Per què l'insult "fatxa pobre" és l'error més gran de
l'esquerra? "I el triomf més gran de l'extrema dreta"
Descripció:
Culpar el ciutadà del carrer de ser un "fatxa pobre" quan l'únic que fa és buscar respostes
a la seva precarietat és el triomf més gran de l'extrema dreta i el principal fracàs de l'esquerra. La gent
no es torna reaccionària per gust, sinó per desemparament. L'obligació d'una anàlisi rigorosa no és jutjar
el que la gent sent, sinó explicar per què ho sent i quin mecanisme n'està traient benefici.
Per què?
Després de 1975, l'esquerra tenia una legitimitat moral immensa, el suport de les classes populars que havien
patit la dictadura i un desig col·lectiu de canvi profund. Analitzar com aquest capital polític i social es
va anar diluint, a base de renúncies, burocratització, acomodament a les institucions i pèrdua de connexió
amb la realitat del carrer, és el millor complement per explicar la fallida actual.
Per què l'insult "fatxa pobre" és l'error més gran de l'esquerra?
Un treballador i un capitalista barallant-se per la mateixa papereta de
vot Foto: @joallons - MS Designer
EXPLIQUEM LA IMATGE PRIMER
La vinyeta captura a la perfecció aquesta paradoxa de la polarització. És la representació
gràfica d'un dels fenòmens més corrosius de la nostra política actual: la unió antinatural d'extrems per una
mateixa papereta.
La lògica del "fatxa pobre"
El treballador (la base productiva): És el que hauria de ser l'actor principal d'un
projecte de regeneració industrial. No obstant això, en el context actual de "relats",
sovint és arrossegat cap a posicions reactives per la por o la ràbia, acabant votant per opcions que, en
la pràctica, no tenen gens d'interès en la seva realitat productiva.
El capitalista (l'oligarquia extractiva): Representa els interessos que es beneficien
de l'statu quo. Per a ell, la papereta és només una eina per mantenir el sistema de
privilegis intacte.
La coincidència en l'urna
El fet que ambdós estiguin barallant-se per la mateixa papereta verdosa és una metàfora visual del que passa
en la política espanyola:
La captura del votant: Quan les propostes "fàcils" i buides de
contingut dominen el discurs, aconsegueixen aglutinar votants amb interessos diametralment oposats. El
treballador creu que està votant per la seva dignitat, mentre que el capitalista extractiu sap que està
votant per blindar el seu model.
La distracció de les "lletres difuminades": Com es veu a la vinyeta, les lletres estan
difuminades. És l'engany perfecte: un programa electoral ple de frases grandiloqüents que, en realitat,
no diuen res concret perquè, si ho diguessin, cap dels dos s'hi reconeixeria.
És la imatge del desconcert polític: tots dos volen el control de la mateixa eina, però
mentre el paleta busca una eina per construir (o reconstruir) la seva vida, el capitalista la vol per
mantenir els murs de la seva fortalesa.
La càrrega real: El treballador, carregat amb el pes del sistema ("CARGA"), expressa la
seva indignació i el desig de fer implosionar l'statu quo.
La domesticació electoral: En el moment crític de votar, tant el treballador com el
representant del sistema (el poder establert) acaben triant el mateix, perpetuant el cicle.
L'article "MIASMA DE LES ESQUERRES" es troba disponible en
format kindle, llibre imprès, ePub i PDF.
Donada l'extensió del contingut es recomana solemnement el seu ús en format ePub o PDF,
"MIASMA DE LES ESQUERRES"
Per què l'insult "fatxa pobre" és l'error més gran de l'esquerra?
Culpar el ciutadà del carrer de ser un "fatxa pobre" quan l'únic que fa és buscar respostes a la
seva precarietat és el triomf més gran de l'extrema dreta i el principal fracàs de l'esquerra.
La gent no es torna reaccionària per gust, sinó per desemparament. L'obligació d'una anàlisi
rigorosa no és jutjar el que la gent sent, sinó explicar per què ho sent i quin mecanisme n'està
traient benefici.
«Si no el pots adquirir a Amazon, perquè vas curt d'armilla, pots descarregar la versió en
PDF de manera gratuïta des de Google Drive.»
La meva reflexió
Si volem construir una societat més justa, el primer que hem de fer és enterrar aquest terme. El menyspreu
mai ha convençut ningú; només polaritza i allunya.
Hi ha treballadors, autònoms i gent obrera que decideix votar a opcions de dreta i ultradreta. Davant d'això,
una part del progressisme d’esquerra respon amb supèrbia, anomenant-los "grillats" o
"fatxes pobres". Error com una catedral, estratosfèric.
Ningú canvia la decisió quan se sent insultat o menyspreat. Ans al contrari, l'atac reforça l’escullera. Si a
una persona que pateix la precarietat li dius que és un "carallot" per votar el que vota,
l'estàs empenyent definitivament als braços dels qui instrumenten la polarització.
Per entendre aquest fenomen sense jutjar, cal mirar amunt. No podem ignorar l'enorme maquinària mediàtica,
televisions, ràdios, premsa i xarxes, finançada per grans fons que bombardeja diàriament relats de por,
bòfies, fal·làcies i odi cap als més vulnerables.
Quan els problemes reals (habitatge, salaris, factures bàsiques) s'oculten sota el debat identitari o falses
amenaces, és normal que la frustració obrera es canalitzi cap a on el poder vol. No és que sigui curt de
mires, és el resultat d'un bombardeig massiu de desinformació.
Per això, el veritable repte no és insultar, és raonar. Ens hem de fer preguntes incòmodes alhora que
socràtiques:
Per què un votant de barri obrer confia en partits que proposen privatitzar la sanitat o l'educació?
Quines pors o descontents reals estan capitalitzant aquestes forces polítiques?
Hi ha una contradicció evident que hem d'explicar amb dades i empatia, no amb superioritat moral. Es tracta
de convidar a una reflexió individual i lògica.
Té sentit que un treballador amb un sou normal voti exactament el mateix que voten Ana Botín, Juan Roig,
Rafael del Pino o Florentino Pérez?
De veritat els interessos d'un gran magnat són els mateixos que els d'un mileurista?
Les grans fortunes voten a opcions que abaixin impostos al patrimoni i desmantellen el públic perquè ells no
necessiten la sanitat pública, ni els instituts de barri, ni el transport col·lectiu. Tenen recursos de
sobra per pagar-se'l al mercat privat.
Però per a la classe treballadora, els serveis públics són el seu veritable sou indirecte.
Un hospital públic de qualitat o una educació digna és l'únic que equilibra la balança. Votar els qui
retallen això és, tristament, votar contra el mateix benestar de la teva família.
No es tracta de renyar ningú. La gent no vota per maldat, vota buscant certeses en un món que assumeix. El
paper de la política transformadora ha de ser oferir solucions reals a l'habitatge, als salaris i al futur,
demostrant que el públic és el que ens cuida.
Si volem que la gent analitzi la realitat per si mateixa i vegi que la dreta no defensa l'obrer, el camí és
bastir ponts, escoltar i argumentar amb paciència. Menys etiquetes sobreres i més pedagogia des del
respecte.
Anomenar "fatxa-pobre" no és una descripció, és arrogància. Ningú
canvia de vot perquè l'insultis des d'un pedestal moral. Si l'esquerra renuncia a convèncer i a fer
pedagogia als barris perquè "no som terapeutes", li està regalant la classe obrera a
l'extrema dreta.
Com hem arribat fins aquí?
El triomfalisme de les xifres grans és el millor exemple de la desconnexió: ens diuen que el PIB puja, però
s'obliden d'explicar per què. El PIB creix simplement perquè hi ha més força activa empenyent la roda, més
gent treballant, no perquè la vida de la gent hagi millorat. La realitat és que els sous porten pràcticament
congelats des de fa trenta anys en termes de poder adquisitiu real.
Treballar avui ja no garanteix sortir de la precarietat. Quan l'únic que creix és l'esforç col·lectiu, però
la bossa de la compra pesa més i la nòmina retalla marge, la frustració està servida.
(Per a una anàlisi més profunda d'aquesta bretxa, vegeu el meu diagnòstic estructural sobre els Salaris
congelats a Espanya).
Sense necessitat d'entrar en debats feixucs de macroeconomia ni en gràfics de PIB que no omplen cap nevera,
la qüestió és d'una simplicitat elemental: si la macro diu que el país va bé, però la microeconomia de les
famílies no arriba a fi de mes, el sistema falla.
Quan l'economia real d'una llar s'acaba reduint a pagar lloguers abusius i cobrir la pèrdua de serveis
públics a cop de targeta, el debat teòric s'acaba. La microeconomia de carrer és la que mana, i si
l'esquerra no té respostes per a aquesta taula de despeses diàries, la gent busca qui
prometi omplir la taula.
La trampa de la guerra cultural. “Holis a totis.”
La clau del problema: el desfasament entre l'agenda política de les elits progressistes i
l'escala de prioritats de la ciutadania que viu al dia.
Aquest fenomen es pot analitzar des de tres angles que expliquen per què aquesta estratègia s'ha convertit en
un autèntic bumerang per a l'esquerra:
1. La jerarquia de necessitats (la piràmide de Maslow aplicada a la política)
La comunicació política d'una gran part de l'esquerra actual ha ignorat una regla bàsica de la psicologia
social: no pots demanar a algú que s'interessi per qüestions cosmopolites o abstractes si la seva
supervivència material està en risc.
Quan una família té dificultats per pagar el lloguer o omplir la nevera, les qüestions sobre identitat o
llenguatge inclusiu no es perceben com a "progrés", sinó com a "luxes" d'una
classe privilegiada que no té els seus mateixos problemes.
En el moment en què l'esquerra inverteix més energia política en debats sobre correcció política o el medi
ambient (de vegades des d'una perspectiva punitiva o restrictiva) que en el cost de la vida, crea un
abisme d'incomprensió. La dreta, o l'extrema dreta, no necessita fer gran cosa; només ha de
posar “sentit comú”.
Passar de la teoria pedagògica, la neurobiologia i la crítica als discursos manipuladors a la
realitat de la taverna, al carrer, al bar, a la xerrada quotidiana, és exactament on es
mesura la temperatura i el pols d'una societat.
El clixé "Tots els partits són iguals" no és només una frase feta de barra de bar;
és la manifestació pràctica de la rendició intel·lectual:
El triomf del sisme i cunyats nadalencs:
Dir que "tots són iguals" requereix zero esforç cognitiu. No cal llegir cap programa electoral, ni
analitzar cap línia pressupostària, ni entendre el funcionament d'una institució. És la sortida
ràpida (User Friendly) per semblar "crític" sense haver de fer la feina
d'analitzar la realitat.
La paradoxa de la taverna:
A la conversa informal sovint es barreja la frustració real (els problemes del dia a dia,
l'habitatge, els salaris, el funcionament dels serveis) amb una narrativa simplificada fins a
l'absurd. El perill d'aquesta "conversa de taverna" no és el debat en si, sinó quan es converteix en
un escut d'indiferència: si tots són iguals, ningú té responsabilitat, no cal
lluitar per res i l'statu quo es manté intacte.
El fil conductor de la meva tesi:
El problema d'arrel: Un sistema educatiu que no entrena la "gimnàstica
del pensament" ni la "paciència per la dificultat".
El símptoma mediàtic: La "tiktokització" i el discurs reduccionista.
El resultat al carrer: La taverna on regna el "tots són iguals", que és el
terreny de cultiu perfecte per assenyalar aquest abisme i dir: "Veieu? No es preocupen
per vosaltres, es preocupen per ells mateixos".
Aquesta experiència basada en l'observació directa del carrer connecta la filosofia de
fons amb el que qualsevol persona pot sentir a la taula del costat mentre fa un cafè.
2. El marc de la "la guineu vs. l'agricultor": L'efecte del desplaçament
La guineu és una espècie especialment protegida, com aquell ocell bosquí que es menja les cireres i la
“plataforma salvem el senglar”.
L'exemple de "la guineu vs. l'agricultor" és una tècnica de comunicació brillantment perversa per
part de la dreta. Aconsegueix dues coses:
Falsa dicotomia: Presenta el món com un joc de suma zero: "o els cuides a ells (els
col·lectius minoritaris/medi ambient) o ens cuides a nosaltres (la classe treballadora)".
Sentit de menyspreu: Aquesta narrativa fa que el treballador se senti
"sobrer". Quan l'esquerra insisteix en causes que el treballador sent alienes, aquest
desenvolupa un ressentiment legítim: Per què se senten tan solidaris amb tot el món menys
amb la meva realitat quotidiana?
3. La comunicació com a propaganda vs. la pedagogia
Hem de distingir entre fer coses i fer propaganda.
L'esquerra ha caigut en el parany de la gestualitat política. Fer un llenguatge
inclusiu o una campanya mediambiental no costa diners a l'erari públic en termes d'inversió estructural,
però és molt visible. Així, s'ha confós "fer política" amb "fer
propaganda".
El resultat és que la ciutadania sent que els partits estan "en un món paral·lel". Quan
el discurs és el d'un "activisme de despatx" (polítics que parlen com a tertulians d'universitat), es
perd la connexió amb el llenguatge del carrer. L'esquerra ha deixat de parlar el llenguatge de la
seguretat, la dignitat laboral i l'estabilitat, per parlar el llenguatge del "deure de ser"
moral.
La política de baluard
Aquesta dinàmica no és accidental. Mentre l'esquerra es perd en el debat identitari o en la defensa de causes
que, tot i ser justes i necessàries, s'han gestionat de forma imperativa i sense cap empatia amb el que
pateix precarietat, la dreta es queda amb el territori del "sentit comú".
La tragèdia és que moltes d'aquestes causes (medi ambient, drets civils) són, en el fons, totalment
compatibles amb la millora de la vida obrera. Un planeta sa és millor per al treballador, i una societat amb
drets civils també. Però la forma en què s'ha comunicat ha divorciat la causa de la vida
real.
Al final, quan un polític li diu a un agricultor que ha d'adaptar-se a una normativa ambiental sense
oferir-li cap solució per a la seva ruïna econòmica, l'única resposta que rebrà és un vot de protesta contra
el sistema. No perquè l'agricultor sigui "fatxa", sinó perquè l'esquerra l'ha
deixat orfe de representació dels seus interessos materials.
Aquesta pèrdua de rumb és deguda a un relleu generacional en les cúpules dels
partits, que tenen una realitat socioeconòmica molt allunyada de la que tenien els líders de les
generacions passades.
La degradació del coneixement i de l'esforç com a pilar de la mobilitat social
Una crítica a un model pedagògic que, sota el paraigua de l'"educació emocional" o la
"flexibilitat", ha acabat desarmant intel·lectualment a molts joves, privant-los de les
eines necessàries per analitzar la realitat.
La relació amb el fracàs escolar:
1. El miratge de l'autoestima sense competència
El sistema educatiu ha basat gran part de la seva reforma en la idea que el fracàs és traumàtic. Però, en el
procés, s'ha confós el "protegir l'alumne del trauma" amb "protegir l'alumne de la
realitat".
La supressió de la meritocràcia: En eliminar l'exigència amb l'excusa de l'equitat,
s'ha provocat un efecte contrari: s'ha consolidat la desigualtat. Els alumnes que tenen
suport a casa aprenen per altres vies; els que depenen exclusivament de l'escola pública es queden sense
l'esforç i la disciplina que són, precisament, els seus ascensors socials.
La frustració necessària: La frustració, quan es gestiona bé, és el motor de
l'aprenentatge. Si no s'ensenya que el coneixement costa un esforç sostingut, es crea una generació
incapaç de tolerar el repte, cosa que els fa molt més vulnerables a discursos polítics simplistes que
prometen solucions màgiques.
2. La banalització del coneixement ("L'espectre crític en TikTok")
Aquest és potser el punt més greu. La "tiktokització" del pensament ha transformat l'anàlisi històrica i
política en consum de contingut.
L'absència de context: L'escola hauria de ser l'espai on aprens a connectar
esdeveniments, a llegir fonts i a entendre que el món no es pot resumir en una opinió de 60 segons. Si
l'escola cau en el mateix llenguatge que les xarxes socials (fragmentat, ràpid, emocional), perd la seva
funció: ser l'antídot contra l'algoritme.
El resultat: Una societat que no coneix la seva pròpia història és una societat que no
té "escut" davant la manipulació. Si no saps com es van construir els drets laborals o
per què van ser necessàries les lluites socials al segle XX, és fàcil que algú et vengui "la
burra" que "el públic és un problema" o que "els impostos són un robatori".
3. Com corregir el fracàs escolar (Reptes per a un sistema real)
Per canviar la tendència i evitar que el fracàs escolar continuï sent un forat negre, caldria un canvi de
paradigma dràstic:
Revalorització de l'autoritat acadèmica: El professor ha de recuperar la seva posició
com a expert. La funció de l'escola no és només "acompanyar", sinó transmetre coneixement
estructurat. Això implica exàmens, notes (que són un indicador de realitat) i exigència.
Entorn d'esforç, no de càstig: La meritocràcia no és "deixar enrere als que no
poden", sinó proporcionar els recursos perquè tothom pugui arribar al nivell d'exigència.
El fracàs s'evita amb reforç, no rebaixant el llistó.
Alfabetització crítica: En lloc d'enfocar-se en l'adoctrinament en certes causes,
l'escola hauria d'ensenyar lògica, retòrica, economia bàsica i història comparada. Un
alumne que sap entendre com funcionen els tipus d'interès o que sap comparar la història de la
revolució industrial amb la situació actual és un alumne que no es deixa entabanar per
populismes ni per eslògans de xarxes.
El cercle viciós
El problema és que aquesta manera d'educar crea ciutadans que, en arribar a l'edat adulta, són fàcilment
manipulables tant per una esquerra que els vol adoctrinar en "la moral" com per una dreta
que els vol comprar amb "el victimisme".
A banda del fracàs acadèmic, hem perdut la transmissió generacional dels
valors del treball i la responsabilitat individual, i que això és el que finalment deixa el camp lliure
perquè la política es converteixi en una simple batalla de relats absurds.
Els meus anhels
A mi m'agradaria trobar un alumne que després de llegir un capítol de Immanuel Kant, per
posar-ne un dels crítis de la raó, em digués que no ha entès absolutament res. Però costaria trobar un
alumne amb tanta paciència i després que mostres interès.
Aquesta frase: "Em digués que no ha entès absolutament res", no és un signe de fracàs, sinó tot el
contrari: és el primer pas de la intel·ligència.
El que et retrata és la pèrdua de la capacitat de confrontar-se amb la dificultat. Analitzem
per què és tan difícil trobar avui dia aquesta "paciència kantiana" i què ens diu de la nostra societat:
1. La dictadura de la gratificació immediata
Vivim en una cultura on tot ha de ser "User Friendly", "accessible" i
"ràpid". Kant, Hegel o qualsevol pensament complex no estan dissenyats per ser fàcils;
estan dissenyats per ser profunds.
Si un alumne (o un adult) obre un llibre de filosofia i no l'entén a la primera, el sistema actual li
diu, implícitament: "No és culpa teva, és que aquest autor és
avorrit/desfasat/inútil".
La veritat, però, és que entendre Kant requereix un esforç cognitiu sostingut. El fet
que algú digui "no ho entenc" implica que ha estat lluitant amb el text, que ha
reconegut els seus límits i que, sobretot, està disposat a seguir esforçant-se. Això requereix
humilitat intel·lectual, una virtut que l'escola actual, sovint centrada a inflar
l'autoestima, ha arraconat.
LA PACIENCIA KANTIANA Generat AI - Gemini @Joallons
2. La por a l'error i al desconeixement
El sistema educatiu ha creat un entorn on "no saber" és vergonyós. Els alumnes prefereixen
repetir un eslògan buit (perquè sona bé i queda bé a les xarxes) que admetre la seva ignorància davant d'un
text complex.
Admetre que no entens Kant és un acte de valentia. Vol dir que estàs disposat a estar
"en suspens", a habitar el dubte. Però l'interès s'ha esvaït. L'interès requereix
curiositat, i la curiositat requereix temps mort. Si estàs constantment estimulat per vídeos de 2
minuts, la teva capacitat d'atenció per a la metafísica o l'ètica queda atrofiada.
3. El col·lapse del mestre com a guia
Abans, la figura del professor era el pont cap a la dificultat. El mestre t'ajudava a fer el salt. Avui, la
pedagogia sovint s'ha convertit en una mena d'animació sociocultural. Es busca que l'alumne "s'ho
passi bé", no que "es transformi".
Si l'objectiu és que l'alumne no es frustri, mai no arribarà a la profunditat. La filosofia, i la
història, i la ciència, han de ser, en certa manera, incòmodes. Han de descol·locar-te.
Si no et descol·loquen, és que només t'estan confirmant els teus prejudicis.
4. Per què és un problema polític?
Tornant a la reflexió inicial: si no ets capaç de llegir un autor complex amb paciència i reconèixer que no
l'entens a la primera, com podràs analitzar críticament una proposta política complexa o els teus propis
interessos econòmics?
La incapacitat de llegir “Kant” és el preludi de la incapacitat de llegir la realitat. Qui es rendeix
davant d'un paràgraf dens, es rendirà davant d'un discurs polític manipulador.
La meva nostàlgia per aquest tipus d'alumne és, en el fons, una defensa de la dignitat de
l'aprenentatge. L'alumne que diu "no entenc res" és un alumne que està viu. El perillós és
aquell que no entén res, però que creu que ho sap tot perquè ho ha vist en un tiktok.
La recuperació d'aquesta "paciència per la dificultat" passa per un canvi
radical en les proves d'avaluació, on es valori més la capacitat de raonar sobre un text complex que no
pas la capacitat de memoritzar dades o seguir l'estàndard del "políticament correcte"
La discrepància entre com hem dissenyat l'educació i com està cablejat realment el nostre cervell
Model Tradicional / Comercial
Model de "Gimnàstica Sinàptica"
Estructura lineal (A → B → C)
Estructura en xarxa (Nodes i relacions)
Memorització de dades desconnectades
Resolució de problemes interdisciplinaris
Consum passiu (Pantalla / Lliçó plana)
Treball cognitiu actiu (Frustració + Superació)
Genera ciutadans manipulables
Genera pensament crític real
El "malbaratament energètic". El cervell és un òrgan que està dissenyat per a la
supervivència i l'eficiència, i el seu funcionament es basa en xarxes associatives (les
sinapsis), no en llistes lineals.
1. La linealitat contra la naturalesa neuronal
El sistema educatiu tendeix a la segmentació: assignatures estanques, temaris que van del
punt A al punt B, i una avaluació basada en el record seqüencial. Això és, essencialment, un model de
"llegat industrial" que ignora com funciona la cognició:
La sinapsi és relacional: El cervell no emmagatzema dades com un arxiu de Windows, sinó
com un mapa de nodes. Quan aprenem, hem de connectar un concepte nou (per exemple, un concepte econòmic)
amb una vivència prèvia o un altre coneixement ja consolidat (la història, la física, l'ètica).
L'estructura lineal mata la curiositat: Si obligues el cervell a seguir una línia
recta, talles les rutes laterals. La "Gimnàstica del pensament" que poso a taula, requereix saltar d'un
tema a un altre, trobar patrons on aparentment no n'hi ha. Si l'escola impedeix aquests salts, el
cervell s'avorreix perquè no està activant la seva capacitat natural de fer connexions.
2. El consum energètic i la ineficiència del sistema
El fet que el cervell consumeixi al voltant del 20-30% de l'energia corporal (tot i ser només un 2% del pes)
no és una xifra casual. És una inversió metabòlica enorme que la natura reserva per a la resolució
de problemes i la predicció.
El "ralentí" del cervell: Quan el sistema educatiu ens obliga a una memorització
mecànica o a un pensament lineal pla, el cervell entra en una mena de "manera per
defecte" (Default Mode Network) que és ineficient. No està creant noves connexions sinó
reciclant informació morta.
L'aprenentatge passiu com a pèrdua de recursos: Quan l'alumne només rep informació
(l'efecte TikTok o la classe magistral plana), està gastant glucosa per mantenir-se despert, però no
està construint estructures cognitives noves. És un malbaratament, perquè es perd l'oportunitat de
"programar" el cervell per pensar amb més complexitat.
3. La "Gimnàstica del pensament" com a antídot
La Gimnàstica del pensament que proposo passaria per un canvi radical en l'enfocament:
De l'assignatura al problema: En lloc d'ensenyar "Història" i "Economia" per separat,
hauríem d'ensenyar "Per què va fracassar la revolució industrial al barri?". Això obliga el cervell a
fer les sinapsis necessàries: dades històriques + anàlisi econòmica + observació sociològica.
L'error com a eina d'entrenament: La sinapsi es reforça amb l'esforç de voler entendre.
Quan un alumne intenta llegir Kant i no l'entén, el cervell està intentant crear noves rutes
sinàptiques. És un treball intens. El sistema actual, en eliminar la frustració, elimina el "dolor"
necessari per fer créixer el múscul del pensament.
4. La política com a reflex del cervell mal entrenat
Si el sistema educatiu fos una veritable "gimnàstica", la ciutadania seria capaç de:
Detectar fal·làcies ràpidament (el cervell entrenat en lògica detecta ràpidament el
patró de l'engany).
Entendre sistemes complexos (veure que una mesura econòmica té efectes a llarg termini
i en diversos sectors).
Refusar els binarismes (la linealitat del sistema educatiu es tradueix en una política
de "o amb mi o contra mi").
Sembla que el sistema està dissenyat per mantenir el cervell en un estat de "consumidors passius" en lloc de
"pensadors actius". Potser perquè un cervell que fa gimnàstica i sinapsis lliures és un cervell molt més
difícil de manipular mitjançant relats simples o eslògans de TikTok.
LA PACIENCIA KANTIANA Acte de resistència política Generat AI -
Gemini @Joallons
Per recuperar aquesta agilitat sinàptica, caldria tornar a un model
d'humanitats clàssiques on el centre de tot era precisament la dialèctica i el debat constant, lluny de
les "dades" que es troben avui a un clic de distància.
La conseqüència pràctica (L'anàlisi del discurs manipulador)
L'anàlisi de l'article "Reduccionisme intel·lectual / Discurs manipulador" a la meva web és el
cas pràctic perfecte de tot el que s'ha exposat teòricament.
La connexió entre la pèrdua d'exigència i la recepció del discurs manipulador
1. La fal·làcia transaccional com a símptoma de la "tiktokització"
A l'article de la web s'analitza l'eslògan: "Si els pobres voten a l'esquerra, per què
l'esquerra voldria posar fi a la pobresa?".
Aquest raonament és l'exemple perfecte de pensament lineal i reduccionista. Com que la ment ja
no està acostumada a processar la complexitat (històrica, econòmica o social), accepta una
analogia trampa que inverteix la causalitat sense cap mena de filtre crític.
2. La paradoxa de la fal·làcia de la salut (el P.S. de l'article)
L'analogia que faig a la web ("Si els metges guanyen diners amb els malalts, per què els
curen?") demostra fins a quin punt el reduccionisme necessita ignorar el context i
l'ètica per sostenir-se.
Sense una educació que ensenyi lògica, retòrica i estructura (com reclamava en les propostes de
reforma), la gent no detecta que el lema està despullat de qualsevol fonament rigorós.
3. La victòria dels "marcs simplistes" (Fotogrames)
Quan l'escola renuncia a l'exigència i a la transmissió de la història crítica, l'algoritme o la
propaganda ocupen el seu lloc. La gent acaba assumint el "fals dilema" o la "victimització
inversa" (com la idea que la meritocràcia o l'esforç són un "càstig") perquè no tenen l'antídot
intel·lectual per desmuntar-ho.
L'empirisme com a ciència de pensament
Reduccionisme, arrogància moral, venedors de Bíblies i la quinta columna
En aquest apartat s'analitza com el pensament crític basat en la dada empírica és substituït sistemàticament
per una tenalla de dogmes que impedeixen al treballador entendre l'origen real del seu empobriment.
Mare de Déu Senyor. Va parir.
Aquest intercanvi de tuïts és, literalment, un resum de 10 segons de tota la fallida del debat públic
contemporani que diagnostico al meu assaig. És un material il·lustratiu de primer ordre.
En aquests dos tuits s'hi concentren, de manera gairebé caricaturitzada, els dos grans biaixos que alimenten
la polarització i el buidatge de l'espai central-productiu:
1. El primer tuit: El reduccionisme de la dreta simplista
"Enséñale a un hombre a trabajar y le habrás quitado un voto a la izquierda."
La fal·làcia: Redueix tot el pensament d'esquerres a una simple dependència de l'Estat
o a la pagueta subsidiaritzada.
El problema de fons: Atribueix el treball com un monopoli ideològic de la dreta,
ignorant la realitat de milions de treballadors precaritzats que, precisament per la seva situació
material, no troben resposta en la retòrica liberal clàssica.
2. El segon tuit: L'arrogància moral i la condescendència de l'esquerra
"Enséñale a un hombre a pensar y le habrás quitado un voto a la derecha. Trabajar, cariño, lo hacen hasta
las mulas. Pensar es un poquito más complejo."
La superioritat moral i l'insult subtil: És l'exemplificació exacta del concepte de
"fatxa pobre" o del menyspreu intel·lectual. Equiparar el treball manual o operatiu al
d'una "mula" des de la talaia de la superioritat intel·lectual és la recepta perfecta per alienar i
indignar la classe treballadora.
El despotisme il·lustrat modern: L'esquerra que es creu la dipositària exclusiva del
"pensament crític" i que tracta el votant contrari no com algú amb interessos o idees diferents, sinó
com un ésser "inculte" o "no ensinistrat en el pensament".
Encaixa a la perfecció a la meva reflexió inicial.
Aquest diàleg il·lustra exactament la trampa en què ha caigut la política actual:
Una banda apel·la a una idea buida de "treball" desconnectada de les condicions reals.
L'altra banda respon amb una condescendència intel·lectual que menysprea la feina
material ("lo hacen hasta las mulas") i reivindica un "pensar" abstracte.
"Un Exemple empíric. La quinta columna i l'agressió al treballador que el sou no li
arriba."
Un economista mediàtic parlant dels pensionistes del País Basc...
Analista económic.
Resposta: Les pensions: Primer, són cotitzacions, no impostos. Segon, es paguen en Bases de
contingències comunes. Si ara els sous són baixos es produeix un desequilibri. S'estudia a l'ESO., però crec
que ja ho saps i ets mala persona. Per ser un Economista mediàtic professional de dades..!
Joallons el que escriu aquí.
És inevitable que li hagi de cardar un mastegot directe al ganyot!! ! I que vingui d'un economista mediàtic
com José Carlos Díez fa que la meva resposta tingui encara més sentit, perquè sap perfectament com funciona
el sistema.
Hem de desmuntar aquests venedors de Bíblies per la base acadèmica i tècnica:
1. La Caixa Única de la Seguretat Social (El principi de solidaritat intergeneracional)
Les pensions contributives no tenen naturalesa territorial ni s'alimenten de la fiscalitat general o del
Cupo, sinó de la Caixa Única:
Un treballador cotitza a la Seguretat Social per generar el seu dret individual, independentment de si
viu a Bilbao, Múrcia o Badalona.
El model espanyol és de repartiment: els treballadors en actiu d'avui paguen les
pensions dels jubilats d'avui. Parlar de "dèficit de les pensions d'una comunitat" és una trampa
conceptual per barrejar la Seguretat Social amb el finançament autonòmic.
NOTA D’ACLARIMENT;
L'Estatut d'autonomia de Gernika (Art. 18.2): Aquí ve el punt de fricció. L'Estatut basc
recull expressament la competència per a la gestió del règim econòmic de la Seguretat
Social. Durant dècades aquest traspàs ha estat congelat o negociat a peces (com la gestió de les
polítiques actives d'ocupació o l'IMV), precisament pel debat de si traspassar la gestió econòmica
podria trencar o no la unitat de caixa.
2. El factor salarial i la demografia
El suposat "dèficit" en una zona concreta és la conseqüència directa de la piràmide poblacional (més jubilats
per la concentració d'indústria històrica) i la devaluació salarial generalitzada de les noves
incorporacions al mercat laboral:
Si els sous dels joves són baixos, les bases de cotització per contingències comunes
baixen.
Si a sobre es deslocalitza teixit productiu, la relació cotitzant/pensionista es ressent.
Presentar això com si el País Basc "es quedi els diners" o se'n rigui és demagògia
pura: la Seguretat Social és de competència exclusiva estatal precisament per garantir la caixa única.
La punxada del globus.
El fet de rematar-ho en "S'estudia a l'ESO, però crec que ja ho saps i ets mala
persona" és dinamita pura. Separa perfectament el desconeixement de la mala fe
analítica: quan un professional de les dades fa una barreja conceptual tan elemental entre
Cupo fiscal i cotitzacions socials, no és per falta de temari, sinó per buscar la crispació
territorial fàcil a les xarxes.
Barrejar conceptes tan bàsics com la Caixa Única de la Seguretat Social amb el Cupo
per buscar l'enfrontament regional és la clàssica tàctica de distracció: posar a barallar els treballadors
per les poques escorrialles, mentre els grans fluxos de capital continuen el seu camí cap al mateix node
central.
La maquinària de propaganda (la quinta columna desviant la frustració del treballador).
El perfil del tuitaire.
Podria posar una tirallonga molt extensa i fer una taxonomia del bestiari que pul·lula per les Xarxes
Socials, però em quedo amb aquest exemplar que és el que hem interactuat.
Si mirem el perfil de la imatge, la recepta queda al descobert per si sola: el reclam de "Accede
a todos mis informes económicos" combinat amb la frase de "No siempre
políticamente correcto". És la posada en escena perfecta del "venedor de
creixement" que utilitza la frustració social com a nínxol de mercat.
La canalització de la frustració: Del problema real a l’"Ase dels cops"
1. El mecanisme de la distracció social
Quan el treballador o el petit empresari pateix problemes reals —pèrdua de poder adquisitiu, preus de
l'habitatge disparats, sous que no creixen o serveis públics saturats—, la pregunta incòmoda seria: Per
què el model productiu no genera valor afegit i per què la inversió pública es concentren en
infraestructures inviables o en l'Efecte Capitalitat?
Però formular aquesta pregunta requereix analitzar el capitalisme de BOE. Per
evitar-ho, certes merles opinaires i economistes de capçalera ofereixen una drecera emocional:
reencaminar la frustració cap a un altre treballador o cap a una altra regió.
2. L'exemple de la piulada de José Carlos Díez
La trampa: Convertir el debat de la devaluació salarial i la feblesa de les
cotitzacions en un xoc territorial ("lo pagamos el resto", "se
descojonan de nosotros").
L'objectiu: Fer creure al treballador de la Meseta o del sud que la seva pensió o el
seu sou baix no són conseqüència d'un model econòmic extractiu o de baixos salaris, sinó del
jubilat basc o del "ploramiques" català. És la clàssica estratègia de
fer barallar el penúltim contra l'últim.
3. El negoci de la "políticament incorrecte"
Es presenta la demagògia com a "rebel·lia" o "franquesa" ("No siempre políticamente
correcto"), quan en realitat és la defensa més servil de l'statu
quo: no es qüestiona ni una sola clàusula de rescats com Castor, ni el disseny radial,
ni el dúmping fiscal; només s'assenyala el veí per mantenir la parròquia crispada i atenta al
"pròxim informe".
Així és com funciona l'estructura (infraestructures,
requalificacions, rescats), sinó com es ven al públic per evitar que la gent s'adoni de qui
s'està quedant realment amb la part llaminera del pastís i la sort que tenen els que reben les engrunes?
Anem a fer números
"Hi ha països que fabriquen coses. I n'hi ha que les serveixen en safata". La diferència entre crear
valor, coneixement i salaris alts enfront de viure de rendes, serveis de baix valor afegit o de la pura
"extracció".
La tesi tancada: El cercle perfecte de la decadència
MODEL ECONÒMIC EXTRACTIU Generat AI - Gemini @Joallons
Tres punts clau de la connexió amb la resta de l'assaig
La "dignitat" com a concepte econòmic i humà:
L'economia productiva no només genera patents, clústers tecnològics o millors salaris; genera
exigència de pensament. Un país basat en la reindustrialització, la ciència i la
tecnologia necessita ciutadans formats, rigorosos i amb "paciència per la dificultat". En canvi,
l'economia extractiva (els "mojitos i maons") s'alimenta perfectament d'un sistema educatiu que no
exigeix i d'un ciutadà que no qüestiona.
La causa i l'efecte de la degradació educativa:
No és casualitat que s'hagi abandonat l'exigència a les aules: un model extractiu no
requereix cervells ultraentrenats. Si l'aspiració del mercat és la rotació contínua i
el servei ràpid, el sistema educatiu acaba "educant per a la immediatesa", dinamitant l'ascensor
social que representava l'escola pública basada en l'esforç i el coneixement real.
La solució: Reindustrialització i "Gimnàstica del Pensament":
La sortida a la trampa de l'economia extractiva no és només una qüestió de política fiscal o
d'inversió en infraestructures (com el corredor mediterrani); és una qüestió
d'alfabetització intel·lectual i valoració del treball. Sense recuperar l'autoritat
del coneixement i la capacitat de pensar en sistemes complexos, serà impossible fer la transició cap
a un model productiu.
[MODEL ECONÒMIC PRODUCTIU]
MODEL ECONÒMIC PRODUCTIU Generat AI - Gemini @Joallons
Aquest debat sobre les diferències estructurals entre una economia basada en la producció i la tecnologia
versus l'extracció de recursos i serveis de baix valor afegit s'il·lustra breument a l'article What Is
an Extractive Economy?, on s'analitza com la dependència de models extractius limita el
desenvolupament a llarg termini.
La desafecció
Es fa evident que la "desafecció" dels joves no és un caprici, sinó una resposta racional a un entorn
productiu que no els necessita com a creadors, sinó com a consumidors o serveis de baix cost.
Les implicacions d'aquesta dicotomia:
L'educació al servei del model:
Si un país decideix apostar per un model d'economia extractiva (turisme massiu, construcció, serveis
precaris), el sistema educatiu, fins i tot sense voler-ho, acaba adaptant-se. No necessites una
massa crítica de pensadors i enginyers d'alt nivell per mantenir un model basat en el servei de
baixa complexitat. Això explica per què el sistema "no es preocupa" gaire si el nivell cau o si
l'esforç es dilueix; el mercat laboral, tal com està configurat, ja els donarà una feina d'aquell
perfil.
La trampa de l'esforç:
La frustració dels pares en precari lliga perfectament amb l'economia extractiva. Quan el sistema no
premia l'excel·lència tècnica o la innovació, sinó la connexió, la posició o el baix cost,
transmetre la "cultura de l'esforç" esdevé una tasca heroica i, a vegades, una mentida. Si el fill
estudia una enginyeria complexa i acaba cobrant el mateix que algú que no ha fet el mateix esforç,
el missatge que rep és que l'esforç és inútil.
El cercle viciós de la "fuga":
El model extractiu expulsa el talent productiu. Els joves amb ambició veuen que l'única manera
d'aplicar les seves capacitats (sinapsis, lògica, innovació) és marxar a països amb una economia
productiva. Això no fa més que aprofundir el model extractiu local, ja que el capital humà més
qualificat deixa de banda el país, deixant-lo encara més encallat en la mediocritat.
Davant la meva experiència analitzant aquests models d'economia, crec que hi
ha alguna esquerda en el sistema —alguna tecnologia o algun canvi cultural emergent— que pugui permetre
que petits nuclis productius tinguin èxit aquí, malgrat la inèrcia extractiva que domina el
país.
Regionalment, sí que existeix, el hub de tecnològiques, farmacèutiques i biotecnologia a Catalunya fa uns
quants anys que va emergent tímidament, però es nodreix, principalment de personal estranger. En l'àmbit
nacional (Espanya) no surten els números.
Aquesta observació toca el centre de la paradoxa catalana i espanyola: la dicotomia entre el talent
importat i el talent propi.
El fet que aquest "hub" (BioNTech, Farma, Tecnològiques) es nodreixi principalment de personal estranger és
la prova definitiva que el sistema educatiu i el model productiu local no estan generant la "collita"
necessària per sostenir la seva pròpia indústria d'alt valor.
1. La importació de talent com a pedaç (i no com a solució)
Catalunya ha aconseguit crear un ecosistema atractiu gràcies a la qualitat de vida, el clima i una certa
tradició industrial. Però l'efecte és un "miratge de creixement":
El talent que ve de fora no soluciona el fracàs estructural: Importar cervells és una
estratègia d'èxit per a l'empresa a curt termini, però és una derrota per a la societat a llarg termini.
Si el sistema educatiu no és capaç de produir enginyers, científics i tècnics locals, estàs creant una
societat de dos nivells: els que "operen" l'economia productiva (sovint estrangers o
persones de fora) i els que resten relegats a l'economia extractiva (funcionaris) o als serveis.
La ineficiència del cost: Quan una empresa ha d'anar a buscar talent a l'estranger, el
cost és molt més elevat (incentius, adaptació). Això encara fa més difícil que les petites empreses
locals (aquelles que podrien ser el "nucli productiu") puguin competir o créixer.
2. Espanya: Un problema d'escala i de model
Els números no surten perquè el model extractiu i del BOE està massa arrelat a les estructures de poder.
La inèrcia de l'economia extractiva: Espanya té una dependència històrica del sector
immobiliari, obra pública, turístic i del servei de baix cost. Aquests sectors ofereixen rendes ràpides
i segures per als inversors, mentre que l'economia productiva (la biotecnologia, per exemple) requereix
una paciència, una inversió en R+D i un capital humà que el sistema no ha prioritzat mai.
El fracàs en la "base": La medicina o la biotecnologia són disciplines de precisió que
exigeixen molts anys de formació rigorosa. Si la base (els ensenyaments primaris i secundaris) ha
rebaixat l'exigència i la cultura de l'esforç, és impossible obtenir un nombre suficient de graduats
nacionals capaços de competir en l'àmbit internacional. S'ha trencat l'escala.
(Pots llegir més a: Reflexió sobre turisme, indústria i el futur econòmic del Mediterrani).
L'alumne local amb potencial: Quan acaba la carrera aquí i veu que els sous (en un
mercat dominat pels serveis) no estan a l'altura del seu esforç, se'n va a un hub (Alemanya, EUA,
Nord d'Europa) on l'economia sí que és productiva.
L'empresa local: Com que el talent local ha marxat, l'empresa ha d'anar a buscar
talent a fora per sobreviure.
Resultat: El país continua sent extractiu, l’esvoranc social s'amplia i la "cultura
de l'esforç" es deslegitima encara més a ulls de qui es queda, perquè veuen que ser competent a casa
no té un premi proporcional.
4. Hi ha una solució?
Si l'escala nacional és ingovernable per la inèrcia extractiva, la meva proposta —la formació des de la base
familiar, la "Gimnàstica del pensament" a casa— és l'única via de resistència individual.
Però, a escala regional, la solució passaria per una cosa que els polítics rarament fan: sincronitzar
la demanda de les empreses del hub amb la formació professional. Això requeriria:
Més Formació Professional Dual real (no de paper).
Una connexió directa entre les empreses biotecnològiques i els instituts del barri.
Un canvi dràstic en l'orientació educativa cap a les STEM (termes en anglès: Science, Technology,
Engineering, and Mathematics) des de molt jove, eliminant la por a la "dificultat" de les
matemàtiques.
El drama és que, mentre la política segueix ancorada en el soroll, les
"guineus i ocellets protegits" i la superioritat moral, s'està perdent una generació
sencera de talent local que podria haver liderat aquesta transició cap a l'economia productiva.
El nou terreny de joc – La política de veritat
Definim amb molta precisió el "terreny de joc" que manca en la política actual: l'espai
central-liberal i progressista amb vocació productiva.
Actualment, aquest espai és buit i, paradoxalment, la causa de la polarització que patim. Quan aquest espai
desapareix, els electors es veuen obligats a triar entre un progressisme que s'ha desconnectat de la
realitat material (i l'economia productiva) i una dreta que, en molts casos, està segrestada per interessos
extractius o reactius.
«NOTA ACLARIDORA DE L'AUTOR: IMPORTANT NO CONFONDRE».
"Cal evitar la confusió habitual entre el 'laissez-faire' desregulat i el
liberalisme productiu. Experiències recents de desregulació radical demostren que
l'absència total de regles no produeix una economia pròspera, sinó la destrucció del teixit
productiu, la financerització salvatge i el domini dels oligopolis extractius. Per contra,
l'ordoliberalisme o liberalisme productiu entén que el mercat lliure no és un estat
natural de celeritat descontrolada, sinó una institució que requereix un Estat fort en la seva
funció d'àrbitre: un Estat implacable en la vigilància de la competència real, que
destrueixi les pautes de rendisme i penalitzi l'especulació, forçant l'economia a competir en
valor afegit, innovació i productivitat real."
L'ordoliberalisme (del alemany Ordoliberalismus): és un corrent de
pensament econòmic fundat per un grup de filòsofs, economistes, juristes, sociòlegs i polítics alemanys
durant les dècades de 1930 a 1940, per això es considera una variant alemanya del liberalisme econòmic. Està
íntimament lligat a l'Escola de Freiburg, al concepte d'economia social de mercat i al
miracle econòmic alemany.
1. El projecte polític: Liberalisme productiu
La meva particular definició de "liberal" —un anarquista amb capital que vol una intervenció mínima de
l'Estat per garantir la lliure competència— és la clau de volta per atacar l'economia extractiva.
El control de les oligarquies: Un liberalisme seriós, de tradició alemanya
(Ordoliberalismus), entén que el mercat no funciona si l'Estat no és fort en la seva funció
d'àrbitre. L'Estat no ha d'intervenir per "dirigir" l'economia (on sovint es crea corrupció), sinó per
destruir els monopolis i oligopolis que asfixien la innovació.
Grifols vs. Oligopoli extractiu: Grifols és un cas de lideratge global. L'objectiu
d'una política liberal-productiva no és penalitzar l'èxit empresarial, sinó garantir que no hi hagi
"barreres d'entrada" que impedeixin que apareguin més Grifols. L'economia extractiva, en canvi, es
nodreix de barreres d'entrada (concessions, llicències, regulacions a mida) que maten la competència.
2. La tragèdia de Ciutadans i Convergència
Ciutadans: Va néixer com una oportunitat per ocupar aquest espai, però es va convertir
en un partit de "màrqueting polític" liderat per perfils de vividors i ressentits sense
arrelament ni projecte de país. L'ambició personal i el curt termini van dinamitar l'única eina que
podria haver estat el "partit liberal" modern que necessitava Espanya.
Convergència (CDC): La seva desaparició és el gran trauma de la modernització catalana.
Malgrat la corrupció —que va ser exagerada mediàticament per destruir el projecte polític en un moment
crític—, CDC entenia el que era el "capitalisme de base": la necessitat de tenir un
teixit industrial fort i una relació amb l'empresa que no fos de submissió, sinó de col·laboració per al
progrés regional. Sense CDC, s'ha perdut l'interlocutor que entenia l'economia productiva.
3. La fiscalització com a eina de regeneració
Si aquest espai ocupat per un partit seriós —no de "vividors"— pogués implementar mecanismes de fiscalització
i anticorrupció (com la IA que n’he parlat en altres articles), el resultat seria una transformació del
país:
Fi de les portes giratòries: Es podrien auditar legalment els conflictes d'interessos
amb dades, no amb debats d'opinió.
Productivitat com a criteri: Les subvencions i ajudes públiques passarien a estar
lligades a resultats d'R+D i exportació, no a la proximitat política amb el govern de torn.
Competència real: Es desmantellarien els oligopolis en els sectors de serveis (energia,
banca, telecomunicacions), que són els que realment drenen la renda de les famílies i impedeixen que els
diners es reinverteixin en innovació.
4. Per què és tan difícil que torni a aparèixer?
És un problema d'incentius. Avui dia, el sistema de partits està optimitzat per capturar el
vot a través de la por i la identitat.
Fer política "productiva" és avorrit per als mitjans. No ven portades ni polaritza a Twitter.
Per tant, qui ocupa aquest espai ha de tenir una valentia enorme per enfrontar-se a les oligarquies
extractives que, recordem-ho, tenen molt poder als mitjans de comunicació i al sistema financer.
La "sacsejada" potser és el que obligarà a reaparèixer aquest espai. Quan la realitat material (els números
que "no surten") es torni insostenible, la societat buscarà desesperadament una opció que no parli
d'"ocellets bosquins" ni de "fatxes", sinó de com generar riquesa real i com repartir-la amb
eficiència.
Estem prou a prop del fons del pou perquè la ciutadania exigeixi aquest nou
espai polític amb la mateixa passió amb què ara exigeix respostes identitàries i que els pobres no tenen
la culpa que el sistema els margini.
Qui oblida la història està condemnat a repetir-la. (Pel bo i pel dolent)
Sí, recordem la "Generació silenciosa" vs. Maig del 68 i "bommers" han estat temps per
Europa i també pels EUA espectaculars, de manera limitada per Sud-amèrica o la reacció actual dels països
asiàtics amb un model econòmic NO CAPITALISTA!!!
Aquesta visió és clau per entendre que no estem davant d'una crisi local, sinó davant d'un canvi de
cicle global sense precedents. La comparació entre l'etapa dels "boomers" i el moment actual
posa en relleu la fragilitat del nostre model.
1. El miratge dels "Trenta Gloriosos" (1945-1975)
El que van viure els EUA i Europa després de la Segona Guerra Mundial va ser una anomalia històrica positiva.
Creixement i distribució: Va ser l'època daurada de l'economia productiva. La
"Generació Silenciosa" va reconstruir el teixit industrial i els "boomers" van heretar una base que,
malgrat les seves crítiques (Maig del 68), va permetre una mobilitat social com mai.
El pacte social: En aquell moment, el capital entenia que per créixer necessitava una
classe mitjana forta i consumidora. Avui, en canvi, el capital extractiu ha decidit que no necessita la
classe mitjana local; té el mercat global per rendibilitzar els seus actius. La desconnexió és total.
2. El desafiament asiàtic: El capitalisme d'Estat (o "no capitalista")
El que anomeno model "no capitalista" és, en realitat, una forma de Capitalisme
d'Estat dirigit amb mà de ferro, un model que hauria fascinat als planificadors de la revolució
industrial.
L'estratègia a llarg termini: Mentre que a Europa ens hem perdut en el "curt termini" i
en debats identitaris, Àsia ha seguit un pla mestre de generacions. Han utilitzat les eines del
capitalisme (producció, exportació, innovació tecnològica) sota un control estatal que prioritza el
creixement del PIB i la sobirania industrial per sobre de les llibertats individuals.
L'eficiència com a dogma: Aquests països no tenen temps per a "guerres culturals" que
drenen energia. La seva "gimnàstica" ha estat la de la producció massiva d'enginyers, la innovació
aplicada i la captura de les cadenes de valor globals. Han entès el que nosaltres hem oblidat:
l'economia és poder real, no un relat de televisió.
3. La reacció occidental: La paràlisi
El problema d'Occident és que hem arribat a un punt on la democràcia liberal sembla haver-se tornat
incapaç de prendre decisions a llarg termini.
Quan la política es basa en eleccions cada 4 anys, és impossible dissenyar una transició industrial de
20 anys.
El sistema ha optat per "comprar" el descontentament amb endeutament públic (per mantenir l'estat del
benestar sense produir la riquesa necessària) i distreure amb debats inofensius però polaritzadors.
4. Cap on anem?
El que plantejo és una veritat incòmoda: el nostre model està perdent la carrera.
Si el sistema productiu no es regenera des de dins —deixant de ser extractiu per ser productiu—, la
divergència amb els models asiàtics només s'accentuarà.
La meva idea d'un partit o un espai polític liberal-productiu és, de fet, una defensa de la
civilització liberal davant de l'eficiència dels models autocràtics. Perquè el liberalisme
guanyi, ha de ser capaç de ser tan eficient o més que el capitalisme d'Estat asiàtic, però sense perdre
la llibertat.
La història ens ensenya que les societats no canvien quan els va bé, sinó quan el contrast entre la realitat
i les seves expectatives es fa insuportable. Estem entrant en un moment en què la competència global farà
que el "tarannà endèmic" espanyol i el seu model extractiu topin violentament amb la realitat.
La fractura social irreparable.
Si a Occident ens dirigim cap a una desigualtat extrema sense un projecte productiu, el que ens espera no és
un model asiàtic de prosperitat, sinó una degradació de la democràcia cap a una oligarquia on el vot
no importa.
Si el ciutadà s'adona que l'Estat ja no serveix per a l'interès general, sinó per blindar els interessos
privats, la passivitat o la ira seran les úniques respostes. I la història demostra que les oligarquies,
quan se senten amenaçades, prefereixen governar en un entorn autoritari (on es pot reprimir la
dissidència) que en una democràcia realment competitiva.
La ironia del "Rei Sol" modern
Avui no tenim un sol monarca, tenim petits "Reis Sol" digitals i financers que acumulen més
poder que molts estats nació. La diferència és que el Rei Sol tenia la cort a Versalles; les oligarquies
actuals tenen la "cort" al núvol, en paradisos fiscals o en algoritmes que ningú pot auditar.
Una economia on la renda guanya a la innovació i el BOE es converteix en el principal full
de càlcul de les grans corporacions. Quan el profit no prové de produir millor o més barat, sinó de tenir la
concessió o la regulació adequada, el sistema s'estanca.
És llavors quan el “FATXA POBRE” es revolta i ho crema tot, perquè està fart que mentre
hi hagi burros, ells, els oligarques vagin a cavall.
La conseqüència darrera del cercle viciós:
Quan el BOE i l'algoritme substitueixen el mèrit i la feina ben feta...
Quan els "Reis Sol" digitals i financers operen des del núvol sense pagar peatges
socials...
I quan l'esquerra s'ha desconnectat de la realitat material per refugiar-se en la moralina, i la dreta
en el victimisme...
... Aleshores, al ciutadà desposseït de la seva dignitat laboral i del seu ascensor
social només li queda la “ira irrationada”. El "fatxa pobre" no és la
causa de la ruptura social; és el producte directe i inevitable de l'economia extractiva i de la
destrucció del coneixement.
