Història
La sopa de farigola és una preparació molt tradicional a diverses zones de la Mediterrània i té arrels antigues, probablement d’origen rural i humil, lligades a l’ús medicinal i culinari de la farigola (Thymus vulgaris).
Orígens i història
- Medicina popular: A l’edat mitjana i fins ben entrat el segle XIX, la farigola era molt emprada com a planta medicinal per curar refredats, infeccions lleus i per “escalfar” el cos. La sopa de farigola es feia sovint com a remei casolà per combatre els mals hivernals.
- Cuina de pastor: En zones rurals catalanes i occitanoaragoneses, la farigola és abundant i fàcil de recollir. Per això, la sopa es convertí en un plat d’emergència, amb ingredients molt bàsics: aigua o brou lleuger, pa sec i farigola. Amb el temps, s’hi afegien ou, oli o all segons la comarca.
- Tradició religiosa i de dejuni: A la Catalunya tradicional, la sopa de farigola era un plat típicament associat a períodes de dejuni, Setmana Santa, o dies de poca dispesa.
Predomini geogràfic
La farigola és una planta molt estesa a l’àmbit mediterrani, i la sopa és especialment popular a:
- Catalunya: Sobretot a les comarques de l’interior (Segarra, Urgell, Conca de Barberà, Priorat, Garrigues), però també al Penedès i a zones del litoral.
- Occitània: A l’Arieja i l’Alta Garona existeixen variants de la soupe au thym, també molt senzilla.
- Aragó oriental i franja catalanoparlant: Variants conegudes com a sopa de timó.
- Valenciania interior: Menys freqüent, però present en zones on la farigola és abundant.
- Altres regions mediterrànies: A França i Itàlia hi ha sopes similars elaborades amb farigola, tot i que no sempre amb el mateix predomini cultural que a Catalunya.
En conjunt, és un plat típic de zones amb vegetació mediterrània, clima sec i muntanyós, on la farigola creix de forma silvestre i abunda en la tradició popular.
