El problema? Que el tauler és la democràcia, i les peces són persones reals.”
Aquesta línia de crítica —la celebració de la manipulació com a èxit polític— és una evolució natural de la denúncia contra els “hooligans amb corbata”. Perquè ara no només fan el ridícul al Congrés: orquestran operacions per destruir institucions des de dins, i en fan propaganda.
Vaig a fer un exercici retòric, no pas una afirmació factual, relativa als fets. I és un exercici molt interessant perquè permet mostrar com funciona un doble raser discursiu sense haver d’entrar en judicis polítics sobre actors concrets.
Una manera d’explicar-ho sense opinar sobre figures polítiques, però analitzant el mecanisme amb precisió:
En molts discursos polítics —i això passa en diversos països, no només aquí— es produeix un fenomen molt estudiat en comunicació: la construcció selectiva de l’amenaça.
Funciona així:
No per les seves idees, sinó perquè se’l vincula a:
Això permet activar emocions fortes: por, alerta, sospita.
És un mecanisme retòric, no una descripció de la realitat.
Aquí passa l’operació inversa: el nacionalisme majoritari no es percep com a nacionalisme, sinó com a:
És el que en ciència política s’anomena nacionalisme invisible: el que no es veu perquè coincideix amb el marc mental dominant.
Això crea un relat on:
La clau és aquesta: no es tracta de fets, sinó de marcs emocionals.
Quan un relat necessita un enemic, el nacionalisme perifèric és més fàcil d’assenyalar perquè és:
Això el fa més útil com a “amenaça narrativa”.
“En aquest funambulisme discursiu, el nacionalisme perifèric esdevé sospitós per definició, mentre que el nacionalisme d’Estat camina tranquil·lament pel carrer, disfressat de neutralitat.”
El que volia és capturar el mecanisme retòric que hi ha darrere d’aquella idea —expressada en diferents formes per dirigents madrilenys— segons la qual Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. I això encaixa en el que anomeno “nacionalisme d’Estat”.
Aquí trobo una manera clara i precisa d’explicar-ho:
Hi ha un moment en què el nacionalisme d’Estat deixa de ser invisible i es mostra tal com és: quan s’afirma que Espanya és Madrid i Madrid és Espanya. Aquesta equivalència no és una descripció geogràfica ni cultural; és un acte de poder simbòlic. Vol dir que el centre polític, econòmic i mediàtic es presenta com la mesura de totes les coses, i que la resta del país queda reduïda a perifèria, apèndix o decorat.
Això va més enllà del nacionalisme d’Estat: és estat convertit en identitat, i identitat convertida en monopoli.
Quan el centre es declara sinònim de nació, qualsevol identitat que no sigui la seva pot ser presentada com a:
o, en el pitjor dels casos, com un eco d’un passat violent que ja no existeix
Així és com es pot arribar a l’absurd que deia abans: el nacionalisme perifèric es pot assimilar simbòlicament al terrorisme, mentre que el nacionalisme d’Estat ni tan sols es reconeix com a nacionalisme.
Resumint
“Quan algú proclama que Espanya és Madrid i Madrid és Espanya, no està descrivint un país: està dibuixant un mapa mental on el centre és nació i la resta és perifèria. I en aquest mapa, qualsevol identitat que no sigui la central pot ser presentada com a sospitosa.”
Arribats a aquest punt, puc assenyalar un mecanisme estructural, no una opinió política concreta. I això és important, perquè es pot explicar perfectament des de la sociologia, la geografia del poder i la comunicació política sense entrar a valorar actors actuals.
Anem a pams i ho deixo ben net, perquè aquesta idea és clau per tot l'escrit anterior.
A molts estats centralitzats, el centre polític i econòmic es presenta com:
Això no és una opinió: és un patró històric que s’ha estudiat en molts països.
Quan això passa, la resta del territori queda simbòlicament:
Això és el que jo expresso amb la metàfora dels “serfs de gleva”: no és literal, és una imatge que descriu una relació de dependència i jerarquia simbòlica.
Aquí no cal atribuir responsabilitats a ningú: és un fenomen documentat.
Quan el centre concentra:
la resta del territori tendeix a perdre població, serveis i pes polític. Això és el que s’anomena centralisme radial.
No és una teoria: és un model territorial.
Això és un patró retòric que passa arreu:
Quan el centre s’identifica amb la nació, qualsevol qüestionament, diferència o reivindicació territorial pot ser llegida com:
No perquè ho sigui, sinó perquè el marc mental ja està construït així.
El que jo expresso amb:
“Tot el que s’allunya del centre són traïdors a la pàtria”
és una manera irònica de descriure un mecanisme que la ciència política anomena:
És a dir: el centre no només governa, sinó que defineix què és ser “normal”, “lleial” o “nacional”.
✍️ expresem-ho en termes més formals:
“Quan el centre es proclama nació i la resta queda reduïda a perifèria, l’Espanya Vaciada no és un accident: és la conseqüència natural d’un país que confon la capital amb la pàtria i mira amb recel qualsevol territori que no orbiti al seu voltant.”
“No és retòrica. És entrenament. I el camp de joc és el nostre conviure.”
[Enllaç a: “El silenci còmplice davant l’odi”]
Et pot interesar llegir Reduccionisme intel·lectual - Discurs manipulador
No cal anar a buscar el manual de propaganda nazi a una llibreria fosca. Avui, el pots veure en directe al Congrés, a les xarxes, en un míting a peu de plaça.
Perquè molts dels discursos que sentim —amb frases com “salvem Espanya”, “el poble contra els traidors” o “si no estàs amb nosaltres, ets un enemic”— no són accidents retòrics. Són aplicacions barroeres del manual de Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del Tercer Reich.
Perquè aquesta retòrica no va dirigida a la ment. Va dirigida al ventre, al cor enfurismat, a la por acumulada. I quan algú porta anys sentint-se invisible, una veu que crida i que li dona un enemic concret —encara que sigui fals— li sembla una resposta.
El problema? Que aquesta resposta mai cura res. Només alimenta més odi. I més buit.
“Si repeteixes una mentida prou sovint, esdevé veritat.”
— Joseph Goebbels
“Si repeteixes una paraula com ‘invasió’ mil vegades, la gent comença a mirar el veï de la porta com un enemic.”
— La realitat espanyola, 2025.
El barroerisme no és senyal de força. És senyal de manca d’arguments, de projecte i de respecte. Però és eficaç. I per això és tan perillós.
Conèixer aquestes tècniques no és paranoic. És una eina de defensa democràtica.
WhatsApp
X
Facebook
Correu