Marmitako Tradicional
El nom prové de marmita, que vol dir “olla” en euskera, i el sufix -ko indica “de la marmita”. És a dir, “el que es fa a l’olla”. Aquest plat va néixer a bord dels vaixells de pesca, on els mariners cuinaven amb el que tenien a mà: patates, pebrots, cebes i el bonítol acabat de pescar.
🐟 Orígens mariners: Els pescadors bascos, coneguts com arrantzales, passaven llargues jornades a alta mar. El marmitako era una manera pràctica i nutritiva de cuinar el peix fresc amb ingredients que aguantaven bé el viatge.
🌍 Influència americana: Les patates, els tomàquets i els pebrots van arribar d’Amèrica al segle XVI, i van enriquir la recepta original, que abans era molt més simple.
🍅 Variacions locals: A Cantàbria i Astúries, el plat rep noms com sorropotún o caldeirada de bonito, però la base és la mateixa: un guisat que uneix mar i terra.
Ingredients
- 500 g de bonítol fresc
- 3 patates mitjanes varietat àgata
- 1 ceba gran de Figueres
- 1 pebrot verd
- 2 dents d’all
- 1 tomàquet madur
- 1 culleradeta de polpa de nyora
- 1 fulla de llor
- Oli d’oliva, sal i pebre
- 1 got de vi Txacolí
- Brou de peix o aigua
Elaboració
- Sofregir la ceba, all i pebrot. Afegir el tomàquet i el got de vi Txacolí.
- Incorporar les patates i la nyora. Remenar.
- Afegir el brou i cuinar fins que les patates siguin cuites.
- Afegir el bonítol 2-3 minuts i apagar el foc.
- Reposar uns minuts abans de servir.
🧑🏫 Jaume Fàbrega i el marmitako
El gastrònom i historiador Jaume Fàbrega ha escrit sobre el marmitako com a part de la tradició culinària del País Basc i també de la Costa Brava. En un article publicat al Diari Gran del Sobiranisme, explica:
“La marmita o tupin, en basc, és l’olla o cassola on els pescadors, especialment de Bermeo, cuinen la cassola de peix, plat únic de la seva alimentació tradicional.”
Fàbrega destaca que el marmitako no només es fa amb bonítol, sinó que també pot adaptar-se a altres peixos, i que plats similars es troben a Llançà i altres punts del nord català, on la tonyina també es guisa amb patates.
També remarca que el guisat ha de quedar fort de gust, i que es pot enriquir amb pebrots xoricers, bitxo o pebre vermell. En algunes versions, fins i tot es prescindeix del sofregit de tomàquet.
