L’Aventura de muntar un NAS.👃🏻
(o l’art de fer flaire digital)

Pròleg — Quan Google Drive em va voler cobrar

Tot va començar el dia que Google Drive em va dir que amb 15 GB ja n’hi havia prou i que, si volia més, havia de pagar. Jo, que he treballat amb 8086, 8088, XT, AT i terminals 3270, no estava disposat a deixar-me intimidar per un núvol amb tarifes.

Vaig mirar el router. I allà, mig amagat, hi havia una estria de port USB que no havia tocat mai. Vaig obrir el manual de la TV —aquell que ningú llegeix— i vaig descobrir que podia tenir emmagatzematge extern.

I vaig pensar: “A veure si hauré de muntar un NAS casolà… i sense pagar ni un duro.”

A partir d’aquí, la història es va complicar: golfes, pols, SDRAM del Juràssic, DDR3 salvadora, alcohol isopropílic, CRC Contact Cleaner Plus, i un PC Dell OptiPlex 780 que encara no sap que està a punt de renéixer.

---

Aques artícle és la continuació del "Fer un pseudo NAS amb un disc vell i el teu router o un portàtil o PC antic"

Capítol 1 — Quan 48K eren suficients

ZX Spectrum 48K

Temps era temps —i no és llegenda urbana— en què 48 kilobytes eren tot un univers. No 48 megues, no 48 gigues: 48K. I amb això fèiem jocs, programes, somnis i alguna que altra aventura espacial en mode text.

El meu ZX Spectrum 48K, amb la seva caixa original i aquell teclat de goma que semblava un matalàs d’escuma, era una porta d’entrada a un món que avui faria riure qualsevol adolescent amb un mòbil de 256 GB. Però per nosaltres era màgia pura.

Els jocs arribaven en cassetts, amb un soroll que semblava un exorcisme electrònic. Aquell iiiiii krrrr iiiiii krrrr que durava cinc minuts llargs i que, si algú obria la porta o feia soroll, podia acabar en un LOAD ERROR que et trencava l’ànima.

I malgrat tot, funcionava. Sempre. Sense actualitzacions, sense núvols que et volen cobrar, sense pantalles blaves. L’únic núvol que coneixíem era el de pols que s’aixecava quan treies el cassette de la capsa.

Amb 48K fèiem:

• jocs de plataformes que encara recordem
• programes en BASIC que avui serien poesia naïf
• gràfics que semblaven mosaics romans
• i tardes senceres de paciència infinita

El Spectrum no tenia ventiladors que sonessin com una avioneta Piper Navajo. No tenia SDRAM PC100 ni DDR3 amagada a les golfes. No tenia res… i ho tenia tot.

Era l’època en què la informàtica no era una necessitat: era una aventura.

I potser per això, quan Google Drive em va voler cobrar per 15 GB, vaig mirar el router, vaig veure aquell port USB oblidat i vaig pensar: “Si amb 48K vaig ser feliç, no pagaré per 15 GB.”

Capítol 2 — L’era dels 8 i 16 bits

IBM PC XT amb floppy de 5 1/4

Després del ZX Spectrum, la vida em va portar a un territori més seriós: els IBM PC. I quan dic “seriós”, vull dir gris, pesant i amb un soroll de disc dur que semblava un martell pneumàtic.

L’IBM XT — El primer contacte amb la bèstia

L’XT era un monstre de 8 bits externs i 16 bits interns, gràcies al processador Intel 8088. Treballava a 4,77 MHz, una velocitat que avui faria riure fins i tot un rellotge Casio, però que en aquell moment era pura potència industrial.

Tenia:

• 256 KB a 640 KB de RAM
• Un disc dur de 10 MB que semblava infinit
• Floppies de 360 KB de 5¼ i 1.2 MB de 3½
• Un monitor CGA que et deixava els ulls com dos ous ferrats
• Un teclat que pesava més que un nen de 3 anys

I malgrat tot, era una meravella. El beep del POST era com un “bon dia” metàl·lic. El DOS 2.0 era una religió. I el Lotus 1 2 3 era el rei absolut de l’oficina.

L’IBM AT — El salt als 16 bits reals

Quan va arribar l’IBM AT, amb el processador Intel 80286, vaig sentir que entrava al futur.

• 16 bits de veritat
• Velocitats de 6 a 12 MHz
• Discs durs de 20 o 40 MB
• BIOS avançada
• I un bus AT que semblava autopista comparat amb l’XT

Era l’època en què:

• Windows 2.0 i 3.0 començaven a treure el cap
• Les impressores matricials feien concerts diaris
• I els disquets de 5¼ feien olor de plàstic calent i esperança

Treballar amb un AT era com passar d’un Seat 600 a un Ford Sierra. No era un Ferrari, però ja feia respecte.

La litúrgia del soroll

Els discs durs d’aquella època no treballaven: picaven pedra.

El clac clac clac era la banda sonora de qualsevol oficina. Si el disc dur callava massa estona, et preocupaves. Si feia massa soroll, també.

Era un equilibri zen entre la por i la rutina.

I el més important: la paciència

Amb aquests equips vas aprendre:

• a esperar
• a no perdre els nervis
• a guardar sovint
• i a no confiar mai en un disquet que feia olor estranya

Capítol 3 — Terminals que feien respecte

IBM 3270 terminal amb pantalla verda

Abans que els PCs dominessin el món, abans que Windows 3.0 fes veure que era multitarea, abans fins i tot que els Pentium sonessin com una Piper Navajo, hi havia una cosa que imposava més que qualsevol torre metàl·lica: el terminal IBM 3270.

El 3270 no era un ordinador. Era una finestra al mainframe, aquell monstre central que ho controlava tot: nòmines, inventaris, assegurances, estadístiques, i segurament també l’ànima dels empleats.

El 3270: el terminal que no s’equivocava mai

La pantalla era monocroma, verd o ambre, i tenia aquella foscor de cova tecnològica que feia respecte. El teclat pesava com un diccionari enciclopèdic i feia clac clac amb una autoritat que avui cap teclat mecànic pot imitar.

I el millor de tot: no hi havia ratolí. Tot era teclat, camps, tabulacions i ordres que havies de saber de memòria. Si t’equivocaves, el mainframe no et perdonava: et retornava un missatge sec, tallant, gairebé moralista.

La xarxa SNA: quan la informàtica tenia jerarquia

El 3270 no enviava caràcters un a un com els terminals Unix. No. Era block oriented: tu omplies la pantalla, i quan premies Enter, enviaves tot el bloc al mainframe. Era com enviar una carta certificada cada vegada.

I funcionava. Sempre. Amb una fiabilitat que avui faria plorar qualsevol router domèstic amb port USB.

FOCUS: el llenguatge que feia màgia

I llavors hi havia FOCUS, aquell llenguatge de reporting que et permetia fer informes sense ser programador COBOL. Era com tenir SQL abans que SQL existís, però amb un estil molt IBM: estructurat, seriós, i amb aquella sensació que si t’equivocaves, algú a Nova York ho sabria.

Amb FOCUS podies:

• consultar fitxers gegants del mainframe
• fer informes tabulats que sortien per impressores matricials que tremolaven la taula
• generar sortides que semblaven documents oficials del govern
• i tot això des d’un terminal que no tenia ni un sol byte de RAM personal

FOCUS era potent, i tu el vas fer servir quan encara era tecnologia de primera línia.

Treballar amb un 3270 era una disciplina

No hi havia distraccions. No hi havia finestres emergents. No hi havia notificacions. Només tu, la pantalla verda i el mainframe.

Era una informàtica seriosa, d’aquella que et feia sentir que estaves fent coses importants, encara que només fossin informes de vendes.

I aquesta etapa et va donar una cosa que avui és or: respecte per les dades i paciència infinita.

Capítol 4 — Pla Renove amb Pentium

Després dels XT, AT i terminals 3270, va arribar una època que molts recorden amb nostàlgia i d’altres amb trauma acústic: l’era dels Pentium. Era el moment en què les empreses feien el famós "Pla Renove", aquell ritual col·lectiu en què es jubilaven tones de 286 i 386 i, de sobte, tot el país semblava estrenar Pentiums com qui estrena sabates noves.

Pentium I: el primer cop de puny sobre la taula

Quan va aparèixer el Pentium, amb els seus 60 i 66 MHz, semblava que la informàtica havia fet un salt quàntic. Els gràfics milloraven, els programes volaven, i Windows 95 feia veure que era modern.

Però el millor de tot era el soroll. Els ventiladors començaven a fer-se sentir. Ja no era aquell bzzzz tímid dels 386. Era un “estic treballant, no em molestis” en forma de turbina.

Pentium II i III: l’era de les turbines

I llavors va arribar el Pentium III, aquell que tu coneixes bé. Un processador que, quan s’escalfava, podia sonar com una Piper Navajo a contravent. Els ventiladors no refrigeraven: intentaven enlairar-se.

Els equips d’aquella època tenien:

• SDRAM PC100 o PC133
• Discs durs que feien clac clac com si piquessin pedra
• Torres beige que ocupaven mig escriptori
• Fonts d’alimentació que feien olor de pols tèrmica

I tot plegat era meravellós. Perquè, malgrat el soroll, funcionaven. I si no funcionaven, els obríem, els bufàvem, els netejàvem i tornaven a la vida.

El Pla Renove: quan tot el país va canviar de torre

Les empreses van començar a renovar equips com si fossin electrodomèstics. Els Pentium II i III van inundar oficines, escoles, ajuntaments i cases particulars. Era l’època en què:

• Tothom tenia un PC a casa
• Els CD-ROM feien soroll de reactor
• Els monitors CRT et deixaven la vista com un quadre impressionista
• I Internet arribava amb un modem que xiulava com un ocell ferit

Capítol 5 — De la TeleSketch a la tablet

TeleSketch amb tablet

Abans que les pantalles tàctils existissin, abans que les tablets ens permetessin llegir el diari al llit i abans que els routers tinguessin ports USB amagats com tresors, hi havia una màquina que ens feia sentir artistes digitals sense saber-ho: la TeleSketch.

La TeleSketch era simple: dues rodetes, una pantalla grisa i un misteri tècnic que ningú entenia però tothom respectava. Giraves una roda i feies línies verticals. Giraves l’altra i feies línies horitzontals. I si volies fer una diagonal… bé, allà començava el drama.

Però era màgia. Era la primera vegada que podies “dibuixar” en una pantalla sense embrutar-te les mans. Era com tenir un CAD primitiu, però sense undo, sense save, i amb un reset que consistia a sacsejar la màquina com si estiguessis fent un còctel.

La TeleSketch era la nostra primera tablet analògica. I, sense saber-ho, ens preparava per un futur on les pantalles serien fines, lleugeres i obedients.

El salt a la tablet: del soroll al silenci

Quan van arribar les tablets de veritat, el canvi va ser tan gran que semblava ciència-ficció. Després de dècades de:

• teclats mecànics,
• torres beige,
• ventiladors que sonaven com turbines,
• i monitors CRT que et deixaven els ulls com dos ous ferrats,

tenir una pantalla plana, silenciosa i tàctil era gairebé inquietant.

La tablet no feia soroll. No s’escalfava. No vibrava. No demanava drivers. No feia clac clac quan guardaves un document.

Era com passar d’un tractor a un cotxe elèctric.

I, de sobte, tot era fàcil: fotos, vídeos, documents, navegació, correus… Tot en un rectangle prim que podies aguantar amb una mà mentre prenies un cafè.

Però hi havia un problema: l’espai

Amb la tablet va arribar la plaga moderna: els gigues que s’omplen sols.

Fotos, vídeos, captures de pantalla, documents, aplicacions… I Google Drive, amb el seu somriure comercial, et diu:

“Amb 15 GB ja n’hi ha prou. Si vols més, paga.”

I jo, que havia dibuixat diagonals impossibles amb la TeleSketch i havia sobreviscut a un IBM XT, vaig pensar:

“Pagar? Jo? Si he fet diagonals amb dues rodetes, puc muntar un NAS.”

I així va començar la odissea cap al Dell OptiPlex 780, la DDR3 salvadora i el ritual de l’isopropílic.

Capítol 6 — RAM a les golfes (no confondre amb la llet RAM)

Quan Google Drive em va voler cobrar i vaig decidir muntar un NAS casolà, no sabia que el primer pas seria pujar a les golfes. Les golfes… aquell espai mític on conviuen:

• àlbums de fotos,
• joguines dels anys 80,
• cables que ningú recorda d’on surten,
• i, sobretot, RAM. RAM de totes les èpoques, formats i generacions. Un autèntic museu de memòria volàtil.

I no, no parlo de la llet RAM que compràvem la botiga de queviures. Aquesta no caduca, però tampoc alimenta.

La primera troballa: SDRAM del Juràssic

El primer que vaig trobar va ser un grapat de mòduls SDRAM PC100 i PC133. Els vaig mirar amb tendresa, com qui troba un dibuix de quan era petit. Eren mòduls que havien vist Windows 98, Pentium III i hores de Solitaire.

Però per al Dell OptiPlex 780… no servien ni per fer un clauer.

La segona troballa: DDR1, la generació oblidada

Després van aparèixer mòduls DDR1. Aquells que semblaven moderns però que ja no encaixen en cap placa base contemporània. Els vaig apartar amb respecte, com qui diu: “Beneït sia Déu, però avui no toca.”

La tercera troballa: DDR2, la gran esperança… frustrada

Quan vaig veure DDR2, vaig pensar: “Ja hi som. Ara sí.” Però no. El Dell 780, és del morro fort, volia DDR3. I jo, que ja començava a suar, vaig seguir remenant caixes com un arqueòleg aclaparat.

La joia de la corona: DDR3 Hynix 2 GB

I llavors… com un raig de llum divina entrant per una teula mal col·locada… va aparèixer ella: Una Hynix DDR3 de 2 GB. Brillant, neta, perfecta. Un mòdul que semblava dir: “Tranquil, Joan. Jo et salvaré el projecte.” Va ser un moment gairebé místic. Si hagués sonat música celestial, no m’hauria sorprès.

El ritual de comprovació

La vaig agafar amb cura, com si fos una peça d’or. La vaig netejar amb isopropílic, li vaig treure la pols històrica i la vaig preparar per al gran moment: entrar al Dell OptiPlex 780. Quan va fer clic, vaig saber que tot aniria bé. Era el clic de la victòria, el clic de la resurrecció, el clic que separa un PC vell d’un NAS orgullós.

Conclusió arqueològica

Les golfes no són un traster. Són un arxiu tecnològic. Un lloc on la memòria —la volàtil i la emocional— es conserva millor que en qualsevol núvol de pagament.

I gràcies a aquella DDR3, el projecte seguia viu.

Capítol 7 — “Llàtzer, aixeca’t i camina”
Ritual de resurrecció del Dell OptiPlex 780

Joallons al taller amb el Dell OptiPlex 780

Quan vaig trobar la DDR3 salvadora, sabia que el projecte ja no era només tècnic: era espiritual. El Dell OptiPlex 780, aquell vell servidor d’oficina que havia vist més hores de feina que un rellotge de fitxar, estava a punt de tornar a caminar. I com tota resurrecció digna, necessitava un ritual.

1. L’aspiradora: l’exorcisme inicial

El primer pas va ser treure-li la pols acumulada. No era pols normal: era pols institucional, pols de factures, de nòmines, de reunions interminables i de Windows XP. Una capa arqueològica que explicava la seva vida laboral millor que qualsevol currículum. Amb l’aspiradora en mode quirúrgic, vaig començar a retirar segles de sediment tecnològic. Cada núvol de pols que s’aixecava era com un record que marxava.

2. L’alcohol isopropílic: el baptisme

Després venia el sacrament líquid. L’alcohol isopropílic, aquell perfum que només els veterans reconeixen, va entrar en escena. Amb un drap suau, vaig netejar:

• la placa base,
• els xips,
• els condensadors,
• i fins i tot algun racó que no sabia si era important però era ben galdós.

L’isopropílic evapora ràpid, però deixa una sensació de “ja ho tens controlat” que cap núvol de pagament pot donar-te.

3. CRC Contact Cleaner Plus: la confirmació del miracle

Els slots de RAM i els connectors PCIe són com les articulacions d’un vell atleta: si no els lubriques, cruixen. Aquí entra el CRC Contact Cleaner Plus, el col·liri electrònic. Una ensulfatada precisa, un moviment suau, i els contactes brillaven com si haguessin sortit de fàbrica. El Dell començava a recuperar la dignitat.

4. El moment sagrat: inserir la DDR3

Quan vaig agafar la DDR3 Hynix de 2 GB, vaig sentir que era el moment culminant. La vaig col·locar amb cura, alineant-la com si fos una relíquia. I quan va fer aquell clic net, perfecte, inequívoc… Vaig pensar: “Llàtzer, aixeca’t i camina.”

5. El POST: la primera paraula del ressuscitat

Vaig prémer el botó d’engegada. El ventilador va fer un sospir, com si es despertés d’una migdiada de deu anys. La llumeta va parpellejar. I llavors… el beep. Un beep curt, net, orgullós. El beep de la resurrecció. El beep que diu: “Encara sóc aquí, Joan. No em jubilis.”

6. Conclusió del miracle

El Dell OptiPlex 780 no només va tornar a la vida: va tornar amb ganes de treballar. I tot gràcies a un ritual que combinava:

• arqueologia,
• química fina,
• paciència monàstica,
• i un humor que només tenen els que han sobreviscut a un IBM XT.

Capítol 8 — El NAS casolà:
venjança contra el núvol de pagament

Dell ressuscitat

Quan Google Drive em va dir que amb 15 GB ja n’hi havia prou i que, si volia més, havia de pagar, vaig sentir una punxada d’orgull tecnològic. Després de dècades treballant amb 8086, 8088, XT, AT, terminals 3270 i Pentiums que sonaven com avions, no estava disposat a deixar-me intimidar per un núvol amb tarifes.

Vaig mirar el router. Allà, mig amagat, hi havia aquell port USB que semblava dir-me:

“Joan, encara puc servir per alguna cosa.”

I així va començar la venjança.

1. El Dell OptiPlex 780: el cavall de batalla ressuscitat

Amb la DDR3 trobada a les golfes, la pila CR2032 renovada i el ritual de resurrecció complet, el Dell estava llest. Llàtzer caminava. I caminava amb dignitat.

Aquest vell equip, que havia passat anys dormint, estava a punt de convertir-se en un NAS> casolà. Un NAS que no demanarà subscripcions, ni quotes, ni targetes de crèdit. Només demanarà:

• una mica d’electricitat,
• un disc dur decent,
• i el teu humor habitual.

2. OpenMediaVault: el monjo digital

Per donar-li ànima al Dell, vaig triar OpenMediaVault, aquell sistema que converteix qualsevol PC vell en un servidor de fitxers amb més dignitat que molts dispositius comercials. Instal·lar-lo va ser sorprenentment fàcil. Després de tants anys de BIOS, DOS, Windows 3.1, 95, 98, XP i altres aventures, veure un instal·lador modern que no es queixa de res és gairebé emocionant. Quan OMV va arrencar, vaig sentir que el Dell em deia: “Joan, estic preparat. Dóna’m gigues.”

3. El disc dur: el nou cor

Vaig connectar un disc dur extern al port USB del router per provar-ho, però aviat vaig veure que el Dell podia fer-ho millor. Li vaig posar un disc intern, li vaig donar format i, de sobte, tenia:

• carpetes compartides,
• permisos,
• SMB,
• FTP,
• i fins i tot un mini servidor multimèdia.

Tot sense pagar ni un cèntim.

4. La venjança contra el núvol

Ara, quan Google Drive em diu que he superat els 15 GB, somric. Perquè sé que, al menjador, hi ha un Dell OptiPlex 780 que treballa en silenci, orgullós, fent de NAS com si hagués nascut per això. I penso: “Google, amic meu… he treballat amb un 3270. Tu no em faràs pagar.”

5. Conclusió: la dignitat tecnològica

El NAS casolà no és només una solució tècnica. És un acte de resistència. Una declaració d’independència digital. Una manera de dir que la tecnologia pot ser nostra, que no cal pagar per cada giga, i que un vell Dell pot tenir una segona vida gloriosa.

I així, amb humor, paciència i una mica d’isopropílic, vaig convertir un PC oblidat en un servidor orgullós.

La venjança estava servida. I era dolça.

---

ÍNDEX POÈTIC
(o com resumir una vida digital en versos curts)

• Pròleg Quan Google Drive em va voler cobrar i el router em va fer l’ullet.
• 48K Un teclat de goma, un casset que xiscla, i un univers dins d’un rectangle negre.
• 8 i 16 bits XT, AT, disquets tous, i un disc dur que picava pedra.
• Pantalles verdes El 3270, el mainframe, i FOCUS fent màgia sense saber-ho.
• TeleSketch Dues rodetes, una pantalla grisa, i diagonals impossibles.
• Golfes SDRAM, DDR1, DDR2… i la DDR3 salvadora.
• Resurrecció Isopropílic, CRC, i un Dell que torna a respirar.
• NAS OpenMediaVault, gigues lliures, i venjança contra el núvol de pagament.
• Epíleg Coaxial i fibra, passat i present, convivint com si res.