IMPOSICIÓ LINGÜÍSTICA?
DE DEBÒ?
"No son preguntes retòriques, son més aviat socràtiques."
"No son preguntes retòriques, son més aviat socràtiques."
Si el castellà és realment una llengua perseguida a Catalunya, no hauria de ser difícil demostrar-ho. Però abans d'acceptar aquesta premissa, convé fer algunes preguntes.
No son preguntes retòriques, son més aviat socràtiques.
Aquestes "preguntes socràtiques" apunten directament al cor del mecanisme de la il·lusió de la persecució que alimenta el discurs que es veu a la captura de tuits. La idea que el castellà, una de les llengües més parlades del món, garantida per la totalitat de l'aparell estatal i hegemònica a l'oferta cultural i mediàtica, és la llengua "minoritzada" o "perseguida" a Catalunya només es pot sostenir si s'aplica una amnèsia absoluta sobre les dades i la història.
És un enunciat asseveratiu disfressat d'interrogant. No busca cap resposta ni obre cap camí de reflexió, perquè el seu autor ja té la conclusió tancada, immodificable i dictada abans de formulat el signe d'interrogació.
En la taverna digital, la pregunta retòrica és un dard de xoc: s'utilitza com a arma d'adhesió ideològica o com a esquer per provocar la reacció de la trinxera oposada.
«¿Acaso no es la lengua propia un privilegio supremacista?»
És el monòleg de qui només busca confirmar el seu propi prejudici.
És una eina d'indagació dialèctica que busca desmuntar el dogma mitjançant la confrontació de la premissa amb les dades materials i la realitat empírica.
No imposa una veritat prèvia; obliga l'interlocutor a examinar les seves pròpies incoherències, a posar a prova els seus axiomes i a assumir les conseqüències lògiques de la seva postura.
Quan es pregunta quantes sentències judicials es dicten en català, quin percentatge d'oferta té la TDT o com funciona la integració real a Salt (Girona), no s'està fent un gest de cara a la galeria, sinó que s'està aplicant el mètode socràtic per fer caure el vel de la propaganda i la victimització fabricada.
Mentre la taverna digital s'alimenta exclusivament de preguntes retòriques dissenyades per inflamar la tribu i anul·lar el pensament crític, la resistència intel·lectual exigeix recuperar la pregunta socràtica: la que confronta la xerrameca dels "eslògans de bar" amb la duresa incontestable dels fets.
Quan hom contraposa el relat de la captura amb la realitat sociolingüística i institucional, el contrast és aclaparador:
El moviment que s'observa en les piulades d’abans ("La castellanofobia s'escampa", "discriminación hacia el castellano") funciona exactament com una paròdia.
Aquestes preguntes no pretenen invertir cap supremacia ni construir un relat oposat. Només obliguen a observar la realitat material.
Quan s'analitzen les dades sobre la Justícia, l'Administració de l'Estat, les plataformes digitals, el consum audiovisual o la transmissió intergeneracional de la llengua, apareix una evidència difícil d'ignorar: el debat real no és com es protegeix una llengua hegemònica a escala estatal, sinó com es garanteix la supervivència i la normalitat d'una llengua que continua ocupant una posició subordinada en àmbits clau del poder, del mercat i de la comunicació de masses.
Et miren malament si no canvies d'idioma i si et queixes et diuen supremacista o directament racista amb la col·laboració necessària i inaudita de partits d'esquerra progressista.
El punt més sagnant i teòricament absurd és la manipulació del llenguatge polític:
En definitiva, l'estratègia s'ha completat: primer es buiden els drets a l'administració i als hospitals; després es reservat a la pressió social al carrer; i finalment es criminalitza moralment qui s'hi resisteix o qui gosar reclamar el respecte elemental.
On visc, a Salt (Girona), a la cafeteria que vaig al barri està regentada per una parella de noies llatinoamericanes.
Fa poc vaig publicar un llibre, els hi vaig comentar i em van felicitar.
Els hi vaig ensenyar la portada, el van fullejar i van dir:
"Pero está en catalán!"
Clar, és que soc català, si vols te'l regalo i així aprens una mica de la llengua.
Resposta: "A no, no me es necesario aprender catalán, no me sirve de nada aprenderlo."
"Així aprens una mica de la meva llengua."
Resposta: "No, es perder el tiempo."
En cap moment van mostrar cap empatia, tot amb un somriure de normalitat en el seu discurs i jo vaig serrar les dents i ho vaig solucionar amb un altre somriure i un "Tu t'ho perds".
En primer cas (la parella de noies llatinoamericanes), la resposta "no me es necesario, no me sirve de nada" mostra la interiorització d'un utilitarisme lingüístic hegemonista:
El problema no és el rebuig. El problema és la indiferència. Quan una llengua passa a ser percebuda com una eina prescindible perquè una altra llengua ja resol totes les necessitats quotidianes, la substitució lingüística no necessita coerció. N'hi ha prou amb la inèrcia.
Tot i així, al propietari del supermercat Pròxim, de l'Índia i de la cultura Sikh, li vaig donar un document perquè em corregís si calia un escrit sobre els pilars fonamentals del sikhisme.
Li vaig dir que estava escrit en català, si era cap problema per ell, i em va dir que cap.
Ens parlem en català des de que ens coneixem.
Un contrast molt interessant amb els que ja tenen una llengua, el castellà-latinoamericà, que ja els serveix per viure plenament en castellà.
Tanmateix, l'exemple del propietari de la botiga de la comunitat Sikh al supermercat Pròxim desmunta directament el discurs que el català és una "barrera" o un "element de dificultat" per als nouvinguts:
Aquesta vivència il·lustra perfectament com la substitució lingüística no la produeix la manca de voluntat dels ciutadans catalans (com en el gest d'oferir el llibre), sinó un disseny social i mediàtic que valida la desconnexió:
Hi ha un Colombià, que som molt amics, en Carlos, que jo li parlo en català i ell em parla en castellà.
Sempre li faig conya dient-li: Carlos no et fa vergonya que en Kamal (Pròxim) i en Hakim (Carnicer) parlin en català i tu que portes des de l'any 2000 a Girona no ho facis?
Carlos: "es que me da vergüenza hablarlo mal".
Jo: estàs acostumat que inclús catalans et parlin en castellà, no és vergonya, és mandra.
Aquesta vivència d'en Carlos descobreix una altra de les grans capes de la sociolingüística quotidiana a Catalunya: la reticència per vergonya o comoditat i la complicitat del mateix catalanoparlant en la dinàmica de canvi d'idioma.
Aquest cas ens ensenya motius molt reveladors:
L'escut de la "vergonya" ("me da vergüenza hablarlo mal"): És la justificació més habitual quan no hi ha un prejudici ideològic directe. Certament, portar més de 20 anys vivint i treballant a Girona (des de l'any 2000) i continuar fent servir l'excusa de la "por a fer-ho malament" demostra que la "vergonya" no és més que la coberta d'una mandra funcional: com que la societat ja li resol la vida en castellà i ningú li exigeix el pas, no troba la necessitat d'arriscar-se a fer el salt.
La paradoxa de la convergència amb en Kamal i en Hakim: El contrast que li faig notar amb en Kamal (el botiguer sikh) o en Hakim (el carnicer) deixa al descobert com funciona realment la integració lingüística. Per a persones que venen d'horitzons no hispanòfons, aprendre la llengua del lloc és un pas natural i d'arrelament; en canvi, per a qui ja té el castellà com a llengua materna, l'hegemonia de l'Estat actua com un matalàs de seguretat que frena qualsevol esforç.
El canvi d'idioma com a "frenada d'emergència" del catalanoparlant: Quan li dic: "estàs acostumat que inclús catalans et parlin en castellà", li toco el punt crític del problema. La substitució no es produeix només per la manca de voluntat de qui arriba, sinó per la tendència gairebé reflexa dels mateixos catalanoparlants a canviar de llengua immediatament al primer indici d'un accent no autòcton o d'una resposta en castellà, privant l'altre de l'oportunitat de practicar i normalitzar l'ús del català.
Aquesta anècdota amb en Carlos il·lustra com el factor humà, l'afecte i la broma quotidiana permeten posar sobre la taula verdaderes fissures sociològiques sense necessitat de caure en la confrontació: la diferència entre el respecte passiu (puc entendre el català) i el compromís actiu amb la comunitat que t'acull.
He de dir que els seus fills de 18 i 23 anys parlen perfectament el català i són seguidors dels meus articles a la web.
Els fills han estat escolaritzats aquí i per tant dominen ambdós idiomes perfectament.
Aquest matís tanca el mosaic humà de Salt d'una manera optimista i rigorosa: enfront del desinterès o la resistència d'un model monolingüe, la joventut escolaritzada aquí demostra que el coneixement no resta, sinó que suma i obre portes.
Un castellanoparlant que arriba a Catalunya pot viure certes polítiques lingüístiques com una exigència afegida. Ignorar aquesta percepció seria tan poc rigorós com ignorar la situació objectiva del català.
Un nouvingut o castellanoparlant que arriba a Catalunya no necessàriament coneix el context històric de minorització ni l'asimetria estructural. Quan es troba amb una llei de normalització, amb la necessitat de demanar un certificat de català per treballar a l'administració, o amb la retolació obligatòria d'un negoci, pot percebre-ho de manera genuïna com una exigència afegida o una barrera d'accés. Ignorar aquesta percepció o titllar-la immediatament de "mala fe" seria una miopia analítica.
L'honestedat consisteix a distingir entre la percepció individual (l'esforç o la sensació d'exigència d'un ciutadà que ha de canviar d'hàbits) i la necessitat col·lectiva (la garantia de supervivència d'un bé cultural i d'un dret comunitari). Si la protecció d'un dret col·lectiu xoca amb la comoditat individual d'assimilació, la tensió és inevitable.
La pregunta socràtica no es queda en la sensació individual, sinó que en demana la causa: aquesta «imposició» és un abús de poder o és el requisit mínim per evitar l'extinció d'una llengua en el seu propi territori? Confondre la feixuga necessitat de protegir un dret col·lectiu amb un exercici d'autoritarisme és el resultat de jutjar la norma des de la comoditat de qui mai ha hagut de defensar la seva pròpia llengua.
El punt de partida: Es tendeix a considerar que la situació de domini del castellà és un fet "natural" o "neutral".
La percepció: Es passa per alt que l'hegemonia del castellà és el resultat d'actuacions estatals, lleis i decrets al llarg de segles. Quan la institució catalana intenta equilibrar la balança, la mesura correctora es titlla de "caràcter ideològic", mentre que el statu quo favorable al castellà es percep com a "fets naturals".
Escolto alguns xerraires que diuen que s'ha de fer "dues línies" a l'escola, una català i l'altre castellà.
És l'error més gran que es pot fer, els catalans bilingües i els castellano-parlants monolingües.
Exemple: València on el valencià ja és quasi residual.
A les Balears, per la pressió turística i la substitució demogràfica.
La proposta de la «doble línia» és la trampa mortal definitiva per a la cohesió social i la supervivència del català, i les observacions sobre el País Valencià i les Illes Balears en retraten les conseqüències materials amb precisió absoluta.
El plantejament suposa un perill estructural per raons fonamentals:
Sota l’ensarronada de la fórmula de "lliure elecció", la doble línia no produeix llibertat, sinó segregació escolar i desigualtat d'oportunitats:
El model de línies (històricament el PIP i PEV) al País Valencià ha demostrat empíricament ser un desastre per a la normalització:
A les Illes Balears, el fenomen s'intensifica per la combinació de dos factors explosius:
Al capdavall, la immersió lingüística en un sol model vehicular no és un caprici ideològic; és l'única garantia constitucional i pedagògica per assegurar la igualtat d'oportunitats (com demostra l'exemple dels fills d'en Carlos) i evitar que el país es divideixi en dos blocs lingüístics i socials irreconciliables. La doble línia és el cavall de Troia per tancar definitivament la substitució.
També escolto les suposades Plataformes cíviques (¿?) que el discurs de la inutilitat del català pels negocis i qui el vulgui parlar que ho faci a nivell particular.
A nivell particular passarà com a la Franja d'Aragó que ja està en extinció si no el vols aprendre a nivell particular per aprendre l'idioma dels teus avis.
Reduir una llengua viva i territorial a la categoria d'ítem de col·leccionista o de folklore d'àmbit privat. Aquestes "plataformes cíviques" (sovint finançades o promocionades des d'àmbits profundament ideologitzats) utilitzen el discurs del "lliure mercat" i del "privat" per executar un buidatge institucional en passes molt calculades:
Tractar el català com una "càrrega econòmica" o un "obstacle per al comerç" és una fal·làcia utilitarista. Cap país del món renúncia a la seva llengua pròpia per criteris de "mida de mercat": a Dinamarca, Finlàndia o Holanda ningú proposa suprimir el danès, el finlandès o l'holandès de l'escola o de l'administració perquè l'anglès sigui més global. De la mateixa manera, al Quebec (Canadà) ningú no planteja eliminar el francès, ni a Gal·les (UK) el gal·lès, ni al Tirol del Sud (Itàlia) l'alemany.
La dignitat i els drets d'una comunitat lingüística no es mesuren pel nombre de parlants ni pel valor comercial de la seva llengua, sinó pel dret elemental de viure, treballar i relacionar-se en la llengua de la seva pròpia terra.
Quan aquestes entitats diuen "quien lo quiera hablar, que lo haga en su casa", estan aplicant la mateixa lògica que s'aplicava durant el franquisme o en els processos d'assimilació forçosa. Una llengua que se separa de l'escola, dels jutjats, de la sanitat i dels negocis deixa de ser una eina de comunicació social per convertir-se en un dialecte domèstic destinat a desaparèixer en dues generacions.
L'exemple de la Franja és absolutament definitori i sagnant:
Des dels debats surrealistes de la taverna digital fins a la realitat sociològica de Salt, la conclusió és clara. La pèrdua d'una llengua no és mai un procés "natural", sinó el resultat d'una pressió política i ideològica que intenta disfressar la subordinació de "llibertat d'elecció".
No escric aquestes línies per convèncer ningú que abandoni la seva llengua. Al contrari. Com més llengües coneix una persona, més gran és el seu horitzó. Però sí que em nego a acceptar que la llengua pròpia d'aquest país quedi relegada a una peça de museu, a una curiositat folklòrica o a la llengua dels avis. Les llengües viuen quan serveixen per estimar, treballar, aprendre, discutir, negociar, escriure llibres i explicar el món. Tot el que les expulsa d'aquests espais no les protegeix: les condemna a una lenta desaparició.
Després de tant soroll, tanta taverna digital i tanta acusació d’“imposició lingüística”, potser convé tornar als textos fonamentals.
La llengua pròpia de Catalunya és el català.
El català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament.
Cadascú és lliure d'extreure'n les seves pròpies conclusions.
Crònica del desgast lingüístic. Manipulació, autoodi i mercat.
Joan V. Agustí
@Joallons
