Salaris congelats a Espanya:
Un diagnòstic estructural.

Gràfica sous Eurosat
Imatge: País - Kiko Llaneras

📉 Salaris reals: tres dècades congelats

Des del 1995 el salari mitjà a Espanya només ha pujat un 5%, mentre que la mitjana de l'OCDE ho ha fet un 31%. El PIB per càpita ha crescut un 46% en el mateix període. Per què aquest desacoblament?

Aquesta és una anàlisi que connecta amb el debat econòmic profund sobre el model espanyol. Els motius que expliquen la congelació dels salaris reals durant tres dècades són diversos i estructurals, no conjunturals. Anem per parts.

Eurostat llança la dada (2024): 39.800 euros anuals a la UE. Espanya, amb 33.700, mira des d'un esglaó més avall. Una escletxa de 6.100 euros. No és xavalla. Fa falta gairebé un 18% de pujada només per igualar la pel·lícula europea.

Índex de continguts

1. Excés d’oferta de treball i feblesa negociadora (atur, temporalitat, reformes, poder sindical).
2. Estructura productiva: baix valor afegit i poca indústria (turisme, construcció, indústria manufacturera).
3. Economia extractiva de rendes (BOE) (concessions, oligopolis, serveis professionals).
4. Polítiques fiscals i de demanda interna (comparativa amb Alemanya, ajustos del dèficit).
5. Comparativa internacional amb l’OCDE (què tenen els altres que no té Espanya).
6. La culpa acumulada dels governs (1982-2025) (anàlisi per etapes, rànquing final).
7. Connexió amb el ferrocarril: el símptoma radial (tres mecanismes causals, port d’Algesires, Ciudad Real).
8. Herència històrica: per què no ens vam industrialitzar (plata, Madrid capital, Mesta, desamortitzacions, neutralitat I Guerra Mundial).
9. Solucions (propostes) – retenció de talent, reforma territorial (Alemanya), IA anticorrupció, reforma industrial.
10. El punt de palanca: reforma del Títol VIII (federalisme competitiu, solidaritat limitada, canvi constitucional).
11. Conclusions finals – Manchester o Marbella?
12. Annex: dades (INE/Eurostat) i glossari de conceptes.
13. Referències i enllaços externs (CIDOB, Iustel, The Guardian, i els meus tres articles).

1. Excés d'oferta de treball i feblesa negociadora

Mentre que el PIB per càpita creixia un 46%, la productivitat per hora treballada només ho ha fet tímidament. A Espanya, l’increment del PIB ha estat més per ocupar més gent (incorporació de la dona, immigració) que perquè cada treballador produeixi més. Si la productivitat no puja, els salaris reals no poden pujar de manera sostinguda sense generar inflació o pèrdua de competitivitat.

Però aquí ve la clau: el salari mitjà puja menys que la productivitat. Per què? Perquè el poder de negociació dels treballadors és molt feble:

• Alt atur estructural (fins fa poc a prop del 15-20%). Quan hi ha molta gent buscant feina, les empreses no necessiten pujar sous per retenir talent..
• Temporalitat elevada (tradicionalment >25%). Un treballador temporal té menys poder per demanar pujades..
• Convenis col·lectius descentralitzats i ultra-activitat (fins a la reforma laboral del 2021, un conveni caducat seguia vigent, congelant salaris)..
• Reformes laborals 2010 i 2012 que van abaratir l’acomiadament i van donar prioritat al conveni d’empresa sobre el sectorial.

2. Estructura productiva: baix valor afegit i poca indústria

Especialització en sectors de baixa productivitat:Sí, el sector turístic hi té molt a veure, però no només. Espanya s’ha especialitzat en:

• Hostaleria, comerç i serveis personals: sectors amb baixa productivitat, molt intensius en mà d’obra i amb sindicació baixa. Un cambrer o dependent no pot exigir salaris alemanys perquè la seva productivitat és baixa.
• Construcció: va ser un motor temporal (1995-2008), però amb productivitat estancada i molt sensible al cicle.
• Indústria manufacturera: ha perdut pes (del 20% del PIB als anys 90 al 12% actual). La indústria paga millors sous i és més exposada a la competència global, que obliga a innovar o pujar productivitat.

El turisme de baix valor afegit (sol i platja, temporers, sous baixos) no és l’únic, però sí que representa una gran part de l’ocupació. Quan la base de l’economia són sectors de baixa productivitat, el salari mitjà s’arrossega cap avall.

3. Economia “extractiva de rendes” (vinculada al BOE)

Aquí important: el model espanyol no premia la producció, sinó l’accés a protecció estatal o posicions de renda. Alguns exemples:

• Grans empreses energètiques, de telecomunicacions o de concessions (autopistes, AVE) que obtenen ingressos garantits per llei o amb poca competència real. Aquests beneficis no es tradueixen necessàriament en més productivitat ni millors sous a la resta.
• Sector de la construcció i obra pública finançada per fons europeus, on sovint el benefici és ràpid però sense guanys de competitivitat.
• Un mercat de serveis professional (advocats, arquitectes, notaris) amb barreres d’entrada que mantenen rendes altes per a pocs, però no escampen la riquesa.

No obstant això, no és una economia extractiva a l’estil d’un país petrolier o d’oligarques purament rendistes. Però sí que existeixen alts marges de benefici en sectors poc exposats a la competència internacional, i aquests no arrosseguen la resta del mercat laboral cap amunt.

4. Polítiques fiscals i demanda interna feble

Un altre factor: la demanda interna ha estat sovint feble per les retallades salarials i l’atur, però també per polítiques fiscals. L’estat espanyol ha posat més èmfasi en reduir dèficit (especialment després del 2010) que en polítiques de suport a la renda. Mentre Alemanya va fer reformes per contenir salaris per guanyar competitivitat exportadora (però després va compensar amb formació i indústria), Espanya va fer reformes per flexibilitzar i abaratir la mà d’obra, i prou.

5. Comparativa amb l’OCDE: què tenen els altres que no té Espanya?

• Països nòrdics/Alemanya: alta productivitat industrial, convenis col·lectius forts, formació professional dual, pactes socials per pujar salaris lligats a la productivitat.
• EUA: salaris reals han pujat més (productivitat alta, però molta desigualtat). Tot i això, almenys han crescut una mica.
• França/Itàlia: tenen problemes similars però menys pronunciats. Itàlia té salaris estancats però partides més altes; França té més protecció social però atur alt.
• Espanya: destaca negativament perquè té una combinació perversa: baixa productivitat + alt atur + mercat de treball fragmentat + especialització en serveis de baix valor afegit.

Resposta directa a les preguntes

• És el turisme de baix valor afegit el culpable? És un símptoma clau, però la causa arrel és l’absència d’un teixit industrial i de serveis tecnològics que arrosseguin la productivitat mitjana. Mentre Alemanya té cotxes i màquines industrials, Espanya té cases rurals i restaurants.
• És una economia extractiva per rendes vinculades al BOE? En part sí, perquè hi ha sectors oligopòlics (energia, telecomunicacions, concessions) que obtenen beneficis elevats sense guanys de competitivitat generals. Però no ho és en el sentit clàssic (com un règim neocolonial).
• Manca d’indústria i valor afegit? Aquesta és la causa estructural més important. La indústria paga un 30-40% més que els serveis i genera externalitats positives: innovació, exportacions, estabilitat laboral.

Resum final

Els salaris reals espanyols estan congelats perquè l’economia ha crescut ocupant molta gent en sectors de baixa productivitat, mentre que la feblesa sindical, les reformes laborals i l’atur estructural han impedit que els treballadors obtinguinn part del creixement del PIB per càpita. El model no és purament extractiu, però sí que té grans dosis de rendes protegides i una manca crònica de capital industrial. Sense indústria de valor afegit, és molt difícil que els sous pugin de manera sostinguda.

🗳️ Quina part de la culpa té cada govern?

Responsabilitat acumulativa. Desglossament per etapes (1982-actualitat):

📜 La Culpa Acumulada: Anàlisi per Etapes>

1. Felipe González (PSOE, 1982-1996): La Modernització Dolorosa>

• El context: Herència de la crisi del petroli, atur al 20% i una indústria obsoleta.
• La decisió clau: Reconversió industrial. Perquè Espanya entrés a la CEE (actual UE), es va forçar el tancament de grans factories (siderúrgia, electrodomèstics) i la reconversió naval.
• L'impacte en els salaris: Es va disparar l'atur estructural (va arribar al 24%). Amb 1 de cada 4 espanyols sense feina durant anys, els sindicats (UGT, fins llavors aliats) van trencar amb el govern. Quan l'oferta de treball és enorme, el salari deixa de pujar. Aquest va ser el primordial cop a la capacitat reivindicativa del treballador.
• El veredicte: Culpa mitjana-alta per crear un mercat laboral de supervivència post-industrial.

2. José María Aznar (PP, 1996-2004): La Flexibilitat silenciosa

• El context: Entrada a l'Euro i el "milagro" immobiliari comencen a baixar l'atur, però es vol més competitivitat.
• La decisió clau: Reforma laboral de 1997 (pactada amb sindicats). Es va abaratir l'acomiadament i es van potenciar els contractes temporals com a "basa o jugada d'entrada".
• L'impacte en els salaris: Es va institucionalitzar la dualitat (fixos vs. temporals). El 30% de la plantilla era temporal, sense poder per demanar pujades de sou per por a no renovar-los. Això manté el salari mitjà a la baixa.
• El veredicte: Culpa moderada però fundacional de la precarietat crònica.

3. José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE, 2004-2011): El "Copèrnic" de la Crisi

Aquest govern té dues cares molt diferenciades:

• 2004-2007 (Bonança): Es va pujar el SMI (salari mínim) i es va intentar reduir la temporalitat, però sense tocar l'estructura de fons perquè l'economia anava bé.
• 2008-2011 (Crisi financera): Aquí és on es va trencar tot. Sota pressió de la UE i del BCE, el maig de 2010 es va aprovar la Reforma Laboral de 2010 .
• La decisió clau: Es va donar prioritat al conveni d'empresa sobre el sectorial (abaratint el cost de l'acomiadament a les grans empreses) i es va facilitar el acomiadament (causa tècnica, organitzativa o de producció).
• L'impacte en els salaris: Aquesta reforma va "congelar" els salaris en calent. Les empreses van utilitzar la reforma per ajustar sous a la baixa en lloc d'acomiadar.
• El veredicte: Culpa molt alta. Va ser el primer govern que va retallar drets laborals per salvar bancs, normalitzant la idea que els salaris són la variable d'ajust enfront de la crisi.

4. Mariano Rajoy (PP, 2011-2018): El "Martell" definitiu

• El context: Atur al 25% i prima de risc per les núvols.
• La decisió clau: Reforma Laboral de 2012 . Rajoy va decidir actuar unilateralment (sense pactar amb sindicats) per donar "seguretat jurídica" a les empreses .
• Les mesures estrella (que van matar el salari):
  1. L'acomiadament es va abaratir moltíssim (de 45 a 20 dies per any treballat, com a màxim).
  2. Desaparició de l’ultra activitat: Quan un conveni caduca, si no se'n signa un de nou, ja no es prorroga. Això va ser una bomba: les empreses van començar a pressionar per rebaixar sous a canvi de no perdre la cobertura del conveni.
  3. El conveni d'empresa (el més proper al treballador) preval sobre el sectorial (el que negociava UGT/CCOO a nivell estatal).
• L'impacte en els salaris: Destrossa final. El poder de negociació es va desplomar. Si el 2010 es va poder ajustar, el 2012 es va convertir en legal abaratir l'acomiadament per forçar baixades salarials.
• El veredicte: Culpa màxima. És la reforma que explica la "congelació" de la darrera dècada.

5. Pedro Sánchez (PSOE + Unides Podemos, 2020-actualitat): La "Reversió" insuficient

• El context: Pandèmia, fons europeus (Next Generation) i una coalició històrica amb la esquerra.
• La decisió clau: Reforma laboral de 2021 (negociada amb sindicats i patronal, revertint part del 2012).
• Els canvis: Es recupera la ultra activitat (els convenis es prorroguen), es limita la contractació temporal (obligant a justificar-la) i es reforça el conveni sectorial . També s'ha pujat molt el SMI.
• L'impacte en els salaris: Els salaris reals (ajustats a la inflació) han seguit estancats. Tot i que s'ha reduït la temporalitat (de més del 25% al 15%), el llast de les reformes anteriors és immens. Les empreses van aprendre a contractar amb la por durant 10 anys, i això no canvia d'un dia per l'altre.
• El veredicte: Culpa baixa. Han posat pegats, però el model de fons (baixa productivitat + dependència turisme) segueix intacte, i el 2022-2023 la inflació es va menjar les pujades nominals.

⚖️ Resum: El Rànquing de la Culpa

Espero que aquest detall t'ajudi a lligar caps. L'anàlisi és dur, però reflecteix per què, encara que el PIB pugi, a la butxaca del ciutadà mitjà no se'n nota.

🚆 Connexió amb el ferrocarril (i l’AVE radial)

Vaig escriure fa poc aquest article referit al ferrocarril a espanya que hi te molt a veure:

Dilema estructural del ferrocarril

El problema ferroviari és símptoma del mateix mal estructural. A la taula (adaptada a targetes) es mostra la correspondència entre el model ferroviari i el mercat laboral:

Tres mecanismes causals (ferro → butxaca)

1. Corredor mediterrani incomplet = indústria sense escala:
• El litoral mediterrani concentra 9 grans ports i pràcticament el 50% del PIB exportador. Però sense un corredor UIC continu fins a França, els ports no poden funcionar com a plataformes logístiques de transformació.
• Resultat: les mercaderies asiàtiques baixen a València, pugen a camions (A-7 saturada), i el valor afegit (transformació, embalatge, reexportació) no es queda a Espanya. Sense hub industrial, no hi ha salaris industrials alts.
2. Port d’Algesires: = el cas paradigmàtic de "port gegant amb peus de fang".
• El port més gran d'Espanya (100 Mt anuals) mou per ferrocarril només un 2-4% (Rotterdam en mou 40-50%). Això significa que, en comptes de descarregar, transformar i reexportar per tren (model de valor afegit), el model és: camió fins a alguna plataforma interior, cost extern elevadíssim, cap capacitat de pagar salaris alts als logistes.
3. Ciudad Real i Guadalajara: = la ficció del "Rotterdam sense mar".
• Com es demostra, construir un hub logístic a 700 m d'altitud, sense indústria al darrere i amb 500 km de distància al port més proper, és voler substituir geografia per BOE. Aquestes plataformes no creen valor nou, només redistribueixen el que ve de fora. I si no hi ha creació de valor, no pot haver-hi pujada de salaris reals.

📜 Herència històrica – per què no ens vam industrialitzar

Aquest és un altre article, que he escrit, que ja apunta amb el que hem parlat:

La Revolució Industrial i Agrària a Espanya

L’article sobre la revolució industrial i agrària a Espanya és, en realitat, la peça que faltava per entendre del tot el trencaclosques dels salaris congelats i el model ferroviari.

🔗 Com connecta aquest article amb els dos anteriors?

🧠 La causalitat profunda que descriu l’article

S’identifiquen sis mecanismes històrics que expliquen per què Espanya té salaris baixos encara avui:

1. La plata americana com a "maledicció dels recursos" gastada en guerres, no en indústria.
• "L'or compra glòria, no futur"
  Entre 1500 i 1650, Espanya va rebre tones d'or i plata d'Amèrica. Però en comptes d'invertir en indústria o educació, es va gastar en guerres i manufactura estrangera. Aquest és el origen de la cultura extractiva: la riquesa no es guanyava produint, sinó per concessió reial, privilegi o saqueig. Cinc Cents anys després, encara arrosseguem aquesta inèrcia: les grans fortunes espanyoles no vénen de la indústria (com a Alemanya), sinó de la construcció, el turisme o les concessions públiques.
2. Madrid com a capital (1561) sense base productiva:
• "Una ciutat sense port, sense universitat, sense teixit productiu. Però molt bona per controlar-ho tot."
  El 1561, Felip II va traslladar la cort de Toledo a Madrid. Toledo tenia tradició artesanal i comercial. Madrid era un poble al centre d'un altiplà. La decisió no va ser econòmica, sinó estratègica i simbòlica. Això va generar una especulació massiva de terres al voltant de la nova capital, afavorint els hidalgos (nobles que viuen de rendes) per sobre de la burgesia productiva.
  Connecta directament amb l’article del ferrocarril: el model radial no neix amb l'AVE. Neix al segle XVI. El AVE Madrid-Sevilla, Madrid-Barcelona, Madrid-Valladolid... són la mateixa lògica: "tot passa per Madrid, tot es decideix a Madrid". I el corredor mediterrani, el que té sentit econòmic, sempre ha quedat relegat perquè afavoreix la perifèria.
3. La Mesta i el bloqueig de la diversificació econòmica:
• ""Una institució (monopoli) que convertia la llana en or... però no en desenvolupament.""
  La Mesta controlava la ramaderia transhumant a Castella. Era un monopoli reial que afavoria els grans terratinents a costa de l'agricultura i la indústria local. Catalunya, en canvi, va quedar al marge d'aquest model extractiu. Per això Catalunya va poder industrialitzar-se i Castella no.
4. Desamortitzacions s. XIX (Mendizábal, Madoz) com a oportunitat perduda:
• "Van vendre terres... però qui les va comprar? Generalment, els rics de sempre."
  Al segle XIX, l'Estat va expropiar terres de l'Església i dels municipis per vendre-les i finançar la guerra. En teoria, això havia de crear una classe mitjana pagesa. En la pràctica, les terres van anar a parar als mateixos grans propietaris o a especuladors urbans. El model de propietat va seguir sent latifundista al sud i minifundista a Galícia, però enlloc va sorgir una burgesia agrària com la de França o Anglaterra.
5. Neutralitat a la Primera Guerra Mundial com a miratge:
• "Reflectia prosperitat per uns pocs, però multiplicava les esquerdes socials."
  Entre 1914 i 1918, Espanya va ser neutral i va exportar aliments, tèxtils i minerals als bel·ligerants. Es van fer grans fortunes... però els beneficis no es van reinvertir en indústria. Van anir a parar a mans d'una oligarquia que va continuar vivint de rendes. La crisi de 1917 (vagues, pistolerisme a Barcelona) va ser el resultat: inflació, salaris baixos, tensions socials.Beneficis per a una oligarquia que no va reinvertir.
6. L'absència de burgesia productiva a Castella
• "A diferència de Catalunya, el País Basc o València, Castella no desenvolupà una burgesia industrial forta."
  La burgesia industrial catalana va sorgir perquè hi havia: tradició comercial medieval, teixit urbà, associacionisme, cultura del risc. A Castella, en canvi, l'elit vivia de rendes de la terra, càrrecs cortesans o beneficis eclesiàstics. La riquesa provenia de la proximitat al poder, no del treball ni la innovació.
  I aquest és el punt clau: un país on l'elit no ha après a guanyar-se la vida produint, sinó gestionant privilegis, acaba tenint salaris baixos per a la majoria. Perquè la "cultura del privilegi" no crea ocupació de qualitat, només depèn de la política i el BOE.

🔁 Síntesi: tres articles com a trilogia

• Revolució industrial fallida: model extractiu, centralisme, burgesia productiva només a Catalunya i País Basc.
• Ferrocarril radial: infraestructura al servei del centralisme, no de la productivitat.
• Salaris congelats: conseqüència final d’una economia que no transforma, només serveix.

Articles relacionats:

Ferrocarril Revolució industrial

💡 Propostes per trencar la inèrcia

Perquè si l'anàlisi és encertada (i crec que ho és), les receptes habituals no funcionen:

• Pujar el SMI no resol la baixa productivitat.
• Fer més AVE radial no resol la manca d'indústria.
• Donar subvencions no crea una burgesia productiva on no n'hi ha hagut mai.

1. Retenció de talent: la fuga que sagna el futur

Estat actual: Els joves espanyols amb formació tècnica o científica marxen a Alemanya, Països Baixos o Regne Unit perquè allà un enginyer cobra el doble i té perspectives de carrera. A Espanya, la cultura empresarial premia l'antiguitat per sobre del mèrit, i els salaris d'entrada són irrisoris.

El que proposo: Crear condicions perquè el talent es quedi. No només salari, sinó projectes ambiciosos, R+D+i real, i una carrera professional que no obligui a emigrar.

Reptes:

• No n'hi ha prou amb pujar salaris públics (funcionaris, professors). Cal que el sector privat ofereixi projectes de valor.
• La indústria tecnològica a Espanya és feble perquè no hi ha un ecosistema de venture capital i startups com a Israel o Califòrnia.
• Establir una cultura empresarial que premi el mèrit i la innovació.

2. Reforma territorial (inspirada en Alemanya)

• Federalisme competitiu: Cada Land gestiona la seva educació, policia i part d'infraestructures. Això permet experimentar (Bavària aposta per alta tecnologia, Baden-Württemberg per automoció, Berlín per serveis).
• Solidaritat limitada: El Länderfinanzausgleich (nivellació fiscal) corregeix desigualtats extremes, però no penalitza l'esforç. Els Länder rics retenen un percentatge alt dels seus ingressos.
• Bundesrat real (cambra territorial): Els estats participen en la legislació federal. No és una cambra decorativa.
• Reforma del Títol VIII de la Constitució: eliminar províncies, permetre federacions de CCAA (corredor mediterrani), Senat fort.

Què no copiaria d'EUA?

• La desigualtat brutal entre Califòrnia i Mississipí.
• El model sanitari i educatiu fragmentat i injust.

El que necessita Espanya (segons la meva anàlisi):

• Trencar el centralisme fiscal: Ara mateix, Catalunya, País Valencià i Illes Balears són "contribuents nets" (paguen més al centre del que reben). Això és insostenible i alimenta el conflicte.
• Reformar el sistema de finançament autonòmic: Un model on els territoris que més produeixen puguin retenir més recursos per reinvertir en indústria, formació i infraestructures.
• Competències clares: Acabar amb les duplicitats i les confusions competencials que generen ineficiència.

Repte enorme

Una reforma territorial requereix canviar la Constitució (Títol VIII). I això necessita un consens polític que ara mateix no existeix. Però el meu argument és que és inevitable: sense ella, el model és insostenible.

3. IA per contenir corrupteles

Aquest punt és vital. Perquè no dic "posem més policies", sinó "fem servir la tecnologia per prevenir".

Com pot ajudar la IA:

• Detecció de patrons de contractació pública anòmals: (empresa A guanya sempre, pressupostos ajustats al límit legal, subhastes amb un sol licitant).
• Seguiment automatitzat d'expedients: alertes quan un contracte es modifica un 20% sense justificació.
• Compliment fiscal: comparació de declaracions amb patrons de consum (com fan a Noruega).

Però amb precaucions: La IA també pot generar biaixos, vulnerar la privacitat i ser utilitzada per controlar dissidència. Cal un marc legal clar i supervisió humana.

Repte: La corrupció sovint no és il·legal, sinó "legal però èticament reprovable" (col·loquis, portes giratòries). La IA no pot solucionar totes les corrupteles, però pot fer molt.

4. Reforma industrial amb captació de talent talent (el que ja es fa a Catalunya... però amb llast fiscal)

Aquí una crítica més fina: a Catalunya s'està fent, però els dèficits de la balança fiscal ho limiten.

Exemples del que ja es fa a Catalunya:

• Semiconductors: El projecte del chip a Catalunya (amb suport d'Imec, l'institut flamenc de nanoelectrònica).
• Indústria farmacèutica: El clúster BioRegió (Barcelona) és potent, però encara petit comparat amb Boston o Basilea.
• Automoció elèctrica: La Seat (Volkswagen) a Martorell està produint el Cupra Raval, però la bateria es fabricarà a Sagunt (País Valencià) perquè allà hi havia terrenys i subvencions.

El llast fiscal:

• Catalunya perd cada any l'equivalent al 8-9% del seu PIB en balança fiscal negativa (uns 15.000-20.000 milions d'euros anuals).

Amb aquests recursos, es podrien finançar: universitats de primer nivell, centres de recerca aplicada, vocational training dual a l'alemanya, i desgravacions fiscals per I+D+i empresarial.

🧩 Síntesi: Com encaixen totes aquestes propostes?

🎯 El punt de palanca: reforma territorial

Sense ella no hi ha recursos per retenir talent, ni incentius per a la indústria avançada, ni control real de la corrupció. La reforma del Títol VIII (federalisme competitiu) permet que els territoris productius inverteixin en allò que crea salaris alts: indústria, tecnologia, formació i infraestructures productives.

Llavors el corredor mediterrani deixarà de ser un somni i es convertirà en l'autopista ferroviària que connecta ports, fàbriques i mercats europeus. I els salaris començaran a pujar de debò, per primera vegada en 30 anys.

Llegir més sobre aquest tema? ⬇️

Annexa: Diagnòstic econòmic i territorial – Per què els salaris estan congelats i què té a veure el Títol VIII de la Constitució?